Camí Mendoza Mercè, portaveu del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Cambrils
PSC, C’s, PP i els dos regidors no adscrits han sucumbit al cant de sirenes del senyor Oliver Klein a Cambrils. Un cant de promeses difícil de complir i d’interessos molt personals. D’entrada, hem hagut d’esperar tres setmanes des de la presa de possessió del nou alcalde a celebrar el plenari per aprovar el cartipàs municipal. Un ple després d’un mes de paràlisi municipal que s’ha convocat de forma extraordinària i urgent, en menys de 24 hores, retallant els nostres drets per estudiar la documentació en temps raonable.
Les dones tornen a quedar relegades a un paper secundari: si mirem la fotografia del frontal del plenari, tan sols trobem quatre dones al nou govern, relegades a un racó. Cap entre les cinc primeres tinences d’alcaldia. Fa molts anys que lluitem per ocupar aquells espais dels què sistemàticament hem estat excloses. La paritat en l’ocupació dels càrrecs polítics no hauria de ser ja qüestionable. El nostre sempre ha estat un govern paritari i, particularment, amb una dona al capdavant de la màxima representació municipal.
D’altra banda, veiem, un cop més, la manera de fer del senyor Klein, amb una carrera política plena d’enganys i deslleialtats. Aquest cop, envers els dos regidors no adscrits. Davant de la formació del nou govern amb 13 regidors, incloent-hi els no adscrits, des d’ERC i Junts vam sol·licitar un informe als serveis jurídics de l’Ajuntament, ja que passar a ser regidors no adscrits comporta unes conseqüències jurídiques. L’informe determina que tant el senyor Artigau com la senyora De Miguel tenien el dret de representació per recolzar la moció de censura però en cap cas poden prendre responsabilitats de govern. O bé la moció es va presentar amb total improvisació o bé, un cop més, el senyor Klein va prometre coses que després no pot complir, enganyant als seus socis. Segurament, els dos alhora. El senyor Klein ha encarregat un altre informe extern. Més enllà del menyspreu cap al criteri dels tècnics i la Secretària municipal, segueix venent fum per què alguns dels seus socis no perdin l’esperança de format part del govern.
Si afegim la inesperada renúncia de la senyora Ana López, el nou govern que ens havien venut d’ampli suport, quedaria format per tan sols 10 dels regidors signants, per sota dels 11 que conformen la majoria del plenari. Un govern, el del senyor Klein, que comença a caminar venent fum. I coix. I, de moment, ni ampli ni transformador. Veurem si acaba naufragant.
Dídac Nadal. Conseller de Comerç de l’Ajuntament de Tarragona
Ha arribat el dia, aquest divendres els Bons Comerç TGN es posen en funcionament a Tarragona amb l’objectiu principal de recuperar econòmicament un sector que ha patit molt, especialment durant els darrers mesos.
Des de la conselleria de Comerç estem convençuts que aquesta campanya ha de marcar el punt de partida al despertar comercial de la nostra ciutat. No parlem només des d’un punt de vista de reactivació econòmica. Som molt conscients que el sector està cansat i fins i tot instal·lat en una atmosfera de falta d’optimisme provocada per la dinàmica dels darrers anys. No obstant això, estem convençuts del potencial de Tarragona i de la necessitat de donar un impuls definitiu des de l’administració local, per tal de convertir la ciutat en un sol centre comercial, que vagi des de Ponent a la Part Alta, passant pel Serrallo o Sant Salvador, sense oblidar el paper que juguen els grans agents com Les Gavarres, Parc Central o El Corte Inglés, com a pols d’atracció.
Des de l’Ajuntament de Tarragona hem posat a disposició de la campanya 500.000 euros en forma de subvenció directa a les botigues, negocis de restauració i hostaleria. Es calcula que l’impacte econòmic mínim directe serà d’1’5 milions d’euros, ja que cada bo gastat de 5 euros assegura una despesa mínima de 15. Els Bons Comerç TGN arriben més tard del que tots hauríem volgut, però també ho fan en el moment que més ho necessita el nostre comerç, ja que les setmanes prèvies a la campanya de Nadal tradicionalment sempre han estat una època molt dura per al sector.
Es tracta d’una campanya principalment comercial, però ens equivocaríem si només l’entenguéssim des de la dimensió de la conselleria de Comerç. Amb motiu de la posada en circulació dels bons, hem preparat un programa d’activitats de dinamització comercial a tota la ciutat, ambiciós i apassionant, per fer que la ciutat desperti. Talls de carrers al centre, un trenet turístic gratuït que connectarà els principals reclams comercials, espectacles de carrer, tallers de mobilitat, un rocòdrom, showcookings… més de vint activitats per dinamitzar tota la ciutat. No serà una acció puntual, ja que volem que aquest model es repeteixi de manera continuada durant tot l’any i a tot el municipi.
En aquest sentit, hem d’agrair la col·laboració dels departaments de mobilitat, Guàrdia Urbana, l’Empresa Municipal de Transports Públics de Tarragona, així com l’empresa municipal de Mercats, que s’ha bolcat amb la campanya. No podem oblidar tampoc la gran implicació de la Cambra de Comerç, qui ha tingut un paper clau a l’hora de validar els comerços i serà també l’encarregada de donar el vistiplau a les operacions i realitzar la posterior transferència als comerços.
En definitiva volem que la campanya de Bons Comerç TGN sigui un projecte de ciutat. La conselleria de Comerç té una responsabilitat clara a l’hora de capgirar la situació actual, però canviar la dinàmica depèn de tots i totes. És per aquest motiu que el lema de la campanya no podia ser altre que ‘Suma’t al nostre comerç’, ja que quan parlem de la nostra ciutat i de les nostres botigues és imprescindible sumar esforços per col·locar Tarragona on es mereix.
Amb l’ajuda de tots i totes hem d’aconseguir que Tarragona es converteixi en un referent comercial, amb una oferta àmplia i atractiva que sigui capaç d’actuar com a pol d’atracció tant per als tarragonins i tarragonines com per als visitants i turistes, i que faci bategar els carrers. Per això, us convido a viure i gaudir amb optimisme de la posada en marxa de la campanya dels Bons Comerç TGN. El nostre comerç ens necessita, ‘Suma’t al nostre comerç’.
Manel Castaño. Conseller de Memòria Històrica de l’Ajuntament de Tarragona
“Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m’omple d’una serenitat extraordinària (…). No admetis, doncs, condols i no ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per a tu i els meus fills, amb l’amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs, Lluís”. Aquest és un fragment de la carta de comiat que va escriure Lluís Companys a Carme Ballester, el 13 d’octubre de 1940, sabedor que seria assassinat pels feixistes. Aquestes paraules serenes mostren com era el president Companys: lluitador, ferm en les seves conviccions i idees empeltades dels valors republicans i un gran amant de la seva família i la seva terra, Catalunya. Avui, doncs, fa 81 anys que el primer president de govern del món, escollit democràticament, va morir executat.
Aquest article vol retre homenatge a Lluís Companys, i a tot el que ell defensava. Com no em cansaré de repetir, la memòria històrica és essencial, ja que només facilitant el coneixement del que va succeir podrem aconseguir en l’avenir una societat més lliure, més justa i més democràtica. Perquè… com es pot valorar la democràcia si no es coneix què significa la dictadura? Com es pot evitar el ressorgiment dels monstres d’abans si ni tan sols som capaços d’identificar-los? Només es poden valorar i defensar els drets, la justícia i les llibertats, actuals i futures, si es reconeix la vivència d’una realitat en què es prohibien i es negaven.
Si les institucions del règim dictatorial franquista, entre 1939 i 1975, van disposar d’un poder absolut i de molt de temps, més de 36 anys, per imposar l’oblit i per transmetre el seu relat oficial del passat, la nostra obligació com a societat és evitar la perpetuació d’aquesta manipulació interessada de la història que, desgraciadament, actualment ens colpeja amb més intensitat.
Per això, aquest escrit és curull de cites del President. A través de les seves paraules textuals se’ns revela la història i la força d’un país: “En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola, i, en establir i fortificar la relació amb els dirigents contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls”. 6 d’octubre de 1934.
