José María Sánchez: ‘Futbol als Pallaresos, satisfacció amb la feina feta?’

Un dels equips de la UE Pallaresos. Foto: Cedida

Un dels equips de la UE Pallaresos. Foto: Cedida

Sovint m’he preguntat com és possible que molts pobles petits tinguin instal·lacions esportives molt costoses de construir i de mantenir com piscines, pavellons o camps de futbol de gespa artificial que, per desgràcia, no sempre s’amortitzen amb el seu ús.

Aquest no és el cas del camp de futbol dels Pallaresos, un equipament que els últims anys ha estat un exemple d’equipament PÚBLIC superaprofitat, un camp de futbol ple a totes hores, de vegades amb dos o tres equips entrenant alhora, altres equips de nens i nenes esperant per entrenar, vestidors sorollosos, tertúlia al bar, aparcament ple de cotxes, pares fent hores extres de taxista, gespa artificial patint de valent de tant trepig, sensacions d’esport, sensacions de vida.

Un poble petit però amb dos grans clubs de futbol, el de tota la vida, Futbol Base Pallaresos i un nouvingut, la Unió Esportiva Pallaresos. Dos clubs amb filosofies diferents que no s’han volgut fusionar en un, malgrat la insistència de l’Ajuntament, però que han conviscut. Però, per la temporada vinent, l’ajuntament ha tret un concurs públic per privatitzar les instal·lacions cosa que obliga a un dels dos clubs, el nouvingut UEP, a marxar del poble i amb ell, 200 nenes i nens.

Ha estat una història de desavinences molt llarga que no puc resumir en unes línies; no vull entrar a valorar si fills de representants municipals juguen a Base Pallaresos, si aquest club ha anat a menys mentre que l’altre no ha deixat de créixer, si la UEP té més o menys nens del poble o de fora, si s’han posat o no traves des de l’ajuntament a la feina de UEP, si hi ha picabaralles polítiques… no vull entrar perquè… ja no val la pena.

Però una cosa si vull deixar molt clara: quina llàstima pel poble, quina llàstima per Pallaresos; pocs pobles d’aquestes dimensions poden dir que tenen dos clubs i tants equips, pocs pobles tenen tant amortitzades les seves instal·lacions i cap poble de les nostres comarques pot dir que és (perdó, ERA) líder en futbol femení. La UEP ja no és Pallaresos, però continuarà fent bona feina en un altre lloc i, que no ho dubti ningú, qui perd és el poble…

José María Sánchez Miguel (Pare d’un dels jugadors que la temporada que ve no podrà jugar als Pallaresos, com 200 més)

Queixes per la brutícia i el llençament de mobles en un solar del carrer Unió

Imatge que ofereix el solar. Foto: Cedida

Des de l’Associació de Veïns Tarragona Centre s’han interposat diverses reclamacions per la situació que presenta el solar del número 43 del carrer Unió, reclamacions cursades davant de l’Ajuntament per tal que es netegi i s’arrangi l’esmentat solar, que actualment “està ple de matolls, brutícia” i és utilitzat per alguns desaprensius com a “abocador urbà” atès que s’hi llancen mobles i altres pertinences.

A l’any 2012 el col·lectiu va iniciar les reclamacions a l’Ajuntament “i com podeu observar en els últims anys ens hem queixat reitardament a l’Ajuntament pel perill que suposa per la proliferació d’insectes i el risc d’incendi. Fins a la data no tenim constància que s’hagi produït cap actuació”.

Jordi Sierra: ‘Ciutat i Cultura’

Les immenses vessants que abasta el concepte CULTURA són una galàxia tan àmplia de possibilitats i interpretacions que, curiosament, -valgui l’aparent contradicció-, no són obstacle a l’hora de conceptualitzar un determinat col.lectiu o grup humà, fins al punt d’esdevenir factor indissoluble de la seva IDENTITAT SOCIAL. Lògicament, per extensió, cada localitat -des de la més bucòlica aldea fins la major metròpoli- haurà de generar la seva projecció interna (terme municipal) i externa basant-se en criteris propis i diferenciadors: condicionaments geogràfic, climàtic, econòmic, industrial, històric… que moldejaran un tarannà individual ÚNIC, encara que NO INDEFORMABLE, per molt dura que sigui la pedra de cada construcció antiga…

Dintre dels múltiples factors de composició, la HISTÒRIA de cada enclau determina en gran manera el propi format ciutadà: administratiu, empresarial, polític, econòmic, urbanístic… Imagino que amb la importància del nostre llegat i el reconeixement mundial de Patrimoni de la Humanitat, ningú discutirà que la Cultura hauria de tenir un paper primordial en el dia a dia tarragoní.

Però, malauradament, la realitat no és aquesta. En llenguatge futboler, podríem dir que tenim uns actius “de Primera”, i una realitat cultural “de Segona”, sent molt generosos. Tristament, això és així des de fa molt de temps, i no he apreciat canvis significatius des de la regeneració democràtica. Si de cas, algun moviment resultant de comptats i excepcionals impulsos individuals o minoritaris.

Arran de l’últim Pacte de Govern a l’Ajuntament, es va produir l’enèssim canvi de titular de la Conselleria, Regidoria, Àrea… o com diantre es vulgui anomenar una cartera que fa la sensació de ser un racó moribund, aparcament i gàbia de coloms malalts o senils… No vull ofendre ningú, més que res sintetitzar l’estat actual dels principals monuments i espais públics de Tarragona. Una selfie de la decadència…

Si fem una mirada panoràmica al context general, podem observar una cojuntura fràgil, delicada, però –alhora- APASSIONANT. El Tripartit apuntalat per la Dreta es troba amordaçat pel deute municipal i l’anunciada recuperació econòmica no acaba d’aflorar del tot, almenys per als ajuntaments… Encara més: el Procés i el Referèndum tenen lligada de mans i coll la política catalana del present. Un context que invita més a la prudència, a contenir amb lupa la despesa; que no pas al luxe i a l’anunci d’inversions faraòniques.

