TARRAGONA 21

Jordi Fortuny: ‘El risc d’acostumar-nos a l’excepcionalitat’

Fer un article per publicar l’última setmana d’un any 2017 ple d’excepcions és per mi un exercici al qual espero no acostumar-me. Per una banda em venen moltes ganes de parlar de coses de la ciutat de Tarragona, de coses que hem impulsat des del grup municipal; per repassar i repensar tot allò que tenim pendent i pendent amb urgència.

Jordi Fortuny i Guinart és conseller d’ERC-MES-MDC de l’ajuntament de Tarragona

M’agradaria parlar: del glifosat, Merkel i Tarragona; de la mobilitat del Camp i el taxi. Com també d’altres temes que malauradament hem incorporat amb caràcter de normalitat quan haurien de ser temes excepcionals com: del centre de la ciutat i del comerç; del model urbanístic, de la Budellera i de la revisió del POUM; del contracte de la neteja i dels contenidors soterrats o no; de la Tabacalera i del pla director; de la governança i de la participació; de l’àrea metropolitana del Camp i la connectivitat amb el món; de la indústria i del preu de l’energia; de la cultura i el paupèrrim pressupost. El gruix i la cronificació de tots aquests temes em fa reflexionar sobre el risc d’insensibilitzar-nos com a ciutadans crítics i exigents, per tenir la sensació de que són qüestions insolubles.

A Tarragona tenim una sèrie de temes pendents que esdevenen quotidians, normalitzats en la vida de la ciutat, quan tots ells són en realitat temes excepcionals. No podem normalitzar l’excepcionalitat. Les deficiències en la neteja són excepcionals, no normals. La degradació del centre és excepcional, no normal. Tancar el Camp de Mart a l’estiu és excepcional, no normal. Perdre subvencions per la Part Alta és excepcional, no normal. No tenir un model urbanístic pensat per les persones és excepcional, no normal. Fer propostes assenyades com fiscalitzar i inspeccionar el contracte de la neteja de 23 milions d’euros a l’any i negar-s’hi, és excepcional, no normal.

El grup d’ERC-MES-MDC de l’Ajuntament de Tarragona, no acceptem normalitzar totes aquelles qüestions que per inacció s’incorporen a la quotidianitat del ciutadà com una càrrega lligada al simple fet de ser tarragoní. No acceptem la inacció del govern de la ciutat. No acceptem externalitzar els orígens dels problemes en altres institucions. No acceptem no combatre el marasme burocràtic que comporten moltes iniciatives i esdevingui l’excusa perfecta per la inacció. Per tant, defensem amb tota passió que volem acabar amb tots els temes crònicament excepcionals, malgrat ens diguin que estem davant d’impossibles, perquè l’únic que ho fa impossible és la inacció normalitzada de l’equip de govern.

El 2017 ha estat un any excepcional, un any d’estat d’excepció, un any ple d’accions repressores per part del govern del PP que es pretenen normalitzar i, el que és pitjor, inculcar en les consciències que reprimir sense causa justa és normal. I mirar-s’ho i aplaudir-ho com fan Cs i PSC és indignant. Imputar l’endemà de les eleccions Rovira, Gabriel, Mas, Pascal, Boya i Lloveras, no és normal i no podem normalitzar-ho. La protesta, la indignació i el rebuig han de ser unànimes. Però no cal esperar res en aquest sentit del govern de la ciutat. Ens volen fer pensar que si els investiguen és perquè “alguna cosa hauran fet”. No podem deixar de protestar per l’acció político-judicial de l’Estat espanyol. No és normal que els Jordis, el Quim i l’Oriol, no hagin passat el Nadal a casa. És la cara de l’estat d’excepció en què vivim. No és normal.

Us desitjo a tots un 2018 en què el normal sigui enraonar de com millorar Tarragona amb efectivitat i amb fets.

Jordi Fortuny i Guinart és conseller d’ERC-MES-MDC de l’ajuntament de Tarragona

Josep Maria Buqueras: ‘Objectiu: Seny+Diàleg+Reconciliació’

De bell antuvi vull manifestar que estem a on estemper què venim de la dada objectiva que l’any 2011 hi havia sols un 12% d’ independentistes, i ara a hi ha l’entorn del 50%. Tot gràcies a les polítiques del Gobierno del PP.  En realitat, hi hagut política? o tribunals de justícia? La ceguera i l’immobilisme que s’ha fet des de l’Estat ha estat evident. Tothom ha comet equivocacions, errades importants. El 5/6 de setembre, el Parlament català va “tirar pel dret”, també en el Congrés de Diputats s’ha passat el corró, amb moltes lleis emparant-se amb la majoria que té.

Josep Maria Buqueras

El 21 – D es realitzaran unes eleccions molts especials, singulars, diferents a totes les que hem celebrat des de l’any 1977. Per què? Perquè hi ha uns líders nacionalistes escapçats,“decapitats”, segons la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria: uns a la presó i uns altres a l’exili, gràcies al Govern de Rajoy i a l’aplicació  del article 155. No deien que hi havia separació de poders. I, ara, el PP capitalitza aquesta situació penal. Són les primeres eleccions autonòmiques convocades pel Governestatal, que aspira portar la pau a Catalunya, encara que el més probable és que aquesta sigui difícil d’abastar.

Els catalans, històricament, ens han qualificat com persones amb rauxa i seny. La rauxa és la determinació sobtada, pensada capriciosa i el seny és la ponderació mental, és a dir, la sana capacitat que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació. Dies enrere en un setmanari d’àmbit estatal i més aviat dretà, la carta del director deia: “Miquel Iceta, en medio del enredo, emerge como la soluciónmenos mala y más viable para los no independentistas. Susposibilidades de ser president parten de la hipòtesis de que Ciudadanos, PSC i PP tenganmayoría  en escaños, però no mayoría absoluta, y que en En Comú-Podem pudiera aportar los diputadosnecesarios para conseguirla  .  .  . podria ponerfin al procés por un tiempo, pero que generaria otras complicacions . . .   Permitiría un president de la Generalitat no independentista con el mandatoparlamentario de enterrar el procés, que no es poco, pero que puede ser no suficiente”. Això, no passarà: segons les enquestes,la suma dels diputats constitucionalistes no sumaran els 68 diputats. En canvi els independentistes estan a més prop, i sobrepassen els 68 amb els diputats “comuns”.  Si sumen ERC amb els socialistes i els CeC-Podem, tampoc sumen 68, però podrien formar govern.

En aquest dies de campanya  s’han escoltat frases i paraules força radicals, es tenen que entendre des de la passió partidista i envoltat dels seus votants. Això sempre ha estat així i serà així. Però hi ha hagut paraules que millor no s’haguessin pronunciat, ja que poden dificultar l’entesa per arribar a acords polítics. Hi ha dos blocs ben definits: els independentistes i els constitucionalistes. Uns i altres es donen l’esquena mútuament i juguen a la contra uns i altres. Tots? Tots menys els de CeC-Podem i els  socialistes, sobretot el seu candidat  Iceta que no va contra ningú i aspira a una Catalunya de tots i per a tots. Vol solucionar l’atzucac en el que estem, vol canviar el rumb del qual venim, hem de passar del garbuix a les solucions, de la confusió a la claredat, de l’engany a la sinceritat, de la discòrdia a la concòrdia, de la desconfiança a la confiança i, sobretot, de la frustració a l’esperança.Els nacionalistes han criticat per activa i per passiva el triumvirat del 155: PP + C’s + PSC.Tots tres al mateix paquet, fet que no crec que sigui així tant clar i evident, ja que el PSC respon a una altra trajectòria política, catalanista i progressista en afers socials.

Òbviament, l’única papereta que pot canviar les cosesi superar la dinàmica de blocs existents, que es llençant “floretes” dia darrera dia, és segurament la del PSC, que fa coalició amb “Units per avançar”. Iceta pot ser president de la Generalitat sense ser el candidat més votat. Com pot ser possible això? La resposta és senzilla, és l’aritmètica parlamentària. Els sondeigs apunten que els partits constitucionalistes no sumen la majoria parlamentària. Però hi ha una quarta força que probablement recolzaria la investidura de Iceta, són els comuns d’Ada Colau i Podemos, i el seu candidat Domènec des de la transversalitat  també pot optar a la presidència.  Hem de saber que qui pot ser president és qui més suports té, no qui més vots espleta. Malgrat tot, la candidatura socialista és la més transversal de totes amb exdemocristians, excomunistes, activistes de la Societat Civil Catalana, de la plataforma Tercera Via, dirigents de Federalistes d’Esquerra, de CCOO, d’UGT i d’USO.

Després del 21-D, es necessitarà molt diàleg i voler/saber pactar. Hi ha ciutadans que esperen del resultat electoral que hagin uns vencedors i un vençuts. Llavors, els seus representants què faran? Una altra vegada més monotema independentista? Per quan de temps? Això es el que pretenen els independentistes i la CUP, tornarà a lluitar per la unilateralitat de la República catalana? I els unionistes del PP i C’s amb el seu immobilisme constitucional, que voldran:un monotema constitucionalista?