El president Companys va tenir una trajectòria vital i política compromesa en la defensa de la justícia, de la llibertat i dels valors republicans, tant en temps de pau com de guerra, enmig de la violència, de la repressió i del terror, fins al final: “Ara els exèrcits estrangers són a les portes de casa nostra. (…) Si les seves plantes trepitgessin el territori català s’estremiria el subsòl de Catalunya i les nostres muntanyes tremolarien de vergonya. El nostre idioma seria perseguit, les nostres institucions escarnides, la nostra gent sotmesa, els nostres costums befats. (…) Catalans! Catalans! A lluitar i a treballar. A resistir, perquè resistir és el triomf”. 30 de març de 1938.
La realitat és que en total, a Espanya, un cop acabada la guerra, a principis de 1940, hi havia 270.000 persones empresonades i 92.000 recloses en camps de concentració. Entre el final de la guerra i l’any 1946 es van executar 50.000 persones. Més de 275.000 van marxar a l’exili. D’altra banda, es registraren centenars de milers de professionals depurats. Espanya, durant uns anys, va ser una immensa presó i, avui en dia, encara resten per localitzar les restes de més 140.000 persones, segons la Plataforma de Víctimes de Desaparicions Forçoses. En aquest context, el president es va convertir, després de ser assassinat per un escamot d’execució, en un mite en la memòria popular i el símbol de la Catalunya republicana que perdurarà per sempre.
Malgrat la fosca història que el nostre país va patir durant aquells anys i molts dels que els van seguir, avui, les paraules de Companys en defensa de la terra, la llengua, la cultura… en definitiva, el poble català, segueixen tenint tot el sentit. Treballarem per no oblidar i així, seguir aprenent i persistirem en construir un món més lliure i democràtic, seguint el seu llegat i el de tantes i tants d’altres que van lluitar per Catalunya. Com ells, volem un món millor i més just pels nostres fills. Gràcies President.
El de l’esquerra, d’empeus i de blanc, sóc jo. I el de la dreta, assegut i de negre, és en Xavier Blanc. Aquí està amb el seu violí a la mà, com gairebé sempre, però des d’avui ja no el farà sonar més. Portava dos mesos lluitant a l’hospital de Reus i, quan semblava que les coses anaven a millor, s’han torçat de cop i ha mort.
En Xavi ha estat un dels músics més importants que hi ha hagut al nostre país. Ha tocat amb tothom, però no passarà a la història pels concerts que ha protagonitzat ni per les dotzenes i dotzenes d’alumnes que ha tingut en la seva tasca docent. Al Xavi el recordarem com a impulsor de la Fundació Camerata XXI, una idea nascuda fa 20 anys que ha portat la música clàssica a tots els racons del país, especialment a les comarques tarragonines. Van començar a inici dels anys 90 una colla de músics fincats a la província de Tarragona impulsant una orquestra de petit format que, poc a poc, va anar creixent fins que es va constituir la Fundació. L’empenta era tan forta i la il·lusió tan gran que van crear la primera orquestra simfònica catalana fora de la província de Barcelona.
L’any 2007 en Xavi va contactar amb mi i em va proposar d’afegir-me al projecte: es tractava d’incorporar un presentador que expliqués al públic què feien els músics en cada concert, què tocaven, quines eren les obres, perquè les havien triat… En Xavi tenia clar que la música, a més de tocar-la, s’havia d’explicar. Sobretot perquè havíem d’anar a fer concerts a pobles on mai ningú no hi havia interpretat música clàssica. Va ser així com vaig conèixer poblacions menudes com Aiguamúrcia, Riudecanyes, Alió, Montferri, La Riba, Maspujols, Prades, Aldover, Solivella, Marçà i dotzenes i dotzenes més on, al llarg dels darrers 15 anys, he fet concerts amb en Xavi i amb tota la camarilla de Camerata XXI. Naturalment, també hem fet concerts més enllà de Tarragona: recordo el projecte al Museu d’Història de Catalunya, o els concerts al Palau de la Música, o al Caixaforum de Palma de Mallorca o fins i tot la gira al Japó (on no us vaig poder acompanyar!). L’últim cop que vaig trepitjar escenari al costat del Xavi va ser el passat juliol a La Canonja.
Aquesta ha estat la seva petjada, que ja és imborrable: haver apropat la clàssica als llocs més remots, buscant finançament sota les pedres, creant sinergies, facilitant sempre la tasca de tothom, discutint repertori i contractant músics, donant oportunitats als joves i treballant sempre pel futur. Ara fa 10 anys ens vam empescar el projecte “Anem a concert” que, hores d’ara, ja ha portat la clàssica les escoles tarragonines amb la participació de milers d’alumnes.
Ostres, Xavi: ens deixes molta feina per davant. D’on treurem la força per reemprendre-la? Com podrem estar a l’alçada del teu llegat? Deixa’ns uns dies per situar-nos en aquest món sense tu i tingues la confiança que, els que més t’han estimat, no deixaran morir el teu projecte. Allà on siguis: segueix fent música!
Cinta Pastó. Consellera de Salut de l’Ajuntament de Tarragona
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix la salut com l’estat de complet benestar físic, psíquic i social, i això avui implica que totes les necessitats fonamentals de les persones estiguin cobertes: afectives, sanitàries, nutricionals, socials i culturals. Per tant, la salut mental és inseparable de la salut general d’una persona i per aquest motiu és important prestar serveis d’alta qualitat per a les persones que pateixen un problema mental, però no és suficient ni sostenible només tractar els problemes i els trastorns mentals quan es presentin, sinó que les solucions prolongades per millorar la salut mental amb estratègies de prevenció i promoció de la salut han de ser una prioritat.
La greu situació sanitària, econòmica i social que ha provocat la pandèmia ha deixat al descobert, encara més, les necessitats i la importància que té la salut mental i les mancances del sistema. El confinament, segons dades de la Federació de Salut Mental de Catalunya, va provocar estralls en el benestar emocional de tots els ciutadans i l’estrès posttraumàtic es va triplicar. La pandèmia ha afectat de manera molt dura a alguns col·lectius, especialment als joves, a les persones grans per la manca de contacte i empitjorada amb la seva desconnexió i agreujada amb la seva soledat mai desitjada, entre molts altres exemples.
La salut emocional també és un dels indicadors de benestar i qualitat de vida, i la pandèmia ens ha passat factura. Les pors, l’angoixa i el desànim han guanyat molt de terreny i ho hem de revertir. Sense dubte, cal prevenir i afrontar els problemes de salut mental i s’han de posar a sobre la taula les conseqüències que s’hi relacionen com la discapacitat, l’exclusió social, l’estigma i sobretot, acabar amb les desigualtats. La salut mental, com deia, forma la base del benestar i el funcionament efectiu de l’individu i la comunitat i un dels determinants més evidents de la salut mental és la pobresa.
El Mes de la Salut Mental és una oportunitat per a reivindicar que ens cal un model de salut mental comunitària. Necessitem un model de mirada àmplia, transversal, orientat a la recuperació de les persones i fonamentat en la protecció dels drets. Un model que garanteixi respostes adients a necessitats múltiples, de salut, socials, educatives, d’inclusió i d’ocupació.
Des de l’Ajuntament de Tarragona ens bolquem amb el Mes de la Salut Mental perquè som conscients d’aquesta realitat i ho fem amb un ampli programa que s’allargarà tot el mes d’octubre amb més de 25 activitats, organitzades conjuntament amb entitats de la ciutat. Des d’aquí m’agradaria donar el meu reconeixement a les associacions i entitats que treballen intensament impulsant iniciatives molt valuoses de suport social que s’han posat al servei de la ciutadania per a millor la seva qualitat de vida.
Per cloure, i això ho dic com a consellera de Salut Pública i també com a metgessa que treballa amb persones amb problemes de salut mental, des de l’Ajuntament de Tarragona sempre estarem al costat de les iniciatives que lluitin per la integració de persones amb problemes de salut mental, per combatre les desigualtats i l’estigma, per la visualització de les persones que pateixen alguna malaltia mental al conjunt de la societat i sobretot per la defensa dels seus drets i per la millora en l’atenció i els recursos en salut mental. Un cop més, reivindiquem un ambient de respecte i protecció dels drets civils, polítics, socioeconòmics i culturals de totes les persones. Tot això és fonamental per a la promoció de la salut mental.
