TOTS 21

Javier Ramírez (Cs Torredembarra): ‘¿Una RPT de izquierdas?’

Javier Ramírez. Regidor de Ciutadans Torredembarra

El pasado 22 de febrero se votó en sesión plenaria la implantación de la nueva Relación de Puestos de Trabajo (RPT) del Ayuntamiento de Torredembarra, un instrumento clave de la gestión de los recursos humanos del consistorio y que afecta de manera directa a los trabajadores. El actual grupo municipal de Ciutadans Torredembarra optó por votar en contra porque entendíamos que este proyecto rompía completamente con la equidad y planteaba dos RPT: una para pobres y otra para ricos. Uno de los motivos que alega el alcalde, el Sr. Rovira, para perpetrar tal desigualdad es que hay escasez de técnicos y de habilitados nacionales en la administración local, es decir, poco personal altamente cualificado.

Esta nueva RPT sigue limitada a nivel presupuestario (casi el 50% del presupuesto se invierte en el capítulo de personal) y se ha podido llevar a cabo recortando funciones, productividades y salarios a las escalas laborales de menor rango. Son funciones que han realizado de forma continua durante muchos años, prestando un servicio ejemplar al Ayuntamiento, y muchos de esos trabajadores no entienden por qué ahora se les veta de seguir realizando sus tareas. La cuestión que se nos plantea es: ¿Quién llevará a cabo esas funciones que los empleados públicos dejarán de realizar?  ¿Se contratarán empresas externas? ¿Se privatizarán servicios? En el caso de que debamos privatizar servicios, eso aumentará el coste para la administración y, por tanto, para los ciudadanos de Torredembarra.

A todo esto, se añade el hecho de que durante el proceso de elaboración de la RPT no se han cumplido todas las garantías previstas, puesto que se ha aprobado sin el pleno apoyo del comité de personal. De hecho, el comité actual no es el que pactó con el alcalde, en el mandato anterior, las condiciones establecidas porque en el 2019 hubo elecciones al comité de personal. Respecto a los trabajadores, únicamente pudieron presentar alegaciones los funcionarios de carrera, cosa que, por tanto, de facto, excluía a una buena parte de los empleados públicos de esta administración.

Además, la RPT la realizó una empresa externa. No entendíamos por qué teníamos que invertir miles de euros en realizar un estudio cuando tenemos un departamento de Recursos Humanos capacitado para tal función. Pero cuando el alcalde presentó una RPT para la inmensa mayoría de los empleados, basándose en las normativas vigentes y las indicaciones que marca el Estado en materia de salarios públicos, y otra paralela con criterios completamente subjetivos para unos pocos elegidos, lo entendimos. Entendimos que la única manera de sesgar y aumentar los salarios a unos pocos con la limitación presupuestaria que tiene este Ayuntamiento, sería a costa de otros muchos. ¿Por qué se evalúan de manera diferente a los funcionarios de mayor categoría que al resto?

Lamentable, el pasado 1 de mayo entró en vigor la nueva RPT y efectivamente, se confirmó y quedó de manifiesto que muchos empleados ven una rebaja sustancial de su salario de hasta un 40% en la nómina de final de mes. Este grupo presentó un Recurso Potestativo de Reposición alegando todo lo expuesto y solicitando al Sr. Rovira y a su gobierno que replanteara su postura. No hemos tenido respuesta alguna, la respuesta la han tenido todos los trabajadores el pasado 1 de mayo con la entrada en vigor con la nueva RPT de «izquierdas».

 

Nacho García (JSC): ‘Y cuando despertamos, la libertad era egoísmo’

Nacho García. Primer Secretari de la Joventut Socialista de les Comarques Tarragonines

No por esperados, los resultados en la Comunidad de Madrid han dejado de ser sorprendentes. Y lo es, especialmente, por los malos resultados de una izquierda que perdió en todos sus feudos y que acabó arrasado por una ola de libertinaje.

En los manuales de discursos populistas, seguro que el PP de Madrid tendría un destacado espacio. Y es que la libertad que propugnaron no deja de ser puro egoísmo, individualismo, en el que la persona importa más que la sociedad. Si este es el futuro que nos espera, paren el tren que yo me bajo. Libertad no es hacer lo que uno quiera, hay algo que está por encima de todo eso y es el bien común. ¿Si el discurso populista de Ayuso se extendiera, para que íbamos a necesitar una sanidad pública o una educación pública? Cada cuál, con su libertad, se pague aquello que pueda con su salario. ¿Y lo mismo pasaría con los impuestos, para que pagar si no es necesario un Estado del Bienestar? Si cada persona es responsable de aquello que hace y de sus actos, no debe existir una red de protección social pública.

Pero, ¿de verdad estamos dispuestos a apostar por una sociedad en la que prime el individualismo y no el bien común? ¿De verdad estamos dispuestos a llegar a una sociedad en la que no haya ningún sustento para quienes menos tienen? ¿O una red que nos proteja cuando las cosas nos van mal? Si estamos dispuestos a eso, es que ya no hay sociedad que defender, solo el egoísmo.

Yo no vivo en Madrid, pero créanme que no me siento menos libre. He tenido libertad para decidir sobre mi vida, sobre mi futuro, sobre mi trabajo y sobre a donde ir o no ir. Pero, ¿saben para que lo no hubiese tenido libertad? Para estudiar, si no fuese porque en esta sociedad que hemos creado, hay una cosa que se llama Estado del Bienestar, al que contribuimos con nuestros impuestos y que ayudan a gente como yo, hijo de trabajadores, a poder ir a la universidad con una beca. Les debo dar las gracias, a todos y cada uno de los que ayudaron a cumplir mi pequeño sueño, gracias a su contribución. Ahora me siento responsable de aportar todo aquello que aprendí para contribuir al enriquecimiento del país. Me gustaría muy especialmente que la gente más joven leyera este artículo. Todas y todos aquellos que se han visto deslumbrados por una dirigente, que en su ya más que habitual irresponsabilidad, les ha dejado salir de fiesta o ir a un bar, mientras las UCIs de los hospitales madrileños se llenaban día tras día. Me gustaría que reflexionaran sobre cómo se les ha inculcado un discurso en el que no importaba el número de contagios, ni siquiera el de fallecidos por COVID, solo ha importado su individualidad.

Y me gustaría que, por último, reflexionaran sobre otra cosa. Ayuso ha sido de las pocas dirigentes autonómicas que no ha dado ayudas directas a la hostelería, pero no lo ha hecho porque no los haya cerrado. No lo ha hecho porque sus continuas bajadas de impuestos a los más ricos, ha dejado sin recursos suficientes a la Comunidad de Madrid, y pronto veremos recortes en la sanidad y en la educación. Pero en el paraíso de la libertad, quién quiera recibir atención sanitaria básica o una educación de calidad, que se la pague. Un día despertaremos, y la libertad será un egoísmo imparable.

 

 

Òscar Peris: ‘La Vall de l’Hidrogen Verd, un projecte de país’

Òscar Peris. Delegat del Govern a Tarragona

En qualsevol aproximació seriosa de les oportunitats del Camp de Tarragona són presents l’atracció del sector turístic, la potència del Port de Tarragona, la fortalesa del sector industrial químic, una universitat potent i amb projecció internacional, una situació privilegiada en l’arc mediterrani… Molts elements que qualsevol territori envejaria, i que ara mateix resulten crucials per a refer-nos i sortir d’aquest sotrac causat per la pandèmia.

Però la convivència d’alguns d’aquests sectors econòmics, en un espai molt concret i intensament poblat, no ha estat fàcil, i han calgut –i segurament en caldran mésinstruments per a posar ordre. Recordem, per exemple, el Pla director de les activitats industrials i turístiques del Camp de Tarragona, un bon instrument per a delimitar espais, i una mostra de la necessitat –però també de la capacitat- de l’acció pública per a facilitar les activitats en benefici col·lectiu.

I no és l’únic cas d’empenta. Avui es presenta, amb tots els suports, el projecte de la Vall de l’Hidrogen Verd. Amb tots els suports vol dir tots, començant pel Govern de la Generalitat encapçalat pel Vicepresident en funcions de President, amb totes les institucions locals, amb el paper principal i singular de la URV, i amb els agents socials i empresarials. Voldria assenyalar que, en el conjunt d’institucions aplegades en aquesta iniciativa, no només hi ha la Generalitat, la primera institució del país, i les institucions del Camp de Tarragona. Hi ha també agents com l’Àrea Metropolitana de Barcelona o el Port de Barcelona, i això és un bon -i important- senyal. Algú podria pensar: “què hi fan, en un projecte que és d’aquí?”. Certament, és un projecte que té el seu nucli aquí, però és també, i sobretot, un projecte de país, un projecte central per al futur de Catalunya. El Camp de Tarragona s’erigeix com a protagonista i escenari principal d’un projecte de país, recolzat i reconegut per tothom, per tots els agents del país que hi han de ser. Una gran responsabilitat, i una gran confiança.

És un projecte ambiciós, complex, i suma de molts agents i moltes iniciatives, i sabem que no serà fàcil. Caldrà mobilitzar moltes energies, moltes hores de feina, molts processos de tota mena, per a dur-ho a terme. En aquest procés, el paper del Govern serà clau, per les responsabilitats i implicacions de tota mena –ambientals, urbanístiques, reguladores- que corresponen a les administracions públiques. Les complexitats, afrontades i resoltes des d’aquesta suma d’agents i complicitats, es converteixen en oportunitats. I la presentació d’avui n’és una mostra.

Des de la delegació del Govern puc dir que no fallarem. El Camp de Tarragona no fallarà. Som conscients del que representa, i de la nostra responsabilitat. El Govern sabrà ser part activa de les solucions, i això sol ja és un bon motiu per a fer que, més aviat que tard, tinguem un Govern plenament operatiu, fort, refet, i amb ganes i disposició d’assumir aquest i molts més reptes en la mateixa direcció.