La única sortida és dialogar per unir i reconciliar tot el que està separat, recuperant el respecte per les idees, la negociació i l’acord. Catalunya ha de recuperar la centralitat del catalanisme polític que ens ha marcat molts anys. Els socialistes són el garant de les polítiques socialsi des del catalanisme es vol construir una ambiciosa proposta de reforma constitucional. Després de la rauxa que hem viscut els darrers dos anys, hem de fer gala del nostre seny català que sempre ens ha caracteritzat, per un costat, i hem de sumar consensos no tant sols polítics, sinó empresarials, institucionals, culturals, socials, per un altre. Hem de triar entre totes les opcions polítiques la que lluiti per trobar la resposta adequada, a l’embolic tan gros que tenim. El consens probablement es produirà entre les posicions catalanistes i de centreesquerra.Està clar que, a hores d’ara, l’independentisme no és una opció, però l’immobilisme constitucionalista tampoc. Ara, més que mai, es tracta de sumar majories, no uns contra els altres. Aquesta serà/és la clau, la suma del seny català, el diàleg i voler reconciliar a tots els catalans.

Pau Ricomà: ‘Censors per vocació’

Tarragona està vivint uns dies d’esperpèntica aplicació de l’article 155. Com si no n’hi hagués prou amb l’ignominiós acord entre PP, C’S i PSOE per escapçar les nostres institucions democràtiques, han sortit cabdills locals disposats a estendre la feina dels repressors. Res d’estrany. Sempre que es retallen llibertats, sorgeixen escolanets i escolanetes disposats a fer mèrits. És de manual. Per alguna cosa es diu que en aquestes contrades quan a algú li poses una gorra es creu que ja és capità. Us explicaré dos exemples recents que podrien haver signat Azcona o García Berlanga, en un dels seus genials guions retratant la quotidianitat d’una societat acomplexada i grisa.

Pau Ricomà és portaveu d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona.

El passat divendres, Rubén Viñuales, portaveu de C’s a la Diputació de Tarragona, va votar contra la subvenció a la Colla Sardanista Dansaires del Penedès perquè havien exhibit una estelada en una actuació. Va afegir que no tenia res a dir de la seva actuació com a sardanistes, això sí. Amb el seu criteri, el representant de C’s pretén que en les manifestacions culturals no es pugui fer ús de la llibertat expressió. Qui ho faci, hauria d’acceptar automàticament un tracte discriminatori. I a qui li tocarà després dels sardanistes? Prepareu-vos castellers, rapsodes, músics, actors, pintors plàstics… perquè hi ha un partit que pretén governar aquest país que no vol que mostreu estelades, que utilitzeu el color groc o que recordeu, en qualsevol actuació o aparició que feu, que a l’estat espanyol hi ha presos polítics empresonats sense judici.

L’altra demostració de patetisme cultural i vol gallinaci l’ha protagonitzat la presidenta de l’Empresa Municipal de Mercats, consellera municipal de comerç, Elvira Ferrando. Després d’haver acordat l’ajut a un col·lectiu de fotògrafs per la confecció del calendari 2018, va retirar l’ajut perquè la portada del calendari és de color groc i perquè hi ha una foto on surt el número 155. Ja ho sé que sembla mentida, però és veritat. Aquest és el nivell!

Els fotògrafs accepten impertèrrits la situació. El col·lectiu costeja íntegrament l’edició. Quan es disposen a vendre el calendari a l’espai que tenen assignat dins del Mercat Central, se’ls presenta un treballador de l’empresa municipal i els diu que no el poden vendre. Ordres de dalt.

Aquestes dues actuacions, que conviden al somriure i a fer-ne conyeta, deixen veure una situació lamentable: dèria per prohibir i paranoia. El poder mal entès que es pensa que l’expressió artística és una activitat “permesa” per ells i no una necessitat social, indispensable per a una societat digna i sana.

Vivim en una ciutat on el poder polític prohibeix colors i banderes, però calla com un mort quan els soldats utilitzen els nostres carrers com a camp de maniobres. Una ciutat governada amb aquests criteris, feble amb els poderosos i implacable amb els senzills, té un problema molt gran. És feina de tots desempallegar-nos-en, per higiene democràtica i salut convivencial.

Raquel Sans: ‘Respecte i dignitat’

Aquest 21 de desembre no celebrarem unes eleccions normals. Com a catalans, més enllà de si creiem que la independència és o no la millor opció, ens hi juguem el respecte i la dignitat del País, de tot! Perquè per a alguns partits, més concretament els del bloc del 155, Catalunya és només el peó a sacrificar per guanyar les eleccions a Espanya. Per això, tenen clar que Catalunya la tenen perduda, i que l’única manera de captar el vot aquí és mentint. Mentint sobre la divisió d’un país, que l’escola catalana ajuda a cosir; mentint sobre una escola que acull, que integra i que forma persones lliures; mentint sobre uns mitjans de comunicació públics que fan una feina excel·lent, plural i rigorosa.

Raquel Sans és candidata número 6 d’ERC a Tarragona

I malgrat disposar de tots els altaveus del món, saben que amb aquestes mentides no en tenen prou. I opten, en plena campanya electoral, per l’estratègia de la por. Opten per empresonar persones innocents -argumentant perill d’una violència que no ha existit, ni existirà mai-, opten per envair el Camp de Tarragona de tancs i de militars pocs dies abans de les eleccions. No hi té res a dir la Junta Electoral? Suposo que no. Deuen estar massa enfeinats escoltant les portades de la Terribas, controlant els avis tumultuosos de Reus o prohibint el color groc en tota la seva gamma. Això sí que condiciona el vot i no els avions caza sobrevolant l’skyline tarragoní.

Però el que potser no tenen del tot clar els del bloc del 155, és que no ens espanten. I que a cada injustícia que cometen -com totes les imputacions per la votació de l’1 d’octubre- l’únic que aconsegueixen és convèncer més catalans de no voler seguir formant part d’un estat que no només ens menysté –i ara és quan diem allò dels 16 mil milions d’euros de dèficit fiscal, que ha reconegut fins i tot el ministre Montoro-; sinó que ens enfronta als nostres compatriotes espanyols amb titulars tan mentiders com el del País “El separatismo pasea su odio a España por las calles de Bruselas”.

En definitiva, els del bloc del 155 no han entès res! Perquè la independència no va d’odi, ni de llengua, ni d’origen. La independència, la construcció de la República, va de respecte i dignitat de totes i tots els catalans, també dels que se senten espanyols.

Raquel Sans és candidata número 6 d’ERC a Tarragona

Jordi Solé: ‘Tal i com ho fa el mal temps’

Son dies difícils, complicats per la política i per la raó que, a voltes, em recorden, desagradablement, els dies emboirats com els que patim aquests mes d’un avançat hivern. Els dies emboirats són per la reflexió, però segurament els més tristos i melancòlics. Potser una mica com aquells hiverns que molts recordem de la nostra infància on la boira era la protagonista i l’escudella era la reina de les cases, el fred calava als ossos, i la tremolor s’aturava al voltant d’un braser que la mare i/o el pare anava alimentant.

Jordi Solé F. Membre d’Esquerra Federalista Camp de Tarragona

Dies difícils de no fa pas tants anys que ja hem oblidat. Sembla que sempre hem tingut la sort de tenir calefacció (això que molts encara no tenen o millor dit, no poden tenir), cotxes amb aire condicionat, rentadores, rentavaixelles…  No fa tant que érem totes i tots pobres en diners, però rics en innocència i bona fe. No fa gaires anys que érem infants a unes escoles de braç alçat i l’àngelus i el mes de Maria i els Arriba España, mestres amb regles amenaçadores i capellans que ens portaven a classe grans figures de “xinets i negrets” per demanar cèntims per cristianitzar-los… Ho hem oblidat massa de pressa, segurament perquè no els volem repetir, era un mal son. Vivíem en una dictadura…

Ho hem oblidat i ens pensem que sempre hem viscut igual. Hem progressat, certament.

La informàtica ens ha obert un món generós en informació, podem anar a qualsevol lloc sense moure’ns de casa, escriure al Japó (el meu pare em va dir que no era possible, que m’enganyaven) i en pocs minuts obtenir una resposta. És una bogeria.

Dissortadament tot aquest cúmul d’avanços tecnològics ens han anat robant, de mica en mica, allò que més podríem preuar d’un temps que ja és mort: la innocència i la bona fe.

Tot se’ns ha escapat de les mans. La informació s’ha convertit en consignes (inspirades segurament amb els diaris esportius: o ets d’un equip o d’un altre, però neutral?, això mai), l’opinió en transgressió de les idees dels altres, les reflexions en hipotètics insults cap aquells que no reflexionen com voldríem. Se’ns escapa de les mans.

I una mostra és aquesta desagradable, tensa i bruta campanya que estem vivint.

Hem aconseguit que més de mig món sigui feixista /franquista, utòpic, mentider, irrespectuós, dictador i “puta” i “covard” i …tantes coses més (apliqueu els adjectius també en femení sisplau)

Són les xarxes,, aquest instrument que utilitzem quotidianament per penjar fotografies de gats i nens i  nenes jugant, gossos divertits i també líders polítics, proclames i consignes.