Jordi Domingo. Responsable al Camp de Tarragona de l’àrea de Societat del Coneixement de Junts per Catalunya
La recent creació de Junts per Catalunya com a organització política va impulsar la creació d’una gran xarxa de representació territorial a les diverses Vegueries del País. A la vegada, la capil·laritat també s’ha anat estenent en els àmbits de les sectorials, com és el casa de la sectorial de la Societat del coneixement, que engloba l’educació formal i no formal, l’artística, la formació professionals, la informal, la universitat i la recerca. Una visió holística del fet d’educar que ens ha de permetre, entre d’altres, el trencar barreres conceptuals arcaiques o apostar per la permeabilització entre etapes, itineraris, etc.
Tenim la responsabilitat d’esmerçar tots els nostres esforços per tenir una societat i un sistema educatiu centrat en el benestar de l’alumnat, en crear totes les condicions per oferir-los espais de confortabilitat, seguretat, estímul i progrés, en definitiva, de felicitat, en un recorregut vital que va des dels 0 anys fins on es vulgui.
Junts, tot i ser un partit jove, té tota la voluntat i determinació d’esdevenir una de les millors eines de suport i de transformació del món educatiu perquè es donin les condicions on tota la comunitat educativa (pares, mares, docents, societat) es conjurin per crear les sinèrgies necessàries i irrenunciables per poder comptar amb les millors generacions de nens i nenes que mai no hem tingut. Junts té aquesta voluntat i assumeix, amb humilitat, la responsabilitat de fer de palanca, conjuntament amb altres actors, del progrés socials del nostre País. Som conscients que tenim entre les mans el bé més preuat de la nostra societat, i per això cal que estiguem atents a les necessitats de millora dels centres, a les reclamacions laborals, a progressar en un sistema just de drets i també de responsabilitats dels integrants dels sistema escolar de Catalunya. I, com sempre, des de la proximitat del territori és on es poden copsar aquestes necessitats, alhora que atendre’n les causes i la cerca de solucions.
Per això, i com a nou responsable de la vocalia de la Societat del Coneixement de Junts per Catalunya al Camp de Tarragona, em poso a disposició des d’ara mateix per ser l’altaveu de les vostres reivindicacions, el gestor de les vostres demandes, el suport en els vostres dubtes i el guia en els vostres suggeriments. I, sempre, comptant amb el suport dels nostres companys i companyes representants tant a les institucions locals, comarcals, territorials, al Parlament català i a les corts espanyoles. Tot un equip humà que us ofereix un servei en benefici de l’educació del nostres País. També, però , serem coherents amb els nostres plantejaments programàtics, però, alhora, oberts a suggeriments, a guanys en drets i en veure els reptes com a oportunitats de creixement.
Mariona Quadrada. Ex regidora i militant de la CUP de Reus.
Aquest dissabte 18 de setembre s’ha fet l’enèsim acte en record a l’activista i antifeixista Cipriano Martos Jiménez, membre del PCE (marxista-leninista) que va ser assassinat per la Guardia Civil de Reus el 17 de setembre del 1973. Al cap de 3 dies de tortures, li van fer beure un còctel corrosiu que el va cremar per dintre, un de tants crims comesos pel franquisme i el post-franquisme que han passat desapercebuts a la majoria de la gent.
La demanda, en aquest moment, és sobre l’exhumació del cos, iniciativa que promou la bona gent de la Xarxa Catalana i Balear de suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme. La causa la va obrir la jutgessa María Romilda Servini de Cubría acollint-se al principi de jurisdicció universal; va començar amb dues querelles el 14 d’abril de 2010, i el gener de 2013 havia augmentat fins a 150.
Doncs bé, com hem repetit en diverses ocasions, la CUP durant el mandat passat va proposar el reconeixement de Cipriano Martos, posant una placa al domicili on va viure a Reus a més d’altres accions fetes o proposades per tal de divulgar la seva figura entre els ciutadans de Reus. La moció es va aprovar al Ple. Passats els mesos, l’alcalde Pellicer i com per acabar amb aquest corcó va dir que sí, que la podíem penjar.
Tanmateix aquesta acció no s’ha arribat a produir perquè al text que vam proposar hi deia: “va ser assassinat per la Guàrdia Civil a Reus”. Era massa violent i hi havia de dir va morir o algun altre eufemisme de les mateixes característiques.
El nostre alcalde “d’ordre” no podia permetre que senzillament es digués la veritat i acceptar que de taques a tot arreu n’hi ha, que no tot és tan net i polit i que de fet, aquests reconeixements ens fan créixer com a ciutat i com a persones. Ara bé, Cipriano Martos no va ser ni un gran senyor ni una figura noucentista ni ningú a qui puguem posar a la galeria del il·lustres, va ser un simple obrer, un lluitador antifranquista. Classisme pur i zero compromís amb les causes antifeixistes.
Fins i tot entenem que des d’un Pedecat es no es vulguin comprometre amb casos com aquest. Però i Junts, ara que són dues formacions separades? Alguna diferència entre ambdós? D’AraReus, res a comentar, ja en sabem les seves posicions i no s’hi val a perdre el temps. El que no entenem tant és que Esquerra no s’hagi fet càrrec d’atendre aquestes mocions aprovades en benefici de la memòria històrica, entre les quals hi ha també la demanda d’un carrer per a Guillem Agulló. Potser és més important seguir les normes de l’amo, tenir un AraReus com una pedra a la sabata i esperar còmodament les següents eleccions, a veure què.
Eduard Mejías Montagut. Membre de la coordinadora de Polítiques LGTBI+ d’ERC i de l’executiva d’ERC Reus
Desgraciadament, aquests últims dies hem estat testimonis d’una presumpta agressió homòfoba contra dos menors a Reus. Aquest és un cas recent, però la realitat és que les agressions per motius d’opció de gènere o de sexualitat segueixen augmentant. De fet, ja en són gairebé 200 les agressions denunciades oficialment pel col·lectiu LGTBI des de principi d’any, però les que patim a la nostra vida diària en són moltes més.
Cronològicament, la discriminació pot començar a les escoles i instituts, on moltes vegades es relaciona amb l’assetjament escolar i crea enormes discriminacions que marcaran la resta de la nostra vida, fent que la nostra percepció de la realitat, de l’amor, de l’existència i de la pròpia consciència sigui diferent per sempre.
L’àmbit laboral també està molt afectat per la por a perdre la feina per motius discriminatoris o per la pròpia acceptació de les companyes i companys. La situació encara s’agreuja en l’àmbit social, on ens sentim cohibides per anar agafades de la mà o mostrar qualsevol orientació sexual diferent de la resta.
A Reus, comptem amb un Servei d’Atenció Integral (SAI) que ofereix suport en cas de ser víctimes o testimonis d’una agressió. És una eina que permet mostrar la diversitat sexual i d’identitat de gènere i prevenir la LGTBIfòbia. Ens ofereix suport per combatre la por a la discriminació.
Vivim amb por, una por que frenarà segurament oportunitats, relacions, projectes i il·lusions. Una desigualtat que, en molts casos, es pot convertir en la pitjor de les presons invisibles, la presó personal, que farà que no ens creiem amb drets fonamentals com estimar o tenir una vida digna.
Els que alimenten l’odi a la diferència ens volen callades i atemorides, però no renunciarem a seguir lluitant per canviar-ho. No ho hem de fer per cadascú de nosaltres, sinó pel conjunt de totes i tots aquells que han lluitat i han aconseguit arribar fins on som ara. No ens farem enrere davant dels qui promulguen els discursos d’odi i violència. Som una societat diversa i això ens fa més grans.
Quan les lluites són compartides sempre són millors. Perquè cada cop que sortim al carrer, ho puguem fer amb la llibertat que ens mereixem com a persones lliures. Sense odi ni violència.
Per un Reus lliure de discursos d’odi i LGTBfòbia.