 

Josep Rufà: ‘L’Equador, entre el neoliberalisme i el retorn al socialisme’

La dreta torna al poder després del gir trànsfuga del president sortint i de deu anys d’un projecte progressista que ha marcat la història del país

El diumenge 11 d’abril, més de 13 milions d’equatorians i equatorianes estaven cridats a les urnes, 410.000 dels quals resideixen a l’exterior del país -una part important viuen a Catalunya. Havien de triar entre 16 candidatures, el president i vicepresident dels pròxims quatre anys, els 137 electes de l’Assembla Nacional i 5 representants del Parlament andí.

Aquests comicis han estat uns dels més importants de la darrera dècada, amb un resultat molt ajustat en què s’ha imposat el banquer Guillermo Lasso amb el 52% dels vots (4.655.964), davant el jove economista Andrés Arauz, que va obtenir el 47% de suports (4.235.996 vots).

Josep Rufà és senador d’Esquerra Republicana per Tarragona, especialitzat en Amèrica Llatina

A l’Equador, el vot és obligatori, però a l’exterior és facultatiu. No obstant això, la constitució permet als residents a l’exterior escollir els seus propis representats a l’Assemblea Nacional per la circumscripció on viuen. El 62% d’aquest padró electoral es troba a la circumscripció d’Europa, l’Àsia i Oceania; el 31% al Canadà i els Estats Units; i el 7% a l’Amèrica Llatina, el Carib i l’Àfrica, que equival a 3 punts del vot total.

A la primera volta, celebrada el 7 de febrer, Arauz va guanyar amb 13 punts de diferència respecte a Lasso, però només va obtenir el 32%, fet que li va forçar anar a una segona votació. No obstant això, en la conformació de l’Assemblea, UNES (Unión por la Esperanza) d’esquerres, es posiciona com a primera força amb 50 membres electes, seguit pel moviment indigenista (Pachakutik), amb 27 electes i Lasso (CREO) se situa com la quarta força. També cal remarcar que UNES es va presentar amb un nom alternatiu anomenat Centro Democrático, ja que el Consell Nacional Electoral (CNE) va prohibir al partit Compromiso Social/Revolución Ciutadana presentar-se a les eleccions amb l’objectiu de deixar fora de la cursa l’expresident Rafael Correa, encara amb un gran suport popular.

Aquestes són unes eleccions que s’han realitzat amb el precedent de l’aixecament popular a l’octubre que es va saldar amb 34 morts i 1.200 persones ferides. I en el marc d’una severa crisi econòmica i sanitària anterior a la pandèmia i que ha sigut causada principalment per la implementació d’un model econòmic fallit, derivats dels acords amb l’FMI, la imposició de clàusules abusives i la paulatina desdolarització de l’economia del país.

Aquests comicis també han estat marcats per una forta polarització, la persecució política, el canvi de la llei electoral d’Hondt a la Sainte-Laguë, casos de guerra jurídica (lawfare), i la repressió vigent contra representants polítics de l’oposició. El vicepresident legítim, Jorge Glas, segueix a la presó, i el moviment correista ha hagut d’organitzar-se sense el seu principal referent. Rafael Correa continua exiliat a Brussel·les i, mesos abans de començar la carrera electoral, va ser inhabilitat per una de les 34 causes judicials obertes en contra seva.

Tots aquests fets s’han de sumar a una campanya d’odi i criminalització promoguda pel govern sortint i a un Consell Nacional Electoral (CNE) amb un marcat posicionament polític i diverses anomalies administratives, que arriben fins al punt de prohibir la cara de Correa als espots de campanya.

Així, doncs, després de quatre anys marcats pel gir trànsfuga de Lenin Moreno, s’imposa a les urnes Guillermo Lasso, del partit CREO, i propietari del segon banc més gran de l’Equador. Lasso també va ser exministre d’Economia de l’expresident Jamil Mahuad, conegut per haver provocat el «feriado bancario», una reforma neoliberal del sector financer que va desembocar en la dolarització de l’economia i la crisi econòmica i social més important viscuda al país, fet que va portar dos milions d’equatorians a veure’s forçats a emigrar, principalment a Espanya, Itàlia i als Estats Units.

Què ha passat a l’Equador?

Si hi ha un clar guanyador d’aquestes eleccions, aquest és el vot nul i el vot en blanc, producte del càstig electoral i la desafecció política, que va alimentar-se d’electors d’esquerres contraris a Correa, però també de votants de dretes que no se sentien identificats amb l’actual model conservador equatorià. Cal afegir que els principals líders dels sectors indigenistes amb una base molt heterogènia, diversa i força dividida entre progressistes i els del sector de dretes, també van cridar a un «vot nul ideològic».

En aquest sentit, els resultats són clars. El vot nul va tenir una gran implantació a 54 cantons: a 18 d’aquests va arribar a guanyar als dos presidenciables i a 36 més va aconseguir vèncer-ne un d’ells, especialment on guanyava Arauz.

Aquesta casuística no es va replicar a la circumscripció exterior d’Europa. Els migrants equatorians residents al vell continent van mostrar un contundent suport al progressisme, que només va ser superat per 3 punts en la circumscripció equatoriana de Manabí, històricament d’esquerres. Dins de la circumscripció d’Europa, Catalunya va registrar una alta participació i un suport majoritari (el 65,50% dels votants) al candidat Arauz, superant fins i tot Madrid, la comunitat equatoriana més gran a l’exterior.

La presa de possessió del president Lasso tindrà lloc el 24 de maig. El nou president es trobarà amb una assemblea molt dividida, tot i que s’ha de tenir en compte que el sistema de govern a l’Equador és presidencialista. El correisme torna a ser primera força a la cambra però sense prou majoria per tirar endavant propostes legislatives, llevat que s’arribi a consensos amb el sector d’esquerres de Pachakutik. Per altra banda, la unificació dels partits de dretes i els acords per a la implementació del model econòmic neoliberal marcaran aquest nou mandat amb l’objectiu de privatitzar sectors estratègics, serveis públics, així com el principal banc públic de l’Equador i diverses empreses turístiques que van ser projectes clau en la diversificació de la matriu productiva durant el govern de Correa. A més, el principal repte que es trobarà el govern entrant serà el repunt de casos de coronavirus que experimenta el país i la greu crisi econòmica agreujada per la pandèmia. S’estima que el PIB de l’Equador es contraurà un 8,9% al final d’aquest any.

Finalment, davant de la derrota de les esquerres en aquestes eleccions amb un fort rerefons històric i on es disputava el model de país, cal fer una reflexió profunda i conjunta amb tota la ciutadania i les principals organitzacions socials. L’Equador necessita abandonar el conflicte polaritzador i reestructurar el moviment de base per començar a teixir de manera cohesionada i inclusiva una força política sòlida que planti cara amb decisió en els propers comicis.

Josep Rufà és senador d’Esquerra Republicana per Tarragona, especialitzat en Amèrica Llatina

Mycaela Garcia és membre del Grup de Treball d’Amèrica Llatina d’Esquerra Republicana

 

María José López: ‘La lluita obrera pren més força en plena pandèmia’

Tornem a sortir al carrer per a commemorar la lluita de la classe obrera i per reivindicar els seus drets un any després de no poder fer-ho a causa de la pandèmia. Aquesta vegada la trobada serà als peus del monument dels Herois del 1811, on retrem un homenatge a totes les treballadores i treballadors que han estat a primera línia en els moments més complicats de la pandèmia i per enviar un missatge de suport a totes les persones que han perdut la feina a causa de la greu crisi econòmica provocada per la COVID-19.

En aquesta situació és fonamental que la història no es repeteixi i per això els governs han d’actuar. La crisi econòmica del 2008 la va acabar pagant, com sempre, la classe treballadora, no tornem a caure en aquest parany i actuem.

María José López és consellera d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona

Cal ser valents i s’ha d’insistir fermament a fer caure les reformes laborals del 2010 i del 2012. S’han de derogar aquestes malicioses iniciatives impulsades pels governs encapçalats per PP i PSOE i que tant de mal han fet als treballadors. En aquest moment tan dur i excepcional com ha sigut la crisi econòmica i social provocada per la pandèmia, aquestes reformes no els han fet costat i han propiciat els ERTO que alguns han derivat en ERO, provocant acomiadaments i colpejant violentament a moltes famílies.

És més, també és necessari que derogui una llei que és una animalada, és un atac a la llibertat d’expressió i manifestació. La llei mordassa és el clar reflex del què han sigut els governs de l’estat espanyol i que demostra que no volen que el poble s’expressi, sinó que cregui sense protestar. Així no. La lluita obrera, ni cap, no pot ser silenciada. Sortim i alcem la veu perquè aquests canvis es facin efectius.

Aquesta pandèmia ha fet obrir els ulls a aquells qui els tenien tancats o tapats de la importància dels treballadors i treballadores essencials que han estat al capdavant, que han vetllat per tots nosaltres i que han facilitat que no ens faltés de res, sobretot durant el confinament. Tot plegat ha fet més evident la precarietat laboral que pateixen alguns sectors, sobretot la que pateixen les dones i això suposa una feminització de la pobresa. No ho podem permetre i per això, és de vital importància i necessitat millorar les condicions laborals de col·lectius feminitzats.

Hem d’acabar amb la bretxa salarial, hem d’avançar amb pas compromès i definitiu cap a la igualtat entre homes i dones, tant en l’àmbit laboral com social. Només així aconseguirem créixer com a societat. I evidentment, seguir lluitant per una llei que empari laboralment i econòmicament a les persones que tenen fills dependents a càrrec i que són majors de divuit anys.

Estem immersos en un marc ple d’incerteses, en un atzucac que l’hem de superar entre tots, amb unitat i amb una lluita obrera activa. No ens aturem i no reivindiquem els drets laborals només avui, fem-ho sempre perquè la lluita continua, no defallim! Amunt l’1 de Maig!