Xarxes plenes d’exemples de la mala fe de molts que són incapaços d’argumentar idees. L’insult és més fàcil, és més engrescador pels qui pensen com tu. Els fa sentir superiors, forts com el mascle dominador.

Per les xarxes podem justificar fins i tot una violació en cadena, o un assassinat, i perquè no també desitjar la mort d’algú, o bé celebra-la si el mort no era de la nostra corda.

D’això, els protagonistes, no són només persones anònimes, “escriptors” que perden la dignitat en cada twuit, son també persones amb capacitat d’influència –actors que s’ho creuen, professors d’Universitats que perden el cap, polítics ansiosos per un lloc a la història…-, radicals del pensament que pretenen imposar la seva lògica perquè son incapaços de respectar allò que no combrega amb l’opinió que tenen marcada en el seu cervell a foc lent.

Se’ns escapa de les mans i no és patrimoni ni exclusiu d’una sola posició política, s’està generalitzant de manera preocupant. És la confrontació per la confrontació, estendre l’odi per crear odi, és un càncer que no sabrem com aturar en el moment que tot això hagi passat com ho fa el mal temps. Seran masses ferides obertes entre famílies, amics, companys de feina i de la societat en general.

Que la innocència i la bona fe sigui recuperada amb urgència, que el seny s’imposi, que el diàleg i l’acord siguin els protagonistes dels temps que han de venir.

 

Josep Maria Buqueras: ‘Visca el turisme!’

El turisme ha estat darrerament un tema que els mitjans de comunicació s’ocupen en escreix, a més del monotema del procés independentista. Espanya s’aproparà als 80 milions de turistes el 2017, creixent un 11 % sobre 2016. Catalunya rep gairebé un 20 %. L’any 2015 la indústria turística representava un 11,1 % del PIB i un 12 % de l’ocupació. Avui aquest sector té 2,8 milions de treballadors. I la seva aportació al creixement econòmic és de 1/3 del total.

Josep Maria Buqueras

Sens dubte, és una indústria motor de l’economia espanyola. El creixement de la productivitat espanyola va ser negatiu entre el 2000 i el 2014 i el seu repunt està per sota del 1 % anual. Aquesta situació està relacionada directament amb la predominança de sectors de baixa productivitat com són el turisme i la construcció. El sociòleg Manuel Castells escrivia que “cuanto más empleo se crea en el turismo en condiciones de temporalidad y precariedad, más se agrava la crisis del Estado de benestar”. El treball turístic té qualitat dolenta? També ha permès a molta gent capacitar-se i créixer professionalment. El turisme necessita està regulat, però el que està cada vegada sobre la taula es que el turisme actual és insostenible i destructiu, no tan sols socialment sino també econòmicament.

Es parla sobretot del turismefòbia, que és una expressió que ja resulta molt lletja per sí mateixa. Realment existeix una aversió apassionada, angoixosa i obsessiva, generalment de caràcter patològic vers el turisme. Les manifestacions de turismofòbia no van contra el turisme, sino contra els abusos  del turisme, perquè  aquest, com qualsevol activitat humana, té despeses, i negar-ho és negar la evidència. També hi ha beneficis. Les autoritats tenen que mobilitzar-se en dues direccions, ambdues necessàries: l. Repressiva, que va contra els turistes que abusen dels seus veïns i 2. Replantejar el model turístic perquè cregui prosperitat  i sigui distribuïda de manera decent. Hi ha qui creu que avui per avui, el turisme sols beneficia als propietaris de les finques i tot el món devia entendre que això no és ni acceptable ni sostenible.

A Tarragona no existeix turismefòbia. Hi ha qui parla del turisme fòbia contra/versus turisme filia, és a dir, una simpatia apassionada pel turisme. L’augment de visitants a les grans urbs s’ha convertit en un fenomen global. Diversos estudis recents proposen consensuar fórmules que limitin la massificació de les ciutats. Existeixen en realitat persones turismofòbiques. Segurament es tracta de crear un equilibri entre la necessitat i les molèsties que genera el turisme en totes les seves vessants.

El turisme s’ha de governar. Un bon nombre de grans ciutats amb turisme mundial han vist com el seu paisatge humà i urbà creix es transformava al mateix ritme  que creixia l’arribada de turistes. Al Camp de Tarragona encara no estem com a París, Berlín, Londres, Nova York, Amsterdam i Barcelona que veuen com cada any la pressió turística creix, i com creixen també els impactes sobre els barris i la població resident. Hi ha qui pensa i creu que el turista és un criminal i no és cert: limitar-se a criminalitzar i atacar el turisme reflecteix poca intel•ligència i menyspreu per l’interès general. Tenim un futur esplèndid si sabem administrar-lo correctament, ja que tenim dues coses fonamentals: una història molt diversa, amb tot el seu patrimoni cultural i arquitectònic de primer nivell i un clima tot l’any molt benigne. El dret de viure junt al mar és un privilegi i en la planificació urbanística es tenen que aplicar criteris d’igualtat i justícia social. El turisme no es pot construir en contra de la ciutadania i fer-ho d’aquesta manera està condemnat directament al fracàs. Sense sostenibilitat cultural i social no es pot entendre avui el turisme. La sostenibilitat ecològica i ambiental dona lloc a una bona salut pública i aquesta, a la vegada, dona lloc a més viatges.

Un estudi del The Shoping & Quality Tourism Institute, recomana la captació de turistes d’alt poder adquisitiu de Xina, Estats Units, Argentina, Rússia, Colòmbia, Mèxic, Aràbia Saudi, Emirats Àrabs o Kuwait, enlloc de centrar-se solament en el turisme de baix cost europeu. Captar sols un 5 % de turisme xinés, per exemple, aportaria 5.800 milions més d’euros anuals. Això, a més de més ingressos significaria l’aportació d’una sèrie d’efectes indirectes com: 1. Increment de la professionalitat en els serveis i la formació; 2. La generació de llocs de treball estables i ben remunerats; 3. La desestacionalització; 4. La major sostenibilitat de l’activitat turística i 5. Major font de desenvolupament econòmic i social, entre altres.

Per acabar, un relat. Imaginat que acabes d’arribar al Camp de Tarragona i veus un paisatge increïble, insòlit. Veus les xemeneies de les fàbriques al costat de les estructures metàl·liques del Dragon Khan, l’arena de la platja de La Pineda a tocar el pantalà petrolífer. I què penses? Com ha estat possible? Els urbanistes i els polítics han dissenyat quelcom irracional. Han estat boixos? Nosaltres, els nascuts aquí ho hem vist créixer tot a la vegada i ho tenim assumit. I el futur de tot plegat quin és? El futur sense cap mena de dubte serà el turisme i tots els serveis que generen a l’entorn del lleure i la qualitat de vida. El dia que la petroquímica consideri que és més rentable invertir i produir a l’Àfrica/Sud-amèrica, i ja no inverteixi en noves plantes o en futures ampliacions de les existents, serà un avís per a navegants. Quan passarà això? D’aquí 20, 30, 40 anys? La realitat evident serà que el nostre territori viurà i conviurà amb el turisme i tot el que existeix i genera de riquesa al seu entorn. Hem d’estar preparats. Visca el turisme!

 

Francesc Gambús: ‘Un cercle de solucions: Economia circular, una nova manera de produir i de consumir’

Som conscients que estem llençant el nostre planeta a la paperera? Ens adonem que el canvi climàtic ja és una realitat i està provocant desastres irreversibles? Quedeu-vos amb aquesta dada: cada europeu consumeix 14 tones de matèries primeres a l’any i en genera unes altres 5 tones de residus. Dóna per pensar.

Francesc Gambús. Eurodiputat independent en el Grup del Partit Popular Europeu.

Què ens ha portat fins aquí? El model econòmic vinculat al creixement industrial dels segles XIX i XX basat en produir, consumir i llençar és insostenible. Malgrat això, aquest model ens ha proporcionat als europeus prou recursos per desenvolupar un estat del benestar que no existeix enlloc més del món. Fins aquí una definició ràpida del problema i, alhora, del repte al qual hem de fer front. I, què podem fer ara?

Hem de transformar aquest model econòmic que malbarata massa recursos i anar cap a una economia més sostenible, més eficient, més responsable. El concepte de sostenibilitat vol dir que hem de repensar-ho tot per poder-nos donar una nova manera de produir i de consumir que no ens arruïni el planeta, però que alhora ens proporcioni els recursos necessaris per mantenir allò de bo que tenia el que hem viscut fins ara: llocs de treball i estat del benestar. Aquest model econòmic ens ha de servir perquè prosperi Europa, però també la resta de països del món, on tots puguem avançar en benestar i també en oportunitats. Un món que és de tots i que entre tots l’hem de preservar.

El que es coneix com a economia circular és un canvi de model econòmic global plenament sostenible i que es concentra en produir i consumir responsablement, reduir, reutilitzar, reciclar i reaprofitar els nostres recursos, reparar per donar una nova vida al producte, repensar les nostres accions i els productes… Així es converteix un sistema lineal en què tot acaba a l’abocador cap a un sistema circular on res es perd, tot es transforma i tot s’aprofita.