Lorena de la Fuente. Portaveu de Cs a l’ajuntament de Tarragona
Para la tranquilidad de los ciudadanos hemos de decir que no existe ningún pacto de Cs Tarragona con el equipo de gobierno que lidera ERC y el señor Ricomà. Estamos sorprendidos de los rumores que se han ido expandiendo sobre este tema. Nos hemos encontrado con intentos de desprestigiar a nuestro partido, nuestra labor o nuestra persona, pero no conseguirán que no continuemos trabajando para Tarragona y para todos sus habitantes. Los dos concejales que formamos el actual grupo municipal de Cs, Sergio Piriz y yo misma, estamos orgullosos del buen trabajo que estamos realizando.
Desde el Grupo Municipal de Ciudadanos apostamos por una política constructiva y, desde nuestra ideología política, apoyamos las iniciativas que favorezcan más a los ciudadanos. Por eso, hemos votado a favor en el pleno a determinados asuntos que hemos considerado necesarios para la ciudad, igual que lo han hecho otras formaciones políticas de la oposición. Y hemos votado en contra en otras tantas ocasiones, y no nos ha importado ser el único partido que lo ha hecho. Durante estos meses hemos insistido en temas como la mejora de los barrios, ayudas reales a las empresas y familias que siguen afectadas por la crisis generada por la pandemia o en la necesidad de considerar la seguridad una prioridad.
Los presupuestos son la herramienta básica de cualquier ayuntamiento y a día de hoy no hemos tenido acceso al documento ni conocimiento de cuanto se haya podido recoger en ellos. Supongo que el día que lo considere oportuno el concejal de Hacienda, el Sr. Fortuny, se pondrá en contacto con los diferentes grupos políticos para explicárnoslos y buscar los apoyos necesarios para que prosperen. Cuando dispongamos de la información y las explicaciones pertinentes de los presupuestos, los estudiaremos y los valoraremos políticamente y, en consecuencia, nuestro voto irá en función de lo que consideremos mejor para Tarragona.
Buena parte del presupuesto lo administran las empresas municipales, en las que la representación de los miembros no es proporcional a los resultados obtenidos en las últimas elecciones municipales y así lo hemos denunciado. Y es que Cs tiene más concejales que otros grupos municipales, pero menos representación. Se trata, por tanto, de una falta de proporcionalidad, una denuncia a la que también se han unido el grupo municipal socialista y el grupo municipal del Partido Popular. De hecho, a este respecto no deja de resultar sorprendente la posición de los socialistas, que cuando gobernaban fueron artífices de esa falta de proporcionalidad en los órganos de gobierno de las empresas municipales y ahora, paradójicamente, se suman a nuestras quejas por esa iniquidad que favorece la opacidad y la ineficiencia de la administración.
Ese es, de hecho, el único objetivo de nuestra denuncia: acabar con la falta de transparencia y la ineficiencia administrativa, y en ningún caso alterar el actual reparto en beneficio propio obteniendo sillas para personas afines a nuestra formación, posibilidad que, como todo el mundo sabe, siempre hemos rechazado frontalmente.
Desde Ciutadans seguiremos trabajando por el bienestar de todos los ciudadanos de Tarragona y el progreso de nuestra ciudad.
Recentment el Centre d’Investigacions Sociològiques/CIS ha publicat un sondeig sobre la valoració democràtica espanyola. Resultat, un cinc raspat. Entre els anys 2011 i 2016, la nota va ser pitjor, un suspens. Abans del 2021, era quelcom millor del que és ara. Winston Churchill va sentenciar que “la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics”. Hi ha molt per millorar. Tenim superestructures de poder ocultes, no fiscalitzades però molt influents. Hi ha corrupció. Tenim pendent, ja fa molts anys, reformes estructurals en diversos àmbits, des de la Constitució fins la funció pública, passant per la judicatura, Ja he escrit que cada vegada més que la política està judicialitzada al màxim i la justícia és polititza. Quan sortirem d’aquest garbuix?
Està clar que el Poder Judicial redobla la pressió als polítics per a renovar els seus òrgans. La falta de renovació en el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que és l’òrgan que regula als jutges i determina el nomenament en places tan sensibles com el Tribunal Suprem, tribunals superiors de justícia, Audiència Nacional o les provincials. Ja fa més de mil dies en pròrroga. Aquest òrgan té un mandat de cinc anys, que va finar fa gairebé tres anys. Està compost per vint vocals i per a la seva designació deuen de ser votats al Congrés de diputats, amb una majoria de dos terços, per tant prèviament obliga a un consens entre els PSOE i el PP. Ara l’arc parlamentari s’ha ampliat i la tensió existent és evident. Ente les associacions jurídiques també hi ha divergències i exigeixen/consideren que és improrrogable una reforma de la llei orgànica del PJ per a modificar el sistema d’elecció dels vocals. La situació actual és insostenible i escandalosa. La Comissió Europea està al cas de tot i també vol que siguin els jutges que designin els vocals, al menys un 50% de les designacions d’alts càrrecs, sobre la base dels seus mèrits professionals.
Hi ha opinions que manifesten que la justícia espanyola és l’únic dels tres poders constitucionals que no està a l’altura que correspon a una democràcia madura. Hi ha manca de garanties d’independència, ja que el nomenament de molts dels seus càrrecs institucionals depèn del poder legislatiu, i li falten mitjans econòmics, tecnològics i humans per a poder exercir la seva feina amb eficàcia, dins el termini i en la forma escaient. A més l’agitada política que estem vivint, d’una manera o altra està en mans dels jutges. Jutges i fiscals, amb càrrecs caducats o no, tenen la paella pel mànec d’assumptes molt importants: el futur del rei emèrit, els avals dels líder independentistes catalans per pagat al Tribunal de Comptes, els casos corruptes del PP, les denuncies de Vox davant el Constitucional per l’estat d’alarma o la llei Celaá d’educació, entre altres temes.
Molts estem perplexos amb el discurs del president del CGPJ en l’obertura de l’any judicial, davant el rei Felipe VI, per donar un cop damunt de la taula i llançar un missatge molt dur contra el Govern, al seu president, Pedro Sánchez i al PP per que deixen d’interferir en els assumptes judicials i els va urgir a que desbloquegin la seva renovació. Va lamentar que des del govern és parlés de “venjança” al referir-se a la sentència de sedició i justificar les mesures de gràcia com l’únic camí per abastar una convivència a Catalunya. El president Carlos Lemes manifesta que a cadascú el seu: ”nuestra labor es ajena a esa idea de revancha o con este sentimiento de rancor, pues juzgar es dar acuerdo con unes leyes que han sido democràticament aprobadas”. Està clar que la justícia espanyola ha actuat de part. Excés de patriotisme. Van aplicar el Codi penal com rebel·lió i sedició, per uns suposats delictes i fets que després el major Trapero va ser absolt. La rebel·lió havia dee ser portada a Madrid i per això així la van instruir. Demostrar que el poder real està a la capital del regne. M. Rajoy va dir per activa i per passiva que no hi hauria ni urnes, ni referèndum. Va haver de tot i després ve la venjança de don Mendo, de M. Rajoy, dels poders fàctics, entre ells els tribunals,
Senyor Lesmes (sou de 140.000 €/any) que ja porta queixant-se durant tres anys, si està fins la castanya, crec que ho té molt fàcil. Plegui vostè i els magistrats adients. Quedin tranquils. Però, per què no ho fa o fan? Per seguir manant, tenir poder, “moure les cireres”. Ell/s i tots el que tenen darrera. Aquesta és la raó, per la qual no se’n va?
Laura Arbonès Martínez és lingüista i lectora de català a Newcastle University (Regne Unit)
Fa deu mesos em vaig mudar al nord-est d’Anglaterra per començar un doctorat i treballar com a lectora de català a Newcastle University. Un vespre, mentre la meva amiga Lena i jo tornàvem cap a casa (vivim al mateix barri – si sou dones entendreu la tranquil·litat que això suposa), em va dir la frase: “I might see them on Saturday”. Els que parleu anglès potser pensareu que la Lena m’estava explicant els plans que tenia per al cap de setmana amb els seus amics. Si aquest hagués estat el cas, ara probablement no estaria escrivint-ne un article. Aquell them que la Lena va deixar anar amb tanta fluïdesa i naturalitat no significava ells o elles, sinó que més aviat era un mecanisme lingüístic per referir-se a algú que no s’identifica amb el gènere masculí ni el femení, o que ho fa amb tots dos alhora. Als països de parla anglesa, comença a ser comú escoltar aquesta forma. Així com és cada cop més habitual que, en conèixer una persona nova, es demani quins són els seus pronoms, és a dir, amb quins pronoms desitja que ens hi referim.