Girant el cap en direcció al balcó més pròxim, també es detecta una situació força interessant. Per primera vegada se sent el caliu i l’acció continuada de la gent del carrer, del veí que no es ressigna a la mediocritat i vol gaudir d’una vida social i cultural de qualitat. L’Associació de Músics, Cal Pobre, la Plataforma Oppida… han aconseguit dotar a la iniciativa popular d’un dinamisme històricament envejat respecte a poblacions de l’entorn més proper. I tenim en marxa una concentració el dia 10 que promet emocions intenses

Aquesta efervescència inaudita no acaba de ser ben entesa (ja no dic canalitzada) pels nostres representants al Palau número 1 de la plaça de la Font, que s’entesten en posar pals a les rodes a qualsevol iniciativa que escapi als seus controladíssims embrions… tan se val l’excusa: que si Concurs Públic, per a l’Espai Tabacalera; que si “Amplitud de Mires per fer un Gran Centre cultural”… Potser, aportacions més modestes, realitzables a curt o mig termini (Centre Cívic, Espai obert o multifuncional… de dimensions i manteniment assumible), projectarien els equipaments i aportarien major qualitat de vida de la zona; que no pas els malabars de distracció i brindis al sol de l’alcaldia.

Pel que fa al Model, a la Gestió, a la “Política cultural” de la ciutat, tampoc escapem del reducte de la Necròpoli… Com he dit, els números manen, i sabem que no hi haurà

dotacions pressupostàries importants en molt de temps. Per tant, no és època d’abastar grans canvis, sino de consolidar i -si es pot-, millorar allò que es té i funciona. “Malos tiempos para la Lírica”!

Com és normal, la Cultura és terreny d’ús partidista (con tants d’altres camps…), i no sempre es coincideix en la visió del que ha de ser. Darrerament, certs vaivens de la programació local focalitzen l’atenció mediàtica, juntament amb l’estat de descomposició de la majoria de les infraestructures municipals. També són tema de debat els criteris d’actuació, més aviat l’absència dels mateixos…

Cada força política diu la seva. Personalment, noto com a més actiu i crític el regidor Pau Ricomà, d’ERC. Aquest senyor s’ha pronunciat sobre deficiències organitzatives del consistori, assenyalant que un cartipàs amb 3 conselleries separades (Patrimoni, Cultura, Turisme), és contraproduent: i que genera disfuncions i problemes de gestió que afecten l’administració de la ciutat concebuda com un TOT.

Deixant a banda les proclames ideològiques i possibles interpretacions interessades, ens toca rendir-nos a l’evidència del Pressupost: no hi ha diners per a fer gran cosa! I sembla ser que per a uns quants anys… El que sí que es pot fer –al meu parer-, és reconèixer la situació i afrontar-la des d’una vessant positiva, fins i tot experimental.

Vista l’actual ebullició de moviments proactius, que demostren un principi de maduresa de la societat civil tarragonina, em queda el dubte de si els representants de la mateixa seran capaços d’assimilar-ho, i d’estar a l’altura de les circumstàncies en un MOMENT CABDAL que pot determinar -segons com s’afronti-, una Transformació evolutiva (entenc que tan necessària com inevitable), o bé degenerar en un retorn al tradicional conformisme i passotisme (Involució). No sé si m’explico…

Sovint es parla de servir les persones, d’interessos generals davant de personalismes, de “Pacte de ciutat”. Ens trobem davant d’una oportunitat única. Si no disposem de Recursos, almenys podem sembrar visió de futur i alternatives… Proposo una mena d’Acord comú per a poder treure bon profit d’aquest espai de cruïlla entre l’immobilisme del Poder i l’activisme popular, que pugui derivar en un PUNT DE PARTIDA, una Pedra filosofal per a poder encarar el futur amb il.lusió i optimisme.

Proposo l’elaboració consensuada d’un DOCUMENT BASE, un Estat de la Qüestió cultural actual, amb pautes interpretatives sobre el passat recent, que ens permeti esbrinar on som ara mateix, i com hi hem arribat. Un Instrument obert, un estudi quantitatiu i qualitatiu sobre els aspectes generals i particulars de les Potències, els Dèficits i els punts morts o estancats del teixit cultural tarragoní.

Una EINA DE FUTUR, per a quan arribin vents millors per a poder aixecar veles i arribar als Ports que CIUTAT I CIUTADANS ens mereixem, per damunt dels governants de cada etapa. Crec IMPRESCINDIBLE arribar a una entesa general -superant els interessos i colors polítics-, per a poder marcar els fonaments (o, almenys, les directrius) de qualsevol Projecte venidor, el qual no correria el risc de néixer feble pel simple fet de partir de zero…

Una espècie d’AUDITORIA CULTURAL amb la participació de tots els agents implicats: les persones, entitats i empreses culturals, gestors, clubs esportius, centres educatius, institucions… que som els destinataris potencials i els millors coneixedors del que volem. Disposem de persones, professionals, recursos i mètodes més que sobrats per a poder realitzar-ho. La idea no és cara, ni requereix excessiva complexitat tècnica ni administrativa… És hora d’atrevir-nos, de superar complexos i servir una safata d’energia i il.lusió a les pròximes generacions. Passant-nos al rugbi: “Patada a seguir!”

Passos de vianants amb vorada massa alta al carrer Mallorca

Vorada massa elevada al número 31 del carrer Mallorca

Veïns de Tarragona ens envien un seguit d’imatges de denúncia de l’existència de voreres massa elevades al carrer Mallorca, fet que dificulta la mobilitat a les persones discapacitades, gent gran i altres col·lectius.