María José López és consellera d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona

 

Joan Llort (UGT): ‘El país està en deute amb la gent treballadora’

Joan Llort Vallès. Secretari general d’UGT Comarques de Tarragona

Després de més d’un any de crisi sanitària i econòmica, comencem a veure la realitat d’aquet tsunami de la pandèmia amb més incertesa laboral i econòmica, amb una precarietat que va creixent dia rere dia, que tenir un lloc de treball avui pot representar que no arribes a final de mes, que tot i tenir una feina estable no vol dir tenir garantit el salari. Només cal llegir com dia a dia comencen a sortir noticies d’empreses que tenen beneficis que fan EROs acomiadant els seus treballadors per l’avarícia de guanyar més i més. Fixem-nos en el cas de la banca: els últims 12 anys han acomiadat més de 112.500 persones i ara en volen acomiadar 20.000 més o el cas de Bic amb un expedient extinció damunt la taula o dels treballadors d’H&M entre d´altres.

Però també hem de lluitar perquè les 61.000 persones que estan a l’atur a la nostra província puguin tenir una sortida professional digna. La UGT proposa un pla estatal de treball i activitat que permeti crear llocs de treball perquè les persones visquin del seu treball dignament i no de subsidis, i lluitem per acabar amb el 42% d’atur dels joves menors de 32 anys i el 54% de contractes perduts de les dones. Per tot això, cal derogar les reformes laborals de 2010 i 2012 que han portat la precarietat al mercat de treball.

Però des de la UGT reclamen un canvi de model dels serveis públics i finançar la sanitat adequadament, contractant més treballadors, recuperant els llocs de treball perduts amb salaris dignes i ocupació estable, reforçant l´ensenyament públic baixant les ràtios per classe i contractant més professorat amb una oferta publica i eliminant l’interinatge, o la dependència reforçant les residències amb les ràtios de treballadors per resident i amb unes condicions laborals dignes.

Per a la UGT és essencial tenir un nou Pacte Nacional per la Indústria que compti amb una dotació pressupostària suficient, cal una aposta clara per una política industrial potent, basada en la innovació, el coneixement, la qualificació i el valor afegit, amb unes condicions laborals dignes per les persones treballadores. Els fons europeus de recuperació “Next Generation” han de ser amb criteris de responsabilitat social i orientats al compliment dels objectius de l’Agenda 2030, afavorint un impacte social i laboral positiu i generant ocupació de qualitat i estable.

Però es necessari que els sectors del comerç, el turisme i els serveis esdevinguin més competitius, però a la vegada han de ser respectuosos amb els drets dels treballadors i treballadores. Hem de canviar per ser una societat més justa i cohesionada.

Per a la UGT també són importants les persones que amb els seus anys laborals han contribuït a aixecar aquest país amb l´esforç laboral i ara són pensionistes que gaudeixen dels seus drets. Les pensions són sostenibles, el govern incompleix la llei de la Seguretat Social i, en lloc d´aportar la diferència a compte dels pressupostos, ha anat a un suposat préstec de 72.000 milions, mentre el govern tanca els ulls als informes que assenyalen que han sortit els últims decennis de la caixa de la Seguretat Social 500.000 milions per a despeses indegudes. Perquè les pensions siguin sostenibles el que es necessita és generar llocs de treball amb salaris dignes per equilibrar la seguretat social. Governi qui governi, les pensions es defensen! Lluitem per derogar la llei de les pensions de 2013.

Per tot això, la UGT fa una crida a participar a la concentració de l’1 de maig a les 11 hores davant de l’Estàtua dels despullats a la Rambla Nova, per la lluita per l’augment del salari mínim interprofessional a 1200€, perquè deroguem les reformes laborals, perquè el treball s’ha de fer amb drets, per derogar la llei de les pensions de 2013 i ampliar la Renda Garantida de Ciutadania i l´Ingrés Mínim Vital per evitar la pobresa.

ATUREM la precarietat, el masclisme i el feixisme. CANVIEM cap a una societat més justa amb polítiques de repartiment de riquesa. AVANCEM cap a un món més just. Aturem la precarietat i la desigualtat del mercat de treball.

El país està en deute amb la gent treballadora.

 

Hélène Arcelin (Cambrils): ‘La salut a totes les polítiques’

Hélène Arcelin Zabal, regidora de Benestar, Drets Socials i Salut

El Servei de Salut Pública municipal va néixer al 2018 amb l’objectiu de donar resposta a la protecció i a la prevenció de la salut de la població de Cambrils. La importància i el paper de la Salut Pública s’ha reforçat i visibilitzat des de l’inici de la pandèmia de la COVID19, gestionant i implementant actuacions i mesures extraordinàries per reduir el risc de contagi.

Aquesta pandèmia mundial ha posat, encara més, la salut al centre de les nostres vides, mostrant-nos que és un bé molt preuat. En aquests darrers temps, hem vist com la posada en valor de la salut de les persones ha fet aflorar com la manca de recursos i estructures i les diferències socioeconòmiques tenen conseqüències diferenciades envers las salut de la ciutadania.

Des de l’Ajuntament de Cambrils, hem aprovat, aquest mes de març, el nou Pla Local de Salut (PLS 2021-2025) amb la finalitat que les polítiques municipals reverteixin en la millora de la salut de la nostra comunitat. Posa l’accent en com els cambrilencs i les cambrilenques poden tenir una vida millor, partint de l’estratègia que la salut estigui al centre, desenvolupant actuacions planificades, acordades, adaptables i avaluables.

El Pla s’ha elaborat des del concepte de la Salut en TOTES les polítiques, incorporant la salut a partir d’una visió transversal, de coordinació i de col·laboració entre les diferents àrees de l’Ajuntament, amb altres administracions i de sectors que intervenen sobre aspectes de la salut pública, tant a l’hora de fer l’anàlisi de la realitat municipal de l’estat de la salut, com a l’hora d’elaborar les accions que es desenvoluparan durant aquest propers quatre anys.

Aquest instrument comunitari i participatiu ens ajuda a reflexionar, a conèixer els problemes i reptes del benestar dels veïns i veïnes. Recull un compromís explícit per part del consistori sense oblidar la corresponsabilitat de la ciutadania com actiu de la seva pròpia salut i del benestar de la comunitat. El pla inclou els objectius i les mesures a desenvolupar al municipi, prioritzades entorn a vuit eixos temàtics: activitat i esport, hàbits alimentaris, salut emocional i mental, relacions sexuals, afectives i reproductives, consum de substàncies i ús de pantalles, promoció, prevenció i sensibilització a malalties específiques, entorn saludable i protecció de la salut.

Durant aquests propers anys, tenim el Pla Local de Salut, una eina àmplia de propostes a l’abast de la ciutadania i per la ciutadania, amb l’objectiu últim d’impulsar la salut comunitària i facilitar que totes les cambrilenques i els cambrilencs puguin millorar la seva salut física i mental, el seu benestar i fortalesa en totes les etapes de la vida. Hem començat a caminar en aquesta direcció i tenim per davant un gran repte del consistori del present i del futur.

 

Mar Joanpere: ‘Si no ets part de la solució, ets part del problema’

Mar Joanpere, membre de la Xarxa solidària de víctimes de violència de gènere a la universitat

L’any 2014 cursant els estudis de màster a la Universitat de Barcelona, un alumne del mateix, va començar-nos a assetjar a diverses alumnes. Mentre la institució ens donava l’esquena i ens negava l’ajuda, així com persones de l’entorn, professorat i alumnat (indiferentment del sexe), només dos professors del màster varen atrevir-se a ajudar-nos solidàriament i de forma altruista des del primer moment.  Mentre representants de les comissions d’igualtat de la facultat ens titllaven d’exagerades, i algunes professores, amb un marcat discurs progressista a les classes, ens posaven cada vegada més traves, el professor i la professora no van dubtar ni un segon en mostrar-nos el seu suport incondicional.

Sense aquells suports, molt probablement mai hauríem denunciat el cas i mai l’hauríem guanyat, aconseguint la primera victòria entre iguals a la universitat per un cas d’assetjament sexual. Nosaltres vàrem suportar les humiliacions, revictimitzacions i silencis de molts professors i professores i de la gran majoria de l’alumnat, però aquell professor i aquella professora que s’havien posicionat amb nosaltres, pel senzill fet de fer-ho, es van haver d’enfrontar a crítiques, desprestigi, atacs cap a ells, cap al centre de recerca al qual formaven part i el menyspreu de molts i moltes. El què es coneix com a violència de segon ordre.

L’any 2016 amb les veus de representants polítics, mitjans de comunicació, entitats ciutadanes i un públic molt valent i divers, es desenvolupaven les primeres jornades al món sobre assetjament sexual de segon ordre, amb l’objectiu de posar nom i aprofundir en les causes i conseqüències dels atacs a les persones que protegeixen. Atacs que es realitzen per part del lobby dels agressors per trencar els suports a les víctimes i aconseguir així que quedin aïllades i per tant silenciades.

Les llavors sembrades pel treball científic i la valentia de les persones que, trencant el silenci, des de sempre han protegit a les víctimes, han germinat per primera vegada a la història al Parlament de Catalunya. El passat 17 de desembre de 2020 va aprovar unànimement la modificació de la Llei 5/2015 incloent la Violència de segon ordre a l’articulat. És així com el Parlament de Catalunya, escoltant a les víctimes de violència masclista i amb la ferma voluntat de protegir a qui protegeix, ha fet un pas pioner a tot el món que ha generat una gran mobilització. La comunitat científica s’ha mobilitzat per incloure la violència de segon ordre en els seus estatuts i codis ètics, així com per agafar el referent i poder instar a altres institucions nacionals i internacionals a seguir els mateixos passos. Recentment l’agència SINC publica un article sobre els avenços històrics de la lluita contra l’assetjament o la violència de segon ordre. A Catalunya, les institucions han parlat de forma clara i valenta, ara és hora que la ciutadania des de tots els nostres àmbits d’actuació els prenguem la paraula i l’omplim de contingut i actitud, protegint sempre aquells qui protegeixen, amb la convicció que, com va dir Ruth Milkman a les primeres jornades, si no ets part de la solució, ets part del problema.