Quan ets un expat i vius fora del teu país, hi ha un procediment que se’t produeix de forma repetida i involuntària al cervell: tendeixes a comparar-ho tot amb el teu país d’origen. Si a això, li sumes que jo soc lingüista, ja us podeu imaginar el torrent de preguntes al qual aquella conversa rutinària em va empènyer: on és el lloc de les persones no binàries en les llengües romàniques, que es basen en la distinció constant entre el gènere masculí i el femení, i no posseeixen un gènere neutre explícit? Si no em sentís còmoda utilitzant el femení, quina fórmula hauria d’utilitzar cada vegada que obrís la boca? I més concretament, com de preparada està la llengua catalana per incloure aquestes noves realitats?
Recentment, certes veus han començat a plantejar l’ús de la vocal i o de la consonant x (impossible d’utilitzar en l’àmbit oral) com una solució perquè les persones que no s’identifiquen exclusivament amb el masculí ni el femení puguin sentir-se representades en català. Si el tema del llenguatge inclusiu i el desdoblament de gènere ja havia generat gran debat entre els entesos de la llengua, probablement a hores d’ara es deuen estar estirant els cabells. Els lingüistes argumenten que la llengua no té el poder de canviar la societat, sinó al revés. Exposen que n’és només un reflex i que el fet de modificar les nostres conductes lingüístiques no tindrà un impacte real en el funcionament del món. D’altra banda, els col·lectius feministes i LGTBIQ+ reclamen que es proposi una solució, ja que el que no s’anomena, a efectes pràctics, acaba no existint.
El que és innegable és que existeixen persones que no se senten incloses en la tradicional divisió de gènere i, des del meu parer, és totalment necessari escoltar-lis. Si apareixen veus que reclamen canvis és perquè cada cop hi ha més gent que s’atreveix a escoltar-se i qüestionar els patrons preestablerts. Si volem avançar cap a una societat inclusiva, cal que l’escolta i el diàleg siguin al centre.
És veritat que les propostes lingüístiques suggerides potser no són del tot efectives: moltes vegades utilitzem la i com una forma de diminutiu efectiu (guapi). Tot i així, això no pot ser una excusa per arxivar un tema i mirar cap a una altra banda. Potser el canvi residirà a no utilitzar els termes masculí o femení, no ho sé. El que sí que sé és que caldrà parlar-ne tard o d’hora. Si desitgem protegir la llengua catalana i volem que cada vegada més gent la utilitzi, tothom ha de poder trobar-hi el seu lloc. Els lingüistes exposen que la llengua no canvia la societat, però i si, en realitat, la societat ja està canviant? No hauríem de mirar d’estar-ne a l’altura?
Divendres vint d’agost, dinou hores, cita a la Sala Polivalent de Poboleda. Objectiu visionar dos vídeos: 1. ‘On és lo riu Siurana? A Riudecanyes!’ i 2. ‘Volem lo riu viu’. Quin riu? El Siurana. Acte reivindicatiu organitzat per la Plataforma Riu Siurana, Gepec, Plataforma en Defensa de l’Ebre-PDE i l’Ajuntament de Poboleda. La primera intervenció va ser la de Núria Arias, ideòloga del projecte ’Diners blaus’. Va citar a la líder ambiental Lynn Margulís i ens va recordar la seva frase “La vida és una unió simbiòtica i cooperativa que permet triomfar als que s’associen”. Primer video: El delta de l’Ebre i el ‘Gloria’. La pregunta és: Quan val lo Delta de l’Ebre? La situació d’aquest parc natural és molt complexa i, si no fem el que toca, amb els anys desapareixerà. Existeix la necessitat urgent d’aportar sediments a la desembocadura del delta per evitar la regressió. Entre altres paràmetres, l’Ebre sense cabals és la mort del Delta. Arias es va inventar l’edició de bitllets, en aquest cas un de “5ebres” .
L’ecologista Andreu Escolà, membre de la Plataforma en Defensa del Riu Siurana i expresident del GEPEC, va posar el dit a la nafra denunciant la situació caciquil, prepotent, dèspota que viu el Priorat vers al seu riu. Està més al cas de tot el que hi ha al darrere del negoci de l’aigua, l’actual ministre per a la Transició Energètica i el Repte Demogràfic Teresa Ribera, que la Generalitat. Com es possible que això passi? Ens enganyen? Què ens amaguen? Ens estan robant l’aigua del Priorat? Escolà manifesta que en el seu moment l’eurodiputat Raül Romeva ja va fer gestions vers la Comunitat Econòmica Europea. Els mesos vinents, fins a finals de 2021, es han de prendre decisions molt importants. Crec que els ciutadans del Camp de Tarragona i la Costa Daurada no som conscients del que està passant i resulta que ens estem jugant molt respecte l’ús de l’aigua i tot el que significa com un bé natural, que hores d’ara està en mans d’uns quants, és a dir, la Comunitat de Regants de Riudecanyes.
Els reusencs Montserrat Cortadellas i Francesc Vidal, trencadors i llibertaris, als anys noranta van crear unes postals provocatives signades com a Fills Putatius de Miró. Han aconseguit el somni de crear un lloc físic des d’on generar força de combustió pel món artístic del Camp de Tarragona. Es tracta d’ADDEND que és un centre i residència d’artistes que resisteix el desmantellament cultural que, diuen, ha sofert el territori en els darrers anys. Cortadellas va fer una reflexió respecte la necessitat que té el Priorat de que se l’escolti. Els fets es van iniciar el 2017, quan una cinquantena de persones van desviar unes hores la llera del Siurana sense que la Comunitat de Regants de Riudecanyes pogués captar-la. La Comunitat es va querellar per aquesta usurpació. Inicialment es va arxivar, per l’any 2018 va haver una palanganada, i la batalla de l’aigua entre els pantans de Riudecanyes i Siurana encara no està tancada. La Comunitat té la concessió des dels anys trenta del segle passat, de quatre metres cúbics per segon. El desembre de 2018 es va crear la Taula del Siurana-Riudecanyes per arribar a un acord, però des del març de 2020 no s’ha reunit. No es tracta d’una disputa entre comarques, sinó de la gestió d’un bé tan preuat i escàs com és l’aigua.
Finalment l’artista dissenyador del 2n bitllet de Diners Blaus, per cert de 10 euros, i professor Àlvar Calvet ens va presentar el primer video que protagonitza ell i una botella. Dins una botella col·loca un paper amb la llegenda On és lo Riu Siurana? A Riudecanyes! , Tira la botella passades les nou del matí al pantà de Siurana, es precipita per la presa de formigó, l’assut dels Aubins, i veiem com la botella circula a lo llarg del seu recorregut, fins arribar al cap d’unes vuit hores al pantà de Riudecanyes. La metàfora, la realitat del que ens vol dir Calvet està clara. Els propietaris regants són els únics que es beneficien d’aquesta aigua. Ni més, ni menys.
Després de visualitzar el segon vídeo i un col·loqui, els assistents marxem colpits i preocupats per aquesta circumstància vital que ens afecta, i molt, a tots. I sobretot als nostres fills, al futur d’una terra i al seu creixement socioeconòmic. Perquè el riu sigui viu, arribem a temps?
1.- El primer que hem de pensar és si volem un país 100 % renovable ( nou model ) o continuar amb l’actual model d’energia produïda a molt pocs llocs del país i portar-la de molt lluny ( països àrabs i Magrib ). Amb l’actual , emmalaltim i morim. Amb el nou potser encara som a temps de salvar-nos.
