Barri del Carrilet, situat a la zona sud de la ciutat de Reus. Barri obrer, humil i transversal on n’hi hagi. Barri connectat al centre de la ciutat. Històric pel seu “Carrilet” amb el qual centenars de reusencs, des del 1887 fins al seu tancament definitiu el 1975, van viatjar a Salou i en van tornar. Després d’aquesta etapa hi va haver la transformació a barri familiar, amb comerços de tota la vida. Resumint, un poble dins d’una ciutat. Bé, faig aquesta introducció perquè aquest barri oblidat de Reus, dic “oblidat” perquè mai no va despertar un gran interès a l’hora de conèixer-lo una mica més, ara sembla estar en boca de tots; em refereixo de tots els qui volen treure’n “partit”, ja m’enteneu. Veïns que fa 50, 60 anys van emprendre en aquest barri la seva filosofia de vida, procedents de gairebé tot els racons de l’Estat van engrandir la família fins a arribar a ser un gran poble dins d’una ciutat, coneixent tothom qui era qui.
Estem d’acord que els temps canvien, però no pas a trompades d’idees absurdes i de imposició. Des del 1983 la nova construcció del mercat del Carrilet va crear un corrent no solament de negoci, sinó de foment del bon ambient veïnal i de cohesió social, arribant a ser el sant i senya del barri, després de desaparèixer les vies del Carrilet. Ara està en boca de tots per voler “imposar” el trasllat del mercat, recordem punt de trobada des de fa molts anys de veïnes i veïns amb aquesta interacció tan bonica amb els paradistes. Aquest poble dins d’una ciutat i aquells emprenedors de somnis que van comprar futur i il·lusió en aquest barri ara tenen 70, 80 90 anys.
Ara tenen incertesa mancats d’informació en tots els aspectes del seu estimat territori.
En poc temps a “alguns” els ha semblat que aquest barri és molt important per a la ciutat. Deixem d’especular i si volen ajudar a contribuir que els anys finals de la vida dels qui, al seu día, van invertir somnis per a ells i les seves respectives descendencies en aquesta zona de la ciutat, els ajudin a facilitar-los la vida, no ha perjudicar-los.
El Gremi de la Construcció del Tarragonès vol traslladar la seva felicitació i tots els èxits a Saül Garreta en la seva nova etapa com a president del Port de Tarragona.
Així mateix, per al Gremi el Port de Tarragona és considerat un eix vertebrador i una eina de desenvolupament econòmic important per a la ciutat, on a més es desenvolupen grans infraestructures, per la qual cosa és cabdal i de vital importància. Per aquest motiu, ‘desitgem que es duguin a terme amb èxit tots els objectius i reptes proposats en aquesta nova etapa per al Port de Tarragona, oferint-li tota la nostra col·laboració per a tot el que sigui possible’, afirma el Gremi.
Som a la tardor i pocs dies abans de la festivitat de Tots Sants. Era sinònim, sí vull dir “era”, de castanyes, moniatos i panellets.
No, dic que actualment no existeixin, però han quedat en segon pla a gran distància d’una tradició Ianqui com és el Halloween. No fa gaires anys al nostre Reus de tota la vida feia goig veure les típiques parades de castanyes i moniatos que feien d’aquests espais temporals llocs de culte a l’elaboració d’un espectacle exquisit per a qui els visitava. Fins i tot no era desgavellat anar a recórrer-les una per una. Una altra exquisidesa era veure pels carrers de la nostra ciutat els dies previs a la nit del 31 d’octubre i el mateix dia 1, aprenents dels forns tradicionals amb safates d’aquestes menges llestes per ser portades a les cases (com els dies previs a Dilluns de Pasqua). Una altra excel·lència “Era” la rifa de panellets un tour passant per Colles Sardanistes, grups excursionistes i altres entitats per acabar amb la visita obligada del dia de Tots Sants, l’Orfeó Reusenc, i escoltar el meravellós “va a bola”. Dies que es vivien,i no és exagerat dir-ho, com dies de Nadal amb aquests escenaris tan bonics i entranyables.
Avui dia continuen existint aquests espais però totalment oblidats per la invasió d’aquesta moda terrorífica disfressada de tocs fulminadors d’una preciosa, familiar i entranyable tradició.
A poco más de medio año para que se celebren las elecciones municipales vamos viendo como se producen los primeros movimientos en el tablero político de Salou, y lo que era un secreto a voces se oficializa: Formació Units per Salou (FUPS) y el Partit Socialista de Catalunya (PSC) acuerdan presentar una candidatura unitaria.
Sin entrar a cuestionar las estrategias que libremente pueden adoptar los partidos políticos, es evidente que la decisión adoptada arroja dos verdades.
La primera de ellas es que la actual FUPS no tiene nada que ver con aquel partido que fundó Esteve Ferran, el que fuera alcalde de Salou entre 1990 y el 2007. Ferran dejó Convergència, el que había sido su partido de toda la vida, decepcionado por la posición de la formación nacionalista en el proceso de segregación, creando una plataforma electoral, bajo las siglas Ferran Units per Salou (FUPS), y ganando todos los comicios a los que se presentó como líder de ese partido.
Sin embargo Pere Granados, actual alcalde de Salou, jamás ha tenido el coraje de presentarse en solitario bajo esas siglas (que perdieron su naturaleza cuando en el año 2010 eliminó la referencia al fundador del Partido, Esteve Ferran y pasó a denominarse “Formació Unitat per Salou”) a unos comicios locales, sino que siempre lo ha hecho en coalición, bajo el paraguas de CiU y Junts, hasta que ha dado por agotado ese “matrimonio de conveniencia”, decidiendo sustituirles por otras siglas en las que cobijarse, las del PSC.
Que cada cual extraiga sus propias conclusiones, yo tengo la mía, y es que nos encontramos ante un camaleón político, que representa a la perfección aquella frase de “el fin justifica los medios”, un político capaz de cambiar de color sin inmutarse, que ha sabido aprovecharse de las siglas de otros partidos para conseguir mantenerse en la alcaldía, bajo la matraca de que es el candidato de un partido municipalista, pero que jamás se ha presentado en solitario a unas elecciones bajo las siglas del partido al que dice representar.
La segunda verdad es que el PSC busca desesperadamente marcar una chincheta en el mapa de la provincia de Tarragona para poder “presumir” de que ha conseguido la alcaldía de Salou (está por ver), y curiosamente coincide con Granados en aquello de “el fin justifica los medios”, pues no le ha temblado el pulso en crear una gestora que dirija ese “nuevo destino”, sin importarle lo más mínimo las consecuencias de sus actos.
En esta ocasión, al igual que en la anterior, que cada cual extraiga sus propias conclusiones, la mía es que el PSC dejó de ser alternativa real de gobierno en Salou hace mucho tiempo, y hoy prefieren diluirse en coaliciones electorales, perdiendo su identidad propia a costa de esa chincheta en el mapa.
Sé que muchos vecinos de Salou no ven con buenos ojos todo lo que está aconteciendo, y a ellos me dirijo para decirles que en Salou no todos los partidos pensamos que “el fin justifica los medios”. En política no todo vale, y quien así opine nos tiene a su entera disposición.
A poc més de mig any perquè se celebrin les eleccions municipals anem veient com es produeixen els primers moviments en el tauler polític de Salou, i el que era un secret a veus s’oficialitza: Formació Units per Salou (FUPS) i el Partit Socialista de Catalunya (PSC) acorden presentar una candidatura unitària.
Sense entrar a qüestionar les estratègies que lliurement poden adoptar els partits polítics, és evident que la decisió adoptada llança dues veritats.
La primera d’elles és que l’actual FUPS no té res a veure amb aquell partit que va fundar Esteve Ferran, el que fora alcalde de Salou entre 1990 i el 2007. Ferran va deixar Convergència, el que havia estat el seu partit de tota la vida, decebut per la posició de la formació nacionalista en el procés de segregació, creant una plataforma electoral, sota les sigles Ferran Units per Salou (FUPS), i guanyant tots els comicis als quals es va presentar com a líder d’aquest partit.
No obstant això Pere Granados, actual alcalde de Salou, mai ha tingut el coratge de presentar-se en solitari sota aquestes sigles (que van perdre la seva naturalesa quan l’any 2010 va eliminar la referència al fundador del Partit, Esteve Ferran i va passar a denominar-se “Formació Unitat per Salou”) a uns comicis locals, sinó que sempre ho ha fet en coalició, sota el paraigua de CiU i Junts, fins que ha donat per esgotat aquest “matrimoni de conveniència”, decidint substituir-los per altres sigles en les quals acollir-se, les del PSC.
Que cadascú extregui les seves pròpies conclusions, jo tinc la meva, i és que ens trobem davant un camaleó polític, que representa a la perfecció aquella frase de “el fi justifica els mitjans”, un polític capaç de canviar de color sense immutar-se, que ha sabut aprofitar-se de les sigles d’altres partits per a aconseguir mantenir-se en l’alcaldia, sota la matraca que és el candidat d’un partit municipalista, però que mai s’ha presentat en solitari a unes eleccions sota les sigles del partit al qual diu representar.