 

Cinta S. Bellmunt: ‘Covid-19: Ara sempre penso que potser serà l’últim instant’

Cinta S. Bellmunt és periodista

Al març del 2020, a les portes de la primavera, va arribar l’estat d’alarma i el confinament. Paraules que ara malauradament ens resulten tan quotidianes i ens dominen, però són mots que han trasbalsat les nostres pors i els nostres sentiments més profunds.

Era novembre de 2019. Aquell diumenge al matí vaig anar al centre sociosanitari de Llevant, a Tarragona, on tenia un bon amic ingressat; portava dies i hi anava sovint. Aquell festiu vaig marxar especialment trista perquè, fora de la seva habitació, la meva conversa amb un ésser que li era molt íntim ja se centrava sobre un possible poema pel seu comiat. Tot i així, amb l’amic que se n’anava vam riure i, sembla rar dir-ho, però tot i la situació vam estar molt bé.

Quan vaig marxar vaig veure que encara em donava temps d’arribar a un vermut que havia organitzat una amiga meva al port esportiu. Arribava tard, però sabia que a ella li faria il·lusió. De camí, vaig parar un moment a casa per agafar un llibre meu que li volia regalar a ella i al seu company. Vaig ser rebuda amb molta alegria i em vaig quedar una llarga estona. Hi havia bon ambient i aquesta persona amiga em propiciava una molt bona estada, encara que jo no coneixia a la resta d’amistats que havia reunit. Ella feia temps que arrossegava també una malaltia, però semblava que ho portava força bé i estava molt contenta explicant-me que pocs dies després marxava de viatge amb el seu company i els seus dos fills.

Quan la vaig veure amb aquell entusiasme, vaig pensar que es trobava bé i anava superant la malaltia. Poc em podria esperar que aquell diumenge seria l’últim cop que estaríem juntes. Va poder gaudir d’aquelles vacances, però després del retorn no va viure molt més. En acabar la cerimònia al tanatori vam brindar com ella volia i em van comentar que aquell vermut i el posterior viatge havien estat la seva manera de dir adeu.

Així que sense saber-ho, aquell diumenge de novembre casualment va ser la darrera vegada que vaig veure al meu amic i a la meva amiga. El primer va morir aquell mateix novembre i ella al desembre, però ja no vam coincidir; pel mig jo vaig tenir un petit problema de salut i era recomanable que no anés als hospitals. Sempre he estat feliç de pensar que va ser un encert arribar tard a aquell vermut i gaudir-ne, perquè no podria imaginar-me que seria l’últim instant. Igual em va passar amb l’amic. Curiosament, aquella visita al sociosanitari va ser molt més llarga de l’habitual, perquè no el volia atabalar; jo feia intents de marxar, però a la seva manera, ell em retenia.

Llavors jo tampoc sabia que, mentre ells morien d’altres malalties, la Covid-19 estava a punt de canviar per sempre més les nostres vides. Al març del 2020, a les portes de la primavera, va arribar l’estat d’alarma i el confinament. Paraules que ara malauradament ens resulten tan quotidianes i ens dominen, però són mots que han trasbalsat les nostres pors i els nostres sentiments més profunds.

Els millors moments compartits

La Covid s’ha anat estenen, i sembla que ha vingut per quedar-s’hi. Mentre s’intenta minimitzar els seus efectes, anem perdent més éssers estimats, sigui per aquesta o altres malalties, situacions en tots els casos que han colpit els nostres cors i les nostres emocions. En aquest context, quan algú pròxim a mi ha traspassat, penso en els millors moments compartits. També ho faig sovint amb els amics i amigues incondicionals amb els quals ara no em puc trobar. En fer memòria sempre tinc un somriure als llavis i un sentiment de felicitat per haver gaudit, sense saber-ho, del que seria aquella darrera trobada, en alguns casos per sempre més i, en d’altres, per molt de temps.

D’aquesta trista manera he après a valorar més que mai les amistats autèntiques, sobretot les que em donen pau i tranquil·litat, i ara no perdo l’oportunitat de gaudir-les, perquè a dia d’avui sempre penso que, en les relacions humanes o en altres aspectes de la vida, per malaltia o per qualsevol altre motiu, pot ser serà l’últim instant.

 

Raül Font: ‘Excel·lentíssim senyor Albert Vallvé In Memoriam’

Raül Font-Quer Plana. President Gremi de Pagesos

Com a conseqüència d’aquelles coses que, de vegades succeeixen en el món de tots els partits, a la fi de la meva trajectòria política ens vàrem anant distanciant, però la memòria és selectiva i, en aquests moments de tristor i profund sentiment de condol per la pèrdua de l’Albert, només vull i puc recordar la grandesa del seu caràcter i de la seva seductora personalitat.

Una constant en la seva existència fou el lluïment de la seva gran capacitat de simpatia i exquisida amabilitat i educació. Era un home de modals refinats, gairebé decimonònics, que combinava amb exagerada cortesia, bona educació i savoir faire. Però allò que dominava ampul·losament. era l’art de saber distendre i rebaixar la tensió en aquelles reunions polítiques que compartíem en la nostra condició de tinents d’alcalde dels governs Nadal, des de 1999 a 2007 i al partit Unió Democràtica de Catalunya, en el sí del qual vaig tenir l’honor de militar i l’ocasió de treballar colze a colze amb ell. Persona sempre de tracte fàcil, gens orgullós i molt generós, que sempre trobava sortida del carreró sense sortida que sovint ens frequentava i al qual ens conduien aquell tipus de trobades polítiques. No sabies per quin motiu, però no t’hi podies enfadar amb ell. Era de reflexos ràpìds i tenia una cintura política encomiable que dominava a la perfecció.

Alhora, era una persona polifacètica i cultivada. Sabia gaudir dels petits plaers quotidians però també dels reservats a les persones instruides i sàvies. Li encantava el protocol, però també gaudia saltant-se’l. Fou un gran col·leccionista d’obres d’art que rescataba dels encants o dels més insospitats brocanters i antiquaris. Des d’incunables a rajoles de ceràmica, passant per estilogràfiques, espases, bastons, icones i imatges de sants, entre d’altres.

Era un militant en el tarragonisme més radical. Excepte en la vessant esportiva que no era el seu fort, participava en quasi tota la resta de la vida social i cultural de la seva estimada Tarragona. Què pot haver-hi, més tarragoni, que poder ser el Magí de les Timbales? Era o fou: casteller dels Xiquets de Tarragona, Confrare de La Sang, president del Sindicat d’Iniciatives i Turisme, de la junta del Col·legi d’advocats, de la Reial Societat Arqueològica tarraconense, Senador, vicepresident de la Diputació, president d’UDC a la província, etc,etc. Fis i tot  era membre del Gremi de Pagesos, entitat datada l’any 1321!

Des d’aquí proposo que l’Excel·lentíssim Ajuntament li dediqui el nom d’algun carrer de la ciutat.

Et recordarem sempre amb el teu permanent somriure, Albert. Descansa en pau.

 

Cinta Pastó: ‘Fem que cada dia sigui 8 de març!’

Un cop més sortirem al carrer a favor dels drets de les dones i per seguir fent evidents les desigualtats de gènere. Volem i ens mereixem una societat més justa i igualitària. Les dones som més del 50% de la població, és incomprensible que el ple segle XXI encara se’ns discrimini només pel simple fet de ser dones. Ara, més mai, cal seguir fent passos endavant, ferms i contundents, per deixar enrere una etapa on la dona vivia a l’ombra. Tot i els (pocs) avenços, les desigualtats i les discriminacions cap a les dones encara són presents i, malauradament, encara és necessari que reivindiquem cada 8 de març. Ara bé, això no ens ha de fer res més que empoderar-nos per canviar la història!

Cinta Pastó, consellera d’ERC a l‘Ajuntament de Tarragona. Foto: Pep Escoda

Des d’ERC defensem que el feminisme és igualtat, només persegueix que totes les persones tinguin els mateixos drets, independentment del seu gènere. És una demanda lògica i natural però que costa implementar. Lluitem per aconseguir-ho!

Hem de passar pàgina, cal cloure una etapa llarguíssima i cal que se n’enceti una altra on es deixi enrere la bretxa salarial i on s’avanci d’una vegada per totes pel que fa a les tasques de cura, unes tasques feminitzades que cal que homes i dones comparteixin. La situació actual encara ha fet més evident una major precarietat laboral per a les dones i això suposa una feminització de la pobresa. Hem d’acabar amb els models heteropatriarcals i amb el masclisme que, lamentablement, encara embruta part de la nostra societat.

El que tenim clar és que no podem permetre que hi hagi cap víctima més de violència masclista, la qual té la seva part visible en els feminicidis però que comprèn molts tipus de violències contra les dones, invisibilitzats però ben reals i cruels. Hem de combatre, també, la ultradreta, els partits feixistes, que neguen la violència masclista i que fan discursos d’odi. Unim-nos, anem totes a una per ser més fortes, més valentes i per no retrocedir ni mig pam!

Hem de trencar d’una vegada per totes amb l’anomenat sostre de vidre, les dones no tenim sostre, podem arribar on vulguem! Ningú ens ha de fixar el topall! Ja hem demostrat (tot i que no hem de demostrar res a ningú) que podem ocupar càrrecs importants a les administracions, a les empreses i allà on es concebia que havia de ser un home.