Aquesta solució circular és la gran aposta de la Unió Europea per avançar cap aquesta economia sostenible, eficient, que genera llocs de treball i ens dóna recursos per fer créixer el pilar social. Les directives europees que estem treballant per dur a terme aquesta revolució econòmica aborden tots els sectors i àmbits: la transformació dels residus en recursos, la reducció dels abocadors, amb vocació d’eliminar-los, l’ecodisseny i el disseny intel·ligent, la gestió dels envasos, la reutilització de l’aigua, l’eficiència energètica i l’ús d’energies renovables, el combat contra el malbaratament alimentari i la lluita per a la reducció d’emissions, entre molts altres. Són línies comunes que cada Estat ha d’aplicar i que són les eines europees per complir amb els objectius de l’Acord de París contra el canvi climàtic.

La solució circular ha vingut per quedar-se i és un compromís conjunt davant un repte global indefugible. És per això que ens cal una implicació transversal de tots els sectors econòmics, de les institucions i, per descomptat, de la ciutadania, que probablement és la més disposada a posar-se mans a la feina.

Per no llençar el planeta a la paperera i deixar un món millor als nostres fills, hem d’aplicar aquesta nova manera de consumir i de produir. I més d’hora que tard.

El repte és conjunt, la solució és circular.

 

Jordi Martí: ‘Condemnades del Bershka: éreu tres i ja en som milers!!!’

El Tribunal Suprem ha ratificat la sentència que va dictar l’Audiència Provincial de Tarragona en el seu moment contra les companyes Laia Estrada, Santi Fortuny i Diego Corredor. El delicte que se’ls atribueix és “atemptat contra agents de l’autoritat” i per això els condemna a pena de presó de tres mesos (que no hauran de complir perquè no tenen antecedents), a pagar 2.500 euros a quatre policies municipals “per les lesions sofertes” i a 150 euros més pel trencament d’unes ulleres d’un dels policies.

Jordi Martí Font és
conseller de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.

He de dir que al judici hi vaig poder assistir gràcies a un policia que, suposo que com a policia judicial, va haver d’obligar els senyors de l'”altra part” (així els va anomenar el mosso que es trobava a la porta de la sala) a deixar entrar assistents de “la nostra part” perquè “ells” s’havien presentat en manada a ocupar tots els bancs de la sala. Un bon indicatiu del que anàvem a fer-hi, que no era altra cosa que jutjar uns policies municipals de Tarragona que havien estat denunciats per unes de les seves víctimes, a les quals els policies acusaven, alhora, de ser els seus agressors. “Sempre paga poca-roba”, que deia ma padrina…

En la ratificació de la sentència tarragonina, el Suprem diu que les imatges aportades per la defensa de les companyes estaven editades i per això no poden ser tingudes en compte. Ara bé, les imatges editades (per tant no vàlides) les podeu mirar i remirar tant com vulgueu aquí: https://www.youtube.com/watch?v=pC9JJBztneQ i fins i tot opinar, perquè malgrat a alguns els agradaria molt i fan tot el que saben fer per arribar-hi (155 i altres números), encara no ens ho poden prohibir.

Alhora, la ratificació de la sentència desestima les proves corresponents a enregistraments i testimonis de dues periodistes de TV3, que en el judici van explicar què havien vist i no es corresponia amb el que els policies explicaven que va passar, que tampoc es corresponia amb les imatges desestimades ni amb altres testimonis presents en aquell moment allà d’altres companyes i companys.

Per tal de situar qui em llegeixi en antecedents, explicaré què va passar aquell dia de gener de 2009, tal com vaig fer al Ple Municipal de Tarragona corresponent, llegint la moció que hi va presentar el col·lectiu feminista Cau de Llunes-AFRT junt amb la CUP, amb el suport de més de trenta organitzacions feministes, democràtiques i d’esquerres de Tarragona i d’arreu dels Països Catalans. Si voleu veure les intervencions dels diferents partits sobre aquest tema al Ple les podeu veure aquí: https://www.youtube.com/watch?v=-DQl74O9Hqk

El text deia: “El 7 de gener de 2009, a Tarragona, una performance pacífica, consistent a dibuixar amb un guix al terra, va acabar amb una brutal agressió a tres persones a l’interior d’un portal, acompanyada d’insults i vexacions, per part d’agents de la Guàrdia Urbana.

Aquell dia el col·lectiu feminista Cau de Llunes va voler denunciar la pressió estètica derivada dels cànons de bellesa impossibles que marca la indústria de la moda i la bellesa, com una forma més de violència de gènere. Mitjançant la lectura d’un manifest, el repartiment de pamflets informatius i una acció simbòlica, consistent en resseguir amb un guix de pissarra la silueta d’una noia que s’estirava al terra, es volia conscienciar la població dels greus problemes físics, psíquics i emocionals que generen els trastorns alimentaris, que en els casos més extrems poden acabar derivant en la mort. El dia triat, que coincidia amb el primer dia de rebaixes, pretenia fer arribar al màxim de persones possible el missatge reivindicatiu. L’acció, de poc menys de cinc minuts de durada, es va dur a terme sense cap tipus d’incident davant de diverses botigues de roba. Amb la performance ja començada davant de la botiga Bershka, situada en aquell moment a la rambla nova, van aparèixer un parell d’agents de la Guàrdia Urbana de Tarragona, i poc després s’hi van afegir nous agents policials, que van aturar l’acte, van identificar les noies que llegien el manifest i van requisar el megàfon.

Com a resposta policial a la indignació de les persones que presenciaven l’acció simbòlica, dues activistes i una persona que cobria l’acte per al mitjà de comunicació local (la revista ‘La Bicicleta’) van acabar sent apallissades dins un portal, davant la consternació de tots aquells i aquelles que ho presenciaren des de l’altre cantó del vidre. Les targeta de memòria que contenia la càmera del periodista que cobria l’acte, va desaparèixer, després que, tal com relaten les tres agredides, a l’interior del portal, un dels agents estavellés de forma deliberada la càmera contra el terra”.

Aquesta és la versió dels fets que el jutge de Tarragona i el Tribunal Suprem han desestimat com a certa i que he transcrit aquí perquè quedi constància, també, de la “mentida” i perquè qualsevol persona que llegeixi, on sigui, “Llibertat encausades del cas Bershka” sàpiga de què estàvem parlant al segle XXI a Tarragona, de què estem parlant i de què estarem parlant. Sí, perquè de callar no callarem. Ara, això sí, toca l’actualització, però no el canvi de fons, perquè el fons hi és i en aquest mateix moment que em llegiu està creixent. Amb cada mentida evident que passa per veritat, creix. Amb cada uniforme que obliga i no dona opció, creix. Amb cada absolució que dicten els que manen als que monopolitzen la violència, creix. Amb cada cop de porra, creix. Amb cada sentència injusta, creix. Amb cada menyspreu a la dignitat, creix. Amb cada negació de les llibertats, creix.

És per això que cridem “LLIBERTAT CONDEMNADES PEL CAS BRESHKA!!!”, “Si ens toquen a una ens toquen a totes” i una abraçada gegant per a les condemnades…, que éreu tres i ja en som milers, però ho sabem -i ho saben, i per això tenen tanta por- en serem milions. Perquè creix. I per al que calgui i on calgui, tot. Creix.

Comunicat Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau: ‘L’exèrcit, ni aquí ni enlloc’

Reproduïm el comunicat de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau convocant a una concentració el dilluns, 11 de desembre, a les 19 h, a l’estàtua dels Despullats, “per mostrar el nostre rebuig a les maniobres militars previstes a Tarragona aquest mes”.

“La Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau convoca la ciutadania, les organitzacions per a la justícia global i els moviments socials a una concentració el dilluns, 11 de desembre, a les 19 h, a l’estàtua dels Despullats, per mostrar el nostre rebuig a les maniobres militars previstes a Tarragona aquest mes.

Segons hem sabut pels mitjans de comunicació, entre l’11 i el 15 de desembre les unitats de defensa antiaèries de l’exèrcit espanyol desplegaran a Tarragona i Reus l’operació Eagle Eye, unes maniobres destinades a provar les capacitats dels exèrcits de terra, mar i de l’armada. Pel moment s’ha anunciat la participació d’avions EF-2000 i la fragata Almirante Juan de Borbón, a més de la visita de la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, sense detallar la localització ni les activitats concretes que suposarà aquest desplegament.

Des de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau manifestem la nostra oposició als exèrcits, que mai no poden ser garantia de pau, i rebutgem l’ús de les instal·lacions del Camp de Tarragona (port, trens, aeroport…) com a base d’operacions o maniobres militars. Per desgràcia, les activitats militars al nostre entorn no són res de nou. Aquesta vegada coincideixen amb la situació política que viu Catalunya i amb la convocatòria d’eleccions autonòmiques el 21 de desembre, però no ens enganyem, mai no han marxat. La Delegació de Defensa era i és a la Rambla Vella. La ciutat i el seu port han estat i continuen sent un punt estratègic d’aturada i aprovisionament per als militars, i per això des de fa anys venim denunciant l’atracament de vaixells de guerra al port de la ciutat, la presència de combois amb material bèl·lic, els soldats pels carrers, etc. No només de les forces armades de l’estat espanyol sinó també de l’OTAN i d’altres països.