La segona veritat és que el PSC busca desesperadament marcar una xinxeta en el mapa de la província de Tarragona per a poder “presumir” que ha aconseguit l’alcaldia de Salou (està per veure), i curiosament coincideix amb Granados en allò de “el fi justifica els mitjans”, perquè no li ha tremolat el pols a crear una gestora que dirigeixi aquest “nou destí”, sense importar-li gens ni mica les conseqüències dels seus actes.
En aquesta ocasió, igual que en l’anterior, que cadascú extregui les seves pròpies conclusions, la meva és que el PSC va deixar de ser alternativa real de govern a Salou fa molt temps, i avui prefereixen diluir-se en coalicions electorals, perdent la seva identitat pròpia a costa d’aquesta xinxeta en el mapa.
Sé que molts veïns de Salou no veuen amb bons ulls tot el que està esdevenint, i a ells em dirigeixo per a dir-los que a Salou no tots els partits pensem que “el fi justifica els mitjans”. En política no tot val, i qui així opini ens té a la seva sencera disposició.
(Article d’opinió del grup municipal de Junts per Riudecanyes)
Junts denuncia que l’actual ajuntament s’hagi negat a donar suport a una moció que beneficia a les persones instal·lin a casa seva plaques solars bonificant-les a l’IBI.
Riudecanyes torna a ser notícia. El nostre municipi sempre ha estat actiu i dinàmic, pioner en moltes coses i, en diverses ocasions, ha estat un pas per davant d’altres poblacions fins i tot més grans. Però des de fa 3 anys, el nom de Riudecanyes es continua sentint per tot arreu però de manera negativa. Coincidint amb el canvi de govern i l’entrada de l’equip d’ERC, va començar la davallada focalitzada en l’art de desballestar la feina feta en legislatures anteriors.
Primer vam perdre pes i la presència als primers llocs del rànquing del pagament per a la generació dels residus domèstics. Aquest ajuntament va unificar la quota perquè tothom pagués el mateix, sense premiar a aquells ciutadans i ciutadanes que reciclen ni penalitzar als qui no volen cuidar del seu entorn ni del seu planeta. Vergonyós!
Vàrem passar de tenir uns carrers amb els cubells del mateix color a la imatge dels cubells de mil colors i a les bosses penjades sense res. Una cosa realment incongruent, ja que des del mateix Consell Comarcal del Baix Camp es promovia aquest tipus de pagament per generació amb l’objectiu d’incentivar positivament a qui encara no reciclava i donar-li així un al·licient per començar a fer-ho. Aquesta ens la vam haver d’empassar.
L’última també és de jutjat de guàrdia. El passat 30 de setembre, el nostre grup municipal de Junts per Riudecanyes, actualment a l’oposició, va fer una proposta de modificació de l’ordenança fiscal en la qual sol·licitava que, a l’apartat de bonificacions, s’incloguessin diferents punts d’interès pels habitants de Riudecanyes. Proposàvem bonificar a tot aquell que col·loqués plaques solars fotovoltaiques pel seu propi autoconsum. La bonificació era del 50% de l’IBI i com a màxim de 1.000 € anuals durant els primers cinc anys des de la seva col·locació. Aquesta opció està reflectida en la majoria d’ajuntaments del nostre país, com ara Reus, Mont-roig del Camp o l’Aleixar, per mencionar-ne alguns.
La sorpresa, pel conjunt de vilatans de Riudecanyes, va arribar quan l’equip de govern en ple va haver de votar aquesta moció perquè va obtenir 5 vots en contra per part d’ERC de Riudecanyes i els nostres 4 vots a favor. Van tombar la moció al·legant excuses barates, argumentant que s’hauria de fer un estudi econòmic, revisar l’IBI, o modificar el POUM entre altres.
Des del grup municipal de Junts per Riudecanyes creiem que, a aquestes alçades i amb discurs sobre el canvi climàtic sobre la taula, sempre amb l’intent de buscar la millor fórmula per contribuir amb l’estalvi energètic, se li hauria de donar un cop de mà a totes aquelles propostes que sumin en aquest sentit. El vot en contra de l’ajuntament de Riudecanyes, per culpa dels 5 vots d’ERC que no fan prosperar la moció, és una autèntica vergonya que no es pot permetre.
Ens hem convertit en l’únic ajuntament de la província de Tarragona que vota en contra de bonificar als seus veïns per col·locar plaques solars fotovoltaiques pel seu autoconsum. Per això, des de Junts per Riudecanyes tenim clar que aquest govern no mira pel seu poble i té com a únic objectiu esquarterar i tirar per terra qualsevol proposta que se li faci des del grup de l’oposició.
Acabem de viure dos caps de setmana amb castells a dojo, i el darrer diumenge a La Tarraco Arena Plaça/TAP a esbotzar, es va viure després de quatre anys el XXVIII Concurs de Castells, sense rastre de la covid, sense mascaretes i entre ‘pinyes’ i ‘llenyes’ i amb dotze colles finalistes. Els verds vilafranquins guanyen el concurs després de doas anys de pandèmia i quatre sense competició, amb un impressionat 3de10fm, el 5de9f i carregà el 4de9sf, total 8.485 punts, el pols a les Colles vallenques, sent segona la Joves descarregant el 4de9sf (única torre de nou pisos coronada i carrega el 2de8sf i el 5de9sf (8.050 punts). El podi el completà la Vella dels Xiquets de Valls, que defenien el títol prepandèmic (2018), carreguen la torre de 8, patiren una caiguda força dolenta al intentar el 4de9sf i descarreguen dos castells de nou (5.755 p.)
Respecte a la lluita històrica castellera tarragonina, amb els seus episodis més o menys intensos, va està punt de saltar la sorpresa. Els Xiquets durant tot el matí avançaven a la Jove amb una actuació molt memorable: 5de8 i 4de9 descarregats i el 3de9 carregat, 3.805 punts. Els liles, en temps de descompte, i amb gairebé tres hores competint sense coronar cap castell, es van col·locar finalment quarts, amb el 3de9f, el 4de9f i un 2de9fm que carreguen in extremis, sobrepassades els cinc hores concursals, 4.825 punts.
La ciutat de Tarragona va tenir per primera vegada una tercera colla a la TAP, els Castellers de Sant Pere i Sant Pau, que amb 2.170 punts han estat el desè, després de descarregar el 3 i el 4 de 8, mentre el pilar de 7 amb folre el carreguen per primera vegada. També va debutà en el Concurs els Moixiganguers d’Igualada, que han estat els sisè, amb 3.265 punts. Els Xiquets del Serrallo van aconseguir 1.025 punts i ocuparen el lloc 33è. No vull obviar, ni molt menys les altres quatre colles del nostre territori: Xiquets de Reus, 2.000 punts, 12è.; Nens del Vendrell, 1.660 p., 14è.; Nois de la Torre, 1.200 p., 24è. i Castellers d’Altafulla, 775 p., 37è. Han participat 41 colles que durant tres jornades han fet possible un espectacle únic, el més gran del món casteller.
El director del Concurs, Xavier González, ha recordat que enguany se celebren 90 anys del primer Concurs, que el violinista vendrellenc Pau Casals va impulsar el 1992 i que «per nosaltres aquest fet és un orgull». González ha dit que «la TAP és la plaça de totes les colles castelleres». Finalment, l’alcalde de Tarragona, Pau Ricomà ha volgut fer èmfasi en que el Concurs “és l’element de cultura popular amb més repercussió del país”. Ricomà ha afegit que “si és possible aquest concurs, és perquè les colles tenen un suport social immens”.
Una vegada més en viscut emocions a flor de pell, comprovar que la canalla és sempre sobirana, que els castells és una singularitat catalana amb valors socials i esportius també i que passi el que passi a la plaça tots els intents tenen que ser aplaudits. La ciutat de Tarragona té que estar molt satisfeta de les seves colles i d’organitzar aquest concurs d’abast mundial , ja que és una jornada que en el recinte taurí contemplem emmirallats el mosaic majestuós de camises multicolor sobre l’arena. Sens dubte, Tarragona és la capital mundial castellera.
Les Festes Majors d’aquesta ciutat des de fa uns quants anys s’han convertit en una còpia enganxada d’actes ja programats en altres d’anteriors amb només algun canvi de grups musicals i no sempre.
Josep Lluís Rius
Això significa que, la rutina dels actes no siguin precisament un reclam per als “forasters” que ens venen a veure perquè vist un any, vistos tots.
Tot i que aquí som masoquistes i ens conformem amb aquesta identitat rutinària, les Festes Majors necessiten un desplegament d’actes nous i més grans per donar progrés a una excel·lència estancadíssima des de fa anys. Ara mateix, en un símil futbolístic, estem a l’Europa League, de la inassolible Champions de Mataró, Vilafranca, o Tarragona.
Tot mantenint aquells actes que la tradició ha refermat com a essència de les nostres festes, cal també trobar-ne de nous que en reforcin l’interès.