Segons el Codi d’Accessibilitat de Catalunya els guals de passos de vianants han de estar enrasats amb la calçada “i en el carrer Mallorca (i a mols altres llocs) tenen la vorada tant exesiva que fa que no es puguin fer servir”, assenyalen.

Foto-denúncia: Uns vàndals destrossen un portal al carrer Ixart

 

Imatge del portal. Foto: Cedida

Uns vàndals van causar desperfectes en un portal situat al carrer Ixart durant la matinada de la nit de reis. Els individus van destrossar la porta d’entrada a l’edifici i van consumir begudes alcohòliques a l’interior, tot embrutant el portal i fent un gran escàndol, han denuciat veïns a Tarragona21.

Just davant la porta d’entrada al portal també van aparèixer vomitades. El carrer Ixart acull nombrosos grups de joves que fan “botellon” durant les nits de cap de setmana, ja que molt a prop del carrer hi ha un local d’oci nocturn, la Discoteca Tótem, que obre fins a altes hores de la matinada, passades les 06.00.

Una imagen vale más que mil palabras

moto

Una imagen vale más que mil palabras. Una tarde de miércoles, paseo en grupo de 3 monitoras con 3 usuarios en sillas de ruedas , camino a Tarragona desde Sant Pere i Sant Pau. Llegamos a un paso de cebra, y cual es nuestra sorpresa…???, que una moto propiedad de algún maleducado, está aparcada en el paso de cebra y por lo tanto, bloqueando la rampa. “Suerte”, que las sillas de ruedas son manuales y podemos continuar con el camino, después de unas cuantas maniobras. Pero…. ¿Y si hubiéramos llevado una silla eléctrica? ¿Y si la persona en silla de ruedas va sola sin nadie que pueda maniobrar por ella?

Por favor, con bastantes barreras arquitectónicas nos encontramos ya, como para también tener que lidiar con la barrera social. Un poquito más de educación y posicionarse en el lugar de los demás y sobretodo RESPETO.

Estimada Adriana

Estimada Adriana

Em permetràs que, començi aquest article, tot manifestant, el privilegi que suposa per a mi poguer parlar-te, estar-te coneixent i admirarte per les teves qualitats humanes, les quals, molt sovint, fan suprimir els teus petits i ridiculs defectes.

Desitjo, de tot cor, així ho expresso, la meva voluntat, de compartir amb tu la meva vida i tot allò que sóc, ja que, de veritat, estic convençut, cada vegada més, de la meravellosa persona que ets sincera, educada, sociable, respectuosa, pacífica, alegre, carinyosa, sensible i responsable ect…

Finalment, desitjo personalment, que aquesta sorpresa, amb majúscules, no et fagi agafar un mosqueig del qual la nostra amistat en surti afectada sinó que voldria que esdevingués una expresssió sincera i amb determinació d’allò que vull que volguem que fossim.

Dinou d’octubre. Alarma nuclear

Una de les protestes de l'època contra la central accidentada

Una de les protestes de l’època contra la central accidentada

Aquest 19 d’octubre es compleixen 27 anys de l’accident a la Central Nuclear Vandellòs I, aquell accident, el primer i més greu que es produïa a l’Estat Espanyol, ens va fer veure a moltes persones, per la proximitat en que el vam patir, el perill que representava la energia nuclear.

Els anys que han passat ens han anat confirmant el que ja intuíem llavors arran de l’accident a Three Mile Island l’any 1979 als Estats Units i l’altra més recent a Txernòbil, Ucraina l’any 1986, que la energia nuclear és la més perillosa i contaminant de les activitats humanes i que les conseqüències d’un accident són tant greus que representen un risc que no es pot assumir.

Les 6 dècades d’ús civil i militar d’aquesta energia han deixat un reguerall de morts, enverinament radioactiu, centenars de milers de persones desplaçades i grans espais inhabitables. Si quedava algú que encara no estava convençut del tot sobre el perill nuclear, l’accident de Fukushima l’any 2011 al Japó, l’havia d’acabar de convèncer.
La situació al parc nuclear espanyol és especialment preocupant perquè disposem d’unes instal·lacions envellides que acumulen centenars de successos notificables , parades imprevistes, errades del sistemes mecànics o elèctrics i errors de seguretat que podrien haver derivat en greus accidents. I tot plegat sense comptar els residus radioactius generats que seran perillosos durant centenars de milers d’anys, un període de temps que fa impossible garantir que no contaminaran l’entorn ni quines conseqüències tindran.

Aquest envelliment progressiu és el que ha fet reaccionar a l’ecologisme social de l’Estat Espanyol que majoritàriament va acordar al novembre del 2015, proposar un calendari de tancament de les C.N. espanyoles de manera que la seva vida activa no sobrepassés els seus actuals permisos d’explotació que finalitzen entre l’any 2020 i el 2024.

Aquest moviment que vàrem batejar com el MIA (Movimiento Ibérico Antinuclear) es tornarà a reunir el 26 de novembre a Madrid per tal de fer balanç de la feina feta fins ara, el seu grau d’implantació i de incidència política social i ecològica y per marcar noves estratègies que ens permetin arribar a l’objectiu de canviar de dècada sense energia nuclear.

Prescindir de la energia nuclear avui en dia a l’Estat espanyol, és un objectiu assumible, algunes veus censuren la proposta, argumentant que per complir amb els acords europeus sobre emissions, la energia nuclear és imprescindible. Posar a la ciutadania en el context de triar entre enverinament radioactiu o emissions és pervers, molt més encara, quan les dades de l’any 2015 facilitades per Red Elèctrica, ens diuen que el 20 % de la demanda elèctrica a l’Estat la va cobrir el carbó, mentre que el cicle combinat que emet una quarta part de les emissions del carbó, solament va aportar el 10%. Però encara resulta més patètica aquesta excusa per no tancar els reactors, quan un 40% de les emissions són produïdes pel transport i la mobilitat, aquí hi ha un marge per reduir amplíssim, doncs el transport per carretera a l’Estat espanyol és dels més grans d’Europa i aquesta tendeix a la electrificació de la mobilitat i al transport públic.