Amb l’operació anomenada Eagle Eye hi haurà a Tarragona uns tres mil soldats. Malgrat no conèixer els detalls concrets, sabem que hi haurà una fragata davant les nostres costes, avions Eurofighters sobrevolant els nostres caps i bateries antiaèries amb míssils als nostres municipis. La intenció és simular la coordinació davant un atac aeri en una zona considerada especialment sensible com la nostra, amb centrals nuclears i indústria petroquímica.

Des de la Coordinadora denunciem que aquest joc de simulació no suposa cap prevenció dels conflictes interiors ni internacionals ni afronta els nostres problemes reals, al contrari. Aquestes activitats responen a l’interès de perpetuació de l’exèrcit i de la indústria armamentística, i contribueixen a mantenir la ingent despesa militar espanyola, un vergonyós malbaratament que segons dades del Centre Delàs d’Estudis per la Pau ascendeix a 18.776 milions d’euros, el que representa 51,4 milions diaris i un 1,64% del PIB, si al pressupost inicial del Ministeri de Defensa sumem les partides militars que es troben repartides en altres ministeris, la despesa destinada als anomenats Programes Especials d’Armaments (PEA) i la destinada a les missions militars a l’exterior”.

 

 

Una vegada més diem ben fort i alt que no volem els exèrcits ni a Tarragona ni enlloc. Que el militarisme no ens defensa de res i els exèrcits no actuen sota els principis de l’ajuda humanitària (imparcialitat, independència i neutralitat). Tal com vam fer amb les visites del portaavions JFK i d’altres vaixells de guerra de la VI Flota dels EUA, de l’OTAN o de qualsevol exèrcit, de la mateixa manera que ens plantàvem davant les furgonetes de reclutament o ens mobilitzàvem contra les guerres i els conflictes armats del món, el dilluns 11 de desembre sortim al carrer per fer sentir la nostra veu, denunciar als qui permeten aquestes maniobres i que l’exèrcit sàpiga que no és benvingut. Ni a Tarragona ni enlloc.

Rosa Maria Ibarra: ’21-D: Iceta President o tindrem més ‘mambo”

Just abans de la proclamació de la DUI pels partits independentistes la CUP va fer públic un vídeo –que encara es pot visualitzar a youtube- extraordinàriament revelador. En aquest curt es pot veure un grup de dirigents i de diputats cupaires empenyent una furgoneta que ells mateixos identifiquen amb el procés. Doncs bé la furgoneta en qüestió, amb un motor (que simbolitza “el poble”) que no funciona, acaba despenyada via avall d’un barranc i esmicolada en mil trossets.

Rosa Maria Ibarra. Cap de llista del PSC per Tarragona

Els líders cupaires es dediquen a mirar la trencadissa fins que algú pregunta en veu alta: “i ara què?”. La fins ara portaveu parlamentària de la formació que ha dictat el relat de Junts pel Sí aquest passat mandat respon: “Ara? Ara comença el mambo!”, i es posen tots a ballar com si estiguessin de festa major. És, realment, d’agrair la sinceritat de la gent de la CUP (a diferència dels dirigents d’ERC i del PDeCAT que van canviant el guió en funció del dia a cop d’improvisació). La CUP no, ells ho tenen clar: “la caiguda és només una manera de volar”, tal i com surt titulat al mateix vídeo. O sigui que tots a volar després de ser llançats per un precipici encara que això comporti trencar-se la crisma.

I, en efecte, portem cinc anys de “mambo” que ha acabat llançant el país per un barranc amb els resultats catastròfics per tots coneguts. No insistirem sobre això perquè els socialistes creiem que no és hora de lamentar-se sinó l’hora de solucionar aquest desgavell. Com podem aconseguir-ho? Amb persones com Miquel Iceta, que han demostrat lideratge en moments de crisi, disposició permanent al diàleg i capacitat política. Ja prou de tant de cinisme i tanta irresponsabilitat com la que hem patit tots els catalans! La frivolitat d’alguns realment provoca vergonya aliena. Com es pot impulsar una DUI que comença apel·lant a l’ONU per després dir que és una cosa “simbòlica”, com una mena de broma a veure que passava. Per favor! Què ens juguem el prestigi de Catalunya i el benestar dels seus habitants!

El dia 21 tenim l’oportunitat de deixar enrere aquest aventurisme i el “mambo” i consolidar un Govern liderat per Miquel Iceta que ens reconnecti amb el progrés i la prosperitat. En llibertat i amb respecte per a tothom. Per això us demano el vostre vot i la vostra confiança en la candidatura del PSC. No us decebrem. Enmig de la cridòria que sacsegen els portaveus dels blocs frontistes els socialistes representem l’opció més valenta en aquestes eleccions perquè assumim el valor de la moderació que defensem davant dels que representen projectes mútuament excloents. Tots ho sabem: la candidatura del senyor Puidemont i la d’ERC es dedicaran a continuar ballant el “mambo” que els imposi la CUP mentre que el PP i Ciutadans es limiten a dir “no” a la independència sense proposa res per solucionar la gravíssima crisi política que estem patint. I així no ens en sortirem.

Voteu Miquel Iceta! Feu-nos confiança! Estigueu segurs que això té solució, i que aquesta solució passa per garantir la convivència i el respecte entre catalans (i no enfrontar al 50% contra l’altre 50%) i també per fomentar el diàleg que ens conduirà a un pacte polític que ens farà sortir d’aquest malson on avui estem tots atrapats. Ara és l’hora de la reconciliació. És l’hora del catalanisme de tota la vida i també del constitucionalisme que sap que no fer, ni proposar res, (com fan Rajoy i Rivera) tan sols engrandeix els problemes. És l’hora de la victòria de Catalunya, de tots els catalans i catalanes, sense que hi hagi vencedors i vençuts, sense humiliar ningú. L’hora de la reconstrucció, de la negociació i del respecte. És l’hora de Miquel Iceta Llorens com a nou president de la Generalitat de Catalunya. Sí, ara es l’hora!

Santi Castellà: ‘Anys perduts i plats trencats; ara catalanisme’

 

A les acaballes del Franquisme, el catalanisme esdevingué un espai polític ampli, clarament transpartidista, i força operatiu. Davant la necessitat d’abordar transformacions profundes en la realitat catalana, de recuperar i desenvolupar les institucions d’autogovern, de modernitzar l’economia i posar-la al nivell de l’Europa comunitària, d’integrar en una ciutadana comú a tots i totes, d’ordenar urbanísticament el territori i en especial les ciutats i viles més habitades, …davant els grans reptes d’un futur esperançador, el Catalanisme va esdevenir la força política aglutinadora dels anhels majoritaris, tant ben expressats inicialment en el lema: Llibertat, Amnistia I Estatut d’Autonomia. Avui aquesta historia heroica del pas de la dictadura a la democràcia apareix difuminada sota una tèrbola nebulosa gris, ofuscada pels accelerats esdeveniments procésistes viscuts els darreres anys.

Santi Castellà, primer secretari del Partit dels Socialistes de Tarragona

Al llarg de la historia política de Catalunya, el moviment catalanista, el catalanisme polític ha esdevingut l’espai articulador de les complicitats majoritàries per a tirar endavant el país. Potser ara, en uns moments de greu crisis interna en la que els nous espais de referencia proposats no han esdevingut majoritaris, cal tornar al catalanisme com a espai, i com a motor, per cercar solucions amplia i majoritàriament consensuades.

Les properes eleccions del 21 de desembre no són gens alienes a aquestes reflexions. Durant els darrers anys i de la mà d’en Artur Mas una part del catalanisme conservador – i amb greus problemes interns en el sí de llavors Convergència i Unió- va pensar en agafar una drecera ràpida cap a la independència: una pretesa jugada màgica amb la que lligaven indefectiblement a ERC, i posaven tot l’aparell d’Estat de la Generalitat al servei d’una única causa, la propaganda vers un Estat propi, amb la intenció de sumar un vot més, encara que només fos un vot més, que els contraris al projecte independentista.