Ricardo Flores-Fillol, professor del Departament d’Economia de la URV
El govern espanyol va anunciar a l’inici de l’estiu la reducció dràstica (en alguns casos gratuïtat) dels preus del transport públic des de l’1 de setembre i fins a final d’any, tot i que ja està valorant allargar la mesura en el temps quan hagin transcorregut aquests 4 mesos.
Per respondre la pregunta que es formula al títol d’aquest article, primer hem de saber quins són els objectius que persegueix aquesta política. Aquests objectius són dos: un ecològic i un altre social. L’ecològic persegueix estimular l’ús del transport públic en detriment del transport privat per reduir les emissions contaminants. El social pretén pal·liar l’efecte de l’elevada inflació en les famílies de rendes més baixes.
L’Economia del Transport fa temps que estudia els efectes d’aquestes polítiques, cosa que ha permès generar abundant literatura acadèmica basada en l’anàlisi de les experiències de països i ciutats que han aplicat diferents sistemes de subsidis al transport públic. El resultat principal és que els subsidis al transport públic són desitjables i necessaris per al desenvolupament d’una xarxa de transport públic assequible, però aquests subsidis han de tenir un límit i, en cap cas, han de conduir a la gratuïtat total. En les línies següents, intentaré explicar el per què de l’existència d’aquest límit.
Els subsidis al transport públic són desitjables i necessaris per desenvolupar una xarxa de transport públic assequible, però han de tenir un límit
Primer de tot, cal indicar que el preu del transport públic no és l’única característica que tenen en compte els usuaris potencials quan prenen decisions de mobilitat. Més concretament, aquest tipus de decisions es basen en el que s’anomena cost generalitzat, que, a més del preu, té en compte el temps de desplaçament (incloent-hi possibles incidències o dificultats) i altres factors com ara la comoditat, la seguretat o la fiabilitat. Més concretament, el temps de desplaçament (que depèn en gran mesura la freqüència dels serveis) és molt important per als usuaris de transport particular que acostumen a tenir rendes més altes i són menys sensibles al preu.
Per tant, sempre serà difícil atreure un nombre important d’aquests usuaris amb mesures basades exclusivament en la reducció de preus, complicant així l’assoliment de l’objectiu ecològic comentat al principi de l’article. A més, un transport públic a cost zero podria atraure usuaris que abans es traslladaven a peu o amb bicicleta, contribuint així a una major congestió de metro i autobusos sense guanys socials associats.
El temps de desplaçament és important per als usuaris de transport particular que acostumen a tenir rendes més altes
Centrant-nos ara en l’objectiu social, és evident que la majoria dels usuaris de rendes baixes que fan servir el transport públic diàriament no conceben altres mitjans de transport. Per tant, un transport públic a cost zero sí que tindria un efecte positiu en la renda disponible. En canvi, aquest guany es podria veure afectat pels problemes de congestió abans esmentats.
I allò que és més important: si reconeixem que l’objectiu social és el veritablement rellevant, no hi ha cap dubte que una política de transport públic a cost zero aplicada de manera indiscriminada (sense fer distinció entre usuaris) és molt ineficient. En canvi, una política de gratuïtat restringida a col·lectius vulnerables (per exemple, jubilats, estudiants o desocupats) permetria assolir aquest objectiu social sense produir efectes col·laterals no desitjables i a un cost molt menor.
Una política de gratuïtat restringida a col·lectius vulnerables permetria complir l’objectiu social sense produir efectes col·laterals no desitjables
Per tots aquests motius, un bon sistema de transport públic requereix subsidis fins a cert punt. És a dir, que aquests subsidis han de tenir un límit i, en cap cas, no han de conduir a la gratuïtat total.
Si s’apliqués la política de gratuïtat restringida a col·lectius vulnerables, s’alliberaria una quantitat significativa de recursos que es podrien destinar, per exemple, a millorar la xarxa de trens de rodalies (marginada a favor d’un servei d’alta velocitat amb molt poca incidència en els usuaris de rendes baixes), la qual cosa tindria un efecte més de llarg termini en usuaris regulars i es podria fins i tot arribar a atraure una certa proporció d’usuaris de transport privat si aquestes millores es tradueixen en més freqüències i més fiabilitat, reduint així el temps de desplaçament.
S’alliberaria una quantitat significativa de recursos que es podrien destinar, per exemple, a millorar la xarxa de trens de rodalies, cosa que tindria un efecte més de llarg termini en usuaris regulars.
En conclusió i tornant a la pregunta que es formula el títol d’aquest article, la resposta és que la gratuïtat del transport públic no és una bona política, no pas perquè produeixi grans efectes indesitjables sinó perquè hi ha millors maneres d’invertir els recursos per assolir els objectius que es persegueixen.
Porto els darrers anys cinc articles dedicats al ‘Sanatori Marítim Antituberculós La Savinosa (1926-1929), projectat per l’arquitecte tarragoní Francesc Monravà López (1888-1968), Després del concurs d’idees convocat per la Diputació, propietària del conjunt arquitectònic noucentista, Recordo que es van presentar vint-i-cinc gabinets professional, amb majoria d’arquitectes i altres professions, com enginyers, urbanistes, entre altres. Sols un projecte ho enderrocava tot, alguns sols dos edificis, els més pròxims a la línia del ferrocarril pel seu deteriorament, aquests inclús van tenir okupes. Una vegada triat per un jurat format per representants de la Generalitat, Diputació, Ajuntament i Col·legi d’Arquitectes/COAC es van triar els cinc finalistes i d’ells va sortir l’equip guanyador, format per Fuses-Viader-Mansilla-Perea, els guanyadors del concurs, de Cambrils, Girona i dos de Barcelona. Estem a l’any 2017
Aquest projecte planteja una intervenció que permet la versatilitat i la flexibilitat d’aquest espai, complementant les actuals edificacions amb peces modernes afegides a les existents que afavoreixin la seva funcionalitat. Aquestes noves construccions que es proposen no superarien l’alçada dels actuals edificis, evitant un impacte visual sobre la vegetació i preservant el valor ecològic i natural de la Savinosa, el sky line des de la costa i la platja està molt en la memòria visual de molt ciutadans. L’equip d’arquitectes proposa donar protagonisme als espais que queden entre les edificacions, així com crear miradors sobre les platges de l’Arrabassada i la Savinosa accessibles per a la ciutadania. L’estudi d’arquitectes comença a treballar en un projecte que vol obrir oportunitats per prendre decisions, sense fixar prèviament usos concrets. Una transformació de gran modernitat sense alterar la imatge del conjunt arquitectònic i paisatgístic.
L’arquitecte Jordi Guerrero en su “Guia d’Arquitectura de Tarragona, s. XX (ISBN 978-84-09-01040-0), editat pel COAC, escriu que “… els edificis són de materials moderadament senzills, maçoneria revestida amb morter de calc i ciment, obra vista que emmarca trams i obertures de façana; portam de fusta, greument agredits per la sal del medi marítim, els canvis d’usos i l’absoluta manca de manteniment. La composició geomètrica i l’encertada situació en planta són els trets més destacats”. En el mateix llibre, l’arquitecte Ramon Aloguín puntualitza “… Els edificis del preventori s’estenen damunt del roquer i hi dibuixen un conjunt simètric equilibrat, amb els volums principals al centre i els menors als extrems. Aquesta implantació tan acurada és el llegat més notable”.
Dies enrere, el baríton, historiador i geògraf tarragoní Àngel Òdena, company en el senat de la ciutat de Tarragona, creada per l’alcalde Pep Fèlix Ballesteros (2008-2019), va publicar en la premsa local l’article ”Savinosa: Hub cultural”. D’antuvi em solidaritzo totalment amb aquesta proposta. Òdena escriu: “… No ens enganyem qualsevol projecte a la Savinosa serà sempre més il·lusionant que la situació que hem viscut els darrers 50 anys i, per tant, a mí, com a tarragoní ‘obsessiu’ en els canvis positius per a la ciutat ho miro amb ganes i anhel. … parlen d’un hub cultural! … em dóna més ‘trempera’. Posar-hi allí ubicar allí el Conservatori, l’Escola d’Art, El Museu d’art, , l’Auditori. Tot allò que depèn de la Diputació i, per què no, d’alguna altra disciplina que no només digui la Diputació la titular …” Doncs, molt bé, som-hi.
De moment la realitat es que el projecte guanyador va ser l’any 2017. Ara estem ja el 2022, ja han passat cinc anys. Increïble, què fa tota la classe política al respecte, quins interessos s’amaguen, què esperen per que aquest Bé Cultural d’Interès Local/BCIL torni a tindre vida per gaudi de tota la ciutadania. Crido, exclamo què passa amb la Savinosa?
En els pròxims mesos, fins a les eleccions municipals del maig que ve, els partits polítics faran moltes propostes. Des d’un punt de vista personal, estaré especialment pendent de les propostes relacionades amb la comunicació local que puguin incorporar els partits. Si bé és cert que d’entrada no és un dels aspectes cabdals, com poden ser per exemple l’ensenyament, l’ocupació, la salut o l’habitatge, coincidiran amb mi que la comunicació local, la de proximitat, és un servei imprescindible en l’organització i el desenvolupament municipal, que les formacions polítiques haurien de contemplar en el seu marc d’actuacions que pretenen fer.