La proposta del MIA és una proposta de modernitat que prioritza les energies renovables, l’estalvi i la eficiència en front d’un sistema energètic caduc, del segle passat. El 27 aniversari de l’accident de la C.N. Vandellòs I ens ha de fer pensar ni que sigui per un moment en quines prioritats tenim en el camp de la energia, però sobre tot ens ha de fer pensar, en si val la pena arriscar la vida de milers de persones que vivim al costat d’ unes instal·lacions que esdevindran en les Piràmides del segle XXI , per afavorir els interessos privats d’un sistema de produir energia totalment obsolet.

Eloi Nolla Subirats.
Ecologistes en Acció

Una festa cada setmana

Anar al cine de forma assídua s’ha convertit en una activitat de luxe per gran part de la població. I ha estat el seu preu el que ha cavat la seva pròpia tomba.

Enrere queden ja aquells dissabtes de cues interminables a l’entrada dels cines per agafar els últims seients lliures per veure l’última film d’Steven Spielberg o aquelles tardes amb els amics on només venia de gust anar al cine a veure l’última pel·lícula de terror que poques hores abans havien estrenat.

Avui dia però, s’han esfumat com aquell qui diu aquests plans. Queda conformar-nos amb la festa del cine. Una festa celebrada un cop a l’any que aplega a milers de persones d’arreu als diferents cines de  tot el país i que sembla més aviat el retrobament amb un antic amic -un vell conegut amb el qual has perdut quasi bé tota relació i que només veus esporàdicament de tant en tant- que no pas una petita espenta econòmica i social per tornar a omplir les sales de tots els cines a totes hores i durant tots els dies de la setmana.

El cine no està mort, però sí ho estar la situació actual. Més festes del cine i menys pujades prorrogades del preu són necessàries per revertir la situació actual.

Una altra reflexió

alvaro-sola

Necessitem, com és sabut, una Europa capaç d’acordar, acollir i no deslligar projectes de vida a milions de refugiats que, a casa nostra, el món sencer, mereixen una vida millor per a ells i les seves famílies.

Aquest repte, com tants altres, ens compromet permanentment, a protegir el tresor més valuós de la humanitat, el qual, sens dubte, és ella mateixa, amb l’esperança real de que, entre tots, puguem guarir, ja m’enteneu, el sofriment del un altre.

Als països que conformen la Unió Europea i aquells que, de manera legítima, també democràtica, volem fomar part, de ple dret, ens hem de preocupar més del melic de l’altre més que el del nostre propi a fi de ser un referència de solidaritat i fraternitat des d’una vessant personal i alhora col·lectiva.

Festa per a tothom – Santa Tecla 2016

Enguany hem celebrat la 26a edició de “Festa per a tothom”. Vint-i-sis anys consecutius que els discapacitats podem assistir i gaudir de multitud d’actes de Santa Tecla, la festa major de Tarragona.

Són molts anys plens d’anècdotes, d’amistats, de somriures i de passar-ho molt bé.

No només hem gaudir plenament les festes sinó que cada any ens sentim més participants actius, ens els darrers anys en el programa de la festa ha hagut diversos actes amb la presencia festiva de la ciutadania amb Discapacitat.

Com a discapacitat, en el meu nom i dels meus companys volem donar el nostre agraïment a tots els que fan possible que puguem viure intensament la nostra festa major. Gràcies a l’Ajuntament de Tarragona que a través del Servei Municipal de la Discapacitat organitza aquest programa, gràcies a l’empresa Dow Chemical Ibérica, que promociona el voluntariat entre els seus empleats i aporta els diners del patrocini econòmic i també el nostre agraïment a tots els amics que ens ajuden i acompanyen en tot moment. Sense tots vosaltres no podríem integrar-nos tan activament a les festes.

Ja estem esperant l’any que ve per a poder tornar a gaudir tant com ho em fet tots aquests anys.

GRÀCIES AMICS de la penya Festa per a Tothom.

Carles Balañá Magrané

Aitana de la Varga: ‘A mi també m’ha passat’

dionisia

Malauradament, el cas que la Mar Joanpere Foraster va fer públic, amb el títol «Respecta’m, respecteu-nos! Carta oberta a l’Ajuntament de Tarragona» i altres casos que han anat apareixent als mitjans darrerament d’experiències similars no són casos aïllats.

Malauradament, moltes som les dones, i també homes, que en un moment o altre de la nostra vida hem patit un assetjament amb més o menys intensitat de més o menys gravetat, al qual hem donat més o menys importància, però al cap i a la fi, un assetjament. Malauradament gran part de la societat no percep aquests actes com un assetjament.

En el meu cas, no fa gaires anys, tornant caminant cap a casa, un dimarts a quarts de dotze de la nit, pel carrer Estanislau Figueras de baixada, en el primer tram del carrer, tot sortint de la Rambla Vella, un home que passava en cotxe pel costat va alentir la marxa i em va cridar algunes coses que no vaig entendre. En el xamfrà amb Maria Cristina va parar el cotxe esperant que jo hi arribés i va baixar la finestra. Jo pensava que volia que li donés indicacions, però de seguida el vaig reconèixer. Era aquell noi que a vegades porta una samarreta de “Superman” que te’l trobes a altes hores de la nit pels pubs de la ciutat a la recerca de noies considerablement begudes per poder liar-se amb elles i aprofitar-se’n. Sempre m’havia causat repulsió per la seva actitud. Llavors vaig sentir les següents paraules: «Hola guapa, te llevo a casa?». Evidentment, la meva reacció va ser dir-li: «No, gràcies». No el coneixia de res i, certament, no me’n fiava un pèl. «Sí, guapa, sube que te llevo». Vaig insistir en la negativa i vaig aclarir que amb ell encara menys. Vaig continuar caminant. El noi no es va donar per vençut i continuava insistint. Avançava lentament amb el cotxe al meu pas, seguint-me i dient-me coses.