2.- Se suposa que volem el nopu model. Llavors hem d’incorporar al nostre imaginari que hem de produir tota l’energia a casa nostra, que podem ser autosuficients i que això requereix ocupació de terreny no a pocs indrets sinó a tot el país de forma distribuïda. El nou model requereix ocupació del terreny aquí i a Madagascar. No és possible no veure plantes de producció d’energia que, això sí, s’hauran de repartir per tot el territori.
3.- Això significa aproximadament un 2% de la superfície de Catalunya la qual cosa vol dir 64.000 hectàrees. No és una quantitat massa significativa
4.- I això vol dir aprofitar sol, vent, biomassa i residus allà on n’hi hagi.
5.- En el cas del vent només el podem aprofitar on n’hi ha. Dir que fa vent a Collserola i al Port de Barcelona és incorrecte. Els estudis demostren que no es pot aprofitar el poc vent que hi ha. També dir que amb les teulades d’habitatges i polígons en tindríem prou. Ni de lluny.
6.- S’han de repartir per tant les instal·lacions de generació d’energia i aquests dies quan en alguns indrets com Sant Feliu de Guíxols es queixen que tenen talls de llum se’ls ha de dir que amb la generació distribuïda a cada municipi això seria molt menys probable
7.- Tot i la generació distribuïda, a Catalunya hi ha 32 comarques que poden ser excedentàries d’energia renovable i vuit – les que estan al voltant de Barcelona – que necessitaran que els portem energia altres indrets. Així i tot, s’hauran d’aprofitar totes les teulades possibles a les ciutats, als polígons, als pavellons esportius, als hipermercats, als centres educatius … Cada municipi sense excepció -gran o petit- haurà de reservar una part del seu terme municipal per generar energia renovable igual que ara tenen tots obligació de reservar zones verdes. Perquè si aquestes són necessàries per al benestar de la gent, també ho és l’energia renovable.
8.- Però com aquestes vuit comarques, tot i que també hauran de destinar terrenys a generar energia renovable, no en tindran prou, se’ls haurà de portar energia. Línies d’alta tensió a Catalunya n’hi haurà més si no generem energia renovable al nostre país. Pensàvem que generaríem energia renovable suficient per a les nostres
necessitats i que no ens caldrien més línies d’alta tensió tot i que estar ben connectats amb França és absolutament necessari. Però el que és absolutament clar és que si no generem l’energia que necessitem, seran imprescindibles per portar l’energia renovable que no volem fer nosaltres, de fora de Catalunya.
9.- Això exigeix en el nou model que hi hagi compensacions a través del que alguns anomenem un “ pacte territorial camp ciutat “. La darrera moció aprovada al Parlament a instàncies del PSC el mes de juny encomana al Govern una proposta que haurà de tenir aprovada abans de sis mesos – per tant abans de finals d’any – . Es va aprovar per 111 vots a favor i 19 en contra
10.- Per tant, primera prioritat tenir un país 100% renovable no només pels usos actuals sinó també per als futurs que en la mesura que s’haurà d’electrificar tota l’economia i descarbonitzar totes les activitats requerirà de més energia elèctrica malgrat que haurem d’estalviar més i també haurem de ser més eficients. Si no tenim electricitat tampoc tindrem emmagatzematge ni Hidrogen verd per les nostres indústries i els nostres transports. En definitiva, Catalunya serà molt més dependent que no pas ara en tots els sentits.
11.- Només parlar de l’impacte visual i de l’ocupació de terreny i no parlar de la situació d’emergència i de desastre climàtic que patim en aquests moments és absolutament kafkià. La nostra salut i la nostra vida – no la del Planeta que sobreviurà i s’adaptarà – están amenaçades
Cristina Guzmán, consellera de Seguretat Ciutadana i Protecció Civil
Ser consellera de la teva ciutat és un dels honors més grans que pot tenir una persona amb vocació de servei. Fa aproximadament un mes i mig, els tres representants del grup municipal de Junts per Tarragona ens vam incorporar a l’equip de govern amb tota la il·lusió i el màxim compromís de treballar per a tots els tarragonins i tarragonines.
Personalment, estar al capdavant de les àrees de Seguretat Ciutadana i Protecció Civil és un autèntic repte. L’afronto amb il·lusió i el convenciment que la prioritat indiscutible en aquest àmbit és fer de Tarragona una ciutat més segura, que preservi els drets i llibertats de les persones, i el més important, que així ho sentin.
Tenim molt clares quines són les principals línies de treball i quin és el model per tal de combatre els delictes, el sentiment d’inseguretat i, alhora, donar resposta a les demandes i necessitats de la nostra ciutadania d’una manera àgil i eficient.
Apostem per una policia de proximitat, on els nostres agents de la Guàrdia Urbana s’apropin als veïns i reculli i puguin atendre les seves inquietuds, agents que parlin amb els botiguers i tinguin contacte continuat en el temps.
Una policia en permanent comunicació amb les entitats veïnals, que resolgui els dubtes i conflictes que es puguin generar en matèria de seguretat. En definitiva, una policia que en el dia a dia dels carrers de la nostra ciutat.
Aquesta policia, però, també ha de disposar d’una unitat reforçada de seguretat ciutadana que ens permeti prevenir els actes antisocials i donar resposta immediata als requeriments i incidents que ens sorgeixen cada dia i, alhora, sigui capaç de complir amb els objectius establerts al Pla Integral de Seguretat de Districtes, el qual coordina a la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra de manera conjunta a peu de carrer.
És evident però que per fer possible aquesta policia és imprescindible dotar-la dels recursos materials i humans necessaris. Un dels principals hàndicaps que el meu antecessor, el conseller Castaño, va heretar de l’anterior govern és que la nostra Guàrdia Urbana tenia una greu mancança de places de comandaments i agents.
Per aquest motiu, una de les primeres accions que hem dut a terme és la creació de les bases per treure a concurs 14 places de càrrecs intermedis durant el mes de setembre. Un total de 5 sergents, un sotsinspector, un inspector i un intendent, que han de servir per enfortir la jerarquia interna del nostre cos.
De la mateixa manera, tenim previst obrir, durant el 2022, una nova borsa per cobrir totes les vacants que s’hauran creat a conseqüència de la provisió per promoció interna i la taxa de reposició, que se sumaran als agents que actualment es troben en fase d’oposició per mobilitat o bé fent el curs de formació a l’Institut de Seguretat pública de Catalunya.
Una altra eina que ens ha d’ajudar a fer de Tarragona una ciutat més segura és la implantació i desplegament d’un sistema de control a través de càmeres de videovigilància. És per això que estem treballant per poder instal·lar càmeres de videovigilància a la Part Alta, un sistema que, de manera progressiva, s’anirà estenent pels punts més calents de la ciutat.
A més, cal recordar que de manera imminent es procedirà a la instal·lació dels lectors de matrícula als accessos de les urbanitzacions del Llevant, procés que està en fase de contractació i que d’aquí a poc temps serà una realitat.
Amb tots aquests elements serem capaços de millorar la convivència i la seguretat a la nostra ciutat i facilitar que els nostres veïns i veïnes se sentin segurs en les seves places i carrers.
Àngel Catena, durant la presentació dels Premis Ones.
El febrer d’enguany, el president de Mare Terra, Ángel Juárez, ens presentava l’Àngel Catena, el seu amic, el mític i gran fotoperiodista tarragoní, ens va dir. Conèixer-lo fou una grata sorpresa.
Arribà amb una maleta plena de negatius, de fotografies autèntiques que retrataven una ciutat. Això sí, abans de poder gaudir de la seva obra, vam escoltar durant una llarga estona les “batalletes” de Juárez i Catena. Era per agafar un bolígraf i un foli en blanc, i prendre nota de cada relat. I com s’ho passaven els dos
Unes històries i anècdotes que van cobrar vida tant bon punt l’Àngel Catena ens va ensenyar el seu treball de vida. I d’aquí sorgí el projecte: “Moviment Social a Tarragona”, una exposició que ara es pot trobar al Mercat Central, i de la qual en sorgirà un llibre.
“Moviment Social a Tarragona” és ara un orgull. Les vivències de Juárez i les imatges de Catena són la combinació ideal per construir la història d’una ciutat en lluita.