En aquest sentit, em centro en aquest text en el servei que els mitjans de comunicació local poden oferir des del municipi i pel municipi. Sempre hi he estat implicat i he estat un ferm defensor d’aquest model de comunicació, pels seus grans avantatges com a instrument vertebrador, democràtic i dinamitzador social de la comunitat on es desplega. Un municipi també és saludable per l’ampli batec comunicatiu que acull i em remeto als excel·lents resultats que el fenomen de la comunicació local, en tota la seva varietat de mitjans, ha tingut i té actualment a Catalunya. A més, una ciutat amb una comunicació local potent i diversa és més líder i influent al conjunt del territori que l’envolta.
Cal que els polítics locals tinguin una major consciència d’aquest fenomen a la nostra ciutat, més enllà dels actuals acords publicitaris institucionals amb els mitjans, del treball informatiu que ofereix el servei de premsa de l’ajuntament i dels cafès dels polítics amb els periodistes. Soc molt conscient que no són temps fàcils, però és necessari que des de l’àmbit polític s’impulsin nous objectius per revitalitzar l’actual panorama comunicatiu, que correspongui a una ciutat de la dimensió de Reus, dimensió pel que fa al nombre d’habitants, de prop de 110.000, amb la notable rellevància que comporta al territori i al país. Tal i com es fa en altres àmbits, en què s’impulsen accions com ara en el sector del comerç o l’empresa, fora bo que també s’intervingués en la realitat comunicativa local per impulsar-la, això sí, sempre en benefici de l’interès general i la pluralitat.
S’equivoquen els polítics i assessors que identifiquen només el concepte de comunicació local en la lògica de les xarxes socials. Són molt necessàries però hi ha altres escenaris que cal tenir en compte. Aconsello –si no ho han fet- que facin –o encarreguin als seus assessors- una radiografia actual d’aquest panorama i coneguin les seves debilitats i el seu potencial. Percebrien el bon treball que el col·lectiu de periodistes està exercint, encara que algun contingut no els afavoreixi. També copsarien la tasca de mitjans dignes i professionals, alguns dels quals progressen i es mantenen superant sovint força obstacles.
En l’apartat de les debilitats, la pèrdua del batec radiofònic local a Reus és, per a mi, un tema inquietant i requereix revifar-lo amb fórmules publico-privades. Enyoro millors moments de la ràdio local, ja que als anys noranta, a Reus, van arribar a funcionar un total de sis emissores (entre privades i associatives) en un mateix període i amb “bon rotllo” entre elles. Com també enyoro premsa de paper amb DO Reus de més periodicitat, com ara el Reus Diari, Nou Diari o les pàgines reusenques d’El Punt Avui, tot i que també és cert que ara no és bon moment per a la premsa de paper. També és inquietant veure que periodistes deixin la seva feina per anar a treballar a d’altres sectors o la insuficient presència de Reus en el mapa informatiu català, de la qual responsabilitzo, sobretot, a operadors informatius del país.
La incorporació d’un regidor o regidora de Comunicació (que podria compartir aquest àmbit amb altres àrees) en el cartipàs municipal podria contribuir, per exemple, a explorar la captació del compromís del sector privat (empreses, gremis i associacions) per enfortir el nostre teixit comunicatiu. És important la seva complicitat. Cal que els empresaris reusencs es facin càrrec també de la importància de la comunicació local i que la progressió de la ciutat rau, en bona part, en la seva bona salut. Tothom hi surt guanyant amb això.
Disposar de més i millors mitjans locals ha de comportar una millor situació dels seus professionals i del periodisme, de manera que aquests mitjans puguin arribar a cobrir més bé i amb més facilitat els fets, les convocatòries i la realitat diària de la nostra ciutat. O em diran que no patim tots, amb raó, pel nombre de periodistes que assistiran a qualsevol convocatòria de premsa?
Camí Mendoza. Portaveu del Grup Municipal d’ERC a Cambrils
Ahir l’Ani, una veïna del barri de la Pallissa, em va trobar i em va preguntar: ”Camí, qué pasa en Cambrils que todo está tan sucio?. Te lo digo a ti porque no sé a quién decírselo”. I em comença a dir i ressaltar tot un seguit de llocs del barri de la Pallissa, del Barri Antic i Perellada que estan més bruts i descuidats que mai.
Pel que fa a la jardineria, deixadesa total al parc del Mercat Municipal, al pati de l’ermita, (sorprenentment a la Plaça Carles Roig fan el manteniment de la gespa) i en general a tot el barri de la Perellada i la Pallissa on les herbes creixen i creixen lliurement als escocells dels arbres. El canal central de la riera d’Alforja és ple de vegetació com no havia estat mai a l’alçada del pont amb el carrer hospital així com el tram uns metres abans de la desembocadura. Moltes de les jardineres del Barri Antic es troben mortes de set i despoblades, fixeu-vos sinó en les que hi ha al davant del Celler de Cambrils. Mare meva!!!. O passeu pel carrer Rovira i notareu com quedeu enganxats al terra al pas de la vorera de la Torre del Llimó.
Hi ha una manca general també pel que fa a la neteja, però vull destacar alguns punts concrets d’aquests barris: la façana del Mercat Municipal, els voltants de l’ermita, en especial el carrer Balmes, els bancs i el terra de l’avinguda Baix Camp, el passeig Albert, les cantonades de molts edificis i les voreres, sovint degut als orins dels gossos.
És cert que no plou. Fa mesos que no veiem l’aigua a Cambrils, ni la que cau del cel ni la que ‘cau’ dels camions de neteja.
Ahir dilluns a les 9,15h, al sortir de casa, vaig poder veure com corria l’aigua a banda i banda a la plaça Carles Roig. ”Calla que netegen!”, vaig pensar. Al tornar a passar pel mateix lloc cap a les 11h estaven els operaris de neteja, amb la bufadora, traient les fulles de les voreres i les feien caure al mateix vial on encara no feia ni 2 hores hi havien passat amb l’aigua. No hagués estat més lògic fer-ho al revés? Una mostra d’una manca de coordinació i planificació total i absoluta.
Avui m’he centrat en aquests barris. Però l’estat de deixadesa i brutícia és general a tot el municipi. El govern actual malauradament no hi té cap interès! Moltes més evidències podria reflectir jo mateixa o qualsevol cambrilenca o cambrilenc …
I no puc deixar de respondre a l’Ani quan em pregunta: ”Camí, que pasa en Cambrils que todo está tan sucio?”, que el que passa és que no fan res!. És molt trist veure com un Govern no vetlla amb interès pel manteniment de la ciutat.
A les intervencions que vaig formular per Esquerra al Ple on demanàvem més seguiment per part del consistori a les empreses de neteja i de jardineria, el sr. Vallès, regidor de Serveis Generals i màxim responsable de tot plegat, ens respon tot convençut: “Quan estem al govern veiem una ciutat maca i llustrosa i, quan estem a l’oposició, la veiem bruta i desastrosa; crec que hem de trobar un camí entremig per veure la realitat de tot això”
De veritat el Govern veu una ciutat maca i llustrosa? Sr. Vallés, a Cambrils no hi vivim només les 21 regidores i regidors del consistori, pregunti, pregunti i pregunti als veïns i veïnes.
Vetllin per la neteja dels carrers i places del municipi. Incrementin el pressupost per neteja i jardineria enlloc de reduir-lo. Incrementin les freqüències en la temporada d’estiu, on la calor i la sequera empitjoren l’estat dels nostres carrers. Passegin per Cambrils per tal de detectar aquells carrers on cal intensificar les tasques pel benestar dels cambrilencs i cambrilenques. Reforcin les plantilles de neteja i jardineria. I tinguin cura dels nostres espais més singulars. Estimar Cambrils és estimar el seu entorn i la imatge que es projecta de la nostra estimada ciutat, que ha de ser neta, endreçada i lluminosa.
El 18 de juliol passat el poeta y escriptor reusenc Xavier Amorós Solà ens va deixar. La seva poesia estava lligada a la corrent ‘realista’ dels anys cinquanta i es basa en un llenguatge senzill, col·loquial, en un temps present, proper al moment en que s’escriu. La seva prosa utilitza els records i la memòria. No recordo que a la premsa local hi hagués tants articles, també obituaris, més de deu, que el recordessin amb frases com un savi autèntic, personalitat de la nostra cultura política i literària, el. Degà de les lletres catalanes, activista cultural, lluitador antifranquista, un gran sentit de l’humor i joventut d’esperit, un referent ciutadà, un Homenot del Sud. Va ser un humanista que ha transcendit l’esfera local per a per a projectar-se sobre la geografia catalana sencera.
La llengua emprada per Amorós era una llengua planera, d’una senzillesa que la feia propera i familiar, sovint amb un cert to col·loquial. Hi ha qui ha escrit que la història del darrers cent anys, tant de Reus com de Catalunya, es pot explicar a través de tot el que ha escrit un senyor de Reus-Reus, mitjançant la seva obra extensa i variada.