En aquell moment em vaig començar a preocupar i un cert nerviosisme es va apoderar de mi, ja que veia que no cedia en la seva voluntat i no sabia fins on podia arribar la seva tossuda obsessió de voler portar-me en cotxe a casa, quan no em coneixia de res i quan jo ja li havia deixat clar que no volia que m’acompanyés. Tot plegat em feia malpensar i mostrar-me escenaris indesitjables a la ment.

La meva reacció va ser agafar una llibreta i un boli que portava al bolso i apuntar tremolant el model de cotxe i el número de matrícula. Vaig pensar ràpidament, vaig accelerar el pas i vaig decidir girar per Rovira i Virgili per anar a la Rambla Nova, on segur que hi transitaria més gent. Ell, però, també va girar amb el cotxe per allí, anant paral·lel a mi, al meu pas, rient i seguint dient-me coses.

Llavors vaig trucar a qui era la meva parella, i tot i que no va donar molta importància a la situació, es va mantenir al telèfon durant tot el trajecte. Havia de pensar i actuar ràpid, me’l volia treure de sobre! Baixant per la Rambla vaig decidir agafar un carrer contra direcció per als vehicles: agafant Pare Palau així no podria seguir-me! Continuaria cap als taxis que en última instància em podrien ajudar.

Semblava que m’havia desempallegat d’ell. Per sort ja no el vaig tornar a trobar i vaig arribar a casa. Això sí, pendent durant tot el camí dels cotxes que passaven per si era ell, amb la por al cos per la mala experiència viscuda i havent fet un tomb considerable per arribar a casa meva.

Durant els dies següents ho vaig comentar amb familiars, amics i amigues indignada i, tot i que em vaig plantejar denunciar-ho, finalment no ho vaig fer. Vaig voler treure-li importància, total, tampoc m’havia passat res, no? De fet, havia arribat sencera a casa.

Si hagués anat a la policia, el més segur és que no m’haguessin fet gaire cas. No sembla que sigui un acte delictiu, perquè a priori aparentment no hi ha un resultat lesiu. Gran error el meu. Si ho hagués fet ja tindrien constància d’una conducta poc desitjable i assetjadora cap a una dona per part d’aquest individu. D’altra banda, aquesta situació viscuda sí que va tenir efectes negatius sobre mi. Des de llavors, quan es fa de nit, intento evitar baixar sola per Estanislau Figueras, quan abans era el carrer que sempre feia servir.

Malauradament tan sols en aquells casos en els quals hi ha un resultat lesiu palpable com ara una violació, un segrest, una desaparició, una lesió física, un ull de vellut, és quan la societat voraçment rebutja les accions: els telenotícies i altres programes en van plens, la gent mostra la seva indignació per les xarxes i es condemna rotundament.

Evidentment, cal rebutjar rotundament aquestes accions. Malauradament, però, les accions el resultat de les quals és: generar por i inseguretat a les dones a l’hora de caminar soles per un carrer; tenir la necessitat d’anar sempre alerta, recordant el que vas aprendre en els cursos de defensa personal per a dones quan tornes cap a casa de matinada; malpensar cada cop que un home camina a prop teu, o es dirigeix a tu per demanar-te unes indicacions, l’hora o qualsevol altra cosa, etc., estan socialment tolerades i queden en la ignorància.

Aquests resultats, que podem qualificar de psicològics, que suposen un atemoriment de la dona no haurien de ser presos amb la banalitat amb què tot sovint la majoria de la societat les accepta i a les que no se’ls dóna la importància i rellevància que tenen. Totes i cadascuna de nosaltres les hauríem de denunciar o com a mínim fer-les públiques per petites que semblin i totes les persones, els cossos de seguretat, les institucions i la societat en general n’haurien de prendre consciència i actuar en conseqüència.

Malauradament l’experiència que acabo de compartir no és una experiència aïllada i a moltes persones els passen situacions similars, però, per sort, cada cop som més les persones que no ho amaguem i que en parlem obertament. Jo fins ara no m’havia decidit a fer-ho públic, però considero que és necessari fer-ho jo i totes les que ens hem trobat en situacions similars, ja que així és com omplirem el lema «Respecta’m».

Gràcies al text de la Mar i «gràcies» a la mala praxi de la Guàrdia Urbana de Tarragona i dels cossos de seguretat, i a les reaccions que hi ha hagut, estem donant visibilitat a totes aquestes situacions. Tant de bo moltes més persones ho facin. Cal trencar el silenci. La campanya engegada per l’Ajuntament «Respecta’m» no ha de quedar en unes polseretes i unes pintades confuses a terra, ha de ser una paraula plena, amb accions i mesures contundents que tinguin aquest efecte: respectar les persones des del minut zero, perquè NO és NO.

Aitana de la Varga Pastor 

#trenquemelsilenci

#amitambemhapassat

Santa Tecla no és de barri

S’acosta temps de festa a Tarragona. Setembre és el mes de les nostres festes, entitats i voluntaris porten mesos preparant-les i partir de la segona setmana de setembre tots s’hi aboquen perquè siguin perfectes.

Com a tarragonina de sentiment i de naixement, coneixent la trajectòria de les festes i la importància que tenen actualment per a la ciutadania, arribo a una conclusió frustrant: Santa Tecla no és de barri.

Em pregunto per què hem tancat Santa Tecla entre la Rambla i la Catedral. És que potser representa només una part de la vida política econòmica i cultural de la nostra ciutat? És normal que sigui així? M’hi he de resignar i acceptar que no hi ha alternativa?