Per altra banda, des de les administracions cal que també es portin a terme mesures per afavorir aquesta erradicació de l’heteropatriarcal que ens té oprimides, ens violenta i ens discrimina i alhora és necessari que hi hagi polítiques feministes transversals. I des d’ERC hi estem treballant!

Per tot plegat, us animo a fer que aquesta lluita no quedi només en el 8 de març. Avui i cada dia de l’any hem de seguir reclamant i alhora exigint que els drets de les dones siguin plenament efectius i que no es vulnerin en cap circumstància. Som-hi!

Cinta Pastó, consellera d’ERC a l‘Ajuntament de Tarragona

Toni Teixidó: ‘Que ve el Pitu? Una memòria pel Josep Maria Sans i Romeu’

L’autor de l’article, Toni Teixidó

Que ve el Pitu? Ho preguntava amb la insistència del delit quan la mare parlava pel telèfon fix -model Teide roig- amb la Neus i miraven de quedar per celebrar el cap de setmana. Sense el Pitu era ben cert que podia ser alegre i entretingut, però amb ell es feia realitat l’aventura; tot era millor, més emocionant, més divertit… El Pitu era l’ànima d’una colla estable d’amics que tenien com a principal nexe d’unió el fet d’estar divorciats i amb fills, els primers de l’època a tot el país. Ens estimaven molt, així que la nostra primera infantesa fou una sort d’afecte i atenció, tanta que fins i tot aquell grup tenia energia per a què els festius fossin, per regla general, intensos i molt feliços per a canalla com la Verònica, la Thais i jo mateix.

El ‘Pitu’

La litúrgia del cap de setmana començava amb la ruta del segon cafè, seguit pel de la canya i el vermut final. A cada establiment se’ns ajuntava gent, i pels nens, la part alta se’ns presentava com una zona íntima i tranquil·la de Tarragona per a tarufejar. Tot seguit es dinava a casa d’algú del grup. Tot era riure i jugar a descobrir la vida. Si tocava a casa de la Pepita, es ballava i es jugava al «Commando» de Capcom en el primer ordinador que va caure’m a les mans. Abans calia comprar un litre de vi a la bodega de «la bocacalle» i uns pastissos artesans per postres.

El dinar, la llarga sobretaula, tan interminable pels petits que aprofitàvem per tancar-nos en qualsevol estança a jugar, sempre amb les seves riallades i anècdotes de fons. Amb nosaltres no hi havia opció per a la migdiada. El «Maná-Maná» era ideal per a fer safareig i gana, i si no se n’havia fet prou, la fira de Salou o els seus carrers hi ajudava. Si el sopar al restaurant s’allargava molt, el cubalibre de rigor per a uns, i el 7up per a altres, es feia a la pista de l’àtic de la discoteca «Level 0», a La Pineda de Vila-seca de camí cap a casa. Si el grup sortia de matinada, sempre ens deixaven a la «casa de guàrdia» amb algú del grup que es convertia en cangur, on corrien les pel·lícules de vhs i els jocs fins que quedàvem clapats. Si era estiu, la platja era pel diumenge. Si era hivern, el cinema, als «Óscar» de Ramon i Cajal. Petits i grans fèiem les mil i una, sempre sota promissió de no revelar mai cap peripècia als companys de classe ni a ningú del nostre entorn.

El Pitu es movia bé en qualsevol àmbit, però sobretot en el de l’hoteleria, ja no com a client habitual, sinó com a professional del sector. Durant anys fou agent comercial de «Tecnobar», també cambrer, començant de ben jovenet en discoteques com la «Torreón» de Cala Romana. El carisma li venia donat per la seva pròpia seguretat. La broma era el seu recurs preferit, que tant podia anar des de la fina ironia fins al sarcasme versat sobre qualsevol tema que es plantegés. Era curiós, perquè poc li agradava la música més enllà de les versions de La Trinca, però això no impedia que perdés l’ocasió de fer playback amb qualsevol dels hits dels 80 o de posar el play amb els acudits de l’Eugenio, perquè la qüestió essencial, sempre, era riure. No era cap home extravagant, ni cap dels prototips patriarcals que havien patit les seves amigues, mascles d’aquells que definia com una generació de bandarres, cagabandúrries i fantasmes. No, ell era un home bo i honest, generós, intel·ligent, meticulós, divertit i, com li deien sovint, un sac d’ossos molt atractiu. Si, era un home bell, d’aquelles poques persones que pots conèixer tocades per la noble essència, amb un cor bastit per l’amor que va veure i rebre a casa, fruit del matrimoni format pel constantinenc Federico Sans i la tarragonina Josepa «Pepita» Romeu, ambdós treballadors a la porteria que «La Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona» tingué a l’actual número 77 de la Rambla Nova tarragonina.

La colla va durar el que van provar tots de refer la seva vida sentimental. Les trobades van passar a ser casuals o intermitents, però ni els amics que va perdre, per sempre o temporalment, van deixar d’omplir l’espai que sempre reservava per a la família. Les seves trobades amb el seu tiet Benjamín, el trafegar, els esmorzars i els berenars de forquilla, les tapes, l’entrepà de brioix i tall a la planxa. El Benjamín i ell eren especials i igual de generosos, s’estimaven, era el vincle del camí del retorn a casa, a través del record, amb els seus pares difunts. També és molt dur perdre un nebot que és alhora com un fill.

M’anava fent un adolescent, i el Pitu seguia amb mi. Fins a la meva adolescència i primera jovenesa vaig mantenir-hi contacte, però ara, vist amb perspectiva, no tot el que hagués volgut. Els últims anys van ser els més íntims, perquè suposo que ja em veia prou madur per a poder parlar de tot, per la qual cosa els temes se succeïen a un ritme vertiginós, diàlegs apassionats d’aquells que de seguit es tornaven monòlegs quan quedava aclaparat per aquella agilitat mental que tenia. Acostumàvem a presentar un seguit d’aproximacions filosòfiques, quasi sempre en cru, perquè raonava que per caminar per la vida calia conservar l’abelliment de la bellesa, però també acostumar-se al verí i la claveguera. Era un entusiasta de la tecnologia i la geopolítica, professant predilecció pels sistemes socials anglosaxons. Era independentista, d’aquells militants emocionats per aquella ERC que es coïa el 1989. Vaig beure d’ell les teories d’alliberament nacional, cites d’autors que després completava amb bibliografia nocturna per anar bastint el meu incipient activisme. Pàtria li era un concepte insubornable, per això crec que hagués maleït a tots els mercenaris a sou de la traïció al Primer d’Octubre, començant per l’infantilisme sectari dels del llaç groc.

Feia temps que el seu organisme assimilava més verí del que podia expulsar i molts menys nutrients dels que necessitava. El Pitu bevia i patia de tabaquisme. Feia petits glops de cervesa i brandi al llarg del dia. No suposaven més que un sixpack de quintos i l’equivalent a una copa de conyac per jorn, consum preocupant, però no letal si hagués sigut menjador. No recordo veure’l mai borratxo ni perdre els papers, i val a dir que les úniques vegades que el vaig veure desvariejar van ser quan feia dies que no rebia les visites de les persones en qui confiava. A causa del seu estat de salut, suposo que es quedava reclòs molts dies perquè no tenia esme ni forces per anar a comprar o buscar feina, potser hi ajudava l’embotiment, perquè feia massa dies que no podia mantenir cap diàleg mínimament enriquidor amb ningú. Les feines que trobava l’avorrien o en quedava avorrit de la incompetència descaradament orgullosa de qui pagava i manava. No sé fins a quin punt portava bé la soledat en aquell pis impregnat de nicotina residual, en aquell búnquer obac que va reduir a una isolada saleta amb calefactor, paper, bolígraf, televisor i una finestreta amb vistes ocasionals a la plaça de braus.

La mare i la Carmen Arcos «Carmela» l’assistien sovint, sempre que podien; li netejaven el pis i li cuinaven, li organitzaven les gestions, parlaven i s’abraçaven, tot des de l’estima i l’horitzontalitat més solidària que es professen els amics. Volien que remuntés. La Carmela va aparèixer pels volts del 93 a les nostres vides, amiga incorporada a l’últim pinyol que quedaria conformat pels tres. Ella el va plorar, es va enrabiar molt per la mort del Pitu, però tampoc no va donar temps a la reacció de ningú quan un vessament cerebral li va causar la mort. Crec que va gaudir molt dels seus últims 10 anys de vida, del seu alliberament personal, d’allò que va ballar. Aquell 1.999 la desfeta fou total a casa meva. Res tornaria a assemblar-se a aquella família d’amics del «club dels primers divorciats» de Tarragona.

Al Pitu se li va oficiar el funeral a l’Església de Sant Joan on estic batejat. No vaig poder entrar, perquè com al tanatori, no m’hi vaig veure amb cor. Érem just davant, a la plaça de «la Mitja Lluna» amb la Chus fent un cubalibre, un Bacardí amb cola, perquè brindàvem en honor seu, com es fa en la litúrgia de les animetes, amb el seu combinat preferit. Però la negació que arrossegava va esclatar quan l’entaforaven dins del nínxol. El xiscle, l’esglai i punt final. I la soledat, una de molt específica que m’ha acompanyat de llavors ençà, amb un buit que s’explica per haver estat el meu referent, àncora i confident a la nostra ciutat podrida. En totes les èpoques de la meva vida l’he enyorat perquè l’he necessitat, i l’he necessitat perquè l’estimava, per això sempre m’agrada pensar que hi ha alguna cosa d’ell en mi. La seva potència intel·lectual, la meticulositat i el càlcul en la relació amb el món material. Més Iturrioz que Hurtado.