Per alguns va ser més que un poeta i escriptor i sobretot per a un escriptor no hi ha premi més gran que els seus lectors continuïn llegint-lo, l’única manera de mantenir-lo ben viu en el record. Títols com Qui enganya, para, Guardeu-me la paraula, Enyora la terra, No hi ha festa que valgui, L’agulla en un paller, Plou però plou poc, Tomb de ravals, Tal dia farà un any, entre altres, els tenim a l’abast. Si més no en els cinc gruixuts volums d’Obra Completa, que són la memòria continuada –reusenca, catalana i general– del que Amorós anomenà amb tanta precisió “Temps estranys”, que abracen gairebé tot el segle XX, que ell va viure amb passió des de la catalanitat popular, un socialisme responsable, però irrenunciable, i la solidaritat cap a l’emigració espanyola que arribava a Catalunya.
Va ser anomenat Fill Il·lustre de Reus (1998), la Biblioteca Central reusenca porta el seu nom. ÉS doctor honoris causa de la Universitat Rovira i Virgili i Creu Sant Jordi de la Generalitat. En política va ocupar el segon lloc a les llistes del PSC a les eleccions municipals del 1987, compartint a la vegada ser senador, que va significar que el Ministeri de Cultura sent Solé Tura el ministre es decidí rehabilitar el Teatre Bartrina.
El recordo, a la meva adolescència com empresari a la tenda de roba ‘Las Amèricas’ del carrer Llovera, que li va significar ser un fundador de la Unió de Botiguers de Reus, presidi el Centre de Lectura de la seva ciutat i en dirigí la seva revista.
Acabo publicant una dedicatòria que guardo des del 14 de desembre de 1995, amb motiu de la presentació del llibre ‘Recull Miquel Melendres i Rué (1905-1974)’, editat per “L’Estació de Recerca Bibliogràfica i Documental Margalló del Balcó, que liderava l’advocat, bon amic i tristament absent Eliseu A. Soler. L’acte es va fer al Museu Nacional Arqueològic, i a la invitació corresponent deia “Presentarà el llibre l’escriptor Xavier Amorós”. Com els llibres margallonians eren corals, després uns quants vam anar a la cafeteria-restaurant Arimany que era el lloc habitual de les reunions de la Junta de govern i els autors del Recull. Doncs bé; Xavier Amorós, al dors de la invitació, on constaven els catorze autors de la miscel·lània referenciada em va escriure: “Un tarragoní de Reus? Un reusenc a Tarragona? En tot cas, un home dinàmic i cordial aquí conec – com ell mateix diu – des que era molt jovenet”.
Juan Cruz és cineasta i coordinador artístic de La Violeta
“Mentre t’acabes de vestir, davant del mirall, has descobert sense voler el somriure trapella del desig. És festa major i avui hi ha ball a la Violeta. No saps ben bé si és una orquestra o un Dj. T’és igual. Has decidit posar-te aquella samarreta que et van regalar pel teu aniversari i que et fa tipet. Explores cada mil·límetre de la teva pell —encara llisa i tibant per la teva joventut— a la recerca de qualsevol microscòpica anomalia. Et tranquil·litza no trobar res que et pugui generar inseguretat perquè saps que al ball hi acudirà M. Li direm així: M. Amb M. has coincidit algun cop, teniu amics en comú. M. t’agrada. T’agrada molt. De tant en tant, entres al seu perfil d’Instagram a tafanejar. Vols saber què fa, on està, amb qui. Quan se te’n va de les mans la fantasia, t’imagines dins d’una d’aquestes imatges, al costat de M., somrient davant d’un sol que s’està ponent i us pinta la pell de color or. El diagnòstic és clar i el tractament també: tu el que vols és cardar amb M. i per això fins i tot, abans de sortir de casa, el mirall del rebedor, també t’enxampa amb aquest somriure trapella del desig”.
“T’endinses pel túnel de la Violeta i t’acostes fins on hi és el bo d’en J. Li direm el bo d’en J.; que és qui aquesta nit valida les entrades per entrar al ball. Treus la teva i li ensenyes el salconduit que t’ha de portar fins a la pista de ball, fins a M. Ja sents de fons la música amortida. De reüll, veus les portes tancades que són a més d’una desena de metres d’on et trobes en aquella part fosca que fa d’avantsala. Se t’eriça la pell i notes un calfred elèctric que recorre la teva esquena de pura excitació. Moment que talla en sec el bo d’en J. quan et diu que hauràs d’esperar, que l’aforament està complert. De l’excitació no en queda ni rastre. El bo d’en J. també et diu que així que surti una persona i marxi, podràs passar. Poses cara de no entendre res, poses cara de dir que és festa major, poses cara de què això no pot passar i és aleshores quan el bo d’en J. et diu que no pateixis que segur que de seguida marxa algú i pots passar, que ets la primera persona de la cua, i et fa un gest per a què et giris i comprovis que darrera teu s’ha format una bona filera de gent que també porta a la seva mà una entrada per al ball. L’aforament és per a tres-centes persones, estàs de sort, ets la tres-cents u, et diu el bo d’en J. Però això a tu t’importa un rave. Portes dies pensant en aquell ball, en aquell moment, en M.! Vols veure a M. Vols veure als teus amics i amigues que segur ja són a dins. De sobte, la porta s’obre. Surten dues noies que… (oh, shit!) es posen al lavabo”.
“Potser no has escollit el millor calçat quan decideixes pensar en positiu: potser M., encara no ha arribat, potser els teus amics, tampoc. Et tornes a girar, ara amb la clara intenció de fixart’hi qui hi ha a la cua. Déu meu, quina gentada! Veus alguna cara coneguda, saludats, gent que et sona, una veïna amb la que no et parles, ja no recordes el per què. Les noies que han anat al lavabo surten d’aquest i tornen a entrar al ball, bufes i el bo d’en J. et mira comprensiu i aixeca les celles en un gest d’empatia. Es torna a obrir la porta i quan veus qui surt notes com el cor et batega, com el notes a la gola. És M. És M.! El bo d’en J. somriu perquè ha vist com tota la llum se t’ha posat a la cara. Ell pensa que és perquè ara podràs entrar, però tu has atrapat la llum com ho fa un forat negre perquè veus com s’acosta cap a tu caminant amb decisió. I amb aquesta mateixa decisió, M., treu el mòbil de la ronyonera i posa la mirada sobre la seva pantalla i ara és la llum que es posa al seu rostre i passa pel teu costat sense fixar-se en tu. Sense saber de la teva existència. Et sents una pedra i només canvies d’estat quan notes que el bo d’en J. t’ha agafat l’entrada de la mà, veus com l’estripa i sents com et diu: ja pots passar”.
Tornem a la realitat! Sempre he estat a favor que la Violeta fos un espai polivalent en la seva més àmplia accepció (incloent un passadís central a la platea), més enllà de treure els seients per convertir-lo en un espai diàfan per ballar. Així ho vaig traslladar quan el projecte de remodelació estava només sobre el paper. No he canviat de parer. Ni una centèsima de mil·límetre. No entraré ara a relatar el què ha passat durant aquests tres últims anys al voltant d’aquest tema, tots en som coneixedors (i quin no, pot informar-se), però sí vull assenyalar que comprar unes cadires mòbils havia de ser l’última fita d’un llarg, complex i car procés que precisament en aquests últims tres anys no ha avançat ni una centèsima de mil·límetre. Tres anys. Les cadires (les mòbils) en aquest episodi eren la teulada. I les cases, tots ho sabem, no es poden començar per la teulada. La realitat, a hores d’ara, és que hi ha un aforament limitat de 300 persones, —determinat per bombers que posa per damunt de tot la seguretat de les persones— que en el cas de decidir d’organitzar un ball de festa major, carnaval o cap d’any, per posar un exemple, deixaria, com a mínim, a un parell de centenars de persones fora. Sí, fora. Sense accés. En el millor dels casos a la cua. Esperant a que sortís algú per poder entrar. Si al final de tot no podem ballar i compartir junts l’espai quin sentit té reclamar ara la Violeta com a pista de ball?
Dos dels records més vius que tinc de la coneixença amb Xavier Amorós són de fa uns quants anys a casa seva i tenen a veure amb la doble vessant de la seva personalitat: d’una banda, amb la figura literària, l’escriptor; d’altra banda, amb el personatge polític, el ciutadà. No en faré pas una biografia ni m’endinsaré en la seva bibliografia perquè totes aquestes dades ja són a les enciclopèdies, a les biblioteques i a la xarxa, sinó que em referiré als dos fets, per significatius d’un tarannà, que anunciava al començament del meu escrit.