Vaig néixer a Tarragona fa 36 anys, sempre ha estat la meva ciutat, però he de confessar, amb tristesa, que fins passada l’adolescència la nostra festa era per a mi una gran desconeguda. Sé que molts que puguin llegir aquestes línies se’n sorprendran, pensaran que és una broma, que sóc una inculta o es preguntaran en quin món he viscut durant tants anys: doncs he viscut als barris. I sé que a alguns no només no els estranyarà sinó que s’hi sentiran identificats. És l’evidència de l’existència durant dècades de les “dues tarragones”.

Podria explicar experiències pròpies com a tarragonina que sempre ha viscut als barris, podria parlar per exemple dels autobusos verds matrícula de Saragossa que agafàvem per anar al centre de la ciutat, del camí de pedres que travessava amb ma mare per anar a comprar al mercat de Bonavista, o que quan era una nena pensava que Tarragona començava un cop havies passat el Francolí. Les coses han canviat molt des d’aleshores… o no. Ara tenim una bona flota d’autobusos que es mou per tota la ciutat, el camí de Bonavista està asfaltat… però nosaltres, la gent dels barris, encara diem “vaig a Tarragona” quan volem dir que anem a la zona més cèntrica de la nostra ciutat.

Les Festes de Santa Tecla són unes festes centenàries, que van passar de ser una festa de context religiós a ser la festa oficial de la ciutadania, que se sent orgullosa d’unes festes que han rebut distincions com la de Festa Patrimonial d’Interès Nacional, atorgada per la Generalitat de Catalunya, o la de Festa d’Interès Turístic Nacional, per la Secretaria de Turisme del govern de l’Estat espanyol. Però avui en dia, després de dècades de tradició festiva des de l’arribada dels ajuntaments democràtics, Santa Tecla encara no ha arribat als barris.

Podrem construir moltes infraestructures, centres cívics o anelles olímpiques a la nostra ciutat (i continuar endeutant els nostres fills) però això no solucionarà el problema real: una ciutat fragmentada entre els barris i el centre, una autèntica fractura social, diguem-ho clar. És que potser la Rambla de Ponent seria res sense les persones que l’ompliran? Els barris d’aquesta ciutat necessiten molt més que infraestructures.

És el moment de reconèixer que la cultura i la participació ciutadana són clau per “sargir” una ciutat que està feta de diferents pedaços, i que cosint tots els retalls es podria fer el més bonic dels vestits, el que es mereix una ciutat com Tarragona.

Les Festes de Santa Tecla poden ser el punt de partida, un fil que comenci a cosir aquesta ciutat. Descentralitzem-les, fem-ne partícips els barris, les associacions de veïns, els moviments socials i tota la ciutadania que s’hi vulgui involucrar. Perquè si alguna cosa han demostrat els barris és la capacitat de lluita i de treball que tenen els seus habitants, i això ha ser també un motiu d’orgull per a la ciutat.

I a més d’ajudar-nos a cosir la ciutat, aquests canvis ens aportarien altres beneficis, com ara augmentar i diversificar els ingressos que generen les festes als petits comerços, evitar el col·lapse al centre, fomentar la participació de la gent… en general, fer les nostres festes més grans i més nostres.

Tamara Ruiz. Círculo Podem Tarragona Barris

Un deseo para Santa Tecla

Estas Fiestas de Santa Tecla las noches serán largas y tendidas en la Part Alta. Los microbotellones en las plazoletas que no están las actividades festivas, el incivismo al barrio han complicado el descanso para los vecinos de la Part Alta.

Todos los vecinos y Plataformas tienen que exigir al Ayuntamiento y sobre todo, al alcalde, Josep Ballesteros, que priorice la convivencia, el respeto y el derecho al descanso del vecindario .Más policías tras las quejas vecinales si es preciso toda la flota de la G.U que pernoten por la noche a todas las calles donde se sabe frecuenta el incivismo y supuestamente sustancias a menores.

La relación entre residentes y los locales de ocio y sus clientes no es la ideal. los vecinos lamentan que calles estrechas, plazoletas permitan más terrazas para los bares, lo que ha desembocado en una situación, insostenible. La Part Alta señores del Consistorio no puede aglutinar tantos bares tantas terrazas y centralizar toda la fiesta de Santa Tecla no tradicional al barrio, las secuelas que se pueden ver a la mañana siguiente también son molestas.

Las calles amanecen llenas de basura procedentes de los botellones que atraen las barras y no barras , sumamos las molestias provocadas por visitantes incívicos que van tocando a todos los timbres, pegando patadas a las puertas o tirando motos, o mas bien quemándolas, meandose, y defecando en el Casco Antiguo de Tarragona.

Acústicamente esta saturada y ya lo que nos faltaba, pisos turísticos supuestamente ilegales, que se están masificando como se masifican los bares terrazas etc.etc.

Señores del Consistorio habéis abandonado la Parta Alta, el trabajo de años para que fuera un barrio residencial ustedes Reyes por un dia lo han hundido,han hundido el bienestar, el respeto, la seguridad y el derecho al descanso, además de que el problema del ruido afecta a muchos vecinos del Casco Antiguo, personas mayores que ya quieren irse, lo que está causando el despoblamiento de una zona de la Part Alta al otro lado del Mississippi.

Señores, ¡¡pónganse las pilas!! Hay una paralización absoluta de la regeneración del Casco Antiguo. Cada vez vive menos gente, jóvenes que se trasladaron a vivir a pisos hace unos meses ya están planteando marcharse.

Jordi Ferré i Fibla

Sobre el procés de preinscripció escolar a Reus i Tarragona

La delegació territorial d’ensenyament a Tarragona no progressa adequadament en termes de transparència. Ja s’ha fet tendència que els sindicats i associacions haguem d’analitzar els resultats de les polítiques educatives a partir de les dades que apareixen en els mitjans.

martaminguella

En desconeixem els motius encara que ens els podem imaginar, però tot i haver-ho demanat amb insistència, a dia d’avui no hem rebut informació veraç i oficial pel que fa als números de sol·licituds de preinscripció de les escoles de primària.