Ahir vam lamentar saber que aquest seria el seu últim projecte en vida. Catena estava il·lusionat i ple de vitalitat. I per honrar el seu record, l’exposició “Moviment Social a Tarragona” seguirà endavant. Perquè és així com Catena perdurarà, a través de les seves captures. I perquè Catena també és història de Tarragona.
En aquests moments només podem traslladar el condol a la seva fantàstica família. I recomanar-vos a totes i tots que dediqueu una reflexió i una mirada a l’obra del mític i gran fotoperiodista tarragoní, Àngel Catena.
Gràcies, en nom d’Ángel Juárez i tot l’equip de Mare Terra Fundació Mediterrània.
Tenim un nou capítol del serial de “La pàtria de Colón”. No és d’estranyar; la dreta espanyola ens té acostumats ja a aquestes posades en escena; però el que és pitjor, aquest trio gens polifacètic -sempre mostra la mateixa cara- de PP, VOX i Cs és el primer que ha pres per costum autoconvocar-se a Colón per reivindicar una pàtria que no condueix a res. M’explico.
Si fem un exercici de memòria, sense anar gaire enrere, observarem quina és la manera de fer política que entén la dreta del nostre país. Per a mi és ben clara: la política del bloqueig i de les desqualificacions. A ningú se li escapa que vivim moments de gran transcendència i que requereixen de política i polítics amb visió de futur i mirada àmplia, que no pensin en la immediatesa i en els rèdits electorals, perquè això només condueix del fracàs al fracàs. Perquè sí, perquè ja ho coneixem. Necessitem governs que pensin en l’avui però que no renunciïn a col·locar les bases del país del demà, perquè això és el que reclamem com a societat. Volem viure bé avui, sí, però també volem construir un futur amb oportunitats que reculli les demandes dels moviments en defensa del planeta, per exemple.
I davant d’això, què tenim? Doncs tenim la pàtria de Colón. Tenim una dreta incapaç d’aportar res, que davant de qualsevol problema d’Estat, l’única acció que li veurem fer és la de trobar-se a Colón per fer-se una foto amb els seus companys de viatge mentre es miren de cua d’ull… Una dreta de PP, VOX i Ciudadanos que pregonen als quatre vents el patriotisme de la por. Tan és que Espanya avanci, que per a ells sempre es trenca, ja fa segles que es trenca. Excepte que governen ells, sols o agafadets de la mà.
Recollir signatures en contra de l’Estatut de Catalunya, en contra del català a l’escola, votar en contra les pressupostos més socials i amb més inversió de la història, en contra de la declaració de l’estat d’alarma, en contra de les seves pròrrogues, en contra de la fi de l’estat d’alarma, en contra dels Fons que ens arribem d’Europa per a la reconstrucció econòmica i social… En contra, en contra, sempre és en contra. I ara, en contra també dels indults. I jo em pregunto: però tenen alguna proposta a fer per petita que sigui i alguna idea de país més allà de la uniformitat que tots i totes coneixem? Amb aquest fals patriotisme no convenceran aquells que comprenen que existeixen problemes polítics territorials però tampoc els faran desaparèixer per més que s’embolcallin amb grans banderes de la “nación”. Qui estima Espanya no la divideix amb campanyes i fotos com les seves, ni destrueix ponts ni consensos.
El govern progressista de Perdo Sánchez ha fet una aposta pel diàleg. Sempre l’ha feta i l’ha explicada. Tot diàleg i solució és possible dins de la llei. Doncs practiquem-lo com es proposa. Els indults, per exemple, són una aposta d’avui per caminar cap a una solució del demà. No és cap renúncia a res ni cap derrota de falsos patriotismes. És acció valenta i de futur per la qual aposta i treballa Pedro Sánchez. És diàleg. És política.
Mario Soler Santos. Conseller del Grup Municipal Socialista
¿Conocen la teoría del gato de Schrödinger? Describe una paradoja, según la cual un un gato puede estar vivo y muerto al mismo tiempo (simplificando).
Pues bien, últimamente no puedo dejar de pensar en los paralelismos que el gobierno de Tarragona tiene con ese pobre gato. Hace dos años, se configuró una mayoría alternativa a la lista más votada -la lista socialista- con la cual el Ayuntamiento de Tarragona pasó a estar en manos de ERC y En Comú Podem, con el apoyo externo de la CUP y de JxTGN.
Un pacto lícito, no digo lo contrario, pero muy inestable. Y así lo hemos visto, no sólo por los dos años de caos y dejadez que ha sufrido esta ciudad, sino a la luz de todo el espectáculo al que estamos asistiendo los últimos días. Francamente, Tarragona no se merece esto.
Y al margen del último sainete municipal que deja a todo el mundo preocupado pensando en quién gobierna nuestra ciudad… ¿Cuáles han sido sus grandes hitos hasta el día de hoy? Pues ninguno, solo proyectos a medias que ya dejó empezados el anterior gobierno socialista: un banco de España que no querían, un plan parcial en Ponent que criticaron, un carril bici que se encontraron con el expediente ya hecho, … Su única propuesta propia es un Consell de Districtes con un consenso prácticamente nulo y que todavía ni existe.
Lo cierto es que este gobierno no ha sido capaz de proporcionar soluciones a las necesidades de Tarragona, solo ha dado titulares. Y a golpe de titular una ciudad no avanza. La gente no quiere que le digan que el gobierno planea hacer “esto o lo otro”; la gente lo que quiere es que las cosas se hagan. De nada sirven las palabras si luego no son reales. Solo generan desconfianza y decepción (en aquellos que hubiesen confiado alguna vez).
Tenemos una ciudad viva a nivel social, pero muerta a nivel político -como el pobre gato-. La gente tiene ganas de actividad, de movimiento y de revitalización, pero se encuentra pasividad y dejadez, calles más sucias, más palomas, más inseguridad… Lo que no recibe es dinamización comercial, no recibe movimiento turístico, una revolución energética verde, una mejora de servicios y atención; no recibe un proyecto de movilidad, una estabilidad económica ni una política que atraiga inversión. En resumen: no recibe.
Durante estos dos años hemos hecho propuestas constructivas para la ciudad y aprobado todo lo necesario para combatir las consecuencias del COVID. Presentamos al inicio de la pandemia cuarenta medidas de urgencia para la revitalización económica e incluso “salvamos” decretos necesarios para la ciudad cuando los socios de gobierno no estaban dispuestos a hacerlo. Y después de todo esto, Ricomà aún es capaz de decir que la nuestra no es una oposición constructiva. Quizás debería dejar de hacer campaña desde la alcaldía y de oposición desde el gobierno, para ponerse a trabajar que la ciudad no es un gato, ni Tarragona una parodia.
(Mentre feia l’escrit que segueix em vaig assabentar de que es tanca el Teatre Tarragona per segona vegada per les deficiències estructurals existents. Espero que aquesta vegada aprofitin el tancament per fer les modificacions per tal de que els serveis per discapacitats compleixin la normativa ja que òbviament la resta del teatre també ho farà. El text es el que segueix).
L’altre dia vaig anar amb la meva filla a veure un espectacle al Teatre Tarragona i a l’acabar vam voler anar al servei i no em puc estar de tornar a denunciar després de tres anys i mig la falta d’accessibilitat dels serveis adaptats, és impossible que una persona sola amb cadira de rodes facis ús adequadament dels serveis, és impossible entra-hi i seure a l’inodor i poder tancar la porta. Convido a l’arquitecte que va fer el projecte o a les persones responsables de l’Ajuntament que s’asseguin en una cadira i facin la prova.
Cada vegada que anem al teatre veig més gent amb cadira de rodes i vull pensar que també s’han queixat i ningú els hi ha fet cas, ens omplim la boca parlant de fer parcs infantils inclusius, estem molt contents amb la nostra geganta inclusiva Frida, tot són molt bones paraules fins i tot l’alcalde del moment em va dir “El tema serveis Teatre Tarragona, potser serà més llarg, però hi estem a sobre” i tres anys i mig després continuem sense poder utilitzar els serveis amb normalitat.
Vaig presentar escrit de denúncia a l’Ajuntament amb data 4/01/2018 al Registre d’entrada núm. 2 i núm. 329, sense haver obtingut cap resposta fins al dia d’avui. El mateix dia vaig fer escrit al Síndic de Greuges de Catalunya que ha fet les gestions corresponents amb l’Ajuntament sense haver aconseguit la reparació de les deficiències dels serveis del teatre.