Biel Ferrer
El record de l’home de lletres és de l’any 2015, quan va accedir a rebre’m a casa seva per tal de presentar-li la que aleshores era la meva culta parella lingüística perquè, vinguda d’Ucraïna i vivint a Reus des de feia uns quants anys, volia conèixer el poeta viu més important de la ciutat. Ella aprenia català amb mi com Joan Ferraté va aprendre de llegir gràcies a la pacient dedicació de Xavier Amorós. En aquella visita, vam intercanviar moltes paraules i fins i tot regals: el Xavier va obsequiar, amb generositat, la jove ucraïnesa amb un llibre seu i ella va dur-li un pastís típic de la seva terra. La cordialitat de l’escriptor va ser deliciosa i l’agraïment de l’estudianta, infinit. La seva obra poètica va guanyar una lectora més i, amb ella, una fidel parlant de la llengua catalana. Des del poble de Pradell de la Teixeta, el tornaveu havia arribat fins a una altra petita vila a l’Oest d’Ucraïna, on, ara que ell ha traspassat, hi ha una guerra terrible per culpa d’un dictador rus criminal que nega la condició nacional al país dels colors blau i groc, com feia amb Catalunya el dictador espanyol criminal, que va guanyar la guerra i encara governa a casa nostra per mitjà dels seus ferms seguidors i subtils col·laboradors. Jo ja li havia llegit gairebé tota l’obra, a l’Amorós, que, com a escriptor, havia anat publicant, és clar. De fet, Amorós va tocar tots els gèneres literaris: la poesia, l’assaig (l’articulisme), el teatre i la narració (el memorialisme). I la llengua li era pàtria, com Gabriel Ferrater afirma tot parlant de Josep Carner.
El record de l’home polític és anterior, de l’any 2010. Aleshores, la plataforma d’entitats ciutadanes Reus Decideix organitzava la consulta popular sobre la independència de la nació catalana, hereva de la d’Arenys de Munt de 2009. Vam decidir de demanar el suport de personalitats de Reus per tal que les persones que dubtaven de participar-hi democràticament perdessin la por i s’engresquessin a fer-ho. Quan vaig visitar Xavier Amorós per tal sol·licitar-li que ens fes costat, em va fer a mans un text manuscrit que deia: «Per la independència de Catalunya i per la concòrdia entre tots els ciutadans de Catalunya. Xavier Amorós. Reus, 15 d’abril de 2010». Era, doncs, la versió en prosa del seu també breu i celebrat poema «A la pàtria»: ‘Feu-la lliure i suau, / blanament ajaguda / en el concert dels pobles, / perquè pugui oblidar-la’. La independència de Catalunya era, doncs, per a ell, un objectiu indefugible, en el seu pensament polític, en el mateix ordre jeràrquic que la justícia social per la seva sensibilitat progressista, de ciutadà i polític d’esquerres. Aqueixa idea, me la va refermar per mitjà d’una carta privada amb data 7 de març de 2014, en què feia seva la reflexió de Salvador Espriu de l’any 1963, que va passar decididament a la radicalització a favor de la independència després d’uns pocs anys d’haver publicat La pell de brau: «Vaig escriure La pell de brau perquè no fos dit que la perifèria no podia entendre la cèlebre Península en la seva complexa i profunda totalitat. Ara bé, crec -i cada dia que passa ho veig més clar- que el diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre». Joan Salvat-Papasseit també havia fet la mateixa evolució anys enrere: llegiu-li’n Les conspiracions, de l’any 1922, d’un socialisme que encara creia en la possibilitat de redimir Espanya, passa a l’independentisme explícit, amb l’estel com a símbol inequívoc, convençut que l’única via possible d’alliberament nacional (i també de classe) és la separació: ‘Catalans! tots en peu, / l’Escorial deixem-los / per trofeu». Talment, el Xavier, un altre ciutadà de Reus i amorós de la pàtria que no ha pogut veure lliure la nació per les renúncies de qui havia de culminar el procés d’alliberament.
Descansi en pau, doncs, el degà de les lletres catalanes, que, pel que va gosar poder escriure i publicar, serà etern si el continuem llegint com es mereix i si en servem la fidelitat a la pàtria que, recordant-lo, alliberarem.
Biel Ferrer Puig Filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura a l’institut Gabriel Ferrater de Reus
Tàrraco va ser una ciutat administrativa i mercantil important a l’època romana i el centre del culte imperial per a totes les províncies ibèriques. Es va dotar amb molts edificis i parts d’aquests s’han descobert en una sèrie d’excavacions excepcionals. Encara que la majoria són fragmentàries i que moltes es conserven sota els edificis més recents, les restes que hi perviuen esbossen una idea de la grandesa d’aquesta capital provincial romana.
L’any 2000 la UNESCO va declarar el conjunt arqueològic de Tàrraco patrimoni mundial de la humanitat. Per ser inclosos en la llista del Patrimoni Mundial, cal que els llocs inscrits tinguin un valor universal i que compleixin almenys un dels deu criteris de selecció. El conjunt de Tàrraco compleix els criteris 2 i 3 establerts pel Comitè.
Josep Maria Buqueras
D’aquesta manera, d’una banda, amb la denominació es reconeix que les restes romanes de Tàrraco són d’excepcional importància en el desenvolupament de la planificació i el disseny urbà romans i que aquesta planificació va servir com a model per a les capitals de província en el món romà en altres llocs; d’altra banda, es posa de manifest que Tàrraco proporciona un testimoni eloqüent i sense precedents d’una etapa important en la història dels pobles de la Mediterrània en l’antiguitat.
L’any 45 a.C., després de construir els murs i el port, Julio César designà aquesta colònia amb el nom de “Colonia Urbs Triumphalis Tarraconensis”. És una ciutat mil·lenària amb gairebé 140.000 habitants. La ciutat presideix tota l’àrea de la Costa Daurada. Fou l’origen de la Romanització de la Península Ibèrica i més endavant de la Cristianització. Tarragona té l’amfiteatre, el circ, les muralles i el passeig arqueològic, el s fòrums provincial i de la colònia, el teatre i el pont del diable. A més també són patrimoni l’Arc de Berà, la torre de Scipio, la vil·la de Els Munys a Altafulla i el conjunt monumental de Centcelles. Vull recordar que Catalunya a més d’aquest nominació tarraconense són patrimoni mundial les obres modernistes gaudinianes del Palau Güell, Parc Güell i Casa Milà i les domenechianes del Palau de la Música catalana i l’Hospital de Sant Pau, el monestir de Poblet. També corresponen a Catalunya els Immaterials de La Patum de Berga, Els Castells, l’Art rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica i la Dieta Mediterrània.
Però el punt turístic més emblemàtic de la ciutat de Tarragona, crec que és, sens dubte, el Balcó del Mediterrani. Quan estàs en aquest lloc, veus la grandiositat del mar, l’horitzó infinit, confonent-se el cel i l’aigua i tens a tocar la platja del Miracle. Quan faig pels amics la ruta modernista i estic aquí ensenyo dos dibuixos, alçat i secció, de l’escalinata monumental de l’arquitecte tarragoní Ramon Salas i Ricomà (1848-1926), datat l’any 1884. És a dir, fa 140 anys que ja teníem la solució per arribar a la platja, sense tenir que fer la volta pel Serrallo o apropar-nos als fortins de la Reina o de Sant Jordi. Però, aquesta possibilitat no es va aconseguir fins l’any 2018, fent la passarel·la, amb ascensor inclòs, des de la Baixada del Toro fins el passeig marítim Rafael Casanova, coincidint amb el mandat del alcaldes Josep Fèlix Ballesteros i el recolzament del Port.
Ara vull fer esment a altres projectes que volien apropar la Rambla Nova amb la platja. Cronològicament tenim que l’any 1917 l’enginyer Tomàs Brull proposa construir un ascensor i un pas superior. Luís Mallafré l’any 1927 realitza un ‘Estudio para la urbanización de la playa del Milagro’, que contempla un pont per damunt de les vies del ferrocarril. La empresa italiana Ceretti e Tanfani, l’any 1932, proposa instal·lar un telefèric del Balcó a la platja. Sent alcalde Josep Maria Recasens, el 20 de març de 1988, l’arquitecte Luis Carlos Merelo de Barberà també proposa un telefèric des d’un buit sota les escales de la Baixada del Toro fins a un pont per salvar la via del tren.
Amb l’alcalde Joan Miquel Nadal existeixen diversos projectes. L’any 1991 encarrega a l’arquitecte Antonio Fernández Ordóñez el projecte d’instal·lar unes passarel·les i una escala, que va ser rebutjat pel seu cost. En octubre de 1998 s’anuncia una altre projecte amb dos ascensors, a tocar a la Baixada del Toro i l’altre al passeig i un pont de seixanta metres per salvar la catenària del tren a quinze metres d’alçada. L’any 2003 coneixem el projecte de Ricardo Bofill que es va presentar abans de les eleccions municipals, amb 32.000 metres quadrats dedicats a habitatges, lliberant 370.000 metres quadrats de superfície gràcies al soterrament de l’estació i les vies el tren, inclòs al seu pas pel riu Francolí.