Doncs bé, com que els dies corren, no dilatarem més la publicació de les nostres impressions sobre el procediment de matrícula i inscripció per al curs 2016-2017. Començarem el relat a partir del titular que encapçalava el Diari de Tarragona el dilluns 9 de maig i que afirmava “Las escuelas concertadas, las más solicitadas en Tarragona y
Reus”. Sobta llegir aquestes paraules perquè la tendència a la resta del territori demostra que s’està produint un augment de sol·licituds en l’escola pública en detriment de les de la concertada. El mateix dia M. Jesús Ibáñez publicava a El Periódico “La caída demogràfica se ceba en la escuela concertada, que pierde el 6% de las aulas”. I el dia següent El País publica “Enseñanza cierra más grupos de concertada que de pública”. La contradicció entre aquestes dades va fer créixer el nostre interès per la lectura de la notícia de Tarragona.

I efectivament, després d’analitzar els números que s’exposen a l’article podem afirmar que la informació del titular tergiversa la realitat ja que entre Reus i Tarragona hi ha 1221 sol·licituds a l’escola pública i 977 a la concertada. A més a més, el text afegeix sentències greus que comentaré més endavant com “La escuela concertada es de nuevo la preferida por los padres que se pueden permitir pagarla”.

És evident que aquesta notícia no està signada pel Departament d’Ensenyament i per tant podríem discutir el grau de responsabilitat que hi té davant la informació que inclou, però m’atreviria a dir el grau és elevat. En primer lloc, perquè en el disseny de l’oferta de places l’escola pública hi surt perdent sempre ja que s’hi tanquen grups abans d’obrir el procés de preinscripció i en canvi els de la concertada es mantenen.

En segon lloc, el departament també és responsable que a la ciutat de Tarragona, segons fonts del diari, hi hagi una oferta de 726 places públiques i 675 de concertades, és a dir, el percentatge és gairebé del 50% per a cadascuna de les
modalitats.

Finalment, la complicitat del departament amb la informació que publica el diari també la demostra el fet que no l’hagi desmentit. Es pot reconèixer la dificultat que implicaria respondre tots els articles que fan referència a dades educatives, si més no hagués estat reconfortant i tranquil·litzador que com a mínim hi hagués hagut una resposta contundent des de la direcció dels ST de Tarragona amb les correccions oportunes relacionades amb l’article del diari més llegit del territori.

Ens hagués satisfet que des del Departament s’hagués expressat la confiança en el sistema públic denunciant la
part del text que afirma que les famílies que s’ho poden permetre trien la concertada. En què quedem? Estem pagant, molt a disgust nostre, la concertada amb fons públics i permetem les quotes que hi restringeixen l’accés a la majoria de la població?

Una vegada més es confirma l’estructura del nostre sistema educatiu fomenta la segregació i per tant les diferències entre l’alumnat que es tradueixen en desigualtat social. Ens hagués agradat que els gestors de les polítiques educatives de Reus i Tarragona haguessin trencat aquesta tendència, perquè el món és de les valentes, diuen.
Confirmem però, que en educació també, el món és dels seus amos.

Mentrestant seguirem esperant dades oficials, encara que segurament no dibuixaran una realitat gaire diferent del que acabem d’explicar.

Marta Minguella Rebull. Delegada Sindical de “Deixem de ser una illa”-CGT Ensenyament Tarragona

Fallos y certidumbres

Desde hace y hasta que la memoria nos pueda llevar, recordamos, sabemos que la vida es imperfecta, desigual, a menudo injusta. Solo y tan solo la consciencia humana es capaz de sacar lo mejor del más profundo del ser. La voluntad, las ganas de hacerlo bien y hacer el bien gana siempre sobre el resto de los sentidos.

Construir en positivo, unidos sin dividir u oponer para tener éxito será la respuesta a lo que cada uno desea. Pensar y actuar rectificando lo imperfecto, privilegiar lo interpersonal en un mundo interdependiente, una necesidad vital.

Todo sentimiento, sistema económico, sociedad, religión, filosofía basada en el desequilibrio entre las personas y que lleve a la debilitación de una parte de la sociedad en favor de otra conduce al conflicto, la fractura y el fracaso. Es nuestro tener consciente en mentes humanas y racionales ese concepto de la vida.

Estamos obligados a constatar que mujeres y hombres luchan entre ellos por su supervivencia. Obligados a denunciar que ese mundo imperfecto, injusto, dibujado por el hombre queda bajo nuestra responsabilidad colectiva pasada, presente y futura. Obligados a observar que no lo hicimos todo bien.

Somos capaces de ver que el orden actual es el de cada uno y forzados a comprobar que ese orden representa hoy día el desorden, el fracaso mundial, económico, climático y social.

Podríamos lamentarlo pasivamente, pero quiero creer que también estamos obligados a pedir más fuerte, alto, claro y actuar por la justicia que todos esperan y reclaman sin parar.

La justicia como orden del mundo representa la única alternativa creíble, idea sensata por la cual vale la pena luchar. La justicia para reducir cada una de las desigualdades, para compartir, para elevarse, para sencillamente convivir plenamente en un mundo mejor, diferente.

En definitiva, esta es mi certidumbre frente a los fallos expuestos.

El 20 D votare socialista, aunque no siempre lo hicieron bien, aunque admito que algunos momentos pudieron equivocarse, pero y también se que el ADN y la voluntad de justicia que comparto con los socialistas nunca fue, está o será en defecto.

El 20 D votare socialista como siempre y porque quiero actuar. Queda mucho por hacer y tenemos cita para decidir, mejorar en la justicia.