Era molt recelós de parlar de la seva filla, però sé que la major part del seu temps l’ocupava en evocar i estimar a la Thais, en paraules seves, el seu tresor, la seva gran obra, el millor que li havia succeït a la vida. Res ni a ningú s’estimava tant com a ella. I és a qui vull demanar disculpes, ja que sóc conscient que hagués necessitat que li parlés sobre el seu pare, potser vint anys enrere i no pas fa unes setmanes. Li haguera traslladat que no era l’única que es va sentir orfe, i que podia comptar amb mi. Però es va compartir cap record i tot el silenci.

Per sort, d’ell no n’està tot perdut; per Tarragona hi batega la seva sang, començant per la seva germana Dolors, una reconeguda arquitecta; per qui us agradi Port Aventura, sapigueu que va formar part de l’equip que va implementar i definir el seu disseny, i que també va co-signar la construcció de la Unitat de Radioteràpia de les Terres de l’Ebre de l’Hospital de la Santa Creu de Jesús de Tortosa, la primera clínica satèl·lit d’Europa. Alguns tarragonins també reconeixereu el seu espòs, el Rafa Figueroa, per haver sigut el vostre professor en diversos instituts de Tarragona. Ambdós rubriquen el relleu generacional amb els seus fills Víctor i David. I és clar, acabant amb la seva filla Thais, llicenciada en ADE i Dret, hereva directa de la seva intel·ligència i els seus ulls.

El pes de la seva absència continua 8.000 dies després per a tots els qui l’estimàvem. Tarragona no ens engolirà el seu record mentre parlem d’ell, mentre fem, mentre siguem part del que fou ell. Que ve el Pitu? Aquesta pregunta ja només pot tenir una resposta onírica. I sí, sempre que apareix sento la mateixa il·lusió i felicitat de quan era petit.

 

Xavier Cabanillas: ‘Un nou pacte social per a una reconstrucció econòmica sostenible’

La situació d’excepcionalitat que ha provocat la pandèmia del coronavirus ha comportat el pitjor daltabaix econòmic que ha viscut el nostre país en els últims 80 anys. Durant els darrers mesos, s’han agreujat enormement els reptes sanitaris, econòmics i socials, que s’afegeixen als que ja estàvem encarant abans de la pandèmia, com l’emergència climàtica.

Xavier Cabanillas és director de Transformació i Sostenibilitat d’Agbar

A causa de l’impacte de la COVID 19, l’atur ha pujat a Espanya en 527.900 persones l’any 2020 i s’han destruït 622.600 llocs de treball, les pitjors dades des del 2012. Segons el darrer informe anual de desigualtat d’Oxfam Intermón, la taxa de pobresa relativa a Espanya ha passat del 20,7% al 22,9%, el que suposa que hi ha un milió de persones més per sota del llindar de pobresa. Són 10,9 milions de persones que viuen sense recursos.
La crisi a la qual ens enfrontem és dura i ha accentuat les desigualtats que ja hi havia en termes d’ingressos, salut, educació i gènere. No és una crisi llunyana, l’estem veient dia a dia en els nostres municipis: famílies sense ingressos, increment de les persones en situació de vulnerabilitat, tancament de negocis, etc.

Davant d’aquest context, Europa ha establert les bases per a la reconstrucció amb els fons del programa Next Generation EU, un instrument temporal de recuperació dotat amb 750.000 milions d’euros que ajudarà els Estats membres a fer front als efectes econòmics i socials de la pandèmia. L’objectiu és reforçar l’aposta per una transició ecològica i digital per ser més sostenibles i resilients davant les amenaces actuals i futures. És una oportunitat que hem d’aprofitar per fer la transformació que requereix l’emergència climàtica, econòmica i social.

Per això, és important l’entesa entre totes les parts a l’hora de concretar solucions i, sobretot, d’establir mecanismes per definir una governança efectiva que garanteixin que avancem en inversions realment transformadores. Per fer-ho, la col·laboració publicoprivada és fonamental; només així podrem desenvolupar les accions necessàries per garantir els nivells de benestar amb els quals ens hem compromès mitjançant els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU. En aquest àmbit, des d’Agbar, hem presentat una sèrie de projectes vinculats a les diverses palanques estratègiques del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’Economia que mobilitzarà 72.000 milions d’euros fins al 2023. Marquem el camí cap a la sostenibilitat, la resiliència i la generació d’ocupació en el sector de l’aigua i el medi ambient.

Les empreses hem demostrat, un cop més, ser actors destacats per la nostra capacitat de concretar respostes. Des d’Agbar, considerem que urgeix establir, municipi a municipi, un pacte social que garanteixi una reconstrucció econòmica sostenible que impacti positivament en l’àmbit local. Aquesta és la nostra proposta, que compta amb un paper destacat de l’empresa com a part de la solució.

Amb aquesta mirada posada en el present i en el futur, proposem un pacte social construït des de la col·laboració i des dels municipis, que es basa en tres eixos: 1) la solidaritat, atenent a les necessitats de les persones en situació de vulnerabilitat, sense deixar a ningú enrere i des de la transparència; 2) l’ocupació de qualitat, oferint a la societat un retorn en forma de treball de qualitat i desenvolupament professional, amb formació orientada a l’ocupació verda i els green jobs; i 3) la reconstrucció verda i inclusiva, fent confluir les agendes del creixement econòmic sostenible i inclusiu a curt termini, amb la de la transició ecològica i justa a llarg termini.

El full de ruta per avançar conjuntament ens el proporciona les Nacions Unides amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible. I, en aquest context, pren especial protagonisme l’ODS número 17, Aliances per a assolir els objectius, perquè serà més necessari que mai la col·laboració publicoprivada. Per això, per desenvolupar aquest pacte social, necessitem que tots els actors s’hi comprometin: ciutadania, administracions, entitats socials i empreses. Perquè només aconseguirem progressar i protegir el nostre estat de benestar si tots els agents fem que aquest pacte social esdevingui un repte comú.

L’emergència sanitària de la COVID-19 ha posat de manifest la necessitat d’accelerar la transformació de l’economia cap a un model més sostenible que garanteixi una major resiliència davant d’esdeveniments crítics i globals. Perquè només podrem superar els reptes presents i futurs si apostem per la innovació i reforcem la nostra capacitat d’adaptació.

És el moment de mirar endavant amb l’impuls de les aliances publicoprivades i situar les persones al centre de la nostra acció. És el moment d’avançar junts cap a una recuperació econòmica sostenible, inclusiva i solidària, que no deixi ningú enrere. És el moment d’un nou pacte social.

Xavier Cabanillas és director de Transformació i Sostenibilitat d’Agbar

 

Enrique Martín (UGT): ‘La importància de valorar uns serveis públics: Sanitat’

Enrique Martín Domínguez, Secretari General de la FeSP-UGT Comarques de Tarragona

Els que fa anys que defensem la sanitat vam celebrar els aplaudiments de les 8 de la tarda durant el confinament, però ho vam fer amb prudència, ja que ens temíem que quan passés tota la ciutadania es tornés a oblidar que la defensa dels serveis públics és cosa de tots. Desgraciadament, va ser així, i no havíem arribat a la «nova normalitat» que molts ja preferien continuar a la taula d’un bar abans que aixecar-se a reivindicar amb les treballadores i els treballadors de la sanitat els mitjans necessaris per desenvolupar la seva important tasca.

Considero que hi ha un problema de base en aquesta actitud, la població en molts casos no visualitza que la defensa d’una sanitat pública de qualitat –i això inclou la concertada que dóna un servei públic i les residències- per part dels sanitaris també els afecta, i que s’haurien d’estar manifestant amb ells. De fet, qualsevol reivindicació de les treballadores i treballadors públics inclou d’una manera o una altra la defensa d’uns serveis públics.

El col·lectiu sanitari continua en molts casos sense comptar amb els EPIs necessaris, sense els mitjans humans i amb una sobrecàrrega de treball intolerable. Només la seva dedicació i professionalitat està pal·liant aquests dèficits i que la pandèmia no estigui sent més terrible del que ja és. L’administració ha d’actuar amb més celeritat i de forma molt més eficaç, no podem trobar-nos en situacions com la que recentment hem viscut a la Residència de Gent Gran de Reus on cada Departament passa la responsabilitat a l’altre a l’hora de proporcionar granotes impermeabilitzades a la plantilla d’un centre amb un brot de COVID actiu.

Per tant, ciutadà, ciutadana, la pròxima vegada que tinguis coneixement d’un acte reivindicatiu del col·lectiu sanitari pensa que també està lluitant per tu, perquè quan els necessitis tinguin els mitjans per atendre’t com et mereixes. Mentrestant jo em continuaré preguntant, on són els aplaudiments de les 8 de la tarda?

 

Ana López (PSC): ‘Tren Tramvia, Tren Trampa o propaganda electoralista?’

Ana López, cap de llista del PSC a Cambrils

Deixeu-me explicar-vos breument com comença una història que ens sorprèn i que creiem, no és de rebut. Enmig de la campanya electoral, el departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat fa una nota de premsa, parlant dels avenços del tren-tramvia que unirà Cambrils, Salou i Vila-seca i arribarà a Tarragona i Reus per l’antiga via que s’ha de desmantellar.

Sorprenen les declaracions de l’Alcaldessa de Cambrils poc temps després, afirmant que «la Generalitat ha comprat el discurs del nostre municipi de que volem un tren-tram i que el volem integrat a la ciutat». La pròpia alcaldessa explicava «és un projecte en tres fases en el que Cambrils hi surt ben ubicat. En una primera fase ens uneixen amb Salou i en una segona fase ens uneixen a l’estació d’Adif. Quan hi hagi tota la xarxa feta servirà per anar a Reus, Tarragona, l’hospital,… una xarxa de transport públic que ja hi havia de ser fa anys i que és el que es mereix el territori».

Quan dic sorprèn, és perquè en reiterades vegades li hem demanat que ens expliqui el projecte i fins ahir dimecres 17 de febrer que van tenir junta de portaveus, afirma que no ens pot explicar massa perquè el que sap és el que és d’informació pública, penjat a la web i per tant no ens poden explicar res, ja que es un projecte de la Generalitat. En canvi en declaracions a la premsa destaca que “prèviament, hi ha hagut un treball en equip, ja en el mandat anterior vam fer una reunió a Madrid de la mà de la Generalitat.