El bon amic arquitecte tècnic municipal Àngel Martínez Lanzas (E.P.R.) proposava l’any 2006 una torre/far de 173 metres d’alçada, amb un edifici adossat que tindria un hotel, oficines, botigues, discoteca, biblioteca i restaurants. La llum del far es veuria a 50 kilòmetres de distància. Amb un pressupost de 39,8 milions d’euros. Martínez manifestava que “és una idea més o menys romàntica, però realitzable, que seria com una aposta de modernitat”. Per a mi, és una aposta trencadora i molt valenta. El Guggenheim de Bilbao, també ho va ser i com a ciutat turística hi ha un abans i un després del disseny de Frank O. Gerhy.
En resum, la tradició tarragonina de passejar per la Rambla i el passeig de les Palmeres, és obligada. Escriuré més, si visites tota la Tarragona romana, la catedral, la Part Alta, el Serrallo, però no has “anat a tocar ferro”, no has estat a Tarragona. Totes les ciutats tenen un indret imprescindible per visitar, com són les places de Sant Marcos i Sant Miquel, a Venècia i Florència, respectivament, que tens que anar per obligació. Aquí hem de tocar la barana modernista. Ja ho saps ‘anem a tocar ferro’ .
Mercè Puig Cañellas. Secretària General UI de CCOO de Tarragona
En apropem a l’estiu i ja fa setmanes que els mitjans de comunicació expliquen que els empresaris de l’hostaleria estan desesperats perquè no troben cambrers per atendre l’allau de turistes que visitaran el nostre país aquest estiu. Com és possible que falti personal amb un atur superior al 10%.
Allò que primer ens hem de preguntar és si existeix l’ofici de cambrer. Fa dècades, sí que existia aquesta professió perquè les persones que es dedicaven a servir en bars i restaurants eren treballadores que aprenien l’ofici dels seus predecessors i continuaven en la professió durant molts anys i cobraven uns salaris dignes que els permetien fer front a les seves necessitats vitals. Aquest fet permetia que l’atenció a la clientela fos professional i bona. Amb els anys aquesta professió s’ha anat desnaturalitzant i precaritzant de tal manera que ja és difícil anomenar la tasca de servir com una professió.
El sector turístic, molt important al nostre país, té una part del seu empresariat que no vol competir en qualitat sinó que ho vol fer amb baixos costos, fet que atrau a un turisme massificat i amb poc poder adquisitiu que provoca una gran agressió al medi ambient i treballs poc qualificats i mal retribuïts. Aquesta forma d’actuar, cerca el benefici a curt termini i una baixa inversió que solament afavoreix l’enriquiment personal aportant poc benestar comunitari.
En aquest context, els treballadors de l’hosteleria són els que tenen pitjors convenis col.lectius, que en molts casos els empresaris no volen aplicar empitjorant encara més las condicions laborals i de vida de les persones treballadores. Si a aquesta situació li afegim que moltes persones que treballen en aquest sector són desplaçades de llunyanes contrades, que necessiten del lloguer d’un habitatge impossible de pagar, ja tenim descrites les causes per les quals no es troben persones que vulguin treballar en aquest sector.
Dit de forma més clara, si es volen contractar cambrers que han de treballar 12h al dia i solament els contracten per 8h. Si es volen contractar persones que no els respecten els descansos setmanals, Si es vol contractar gent que no li volen pagar el salari mínim interprofessional. Si es vol contractar persones que viuen lluny de les zones turístiques i no els volen pagar l’allotjament, de tal manera que moltes treballadores s’han de gastar més del 50% del que cobren en el lloguer. Llavors aquest sector passarà (de fet ja ho és) a ser el darrer recurs on s’ocuparan les persones que no han trobat feina en cap altre sector. I enlloc de cercar treballadors, es cercaran gairebé esclaus.
Crec, però, que aquest no és el camí que ha de seguir el Turisme, ni l’hosteleria en particular. Crec que s’ha d’apostar pel turisme de qualitat, que necessàriament implica serveis de qualitat i professionals ben formats i ben pagats, duent a terme activitats respectuoses amb el medi ambient. Actuant així, farem un sector turístic més competitiu i genuí que generarà més riquesa col·lectiva a llarg termini.
El dijous passat es va presentar el llibre ‘Demà, Tarragona’ que recull una selecció d’articles i escrits de Josep Fèlix Ballesteros, que ha estat tants anys regidor de Tarragona en diferents mandats democràtics: de l’any 1983 al 2003 com a conseller, i del 2007 al 2019 com a alcalde. Conté tres blocs principals: Llegat, Valors i Què volem, a manera de passat, present i futur. Amb un to força pedagògic Ballesteros expressa un relat de ciutat i una síntesi del seu full de serveis a Tarragona, amb la sensació i el reconeixement que també hi ha reptes que segueixen, malgrat tot, pendents.
La presentació, amb una durada de dues hores, va ser coral, dinàmica i molt emotiva. Va obrir l’acte Santi Castellà. Pep Fèlix va està acompanyat de les ex-conselleres Begoña Floria, Carme Crespo, Arga Sentís i Patrícia Anton, que va ser la entrevistadora i moderadora de tota la vesprada. Antón va anar recordant els tres mandats liderats per PSC: 2007-2011, PSC/13 i ERC/2, després de 18 anys de CiU. A les eleccions de 2011 la suma de CiU//7 i el PP/7, donava majoria absoluta al centre/dreta, però van governar els socialistes amb 13 consellers; hi havia un d’ICV. El període 2015-2019, segons va manifestar per primera vegada Sentís, s’hagués pogut constituir el primer tripartit municipal: PSC/9, ERC/4 IC/1, però ERC no va voler; la realitat va ser PSC/9, PP/4 i UD/1.
La republicana Rosa Rosell va enviar un missatge per vídeo “… sempre t’agrairé el teu suport …” El popular Alejandro Fernández va dir que “… porta la ciutat sempre al cor, és un polític vocacional que sempre serà el meu amic …” i el convergent Josep Poblet recorda que “… la vocació de servei públic va significar que ràpidament les diferències polítiques es van convertir en coincidències …”. Joan Aregio, alcaldable de CiU 2007, davant de tots els assistents, va dir … “Em va doldre que em guanyés les eleccions, però és honrat i té tot el meu reconeixement i respecte … junts vam posar en marxa Tinet i la cobertura de la Plaça de Toros”, entre altres coses.
Mentre es desenvolupava l’acte a la sala ‘El Magatzem’, plena de gom a gom, també van prendre la paraula Loli Gutiérrez, presidenta de l’A.V. de Bonavista, que va dir que Ballesteros ha estat l’alcalde més proper als barris, sobretot de Ponent. El conseller Berni Alvarez va parlar de l’Anella i el pavelló d’Esports Catalunya, que amb tot el seu complex esportiu -pista d’atletisme, piscina olímpica, velòdrom, llac, instal·lacions- és el gran llegat dels Jocs Mediterrani 2018. La joventut va estar present amb les paraules de la ex-regidora Ivanha Martínez, que va voler manifestar el suport rebut vers les activitats juvenils, creant espais com el Kesse.
El periodista Antoni Coll, prologuista del llibre, va ser el darrer invitat que va prendre la paraula dient que Ballesteros és “… un polític de llar recorregut, que no és presoner dels vicis més coneguts de la política …” A més lluitava perquè “… no hagi cap persona abandonada a la seva sort … penso que aquesta aposta vital de posar la humanitat de cada persona per davant de tot”.
També vull fer esments als epílegs de Begoña Floria, que escriu sobre la seva preocupació “… per la gent, de l’humanisme i l’empatia que el caracteritza … és el camí cap a un somni que mai acaba …”.
Santi Castellà d’entrada ja qualifica a Ballesteros com “la millor expressió del municipalisme socialista … traslladen a la ciutat com espai de polítiques socialdemòcrates que ens evoquen els valors de la igualtat, la llibertat i la fraternitat … I, sobretot, l’alcalde del diàleg, de la convivència, allunyat de l’enfrontament, sempre atent, flexible, obert i tolerant”.
El tercer epíleg és de Rubén Viñuales, que destaca el seu “… saber exercir el lideratge democràtic en contraposició amb el cabdillisme populista”. Un dia estant a l’alcaldia li va dir que “en política sempre s’ha de ser elegant”. Acaba escrivint que “… és sobretot una bona persona. Una molt bona persona. I això en política, com a la vida, és el millor que es pot dir a algú”. La darrera cloenda és del mateix alcalde que recorda “… els apologistes de la catàstrofe que auguren que ‘això no es farà’ i que tot va molt malament”. Són el que deien que no farien el nou POUM, els Jocs, la Rambla de Ponent, els nous Teatre i Mercat, … La inversió municipal en serveis socials es va disparar en un 148% degut a la crisi del 2008, no hi hauria rés de res. Sempre va respectar als seus adversaris polítics, “… sabia que la meva obligació com a alcalde era assolir punts de trobada amb ells per fer que la ciutat avancés … ha estat una convicció moral”
Vull acabar en el moment més màgic i emotiu de la trobada ciutadana. Va ser quan Arga Sentís, ex-consellera d’Iniciativa, va recordar la trista realitat que ara es viu a la ciutat d’insultar als representants polítics en actes públics, siguin processons, desfilades, passejades, per exemple. Quan les persones que estan assegudes a les escales de la catedral veuen aparèixer el consistori, que ve pel carrer Merceria, la xiulada és d’escàndol. Sentís ens va recordar aquests moments viscuts tant lamentables i volia reflectir la dignitat amb la qual l’alcalde mantenia la seva personalitat política. Tot un exemple de personalitat política.