Eric Bennmann

Topada amb un bus de l’EMT de Tarragona

El passat dia 28 d’agost un bus de l’Empresa Municipal de Transports de Tarragona va destrossar la porta del meu cotxe en calcular malament una maniobra. Afortunadament els danys, tot i que quantiosos, només van ser materials. Ja s’encarregaran les companyies d’establir responsabilitats.

La meva sorpresa va ser quan el conductor em va dir que ell no feia papers i no em donava les dades del seu vehicle. També es va negar a esperar l’arribada de la Guàrdia Urbana perquè fessin l’atestat veient el lloc i la situació dels dos vehicles. Va continuar el seu trajecte amb les portes del bus trencades i els passatgers dins.

.Als deu minuts va arribar una inspectora de l’empresa municipal que com no sabia que és el que havia passat no feia papers. Només em va donar l’adreça de les seves oficines i el nom d’un membre del personal administratiu perquè anés, si jo volia i EN HORARI D’OFICINA, a parlar-ne. El conductor ja no va tornar perquè, segons paraules de la inspectora, ja s’havia anat al seu taller.

Poc després va arribar la Guàrdia Urbana, també municipal, que em van dir que no podien fer l’atestat perquè ells no havien vist la col·lisió i no hi era present l’altre conductor. Desconec si la Guàrdia Urbana només pot fer atestats si veu directament la col·lisió o estan presents tots els implicats. Desconec si no el poden fer perquè l’implicat que va marxar sense assumir responsabilitats era un conductor de l’EMT. Desconec també el que em pot passar si tinc un accident i me’n vaig com si no hagués passat res.

Fins aquest dia no havia tingut mai un accident. Estava convençut que si em passava tenia l’obligació, la responsabilitat i el respecte per l’altre conductor de quedar-me al lloc dels fets, facilitar les dades i intentar arreglar el problema. Potser aquesta obligació no existeix o potser les paraules obligació, respecte i responsabilitat no es troben al full de ruta d’alguns conductors de la Empresa Municipal de Transports de Tarragona.

Tomàs Sentís

Primer, què es la unitat popular i per a fer què?

Últimament està en boca de molts polítics les paraules “Unitat Popular”, i si veus com van actuant, des del meu punt de vista, no hi ha cap que sàpiga el que volen dir aquestes paraules o millor dit fan veure que no ho saben perquè el real significat no els interessa.

Per a uns, és: “nosaltres no n’estem en contra, vine, acceptem a tothom que vingui” o sigui que tothom s’uneixi sota el seu paraigua (nom), ells no mouen ni un centímetre.

Altres fan una suma de sigles, trien el seu representant que lògicament saben que si fan primàries, sortirà, això si accepten que s’hi integrin alguns moviments socials, per què no sigui dit.

Per a mi UNITAT POPULAR va molt més enllà, es que la gent militin o no en partits, moviment socials, etc., sí estan d’acord en uns punts s’ajuntin fins a fer un contrapoder.

Per qüestió espai en posaré solament uns quants punts

1.- Salari Mínim Interprofessional (SMI) de 1.000 euros al mes. Cap pensió per sota del SMI.
2.- Reforma fiscal
3.- Banca pública
4.- Nacionalització dels sectors estratègics de l’economia
5.- Europa: Unió Europea, Banca i Euro
Etc., etc.

Lògicament per a les eleccions autonòmiques els temes més immediats

1.- Renta garantida de ciutadania
2.- Sanitat i ensenyament públic, laic i de qualitat, universitat inclòs
3.- Cap desnonament més
4.- Pobresa energètica

I tu què en penses?

Clara Rivas

Agradecimiento de todo corazón

Con estas líneas queremos agradecer a los profesionales que trabajan día a día tan cerca de las familias que muy a nuestro pesar perdemos a nuestros seres queridos sin que nada podamos hacer. Me refiero a los médicos, enfermeras, celadores, auxiliares, servicio de limpieza. (No quisiéramos dejarnos a nadie) de los hospitales de nuestra provincia, en especial al Hospital Universitario JOAN XIII de Tarragona (a todos y cada uno de los profesionales de la 3ª planta) a todos y al Hospital Universitario SANT JOAN de Reus (a todos y cada uno de los profesionales de la 1ª planta, Hospital de día) a todos.

Agradecerles de todo corazón su profesionalidad, humanidad y trato hacia nuestra madre, hija, hermana y amiga Olga que nos dejó sin apenas tener tiempo de explicarle todo el amor que le tenemos.

Descansa en paz Olga, nunca te olvidaremos.

Gracias de todo corazón.

Familia Díaz Cid

Pensamientos en voz alta

Miguel Dueñas Muñoz

Miguel Dueñas Muñoz

En los últimos seis años los trabajadores, los pequeños empresarios, los autónomos, los parados, los dependientes, los jubilados, la sanidad y la educación pública, los convenios colectivos… nos han dado los golpes más fuertes de todo el corto periodo democrático de este país, los funcionarios, los empleados públicos y el conjunto de los asalariados nos han masacrado con los recortes, dos millones de nuestros niños pasan hambre física, muchos enfermos no pueden pagarse sus medicamentos, hasta muchos jubilados que, con su mísera pensión, tienen que dar de comer a hijos y nietos y nos hacen pagar nuestros medicamentos, en la época de nuestra vida donde menos ingresos tenemos y más medicamentos para consumir, por desgracia.

Con todas estas canalladas que nos están haciendo los gobiernos del PSOE, PP, CIU, Comunidad Andaluza, Castilla La Mancha, Comunidad Valenciana Gobierno de Canarias etc. las encuestas reflejan que con los votos de este nuevo PP es decir Ciutadans que son peores que el PP, la gente va a votar a la casta ¿uno se puede hacer ciudadano de otro país como por ejemplo Islandia?.

Miguel Dueñas Muñoz