Comptaven amb molts avantatges: primer, disposar de tot l’aparell de la Generalitat -especialment de TV3- i de molts Ajuntaments, absolutament dedicats a la causa del “SI”; en segon lloc, la possibilitat de construir el discurs independentista sobre l’ampli sentiment de desafecció generat per la Sentencia del Tribunal Constitucional a l’Estatut d’Autonomia i per les mancances històriques de finançament i infraestructures; i en tercer lloc, per l’absència d’un partit del “NO”, que sortís a donar resposta al “SI”: molts pocs volíem ser reduïts a ser un “NO”, i hi havia de tots els matisos, des de l’unitarisme fins al federalisme confederalista, dels de referèndum si però independència no, als del “No” però així no, i dels de Ni DUI ni 155…

Avui saben de la insensatesa i improvisació d’aquest procés que ha polaritzat, i en gran part paralitzat, la vida política, social i econòmica del país. Anys perduts i plats trencats, que ara casi tothom afirma que cal recuperar i reconstruir. Cal recordar el retorn de Tarradellas –organitzat des de les forces progressistes articulades al voltant del socialisme i el PSUC davant les reticències del nacionalisme pujolista-, que marcà el sentit del catalanisme modern, quan va cridar des del balcó de la Plaça Sant Jaume “Ciutadans de Catalunya: ja soc aquí”. Tarradellas va establir com a premissa política la unitat cívica de tots els que compartim en aquest indret el moment present; va establir que no importaven procedències sinó la construcció de futur; va afirmar que no importaven ètnies ni grups nacionals sinó els drets de ciutadania que dona la llei; va consolidar que les persones estaven sempre per sobre de la terra, de les banderes i de les idees; i va establir que Catalunya era, perquè volia, un sol poble. El catalanisme esdevenia l’espai i el motor dels anys de creixement, estabilitat, i autogovern que hem viscut. I això és el que alguns no han tingut por de trencar, jugant a excitar els sentiments de molts.

I per això la proposta socialista de recuperar el catalanisme com espai de diàleg i motor de progrés de Catalunya aquestes eleccions. Proposta que pren forma també en una candidatura transversal del PSC, que demana a la gent sensata del país, a les classes populars preocupades pel seu dia a dia, als homes i dones que volen treballar per un futur millor, el vot per a construir consensos amplis, majories que no fracturin en 51% front al 49% del país, poder seguir defensant l’autogovern, l’avenç autonòmic, un millor finançament, la Catalunya europeïsta, els grans consensos en educació, sanitat, llengua, empresa, infraestructures… per construir un futur on ningú estigui exclòs… Ara és el moment del catalanisme, de nou, com a força de progrés.

Santi Castellà, Primer Secretari del Partit dels Socialistes de Tarragona

 

 

Òscar Peris: ‘La democràcia sempre guanya’

Aquest 21 de desembre ens ho juguem pràcticament tot. El 21D defensarem recuperar les institucions catalanes, l’autogovern de Catalunya, el Govern legítim i la República. Però sobretot defensarem la democràcia, l’1 d’octubre, davant del bloc del 155 i aquest estat autoritari, capaç d’absolutament tot por la indisoluble unidad de España
Volem demostrar que nosaltres seguim creient en la democràcia, el valor més fonamental, i que aquesta situació la volem resoldre amb pau, urnes i vots com hem fet sempre. Quan ells ens han aplicat violència, escorcolls, prohibicions o presó, nosaltres els contestem dient que la solució al problema són els vots i és la democràcia.

Òscar Peris, cap de llista d’ERC per Tarragona el 21D

L’1 d’octubre vam viure un moment extraordinari, una comunió absoluta entre els ciutadans i les institucions que van fer possible el referèndum. Les institucions van preparar la logística, però el poble hi va posar fins i tot el cos per defensar la democràcia. Amb aquest esperit ben viu afrontem aquestes eleccions i sabem que quan lluitem plegats per un objectiu comú som imparables.

El 21D hem de fer que la democràcia torni a guanyar i sobretot hem d’exigir la llibertat Presos Polítics. L’Estat ha obert una causa general contra l’independentisme. Una causa general que ha portat a Junqueras i 7 consellers més a la presó. Que ha portat els Jordis a la presó i on sembla que ara van a per Marta Rovira perquè té possibilitats de guanyar. Ens trobem davant una persecució política.

L’Estat se salta la separació de poders, empresona els dirigents socials i polítics absolutament pacífics, amb cossos policials que practiquen la violència desmesurada contra ciutadans pacífics, que provoca fins a 1.000 de ferits l’1Octubre, entre ciutadans que només volien exercir el seu dret a vot. Un Estat que tanca 150 webs restringint la llibertat d’expressió, que efectua escorcolls sense ordre judicial. S’ha pres declaració a investigats sense presència dels seus advocats i es van prohibit actes polítics.

Avui 10 persones són a la presó, però això no ens pot fer oblidar que fins a 800 persones entre la mesa del parlament, els alcaldes, regidors, membres del govern, dirigents polítics o d’entitats socials i culturals, informàtics o activistes a internet, estan pendents de la seva situació jurídica. 800 persones preseguides de les seves idees. 800 persones que ja han vist vulnerats els seus drets, que podrien perdre la seva llibertat o que podrien ser multats.
Tenim molta feina a fer, ho sabem. Per això, aquest 21 de desembre hem de demostrar que la democràcia sempre guanya, entre tots i totes. Dimecres, 6 de desembre, a les 19h al centre cultural municipal de Vallsus ho explicarem, amb el company Tardà, la candidata Llauradó i Núria Picas. Us esperem per tenim un camí a fer, seguim i fem República.

Òscar Peris, cap de llista d’ERC per Tarragona el 21D

Laia Estrada: ‘La seva imposició al nostre servei’

Avui a mitjanit donem el tret de sortida a les eleccions i ho fem assumint les contradiccions (una més) que implica concórrer a una imposició mitjançant la qual es va destituir un govern legítim i es va aniquilar una República segurament massa poc defensada. I precisament avui hem sabut que l’Estat mantindrà com a ostatges els Jordis, Junqueras i Forn, que seguiran formant part de la vergonyosa llista de presos polítics de l’Estat espanyol.

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

El 21D no són unes eleccions normals i cada dia que passa és més evident. A les prohibicions de pancartes i concentracions solidàries amb les empresonades, s’hi han afegit les kafkianes prohibicions de llaços, bufandes i fonts grogues… van començar perseguint paperetes i urnes, no ens ha d’extranyar que hagin acabat perseguint un color. Mantenen gent honesta a la presó alhora que els lladres de guant blanc campen pel carrer. Multen i detenen persones per denunciar la brutalitat policial, mentre les agressions espanyolistes gaudeixen de major impunitat.

Aquest és el context del 21D, que esdevé dantesc quan hi afegim les accions de “falsa bandera”, doncs l’única forma de justificar la violència institucional i de carrer de l’espanyolisme és mostrar l’independentisme català com un moviment violent. I clar, la cosa no resulta fàcil amb aquest poble tossudament pacífic. Han inventat una violència que mai no ha existit per justificar empresonaments i ara inventen una violència al carrer que tampoc no és real. Perquè parlem clar, qui agredeix persones per la seva ideologia o per la llengua que parla, qui trenca vidres i punxa rodes de cotxe sistemàticament per a atemorir, qui crema banderes penjades a balcons posant en perill la vida d’inquilins és l’espanyolisme.

Per a algunes, l’independentisme català és el culpable de tota aquesta virulència, doncs “ha despertat el feixisme”. Adormit o despert, el cert és que si fins ara no ha reaccionat amb aquesta violència, ha estat perquè no existia una amenaça real per al règim. El feixisme sempre ha estat en el sí de l’Estat espanyol del 78, doncs el dictador va morir al llit, deixant-ho tot “atado y bien atado” i, ja se sap, d’aquella pols vénen aquests fangs. Per això, companyes, tinguem clar que no es tracta de culpabilitzar qui el desemmascara sinó de cridar a combatre’l, i no hi ha millor manera de fer-ho que seguir dempeus, lluitant per l’alliberament del nostre poble, en tots els sentits.

Per tot plegat, aquestes eleccions no són uns comicis convencionals. Seguim immerses en el procés d’alliberament nacional d’aquest tros dels Països Catalans, així que la campanya electoral ha de ser un element més al servei d’aquest procés. De la mateixa manera que vam arribar a l’1 d’octubre més coordinades, enfortides i valentes que mai, i gràcies a això vam aconseguir votar, hem d’arribar al 21D encara més organitzades, més conscienciades i més encoratjades. Al llarg de la campanya, no ens ha de fer por l’autocrítica. No hem de témer revisar allò que es podria haver fet millor. Al cap i a la fi, es tracta de créixer i d’aprendre dels errors per seguir avançant. Amb l’Estat espanyol només ens espera misèria, corrupció i política totalitària. La nostra esperança és un procés constituent amb la materialització de la República, i només serà una realitat si construïm l’estructura d’Estat per excel·lència: el Poder Popular.

Laia Estrada (regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)

Comunicat dels promotors de La Budellera: “El projecte d’urbanització de la Budellera sempre ha respectat l’Anella Verda”

Un tram de l’Anella Verda de Tarragona. Foto: Tarragona.cat

Reproduïm íntegrament el comunicat dels promotors de la Budellera, on s’afirma que “tant a la proposta actual com a la inicial les àrees de l’Anella Verda de Tarragona s’han considerat espais intocables que cal preservar”.

“L’Anella Verda queda definida normativament al Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Tarragona, aprovat el 2013, com una circumval·lació no urbanitzable entorn les urbanitzacions al nord del sector de Llevant de Tarragona.