Es va crear una comissió tècnica entre la Generalitat i Ajuntaments i una altra entre Adif i Ajuntaments. A través d’aquestes comissions hem anat fent alguna aportació.» Tot plegat el grup municipal socialista ja venim advertint que ens preocupa molt la poca transparència d’un tema tan cabdal pel desenvolupament social i econòmic de la nostra ciutat. La Generalitat ha proposat l’aprofitament de l’actual traçat entre Cambrils i Salou per a posar-hi el tramvia. Nosaltres sempre hem estat partidaris d’eliminar la barrera de la via. Una barrera social que ha marcat la comunitat cambrilenca entre ‘dalt’ i ‘baix’ de la via, una barrera física que manté tallats carrers, barrera en cas de pluja que talla i embassa l’aigua, quedant aïllada la part de mar. També, genera una barrera psicològica que impedeix l’accés tranquil a col·legis, instituts, residències d’avis, centres cívics .

Necessitem recuperar la permeabilitat, la tranquil·litat,el lliure flux de persones es un objectiu immediat per la ciutat, i això no significa renunciar a un transport públic lleuger i sostenible……. Els objectius de la ciutat han de ser, recuperar la permeabilitat, pacificar el trànsit i ordenar l’espai al voltant de la via, Tot això no està garantit: la solució del pont de la Riera d’Alforja, el encreuament del Molí de la Torre, el pas per Vilafortuny, requereixen la participació de l’Ajuntament, sí o sí. També és el cas de les parades, com la del Molí de la Torre, on s’ubica el CEIP Cambrils, o els quatre camins on s’ubiquen els dos equipaments escolars, el rosa i el blau. Aquests són exemples de la importància de la participació de l’Ajuntament en el projecte.

La solució tècnica que proposa el projecte resulta contradictòria; Ample ibèric es sinònim d’una solució tipus tren convencional, una màquina pesada i amb poca capacitat de frenada i acceleració; un tren no pot fer de tramvia urbà. Els tramvies moderns, de nova planta, funcionen amb ample estàndard (1.435 mm.) com és el cas de Saragossa i Barcelona. En el context actual, molt diferent del de fa 20 anys, l’ample estàndard UIC (unió internacional del ferrocarril), s’anirà imposant en el futur. La mostra és que el corredor del mediterrani migrarà de forma immediata a l’ample estàndard. Per tant no podem apostar per un sistema que es farà obsolet en pocs anys.

L’altre dubte fonamental és la via única, es pot deduir fàcilment que la freqüència de pas pot ser molt millor amb dues vies que amb una sola, tal com s’ha fet evident el tram Vandellòs Tarragona, un autèntic coll d’ampolla. Els tramvies que no necessiten catenària en part del recorregut és una tecnologia a avaluar, cal pensar en l’accés de vaixells per terra al Port. Aquesta millora no està disponible en l’ample ibèric així com tampoc la possibilitat en el futur de circular en pila d’hidrogen.

En resum, un seguit de dubtes que les bases de l’encàrrec no resolen i que temem que doni pas a un projecte incomplet, falta per conèixer la resta de fases sense les quals la resta del projecte no serà viable, el tram a l’estació de l’ave, a Reus, a l’aeroport . Sense debat públic i d’amagat no és poden fer actuacions tant importants pel futur de la ciutat. No és de rebut que es facin volar coloms com si estiguessin parlant del pati de casa seva. No es pot resoldre amb una nota de premsa improvisada de la nit al dia a rel de la moció presentada pel PP i recolzada pel PSC sobre aquesta qüestió.

Ana López, portaveu PSC Cambrils

Joan Llort (UGT): ‘Mobilitzacions 18 de febrer: Ara toca’

Joan Llort és secretari general d’UGT a Tarragona

Els treballadors i treballadores d´aquest país comencem a estar farts de promeses i que després no es portin a la pràctica. Quan la UGT demanem derogar les reformes laborals, derogar la llei de pensions de 2013 o l’apujada del Salari Minin Interprofessional, és per superar elements que permetin acabar amb els problemes tan greus que existeixen en el mercat de treball. Per tant, és el moment d’impulsar les mesures necessàries perquè ningú es quedi enrere.

La UGT, juntament amb l´altre sindicat majoritari, hem treballat durant la pandèmia per sostenir a les empreses i les persones treballadores d’aquest país. Els treballadors han complert amb la seva responsabilitat per sostenir els sectors productius de la nostra economia. Ara, el Govern ha de fer un pas endavant i començar a implementar les mesures compromeses a tots els estaments de la societat.

Per tot això, ara toca la necessitat d’apujar l’SMI per 2021 per poder reactivar l’economia i el consum. No hi ha raons per no apujar-lo, més encara quan a Europa també ha repercutit amb força aquesta crisi i els diferents països l’estan augmentant. 

També ara toca la derogació de les reformes laborals de manera immediata, substituint els aspectes fonamentals i tan negatius de les mateixes per nous elements que permetin superar els problemes tan greus que existeixen en el nostre mercat de treball, amb l’objectiu de crear ocupació digna, decent i amb drets. 

I també ara toca la derogació de la reforma de pensions de 2013 i la necessitat de tornar a l’Acord Social de 2011. Per UGT i CCOO, és imprescindible que les pensions es revalorin cada any per llei d’acord amb l’IPC, es derogui definitivament el factor de sostenibilitat (que empobrirà any a any als nostres pensionistes) i assegurar la viabilitat i sostenibilitat del nostre sistema públic. 

És el moment: el dia 18 ens concentrarem a les 12 del migdia a la plaça Imperial Tarraco perquè ara sí toca.

 

Cristina Berrio (PSC): ‘El 14 de febrero, con Salvador Illa cambiaremos de pantalla’

Cristina Berrio.

En marzo de 2020 el mundo se paró, y con la pantalla en “pausa”, la clase media española sufrió la última y peor de las embestidas.

Nací en Campo Claro y vivo desde hace muchos años en el barrio del El Pilar. Por mi manera de ser y mis propias circunstancias personales, hablo y me relaciono a diario con decenas de vecinas y vecinos de aquí, de Campo Claro, de Bonavista, de San Pedro y San Pablo o de cualquier barrio de Tarragona. Cientos de casos de personas, con nombres y apellidos, que ejemplifican la inseguridad y las dificultades para llegar a final de mes. Para pagar el agua, la luz, el alquiler, o simplemente para poder llenar la nevera semana tras semana. Familias ya golpeadas por la crisis de 2008, que cuándo todavía no se habían recuperado, se vuelven a enfrentar a la realidad de que en sus hogares no entra ningún ingreso.

Y en estas circunstancias, ante esta cruda verdad, vuelven a llegar unas elecciones autonómicas. Y me doy cuenta de que a mi vecina no le interesa el eslogan de nuestra campaña o que está harta de los discursos a golpe de banderas “indepes”, pero vacíos de soluciones a los problemas reales.

A mi vecina, lo que le interesa y me pregunta cada mañana, es cómo voy “a pelear” por sus derechos. Qué medidas sociales voy a defender para amortiguar el golpe económico que estamos sufriendo y que les sitúa, en algunos casos por primera vez, en el umbral de la pobreza.

Úrsula, Montse, Juanjo, Israel… trabajaré, trabajaremos con Salvador Illa al frente, para qué en los primeros seis meses de Gobierno, mediante el diálogo con los agentes socioeconómicos y el mundo local, se apruebe “la Agenda por el Buen Trabajo y las Nuevas Oportunidades”, con el objetivo de reducir el paro y contribuir a un tejido productivo más sostenible.

A día de hoy, el Gobierno de España ya ha implementado diversas medidas cómo el incremento salarial de un 0,9% para este 2021, las nuevas ayudas a las personas que han agotado la prestación de desempleo, o la necesaria aplicación en tiempo récord de un Ingreso Mínimo Vital histórico.

Pero aún podemos hacer más, mucho más. Por eso hay que ir a votar, porque los y las socialistas queremos establecer cómo prioridad urgente el aumento de la ocupación y la disminución del desempleo.

Xavi, Luís, Dori… tenemos que ir a votar, porque juntos y juntas, con el Presidente Illa vamos a pasar pantalla. Vamos a desactivar el botón de “pausa” provocado por la pandemia, pero también por los gobiernos de derechas y independentistas, y vamos a darle al botón de “recuperar la igualdad de oportunidades y el fin de la precariedad laboral”.

El 14 de Febrero, con Salvador Illa, lo haremos posible!

 

Xavier Sabaté: ‘No vull un país de focs de camp i kumbayàs’

Xavier Sabaté.

Als anys 60 i 70 del segle passat, a redós del maig del 68, van proliferar cantants i grups de folk. Qui més qui menys participàvem en algun. Sempre la guitarra a l’esquena, imitàvem Xesco Boix i Jaume Arnella i el Grup Falsterbó 3. Els nostres referents de fora eren Bob Dylan, Joan Baez i Pete Seeger. I tant ells, com els de casa, com nosaltres pensàvem que cantar era fer activisme cívic i per suposat polític.

Cantàvem a tota hora, als trens i als busos, a les places, a les vores dels rius, a les esglésies. Es va dir que érem “ kumbayàs “ perquè l’espiritual negre “ Kum ba yah’ ( deformació de Come by Here, ‘Vine aquí’ ) formava part dels nostres repertoris.

Vivíem feliços llavors emparats – tot sigui dit – per la protecció paterna  que sabíem que sempre ens podria donar un cop de mà. Què no farien ells que havien superat guerra i/o postguerra. Amb poca cossa en teníem prou: un entrepà, una cançó i si podia ser alguna arrambada a la guitarrista que tenies al costat en acabar la cantada.