Article d’opinió de Josep M. Panicello, President Honorífic del Club Bàsquet Cambrils
El Sènior femení, que jugava a la categoria territorial ha pujat a Tercera Catalana i el Sènior masculí, a Segona Catalana. Fotos: Cedides
Cada any quan arriben aquestes dates i les competicions esportives s’acaben, és moment de fer repàs de com ha anat la temporada, d’analitzar els resultats, les classificacions, els objectius que els clubs s’havien marcat, quines renovacions són necessàries, quants calers els hi falten o quants els hi han sobrat, això ja és més difícil. Els aficionats, sobretot els més entesos, opinen, pronostiquen, debaten, es tornen bojos d’alegria o de tristor i fan bullir l’olla amb els millors condiments.
Tot això passa sobretot quan parlem d’equips de nivells superiors i de qualsevol esport, però al planeta hi ha un altre submón, els dels clubs que no són tant grans, en els que ningú cobra per jugar i que no esmercen esforços econòmics i familiars per donar una imatge del seu club i del seu municipi en consonància amb els elevats valors humans de les juntes i dels jugadors que en formen part. Són els clubs modestos, els que senten els colors, els que formen esportistes i també persones, perquè l’esport té aquesta doble vessant.
Avui vull escriure sobre una d’aquestes entitats: el Club Bàsquet Cambrils, perquè ha fet una temporada espectacular i amb uns mitjans realment precaris, només compensats per una gran dosi d’il·lusió, treball continuat, esforç i dedicació.
Actualment compta amb 17 equips federats, a part dels equips de primària que juguen als respectius col·legis. Els resultats obtinguts globalment han estat magnífics: el Sènior femení, que jugava a la categoria territorial ascendeix a Tercera Catalana i el Sènior masculí, a Segona Catalana. Tots dos equips han acabat la temporada en segona posició. A més dels ascensos s’han pujat nivells en totes les categories de promoció.
Certament és difícil trobar una millor projecció. El Club Bàsquet Cambrils mou actualment 218 jugadors i jugadores federades, a part dels 200 nens i nenes de les escoles i compta amb unes 50 persones entre entrenadors i entrenadores, coordinadors, membres de taula i delegats d’equips, que en molts casos també competeixen amb els seus respectius equips, a part dels membres de la junta. En total estem parlant de quasi bé 500 persones. Com podem apreciar, la feina de coordinació d’aquesta estructura és extraordinària: entrenaments, partits, desplaçaments, tant a les escoles com al pavelló, pistes exteriors i d’altres llogades a altres localitats, perquè a Cambrils ja no hi ha espai físic per acollir tants esportistes. I estem parlant només del bàsquet. Dono aquestes xifres per posar en relleu els mèrits d’aquesta organització modesta, però immensa quant a la tasca que està realitzant i sobretot a les persones que dia rere dia ho fan possible. Realment, tenen molt de mèrit i cal posar-ho en valor.
Aquests resultats encara són més meritoris si tenim en compte que els dos sèniors han d’entrenar a Mont-roig del Camp, alternativament, atesa la manca de pistes a Cambrils. L’afició al llarg de tota la temporada també ha estat magnífica, tant als partits de casa com als desplaçaments importants com els dies de Tortosa o el Morell, en els que va omplir els pavellons en partits decisius.
L’afició al llarg de tota la temporada també ha estat magnífica, tant als partits de casa com als desplaçaments importants com els dies de Tortosa o el Morell, en els que va omplir els pavellons en partits decisius.
Sens dubte aquesta X ha estat una de les millors temporades de la història del club i és per això que ho vull destacar en aquest article, posant en valor l’esforç, la dedicació i el projecte esportiu de la junta encapçalada pel Francesc Canaldas. Com a President honorífic del club em sento enormement satisfet i orgullós de les persones que en formen part. I també pels èxits obtinguts, per aquesta trajectòria exemplar d’un club que té com a prioritat crear i reforçar la base, sense renunciar a aconseguir fites importants amb els equips sèniors, que al cap i a la fi són referents pels equips que pugen i com veiem, amb molta força.
Vull felicitar també als jugadors i a les jugadores, als familiars i a l’afició en general, que al llarg de l’any donen el seu suport incondicional al club.
I també aprofito per reivindicar una especial atenció de l’Administració als problemes que té plantejats l’entitat, especialment els de manca d’espai per desenvolupar la seva activitat. No desaprofitem aquesta gran cohesió i aquesta gran riquesa associativa que tenim a Cambrils i donem-los-hi els instruments necessaris per poder créixer i realitzar-se.
Ens calen més infraestructures esportives. I a les portes d’elaborar nous programes municipals per a les eleccions de l’any que ve, és el moment de comprovar la sensibilitat dels nostres governants en aquest aspecte. Un municipi que disposi d’aquest potencial humà és un municipi ric i aquest és un actiu que no es pot malbaratar. Si s’entén així segurament serà una de les millors inversions que es puguin fer.
Jordi de Bofarull Bertran. Secretari de la Comissió de Política Lingüística de la URV
Si aspirem a una llengua amb plenitud de funcions, la universitat i la recerca són àmbits estratègics. En aquest sentit, no hi ha dubte que el català es pot considerar una llengua acadèmica, present en una part important de la docència universitària i, encara que en menor proporció, també en la recerca i la transferència del coneixement.
Però tan cert com això és que la globalització i la mercantilització de l’espai universitari poden constituir una seriosa amenaça per a una llengua com el català, que pateix un marc legal asimètric i desfavorable, a més d’una política minoritzadora per part de l’Estat espanyol. Com a exemple, l’exclusió del català del Programa Erasmus+ d’intercanvi d’estudiants, que comporta que no puguem disposar de recursos formatius i acreditatius en català dins la plataforma europea OLS, a diferència d’altres llengües europees.
Cal assegurar per al català uns espais d’ús majoritari que la converteixin en una llengua necessària, especialment, en els usos institucionals no docents i en la docència de grau i de màsters habilitadors
Per això ens cal prendre decisions com a sistema universitari i de recerca. Decisions com, per exemple, donar garanties de seguretat al català en un context d’internacionalització creixent. És a dir, assegurar per al català uns espais d’ús majoritari que la converteixin en una llengua necessària i que en facilitin la prevalença global (especialment, en els usos institucionals no docents i en la docència de grau i de màsters habilitadors). Aquesta és, sens dubte, una estratègia del tot compatible amb l’objectiu d’internacionalització, amb el foment del poliglotisme i amb l’ús d’altres llengües en funcions concretes, com l’anglès a la recerca, d’acord amb el seu caràcter de llengua franca acadèmica.
No n’hi ha prou, doncs, d’apel·lar retòricament a la promoció del català i del multilingüisme. Ens cal adoptar, com a sistema, una estratègia clara de distribució funcional de llengües que aporti seguretat a la llengua minoritzada i que concreti objectius d’increment del català a la docència i a la recerca, on encara no ha assolit els percentatges que li corresponen com a llengua pròpia i d’ús normal. Una estratègia per a la qual és imprescindible disposar d’indicadors lingüístics fiables i complets, que malauradament ara per ara encara no tenim.
Destaquen tres ingredients perquè l’estratègia sigui efectiva: una política lingüística decidida, un augment de recursos i l’empoderament dels membres de la comunitat universitària
D’entre els ingredients imprescindibles perquè aquesta estratègia sigui efectiva, en vull destacar tres: una política lingüística decidida per part de la Generalitat de Catalunya i de les universitats (no en va volem millorar la societat que servim), un augment de recursos humans i econòmics per al català i l’empoderament dels membres de la comunitat universitària, que han de ser actius en l’exercici dels drets lingüístics.
Sens dubte, l’aprovació del Pla d’enfortiment de la llengua catalana en el sistema universitari i de recerca, aprovat recentment pel Consell Interuniversitari de Catalunya, és un molt bon pas en aquesta direcció. Ara, però, ens cal aplicar-lo eficaçment (i emmarcar-lo també en el Pacte Nacional per la Llengua, en un procés general de reacció davant la reculada de l’ús social del català).
El repte el va resumir perfectament Joan Solà el 2009 en una sola frase: “És imprescindible i urgent que tant les universitats com la Generalitat defineixin clarament una política lingüística que vagi més enllà de les simples declaracions de bones intencions i de les recomanacions, i que l’executin.” Potser hem trigat una miqueta, però més val tard que mai.
Necessitem el teu consentiment per continuar. Utilitzem cookies per que aquest lloc web funcioni correctament. Si et sembla bé, fes clic al botó "Estic d'acord". Et recomanem que llegeixis la Política de Cookies Estic d'acord
Política de cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