La definició de la seva àrea no és pas arbitrària i s’inclou dins el Catàleg d’espais per a l’Anella Verda de Tarragona. Aquest document data de 2010,  quan un equip d’ambientòlegs urbanistes i paisatgistes van delimitar quins havien de ser els espais a incloure-hi i van establir les directrius bàsiques per a la seva vinculació amb el sistema d’espais verds urbans de la ciutat.

Els espais verds de Llevant inclosos a l’Anella Verda corresponen amb les grans zones de valor natural. Limiten, sobretot, amb les urbanitzacions de Boscos (incrustades dins d’aquesta catalogació) i l’espai connector que limita amb el nord del pla parcial de la Budellera.

El projecte d’urbanització de la Budellera s’ajusta escrupolosament amb allò que exigeix l’esmentat Catàleg. I el seu desenvolupament en dues fases és, en aquest sentit, sostenible i respecta en tot moment l’Anella Verda. La nova vertebració urbana dels carrers, que s’ordenaran entorn a la sinuositat dels dos barrancs de la Budellera (que restaran a cel obert i no coberts com en el pla anterior) permetrà que al llarg de les seves lleres transcorrin camins, a través dels quals es connectarà la platja amb l’Anella Verda mitjançant àrees de descans i lleure.

Aquesta nova remodelació de la Budellera promou una major integració de la urbanització i l’edificació amb l’estat natural de l’orografia.

A més a més, les 48,4 hectàrees d’espais lliures públics que rebrà la ciutat de Tarragona permetran crear quatre noves zones verdes, com seran el Parc de la Savinosa (a tocar de la rotonda de la Savinosa), el Parc de l’Aigua (pròxim al barranc de la Budellera a prop), el Gran Parc de la Budellera (que separarà la Budellera de les urbanitzacions de Boscos i Cala Romana)  i el Parc Nord (que serà una separació entre l’espai edificat de la Budellera i l’Anella Verda, que veurà d’aquesta manera ampliada la seva extensió superficial)”.

Dr. Roger Quesada: ‘L’odontologia a la tercera edat’

Últimament el concepte d’obsolescència programada o obsolescència planificada ha aparegut a les nostres converses de forma habitual, entenent aquest concepte com la determinació o programació del fi de la vida útil d’un producte. D’aquesta forma, després d’un període de temps calculat per al fabricant o per l’empresa durant la fase de disseny, aquest quedi obsolet, no funcional, inútil o inservible, de manera que ens veiem obligats a comprar un nou producte.

Dr. Roger Quesada
Clínica Maxilart

Pel que fa al terreny que a nosaltres ens afecta, les dents, l’obsolescència programada no hi té cabuda. Les nostres dents no estan programades ni dissenyades perquè deixin de funcionar a partir d’un nombre determinat d’usos. La seva durabilitat depèn d’una sèrie de variables que és important conèixer. La qualitat de les nostres dents i genives l’agressivitat i el nombre de bacteris que tinguem a la boca, la higiene, l’ús i cures que hàgem aportat a la nostra boca durant tots els anys d’ús. D’aquesta forma podem arribar amb una boca amb millor o pitjor condicions a l’edat més adulta.

Tot i això, i ho podem observar diàriament a les nostres consultes, la tercera edat no significa veure’s avocat a la necessitat de portar pròtesis removibles completes, per més que els anuncis de COREGA ens ho venguin com a una situació normal en aquesta fase de la nostra vida. Actualment gaudim dels suficients recursos tècnics i materials per poder tenir durant la vellesa una boca funcional, sana i bonica, així com en qualsevol altra fase de la nostra vida.

Encara més quan s’ha observat la repercussió que les malalties de la boca poden tenir amb les malalties sistemàtiques, malalties coronàries, diabetis mellitus, etc. que podem patir durant la vellesa.

No ho dubti, estimi’s, cuidi’s i mantingui una boca sana, bonica i funcional. Vostè també mereix gaudir dels plaers de la vida.

Jordi Solé: ‘Una moció d’escassa credibilitat’

Durant el Ple d’aquest passat dijous, el PP va presentar una moció en contra de la violència de gènere, i que avui, en un acte senzill i ple d’emotivitat, hem commemorat solemnement al Consistori de Torredembarra en nom de totes les veïnes i veïns de la nostra població.

Jordi Solé és regidor del PSC a l’Ajuntament de Torredembarra

Torredembarra, mitjançant els  representants polítics i entitats cíviques, ha fet durant molt de temps denuncies en contra d’una situació inadmissible on la dona és salvatgement ignorada, maltractada, violentada, violada, i perseguida senzillament pel fet de ser dona. Tots els partits de l’arc municipal sempre hem mostrat una sensibilitat especial en aquest tema, i unes i altres hem anat sempre de la mà amb temes referents a les llibertats individuals de les persones i hem mantingut una posició ferma i decidida en contra de la homofòbia, la islamofòbia, el masclisme etc.

La moció del PP però, va ser rebutjada per una ample majoria i només va votada a favor per la representant d’aquest partit i pel grup municipal de C’s.

Perquè va ser així?. Senzillament per les polítiques dutes a terme pel PP en matèria de violència de gènere, que ha estat nul·la,  i per la inacció que ha dut aquest partit al llarg dels anys i, naturalment per altres raons que ara exposaré:

En primer lloc cal saber que des de l’any 2011 el PP no ha acceptat cap iniciativa per mitigar aquest greu problema que pateix la nostra societat. Per tan no hem pogut avançar en la lluita contra aquesta xacra que patim.

En segon lloc, hem de recordar que el PP va signar fa ara dos mesos un Pacte d’Estat que va ser recolzat per tot l’arc parlamentari excepte per Podemos. Un Pacte d’Estat contra la Violència que el Sr. Rajoy va presentar amb tota pompositat i fotografies just el mateix dia que sortia dels jutjats per declarar sobre el tema de corrupció que, com filets de plastilina, s’estén per tot el seu partit. Dos mesos desprès d’aquest anunci pompós, el PP no ha pres cap iniciativa: ni una sola llei, ni una sola activitat… el que ja és un indicador de la seva manca d’interès per tirar endavant allò que contempla el Pacte.

En tercer lloc, subtilment, el PP volia que el Consistori de Torredembarra s’adherís als Pressupostos Generals de l’Estat (PGE). És a dir que els partits amb representació a les Congrés aprovéssim, indirectament, uns pressupostos que redueix les partides en violència de gènere, i que destina només 100 milions d’Euros per els Ajuntaments desprès de treure durant anys les subvencions per tal que els ens locals poguessin  invertir en programes de violència de gènere. Quantitat (cent milions) significativament ridícula si tenim en compte, no només el gran número de institucions locals existents, sinó les necessitats  per tornar a posar en marxa programes de prevenció i actuació.

En quart lloc, el PP volia , en el seu punt primer, que l’Ajuntament s’adherís al Pacte d’Estat contra la Violència de gènere, quan ja haurien de saber que, precisament per ser un  Pacte d’Estat, totes les institucions, totes, ja estan adherides al mateix automàticament.

Desprès de veure aquest sense sentit de moció i, si tenim en compte, el moment de precampanya, la veritat és que aquesta moció era d’escassa credibilitat, i si més no posava en dubte les intencions reals de la mateixa.

El moviment, com deia aquell, es demostra caminant, no amb fotografies, notes de premsa i mocions que son paper mullat, i menys encara quan la lluita contra la violència de gènere no ha obtingut mai un clar i sincer suport per part del PP.

Comunicat: ‘La CUP exigeix que ERC i ABG expulsin el PSC de l’equip de govern de Torredembarra’

Reproduïm el comunicat de la CUP de Torredembarra on  exigeix que ERC i ABG expulsin al PSC del govern.

“L’ajuntament de Torredembarra és governat per ERC, ABG i PSC, és a dir, dos partits independentistes i un d’espanyolista. Cal recordar que l’aplicació de l’article 155 es va fer amb el suport del PSOE-PSC i Cs, a més   del PP. L’article 155 ha suposat   la fi de   l’autogovern de   Catalunya amb el que això comporta: intervenció de l’educació, aturada de la recuperació de la memòria històrica i atac frontal a la llengua catalana entre d’altres.

A més, el PSC ha aplaudit l’empresonament d’en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart, així com de la meitat del govern legítim de la Generalitat i ha participat en manifestacions al costat de d’organitzacions feixistes i d’ultradreta que han acabat sempre amb agressions.

En   aquest   context, és necessari establir un cordó d’higiene democràtica front   aquells   partits   que ataquen las institucions i les llibertats del poble de Catalunya. Per tant, cal, per decència democràtica, trencar tots els pactes anomenats de la vergonya i Torredembarra no pot ser-ne l’excepció.

La CUP hem intentat en reiterades ocasions reunir-nos amb ERC i ABG per analitzar la situació política actual i afrontar el trencament del pacte de govern local. L’actitud d’ABG i ERC ha estat donar llargues i ni tan sols voler seure per parlar-ne.

És estrany que un partit com ERC vulgui mantenir un pacte de govern amb el partit que dóna suport a l’empresonament del seu màxim dirigent, Oriol Junqueras. Què més necessita ERC Torredembarra que passi per trencar el pacte amb el PSC?