Però aviat començàrem a dubtar de si la vida kumbayà ens solucionaria els problemes de les 8/10 hores de feina inacabables de l’estiu amb dissabtes i diumenges en supermercats o Hotels de Salou que et deixaven el magatzem per  dormir entre pots de tomàquets i prèssec amb almívar.

Però encara pensàvem que quan acabés el franquisme tot seria diferent, Catalunya seria rica i plena i la classe treballadora agrupada internacionalment deixaria de ser explotada. A més, érem els més avançats d’Europa. Seríem els primers en assolir la felicitat i ja no tindrien sentit les paraules d’Espriu:

“ Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Seríem com Suècia o Noruega . Kumbayà, my Lord, Kumbayà ¡¡¡¡

Vingué la transició i els qui ens dedicàvem a l’ensenyament traspassàrem aquest esperit kumbayà als infants; anàvem de colònies que era tota una novetat i vinga amb la cançoneta i amb altres per l’estil. Les nits muntàvem uns focs de camp de nassos desprès de jugar amb les llanternes i continuàvem cantant. Que si “ pujarem dalt del cim “ ; que si “ 9 pometes “

Però aquest món es va esvair i aviat ens vam adonar que Serrat ens havia advertit ja el 69 amb Machado que no existeix el camí sinó el caminar. Un dia cantava la Internacional al costat del Pep Jai , pagès i diputat i vaig sentir que on jo deia “ la lluita final “ ell deia “ lluita social”. En acabar li vaig preguntar sobre el tema i em va dir : “ Company, no hi ha lluita final, la lluita és cada dia “.

Ara portem deu anys de governants catalans que ens volen Kumbayàs, que fem focs de camp cada nit; que ens emboliquem amb símbols però amb els seus. Torra diu que “ apretem” encara que si “apretes” massa desprès t’envia ell mateix els mossos. Puigdemont diu a Perpinyà que ve la “lluita definitva” i jo recordo al Pep Jai que em va dir que no n’hi havia d’aquestes. Em diuen que amb la independència tindrem de tot i més i recordo que ja fa tres mil anys algú va prometre al poble que els portaria a un lloc on rajaria llet i mel i va resultar que era i és un país àrid i amb molt de desert…

No saben que tot aquest món feliç que ens prometien Huxley i Marx tampoc per moltes manis que ens “xupem”  i que la majoria de religions ho han vist tan fotut que t’ho prometen…. però per l’altra vida.

Així que prou de focs de camp i de kumbayàs. No cal renunciar-hi, eh ? Jo encara agafo la guitarra i de tant en tant em surt…. normalment per afinar però té la seva utilitat. Sóc socialista, federalista, sobiranista no-independentista però no proclamaré el socialisme ni vull que el proclami ningú. Ara, jo continuo lluitant perquè el meu país sigui el màxim de just i solidari possible.

Sóc sobiranista i vull que es posi a consideració del poble de Catalunya un pacte amb Espanya – que inclogui la llengua catalana – i amb Europa perquè el que teníem se’l va carregar el TC i els retalls del PP; però no demanaré referèndums que no siguin acordats encara que guanyin els meus.

Sóc federalista i lluitaré perquè Espanya ho sigui; però no vull que s’aprovi amb el 51% dels vots perquè demà algú ho pot tirar enrere amb el mateix percentatge.

I sí, que surtin del presó els monitors. Mai no hi haurien hagut d’entrar. Però que em tornin les meves institucions ocupades, els meus símbols menystinguts, els mitjans de comunicació públics partiditzats, el respecte a les normes que s’han fet a la seva mida . Perquè només així podrem tenir un país amb garanties d’afrontar els reptes que fa deu anys han oblidat els qui se n’havien d’ocupar i que no es poden encara si no és amb grans acords amb els veïns dels quatre punts cardinals.

 

Marina Berasategui: ‘Un país, una ciutat, un habitatge’

Per què volem un país lliure? Perquè volem una ciutat republicana? Doncs perquè volem un habitatge digne per a tothom.

El dret a l’habitatge és un dret fonamental. Per això, tenim l’obligació de vetllar-ne el compliment i treballar amb determinació per fer-lo accessible a tothom. La manca de competències i les ingerències del Tribunal Constitucional impedeixen l’evolució ferma de les mesures necessàries per regular el preu del lloguer i protegir les persones més vulnerables. Tot i això, des d’Esquerra continuem pensant que si no posem límits a l’augment dels preus del lloguer, l’habitatge mai esdevindrà un dret.

La determinació republicana per garantir un habitatge digne per als ciutadans i ciutadanes d’aquest país les concretem en sis línies de treball:
La primera és l’impuls del decret antidesnonaments, suspès pel Constitucional, aquest cop en forma de llei. El segon àmbit de treball és l’ampliació de la inversió en habitatge, arribant als 1.000 milions d’euros anuals. En tercer lloc, destaca el treball perquè en aquells municipis de forta demanda acreditada, un 15% del parc d’habitatge estigui destinat a polítiques socials. Altres mesures activades són la millora de l’aplicació de l’impost sobre habitatges buits, la creació d’un fons d’inversió social per a la construcció i el lloguer d’habitatge social i, per acabar, l’aprovació d’una llei d’arrendaments urbans catalana que protegeixi els llogaters davant els abusos.

Davant de causes multifactorials que originen les dificultats per fer efectiu el dret a l’habitatge calen respostes diverses. També ens fem les preguntes en l’àmbit local.

Primer ens preguntem: com podem avançar en un servei públic d’habitatge de proximitat a les ciutats? Hem de reforçar el model d’atenció d’habitatge a la ciutadania a través d’eines com les oficines de proximitat i l’atenció telemàtica per informació, assessorament i tràmits. Hem de col·laborar entre les administracions, les entitats del tercer sector social, el sector privat i la ciutadania organitzada. Hem d’excel·lir en la gestió del parc públic de lloguer.

En segon lloc, quines eines de planificació i gestió hem d’impulsar? Per un costat, hem de desplegar el marc legal, en què hi ha camp per recórrer. D’altra banda, també hem de planificar solidàriament a diversos nivells amb eines com el Pla Local d’Habitatge o el Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge. Per acabar, també cal impulsar àrees de conservació i rehabilitació.

Encara queda molta feina per fer. Però persistirem per garantir el dret a un habitatge digne per a tothom, des de ciutats republicanes i des d’un país lliure.

Marina Berasategui Canals, regidora d’Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Reus i presidenta del Consell Municipal de l’Habitatge de Reus

Edgar Fernández (CUP): ‘El vot per a la CUP és el vot útil antifeixista’

Edgard Fernández. Número 2 de la candidatura de la CUP

El dissabte passat a quarts de dotze de la nit, VOX va anunciar que faria un míting a la ciutat de Reus amb presència del seu número dos, Ortega Smith. L’antifeixisme de la ciutat i la comarca es va organitzar ràpidament per plantar-li cara. Com no podia ser d’altra manera, les militants de la CUP i de l’Esquerra Independentista vam participar de la convocatòria i vam fer veure a VOX que no són benvinguts a la nostra ciutat.

Es dóna la casuística que el partit d’ultradreta i la CUP ens disputarem un diputat en els propers comicis del 14 de febrer. La nostra organització no només és un bastió contra el feixisme a nivell d’estratègia política, discurs i propostes, sinó que es troba en la situació que, obtenint representació per portar la veu del territori al Parlament, evitarà que entri la llista de VOX a la circumscripció. És el que en diem el vot útil antifeixista.

El debat de la normalització

Actualment, hi ha un debat als mitjans de comunicació sobre de quina manera s’ha d’encarar la presència de VOX en aquesta campanya. Aquest debat, al nostre entendre, arriba tard. Mentre, per una banda, es fan aquestes consideracions, per l’altra els entrevisten i els deixen participar dels debats electorals equiparant-los a un partit normal i, de retruc, normalitzant també els seus postulats d’odi contra les persones migrades, el col·lectiu LGTB i les dones.

Aquest debat també existeix al carrer, per descomptat. Hi ha qui creu que, davant convocatòries com la de Reus del cap de setmana passat, s’ha de «fer un Tortosa», és a dir, fer-los el buit. Però com adverteix el fotoperiodista Jordi Borràs, «Ignorar l’extrema dreta, el feixisme, la dreta radical populista no fa que desapareguin». L’Esquerra Independendista sempre hem defensat que el feixisme avança si no se’l combat.

Estratègia antifeixista

Un altre exemple d’estratègia antifeixista en la línia combativa és la intervenció del diputat de la CUP Carles Riera en el debat electoral de TVE. Quan el candidat del partit ultradretà va engegar el seu discurs racista i islamòfob, Riera va plantar-se i va demostrar contundentment el seu rebuig vers la normalització de les proclames d’odi a la televisió pública. El discurs de VOX no ha d’ignorar-se sinó afrontar-lo de cara, de manera crítica i des d’una perspectiva de defensa dels drets humans.

Riera també advertia que Europa té una record molt recent del perill que aquests discursos suposen. La CUP sempre hem defensat aferrissadament la importància de la reparació històrica i la denúncia del feixisme. És una obligació de les institucions públiques dur a terme tasques de sensibilització, divulgació i reparació com a denúncia i prevenció del feixisme que ens facin entendre també el moment actual.

I, en aquesta mateixa línia, cal tenir en compte per què el populisme que pregona VOX cala en la nostra població. En moments de crisi profunda com l’actual, atiar el foc i polaritzar l’opinió pública en detriment dels més vulnerables dona rendiment electoral. Però cal advertir a la classe treballadora que l’extrema dreta només té com a prioritat defensar els interessos dels més rics. A més a més de combatre’ls de cara, recuperant pam a pam el terreny que han invadit, la millor estratègia antifeixista és treballar per una transformació social anticapitalista, feminista i ecologista.