Si us plau m’agradaria no haver de tornar a fer un altre escrit dins de tres anys i mig.
Joan Llort Vallès. Secretari general UGT Tarragona
‘Tot anirà bé’ era un dels lemes que es van fer córrer al principi de la pandèmia, juntament amb el de ‘Que ningú es quedi enrere’. Com estem veient cada dia, les coses estan anant bé, (molt bé!) per als de sempre, mentre que la situació de la ciutadania segueix empitjorant, continuant el camí previ a la pandèmia.
Estem veient com hi ha empreses que augmenten els seus beneficis però no els reverteixen en la societat, al contrari: aprofiten per acomiadar personal, rebaixen les condicions laborals i obliguen treballadors a treballar més hores (això quan no els tenen sense contracte). D’exemples en tenim molts, només cal fixar-se en les entitats bancàries, que no han parat de fer diners a costa dels nostres i de manera totalment desvergonyida volen dur a terme EROs. Com ens demostren, la ciutadania només els interessa quan entrem com a clients i els reportem només beneficis i no problemes; fixem-nos sinó en el menyspreu que demostren amb la gent gran que no pot accedir a les noves tecnologies.
Però la situació no és pas diferent en el sector públic. Empreses com Correus estan assistint a un desballestament amb reducció de personal en municipis del nostre territori, Idiada va haver de fer una vaga per poder millorar les condicions laborals i els sectors sanitari i educatiu estan totalment desemparats.
Què ens ofereixen els governs de l’Estat i de la Generalitat? Doncs sembla ser que per a la ciutadania poca cosa. El govern de l’Estat està mostrant poca empatia vers les necessitats que calen i el govern de la Generalitat, després d’un període agònic d’interinatge, sembla que seguirà amb la inoperància que fins ara ens tenia acostumats no presentant, ni tan sols, uns pressupostos per a aquest 2021.
La UGT veiem com el final de la pandèmia s’acosta, però no veiem una recuperació de drets, de millores socials ni de sensibilitat vers els sectors més desafavorits. Esperem, però, arribar aviat a la famosa llum al final de túnel, ja sigui en hora punta, mitjana o vall.
Des de l’any 1987 fins avui han passat ja 34 anys en els quals he format part de la Junta directiva del Bravium Artístic i Cultural. Aquest recorregut el vaig començar com a secretari de la mà de l’aleshores president, en Josep Maria Vernis. Posteriorment, vaig formar part de la junta presidida pel Jaume Amenós fins l’any 2014, en què es va produir la fatídica notícia de la mort del Jaume, i això va suposar una forta sotragada per tota la família del Bravium teatre. M’emociono quan recordo els últims moments que vaig compartir amb el Jaume ja a l’hospital, on des del llit em va demanar que convoqués eleccions i que presentés candidatura, però sobretot em va reiterar que intentés mantenir la mateixa filosofia que havíem portat a la nostra entitat des de feia molts anys: la de tenir sempre les portes obertes a qualsevol iniciativa que es presentés. Vaig acceptar aquest repte i, des d’aleshores, he intentat seguir portant aquest esperit tan lligat al Bravium, i amb molt d’orgull presideixo aquesta entitat envoltat de grans persones, tant per formar la nova junta directiva, com per formar part de diferents comissions de treball. Tothom ha aportat el seu granet de sorra per seguir mantenint aquest tarannà tan propi del Bravium. La llavor del Jaume Amenós hi és encara ben present!
Durant tots aquests anys, he tingut l’oportunitat de poder fer diferents tasques al Bravium, i totes elles les valoro de manera molt positiva. La meva experiència en aquesta entitat en aquesta llarga trajectòria ha estat molt enriquidora personalment. Sobretot aprecio de manera molt satisfactòria i amb molta estima a totes les persones que, com jo, han contribuït a que el Bravium es mantingués com un referent a la nostra ciutat. Junts hem estat feliços, hem rigut, hem treballat amb esforç però molta il·lusió hores, dies, setmanes i mai a canvi de res i desinteressadament. També ens ha tocat viure moments durs plens de tristesa per la pèrdua de persones molt estimades, o acomiadaments i també hem tingut alguns maldecaps, però la força i la il·lusió per tirar endavant han fet que ens n’anéssim sortint. No obstant, mai durant tots aquests anys m’hagués arribat a imaginar que em tocaria viure una situació com la que estem vivint actualment. Rebre la colpidora notícia d’haver d’abandonar les instal·lacions que ocupem des de fa ja molts anys al carrer de la Presó ha estat un cop molt dur, i molt difícil d’assimilar. Ho havíem de buidar tot en un temps molt curt… 70 anys de material acumulat és molt material, però un cop més la família del Bravium ha demostrat que és una gran família. En unes setmanes hem pogut buidar tot i traslladar-ho a un magatzem que ens va cedir la família d’un soci. Ha estat realment trist veure la buidor que ha quedat, i escoltar el silenci del teatre. Aquesta és una situació molt punyent per a tots els que portem el Bravium en el nostre cor. Hem passat de viure grans moments en què la clamor del públic, els aplaudiments o les seves emocions davant els diferents espectacles que hem anat programant es podien sentir ben palpables, a una situació molt trista i desoladora, de fet per mi és la situació més trista que he viscut mai en la nostra entitat tan i tan plena de vida i emocions.
Ha estat, dins dels moments tan durs que estem vivint, tot just en l’any del nostre 70è aniversari, molt encoratjador sentit el recolzament tant de persones sòcies o no, com de diferents entitats i del teixit associatiu reusenc, que amb el seu suport ens han ajudat a poder fer més portable aquesta situació colpidora. Per tot això vull agrair fermament de tot cor a tothom que ens ha ofert la seva ajuda aquests dies per donar-nos un cop de mà en el trasllat: socis, persones anònimes o també a la gent de companyies de teatre com La Gata Borda o Tebac, a la Colla Castellera Xiquets de Reus, al Casal Despertaferro, a l’Ajuntament de Reus amb el Sr. alcalde Carles Pellicer i el regidor de cultura Sr. Daniel Recasens per les facilitats que ens ha donat amb el transport, així com a les Brigades Municipals i especialment al seu xofer Jordi, i Manolo Ortega i Hipòlit Montseny per la seva entrega i ajuda. També voldria agrair el suport del personal de cultura, i també a la bona gent del Centre de Lectura, de la Sala Santa Llúcia i de l’Orfeó Reusenc pel seu caliu i ajudar-nos amb la reprogramació. El meu agraïment també el faig extensiu a aquells partits polítics que s’han interessat per la nostra situació, i una menció especial també va dirigida als mitjans de comunicació que en tot moment ens han donat el seu recolzament informant de la situació. També es mereix una menció important la família Macaya-Cantenys per acollir-nos i posar a la nostra disposició temporalment les seves instal·lacions mentre estem en aquesta situació d’exili. Finalment vull agrair als socis i sòcies del Bravium per fer-nos costat en tot moment, i especialment a tota la família Bravium, que una vegada més heu demostrat el que som, una pinya!. Finalment voldria dir-vos gràcies també a tots els que formeu part de la Junta directiva per estar a primera fila en moments de tots colors i fer-me costat en tot! Per últim, també mereix un agraïment molt gran la meva família de casa per la vostra implicació, comprensió, paciència i entrega. Gràcies a tots perquè sense cadascú de vosaltres no hauríem pogut tirar endavant!
Hem de seguir lluitant amb força tot i que de moment, encara que amb resignació i amb molta tristesa, aquest passat dissabte vaig tancar les portes del nostre Bravium. No obstant, tinc l’esperança de poder tornar a obrir-les ben aviat amb energies renovades, i amb la il·lusió que ens caracteritzar, i sobretot seguir fent el que sabem, cultura!
Necessitem el teu consentiment per continuar. Utilitzem cookies per que aquest lloc web funcioni correctament. Si et sembla bé, fes clic al botó "Estic d'acord". Et recomanem que llegeixis la Política de Cookies Estic d'acord
Política de cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