L’altre partit independentista és l’ABG. Aquest partit ha participat en accions en defensa de les llibertats de Catalunya, però inexplicablement, vol mantenir a tota costa del pacte amb el PSC. No es tracta de fer cartells propis per a actes unitaris per semblar més independentista, sinó que cal actuar com a tal amb totes les conseqüències en tots els àmbits. Sovint, el relat dels partits que ostenten el govern ha estat que “allò del país, no afectarà a l’estabilitat del govern”, però per la CUP, aquest discurs trampa s’ha esgotat perquè darrera aquesta consigna es pretén amagar la repressió, la vulneració dels drets fonamentals més bàsics, els empresonaments i la destrucció   de   les   nostres   institucions   democràtiques   catalanes.   A   banda, la   pretesa   estabilitat governamental és relativa.

Aquest govern autodenomitat d’esquerres i progressista, està actuant com un govern convencional de dretes més, privatitzant els serveis públics bàsics, negant-se a auditar el deute municipal   contret   durant   els   darrers   anys   de   despotisme, i en el cas de l’ABG, incomplint de manera sistemàtica el seu propi programa electoral.

Per tant, per respecte a totes les persones que van participar en el referèndum de l’1 d’octubre votant i defensant els col•legis i per respecte als presos polítics, la CUP exigim a ERC i ABG que expulsin al PSC del   seu   equip   de   govern   i   actuïn   amb   un   ferm   compromís   en   la   defensa   de   la   democràcia   i   de   la República de Catalunya. Així mateix, emplacem a les militants i simpatitzants d’aquests partits i a la resta de la ciutadania a mostrar el seu rebuig al “pacte de la vergonya”   que hi ha a l’Ajuntament deTorredembarra.

CUP Torredembarra, Baix Gaià, República de Catalunya (Països Catalans). Novembre de 2017″.

Comunicat: ‘Nota informativa de Podem a la província de Tarragona’

Reproduïm el comunicat de premsa de Podem on s’afirma que “el fet que algun Cercle decideixi no participar oficialment en aquesta campanya no s’ha d’extrapolar a les desenes que existeixen al territori”. 

“En els darrers dies alguns mitjans i xarxes socials han publicat notícies que ens parlen de cercles rebels i donen una imatge que no es correspon amb la realitat. És per això que exposem el següent.

A la nostra província comptem amb 15 cercles actius i algun més en fase de validació. La unió de tots ells va més enllà del que lliurement puguin expressar algunes persones puntualment. En aquests moments estem organitzant la imminent campanya electoral per la qual comptem amb la il·lusió i el compromís de centenars de persones per tot el territori.

El passat mes d’octubre, Podem va celebrar una consulta entre les persones inscrites per acudir a les pròximes eleccions catalanes en coalició amb Catalunya en Comú. Amb una xifra rècord de 17.379 participants, el resultat va ser clarament favorable a la coalició, amb 12.432 vots (71,83%). Aquesta dada sí que representa la voluntat dels Cercles. Al nostre territori estem compromesos amb els reptes que ens planteja donar veu a les persones que pateixen els efectes de les polítiques aplicades pels nostres governs i estem plenament involucrats en la campanya de Catalunya en Comú-Podem pel pròxim 21 de desembre.

La nostra pluralitat i transversalitat ens porta a atresorar diferents opinions i gràcies a l’intens debat d’idees ens enfortim i som més útils. El fet que algun Cercle decideixi no participar oficialment en aquesta campanya no s’ha d’extrapolar a les desenes que existeixen al territori. Fins i tot aquests cercles segueixen plenament actius i oberts a totes aquelles persones que desitgin treballar per un projecte comú i il·lusionant.

Salut i Podem”.

Pau Ricomà: ‘Que bo fóra que la Marta ens enganyés’

Les declaracions de Marta Rovira, respecte a la violència que el govern espanyol estava disposat a exercir, han aixecat una reacció ferotge. Una desproporcionada indignació entre aquells partits, mitjans de comunicació i habituals de les xarxes que de manera recurrent han justificat -i molts d’ells han aplaudit- la violència d’estat dels darrers mesos. La de l’1 d’octubre i la posterior.

Pau Ricomà és portaveu municipal d’ERC-MES-MDC

Tracten la Marta de mentidera, la volen deshumanitzar en articles plens d’odi, on la presenten com una indocumentada. És contradictori perquè ho diuen els mateixos que reiteradament justifiquen la violència. La pregunta que jo els faria és per què diuen que no ens l’hem de creure? Els sembla que la policia o l’exèrcit no tenen capacitat per fer una cosa així? O els queda una mica de decència i pensen que mai s’hauria d’actuar violentament contra la població civil desarmada? Si és així, m’agradaria saber on posen el límit de la violència que serien capaços d’acceptar? Veure àvies llençades a terra, un noi amb un ull volat per una bala de goma –armament prohibit a Catalunya, per cert- , una xicota magrejada… està dins dels llindars acceptables?

Només cal veure la trajectòria política de Marta Rovira, en contraposició amb els que ara pretenen denigrar-la, per saber a qui creure’ns. Convido a repassar els discursos de la Marta. No hi trobareu una sola expressió de violència, odi ni agressivitat. Tot el contrari, les seves paraules sempre han estat inclusives i a favor de la justícia social. Podeu tirar tan enrere com vulgueu.

Dels que l’acusen de mentidera, també trobareu molts discursos. Tant se val que busqueu molt enrere com ahir mateix. El to bel·ligerant és bastant comú. Entre les declaracions més sonades, la de la ministra de defensa dient que, si calia, estaven preparats per actuar “por tierra, mar y aire”. Altres, com Rivera, demanen condecorar als policies que van intervenir l’1O.

Però, posem-nos que tenen raó, que Marta Rovira està desinformada, o que directament ens enganya. Seria fantàstic. Una gran notícia. De fet, estic disposats a creure-me’ls –ho sento, Marta- si només compleixen una petita condició. Una condició que estic segur que, tant com s’han indignat, no hauria de ser cap inconvenient pel govern espanyol. Només cal que públicament, i amb la major solemnitat que correspongui, el govern de Rajoy es comprometi a no atacar la població indefensa catalana, encara que implementem la República. Si com van fer amb el 155, afegeixen al pacte a C’s i PSOE, estaria molt bé.

Algú em diu a cau d’orella que somio truites, que l’estat espanyol no renunciarà a la violència per mantenir la seva unitat territorial, per més que en alguns territoris hi hagi ciutadans que vulguin una altra cosa, i que les paraules de la Marta Rovira tenen tota la versemblança del món. Llàstima.

Pau Ricomà és portaveu municipial d’ERC-MES-MDC

La prevenció de residus, ferma aposta d’AEVERSU

SIRUSA, com a membre d’AEVERSU (Associació Espanyola d’empreses de Valorització Energètica dels Residus Sòlids Urbans), participa de l’objectiu de la IX Setmana de Prevenció dels Residus. En una declaració pública, les plantes integrades a AEVERSU aposten de forma decidida per la prevenció i la reducció com a suports inequívocs d’una gestió sostenible dels residus.

Prenent com a referència la màxima que “el millor residu és el que no es produeix”, l’organització apel·la a la necessitat que els esforços de les administracions, les empreses i els ciutadans se centrin precisament a generar menys deixalles, a aprofitar al màxim els productes i a fomentar el seu reciclat, a través d’una correcta segregació dels mateixos en origen i posterior dipòsit en els contenidors corresponents, tancant així el cercle de la seva  recuperació.

No obstant això, i tenint en compte que hi ha tipologies de residus que no es poden reciclar, la funció de les plantes de valorització energètica s’orienta precisament a posar en valor la fracció no reciclable i evitar que aquesta acabi dipositada en abocador, amb el consegüent risc per al medi ambient i la salut pública.

I això és precisament el que han fet des de fa anys les 11 plantes adscrites a AEVERSU (10 a Espanya i 1 a Andorra): complementar el principi de les tres erres (reducció, reutilització i reciclatge) i aprofitar, d’una forma neta i respectuosa amb l’entorn, la part que no es pot valoritzar en fases anteriors, recuperant l’energia continguda en aquests residus. Una operativa perfectament assentada als països del nord d’Europa i que ha fet possible que aquests es distingeixin per haver aconseguit altes cotes de reciclatge i baixos índexs d’abocament, inferiors al 4%.

Es busca seguir avançant en la direcció de fer front a la ingent producció de residus, dispensant-los el tractament adequat conforme als preceptes de l’economia circular i el seu principal emblema, el criteri multierre: repensar, redissenyar, refabricar, redistribuir, reparar, reduir, reutilitzar, reciclar i recuperar energèticament la fracció no reciclable, tot sobre la base de la responsabilitat.

A Espanya, on la implantació de la valorització energètica és encara deficient, l’ús de l’abocador es dispara fins al 55%, una situació preocupant per al benestar i qualitat de vida de la ciutadania.

Des de SIRUSA es proposa orientar els esforços en l’eficiència de la recollida selectiva, especialmente de la fracció orgànica. Aquest element gràfic pot ser la identitat dels municipis de la Mancomunitat i de SIRUSA.

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies