TARRAGONA 21

Roger Quesada: ‘La qualitat que no es veu’

Navegant per internet vaig trobar una oferta en la qual un restaurant oferia mariscades completes a 8 euros per comensal, inclosa la beguda i les postres. La sorpresa va ser important, i la posterior indignació també. Com es pot oferir una mariscada amb una mínima qualitat i servei a aquest preu?, Quin marisc serveixen?

El doctor Roger Quesada és membre de l’equip de Maxilart

Els pensaments em van portar al camp dels serveis i en el meu cas al de l’odontologia i les innombrables ofertes que es poden veure cada dia en bustiades, anuncis, cartells, etc. He pogut arribar a veure implants “GRATIS”, on únicament es paga la pròtesi. Implants gratis?, Quina qualitat d’implants posen?, Quin estudi i preocupació se li ha fet a aquest pacient?

Quan ens endinsem en el camp de la salut, i en altres camps dels serveis també, és important entendre que no s’està comprant un producte. El que s’està pagant és una implicació en l’estudi, una experiència, una preocupació, una habilitat i la capacitat de resoldre tots aquells problemes que poden sorgir en qualsevol dels passos del procediment i en el futur del tractament.

Com es tracten els teixits, com es donen els punts sense danyar estructures, com s’acarona l’os, com ens preocupem per complir els paràmetres de l’estètica de la dent i de la seva funcionalitat, etc, etc, etc.

Tot això és molt important i la podem nomenar com “LA QUALITAT QUE NO ES VEU”, aquella qualitat que el pacient no és capaç de veure, ni percebre, ni moltes vegades d’entendre: però serà la que ens permetrà gaudir d’un tractament satisfactori. A curt, a mitjà i sobretot a llarg termini.
Gasti poc, però sobretot gasti bé, Gasti en “LA QUALITAT QUE NO ES VEU”.

Òscar Peris: ‘No ens rendirem’

Davant l’hora greu que està vivint el nostre país, amb la vulneració dels drets i les llibertats polítiques que afecta a les nostres institucions democràtiques i a la ciutadania de Catalunya, m’agradaria traslladar les següents reflexions.

Òscar Peris, diputat d’ERC al Parlament de Catalunya

REBUTGEM la persecució ideològica i política que des de les instàncies judicials i governamentals de l’Estat s’està portant a terme contra l’independentisme i els seus representats electes. La defensa de la independència de Catalunya i dels valors republicans no només és legítima i està emparada pel dret de llibertat ideològica i participació política, sinó que avui a més, emergeix com la proposta política necessària per aturar la retallada de drets i llibertats.

FEM UNA CRIDA als demòcrates de Catalunya, de la resta de nacions de l’Estat i també d’Europa, a mobilitzar-nos de forma pacífica, democràtica,en defensa dels drets civils. L’atac que avui pateix l’independentisme no és només un atac als qui donem suport al projecte, sinó que és també un atac al conjunt de drets i llibertats polítiques a la que tots els demòcrates hem de respondre.

CONTINUAREM treballant per la llibertat de Catalunya, la justícia social i la fraternitat entre les persones i els pobles. Al llarg de la nostra història com a formació política hem viscut moments difícils, i ara ens trobem de nou davant la persecució política d’un Estat que no vol resoldre les diferències polítiques a les urnes sinó que utilitza de forma arbitrària els poders de l’Estat per combatre idees i persones.

Són dies durs per a tots nosaltres, la repressió s’ha acarnissat de nou amb els nostres companys i companyes. L’Oriol , la Dolors, la Carme, i en Raul empresonats, la Marta, en Toni i la Meritxell a l’exili. Enfadem-nos, indignem-nos, plorem. Fem-ho, hi tenim tot el dret. Però fem-ho ràpid i aixequem-nos. Tornem-hi amb més ganes, més forts, més ferms, més determinats. Tornem-hi cívicament i pacífica. Convertim la ràbia en força. Ho farem per tots ells. Que tothom tingui clar que farem que tot aquest sacrifici valgui la pena.

Per aquesta raó, els milers de militants i regidors, els centenars d’alcaldes i alcaldesses, els nostres diputats i diputades i el conjunt de càrrecs electes d’ERC ens comprometem a continuar sumant voluntats a favor de la proposta republicana, des de la voluntat de diàleg però des de la més ferma de les conviccions, i ens conjurem a cohesionar encara més aquesta societat i el país, i la millor manera de fer-ho és ser més i més forts.

ERC ha estat sempre una eina al servei dels anhels col·lectius del país des de la defensa dels valors republicans: la llibertat, la fraternitat i la igualtat d’oportunitats. Servir la ciutadania és avui, com ho ha estat sempre, la raó de ser d’ERC. I volem fer una crida als ciutadans i ciutadanes que comparteixen aquests principis: obrim de bat a bat les nostres portes a totes aquelles persones que els volen defensar de manera activa. És el moment de fer un pas endavant i enfortir-nos. SEGUIREM treballant per sumar més gent, per fer-nos més forts, per ser encara més generosos i per ser eficaços. I per això urgim a recuperar amb la màxima celeritat possible les nostres institucions i acabar amb l’aplicació de l’article 155 com a pas imprescindible, encara que no suficient, per complir amb la voluntat majoritària del poble de Catalunya expressada democràticament.

Visca la República!

 

Xavier Balsells i Ramon Vilaltella: ‘Setmana santa tarragonina: una mirada als nous temps’

Enguany el Gremi de Pagesos de Sant Llorenç i Sant Isidre fa 697 anys, una efemèride més que centenària i que demostra, amb escreix, el llarg recorregut del gremi amb la pagesia, però també amb la religió i la cultura a la ciutat de Tarragona. Una xifra que evidencia de manera inequívoca el relleu generacional que ha permès que la tradició gremial perduri avui dia. El Gremi deu la seva existència, en gran part, a què joves i grans hem fet possible el manteniment de l’essència i el patrimoni generació rere generació.

Xavier Balsells Roig & Ramon Vilaltella i Bosch. Vocals del Gremi de Pagesos de Sant Llorenç i Sant Isidre.

Sens dubte el relleu generacional no solament és una qüestió vàlida pel Gremi de Pagesos sinó que pel conjunt de la Setmana Santa de Tarragona, les 12 associacions que la conformen, és essencial. La nostra Setmana Santa és una tradició documentada des del 1550 que ha tingut els seus alts i baixos, però que segueix ben viva. Els anys 70 del segle passat, semblava que la Setmana Santa tarragonina s’anava apagant poc a poc per la manca de participants, fet que xocava amb la voluntat de moltes dones de participar-hi tot i no estar permès. Va ser precisament la incorporació de les dones l’any 1980, el que va salvar la nostra Setmana Santa i el que va permetre obrir-la de forma igualitària a la societat actual. Quasi 40 anys després d’aquesta fita, ens trobem davant d’un nou gran repte: el relleu generacional.

Milers de tarragonines i tarragonins participem de les processons i els actes de la Setmana Santa, concretament, més de 3000 persones desfilem a la Processó del Sant Enterrament el Divendres Sant, i les xifres desmenteixen el vell mite que aquesta festivitat és només per a gent gran. Els portants, els integrants de les bandes musicals, els arrengladors, els confrares de les files… som cada cop més gent jove, compromesa amb el manteniment d’aquesta sacra tradició i la seva renovació.

En el relleu a la presidència de l’Agrupació d’Associacions de la Setmana Santa de Tarragona, el nou president Francesc Seritjol defensava el paper dels joves i en valorava la seva importància, afirmant que “avui dia hi ha molta gent jove, ja hi ha un relleu generacional, però falta que ens ho creguem”. En la mateixa línia el pregoner de la Setmana Santa 2018, Adolf Quetcuti, advocava per un “replantejament comú i una obertura al debat intern” per tal de “generar capacitat d’acollida a persones de diferents edats” i construir “un relleu generacional amb una línia més pedagògica i oberta als joves”. Una defensa que celebrem i refermem com a condició necessària per a la continuïtat d’aquest llarg costum.

La història de la tradició religiosa més genuïna continuarà si els joves hi som i ens hi posem al davant. Conjurem-nos doncs joves i grans per a fer possible que la Setmana Santa de Tarragona segueixi bategant durant els propers anys, mantenint el seu esperit, però obrint-se als nous temps.

Comunicat de la Creu Roja: ‘Un miler d’infants moren cada dia a causa de malalties vinculades amb l’aigua’

Un ecosistema degradat afecta tant la quantitat com la qualitat de l’aigua, limitant la seva disponibilitat per a ser consumida per l’ésser humà. Actualment, 2.100 milions de persones viuen sense aigua potable, situació que afecta la seva salut, educació i vida. Com cada 22 de març, la Creu Roja se suma a la commemoració del Dia Mundial de l’Aigua.

L’aigua és un element essencial del desenvolupament sostenible. Els recursos hídrics i la gamma de serveis que presten, juguen un paper clau en la reducció de la pobresa, el creixement econòmic i la sostenibilitat ambiental. L’aigua propicia el benestar de la població i el creixement inclusiu i té un impacte positiu en la vida de milers de milions de persones, ja que incideix en qüestions que afecten la seguretat alimentària i energètica, la salut humana i el medi ambient.

En l’actualitat més de 663 milions de persones viuen sense subministrament d’aigua potable prop de la seva llar, cosa que els obliga a passar hores fent cua o traslladant-se a fonts llunyanes, així com a fer front a problemes de salut a causa del consum d’aigua contaminada. 1.800 milions de persones usen una font d’aigua contaminada per matèria fecal, fet que les posa en risc de contraure el còlera, la disenteria, el tifus o la poliomielitis.

L’aigua no potable i unes pobres infraestructures sanitàries, així com la falta d’higiene, causa al voltant de 842.000 morts l’any. Diàriament, 1.000 nens i nenes moren per aquestes causes.

La Creu Roja Espanyola, com a Organització Humanitària i promotora dels Drets de les persones, i en virtut del seu compromís amb les persones més vulnerables, porta a terme una àmplia intervenció en matèria d’aigua dins i fora de les nostres fronteres. Les seves mesures, tant internes com externes, se centren fonamentalment en el foment d’un ús responsable de l’aigua, la sensibilització sobre el seu consum, la cura d’aquest recurs, la creació d’aliances o la posada en marxa de projectes d’aigua i sanejament en països en vies de desenvolupament.

Cal   destacar   la   col·laboració   de la Creu   Roja   amb   el programa   de   vigilància d’Escombraries Marines del Ministeri d’Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient. A través d’aquest projecte, per exemple, durant el 2017 es van fer tasques de vigilància d’escombraries marines a 21 platges.

Creu Roja, a més, està compromesa amb el medi ambient a través de la seva crida “AMB EL MEDI AMBIENT CADA COP MÉS A PROP DE LES PERSONES”. El canvi climàtic, provocarà que els recursos hídrics disponibles al planeta siguin cada vegada més escassos, afectant directament la qualitat de vida de totes les persones. La intervenció de la Creu Roja consistirà en garantir que la població que pateix les conseqüències de la degradació ambiental millori la seva qualitat de vida, amb la reducció dels danys generats per aquestes amenaces ambientals.

Fora del nostre país, la Creu Roja duu a terme 28 projectes d’aigua en 11 països d’Amèrica, Àfrica i Àsia que beneficien més de 545.000 persones. A més, la Creu Roja compta amb un dispositiu especial per donar suport a la població afectada per desastres naturals, la Unitat de Resposta en Emergències (ERU, en les seves sigles en anglès) d’Aigua i Sanejament, amb capacitat per subministrar 225.000 litres d’aigua al dia. Aquestes unitats estan compostes per professionals especialitzats i prèviament formats, disponibles en qualsevol moment del dia. El sistema es troba operatiu, preparat i empaquetat convenientment per al seu transport durant els 365 dies de l’any i pot ser desplaçat a qualsevol lloc del món.

L’ERU   d’Aigua   i   Sanejament   compta   amb   5   plantes   potabilitzadores, així   com l’equipament necessari (mànegues, canonades, dipòsits d’aigua, aixetes, etc.) per a:

  • Captar, potabilitzar, emmagatzemar i distribuir fins a 225.000 litres d’aigua al dia.
  • Proveir d’aigua d’alta qualitat 15.000 persones diàriament durant 3 mesos, incloent centres sanitaris.
  • Millorar la capacitat de sanejament d’una població de 5.000 persones (gestió de residus sòlids, instal·lació de latrines, etc.).
  • Promocionar hàbits d’higiene saludable entre la població després de l’emergència.

Elisa Vedrina: ‘Trabajando para nuestros clubes y deportistas’

Aunque una parte de la maquinaria municipal en materia deportiva esté lógicamente centrada en la organización de los Juegos Mediterráneos que acogeremos en menos de cuatro meses en nuestra ciudad, desde la Concejalía de Deportes del Ayuntamiento de Tarragona procuramos seguir velando por la actividad deportiva ordinaria de nuestros clubes y deportistas. Para nosotros, clubes y deportistas son importantes, pieza clave del deporte de nuestra ciudad, y por ello seguimos trabajando para, por y con ellos en la promoción y mejora de la práctica deportiva. En los últimos meses nos hemos ocupado de manera intensa en dos ámbitos que son ya una realidad: la redacción de unas nuevas bases de subvenciones deportivas y la nueva regulación de uso de los campos de fútbol municipales.

Elisa Vedrina Elisa Vedrina és consellera d’Esports de l’Ajuntament de Tarragona

Una de las grandes apuestas de la concejalía que dirijo es promocionar y facilitar la práctica deportiva. Para ello decidimos apostar por dotar a la ciudad de unas normas reguladoras modernas y que se adaptaran a las necesidades de nuestros clubes y deportistas. Las nuevas bases de subvenciones emanan del convencimiento incuestionable de que tanto el dinero como el patrimonio público son sagrados, y deben ser administrados y gestionados con las mayores garantías, en favor del bien común y de manera que dicha gestión incida positivamente en ayudar a cada persona a desarrollarse plenamente y así contribuir al desarrollo de la sociedad. Proteger los recursos públicos, dotar a los órganos de gobierno de mayor flexibilidad ejecutiva, y añadir programas y criterios de valoración a los ya existentes, son los fines que perseguimos con la redacción de estas bases, de modo que la promoción del deporte base, familiar y social, con especial atención a las familias de rentas bajas, al deporte femenino y al deporte inclusivo quede protegida y defendida.

Un hecho destacable, y que me hace estar especialmente orgullosa del equipo humano que trabaja en y para la Concejalía de Deportes, radica en la satisfacción que supuso recibir un apoyo unánime a dichas bases por parte de todos los grupos municipales en el Pleno Municipal del pasado mes de enero. A este respecto, conviene añadir que un borrador de la propuesta de bases fue enviado a todos los grupos municipales, que tuvieron ocasión de hacer aportaciones que procuramos recoger de forma consensuada. Una vez más, el criterio de servicio a la ciudadanía estuvo por encima de los diferentes, y siempre legítimos, enfoques políticos.

En referencia a los campos de fútbol municipales, el trabajo acometido en su día por mi querida predecesora Marbel Negueruela ha cristalizado en una propuesta concreta de regulación de uso de dichas instalaciones municipales. Esta convocatoria, ya en vigor, proporciona una mayor seguridad jurídica a ambas partes, mientras elaboramos un nuevo modelo de gestión para estos equipamientos. De esta manera armonizamos todos los campos bajo un mismo paraguas, a la vez que nos ocupamos de avanzar en la gestión de dichos espacios de manera equitativa entre los diferentes clubes. Paralelamente, y como parte de ese proyecto de acercarnos con paso firme a un nuevo modelo de gestión, se está llevando a cabo un estudio de situación de los campos de fútbol municipales, con el objetivo de detectar las necesidades y carencias de cada uno y priorizar adecuadamente las actuaciones de mejora que sean necesarias.

Toda esta actividad normativa tiene un objetivo claro: promocionar, facilitar, defender y proteger  la práctica deportiva en nuestra ciuda. Porque, aunque los Juegos Mediterráneos son un evento muy relevante, nuestros clubes y deportistas son, para nosotros, lo más importante.

Elisa Vedrina és consellera d’Esports de l’Ajuntament de Tarragona

Josep Maria Macias: ‘El Circ romà de Tàrraco: un altre tren perdut?’

Novament, la història de la nostra ciutat ens ha ofert una oportunitat que, altre cop, estem desaprofitant. Excepcionalment, el circ de Tàrraco es va construir dins de la ciutat romana i, a més dels requisits propis dels ludi circenses, calia preveure la connexió entre l’àrea residencial i el recinte monumental superior d’una gran capital imperial. Per tot això aquest Circ s’alçà amb sòlides voltes i nombrosos vomitoris de circulació, tot i que la norma habitual era l’aprofitament de grans explanades fora muralles amb graderies fetes sobre terraplens i amb una arquitectura d’escassa envergadura. Per exemple, el gran Circ Màxim de Roma és avui una explanada amb escassos vestigis arquitectònics; o l’hipòdrom del parc de la Torre d’en Dolça de Vila-seca pot considerar-se també una mena de Circ a l’antiga.

A més, a l’àrea del Circ hi ha segments de la muralla romana més antiga alçada fora la península itàlica, més altres muralles i torres d’època medieval i moderna. La Part Alta és una lliçó viva d’Història i de processos d’adaptació o de reutilització urbana, i que romanen silenciats per una museografia excloent centrada en l’època romana. La plaça de la Font és la quarta part de l’arena del Circ i els carrers del Trinquet Vell o del Trinquet Nou –en referència a l’antic joc de pilota que encara perviu al País Valencià- no s’entenen sense tenir en compte l’aprofitament de les grades romanes per part dels espectadors medievals.

La voluntat política d’implantar la marca Tarraco com a únic referent turístic i identitari ha conduït a una política de recuperació urbana del Circ romà desmesurada i històricament empobridora. Malauradament, tot això s’ha executat en l’etapa democràtica, sense un Pla Director del Circ de Tarragona ni cap línia d’actuacions consensuades entre tots els partits polítics ni agents patrimonials. El que s’ha fet amb el Patrimoni ha estat el resultat dels criteris i recursos que han aplicat els diversos Consellers de Patrimoni de torn, o bé de forma delegada pels seus tècnics de confiança.

Que hem fet fins ara?

Els anys 80 del segle passat representen l’eclosió de l’anomenada “arqueologia urbana” i, de la mà d’un alcalde-historiador, s’inicià un procés de transformació de la capçalera oriental del Circ que dignificà un dels principals accessos a la ciutat. Aquesta intervenció ha afectat uns 3000 m2 i, juntament amb la Torre del Pretori, s’ha creat un dels complexos museogràfics més visitats i atractius de l’Estat. Inicialment, es comptava amb l’expropiació d’un costat sencer de la baixada de la Peixateria, però nous criteris polítics desenvolupats a partir de l’any 1989 limitaren el projecte.

Posteriorment es va procedir a l’expropiació i enderroc de diversos immobles de la Part Alta per tal de recuperar la visió del Circ: C/ del Trinquet Vell, Plaça dels Sedassos i cantonada Trinquet Nou/Sant Oleguer (bé, en aquest darrer cas no es veu res). Per altra banda, les restes del núm. 45 de la Plaça de la Font, un dels indrets més ben conservats, no han estat socialitzades. Aquesta política reflecteix com s’ha prioritzat la contemplació de les restes del Circ, indiferentment de la seva “vialibilitat museogràfica”, per sobre de la conservació de l’urbanisme postmedieval de la ciutat. Conseqüentment tenim nous “espais de contemplació arqueològica”, Trinquet Vell/Enrajolat i Sedassos, amb una escassíssima senyalística centrada en l’edifici romà. Costa trobar informació relativa a les muralles medievals i també en les restes romanes conservades dins dels negocis privats.

Figura 1. Detall de les restes del carrer del Trinquet Vell

Urbanísticament, sempre s’ha optat per conservar aquests vestigis a l’aire lliure, en detriment de la renovació dels immobles urbans tot incorporant les restes arqueològiques en el subsòl o en la planta baixa –les anomenades criptes arqueològiques tant emprades en altres ciutats. No sé si algú s’ha preguntat si en tots aquests solars s’havia d’haver actuat de la mateixa manera, o si ha calibrat els costos econòmics a llarg termini que representa aquesta política en el conjunt de les despeses de conservació, obertura al pública i difusió de l’extens patrimoni local. A nivell conceptual, gairebé tot allò que es pot explicar a la Plaça dels Sedassos i en el Trinquet Vell podria mostrar-se millor en la inacabada i exitosa zona museogràfica de la capçalera del Circ, on l’enllaç entre el Pretori i el Circ resta alterat per una illa de 6 immobles que presenten diferents estats de conservació i d’ocupació.

El nou projecte de la Plaça dels Sedassos

El tractament actual de la plaça dels Sedassos exemplifica les conseqüències negatives de la manca d’una estratègia global i dilatada en el temps. Tot plegat ha estat una fugida endavant que ha acabat en una excessiva sectorització museogràfica del Circ afectant, al meu entendre, en excés a la fesomia històrica de la Part Alta. Tot això és més greu si tenim en compte que la manca de recursos econòmics hauria de comportar actuacions més prudents i consensuades. Cal tenir present que aquí els treballs s’iniciaren a mitjan dels anys 80 del segle passat i que han definit un recinte de reduïdes dimensions amb moltes dificultats d’accés i rendibilització social. Això mateix passa amb la resta dels vestigis del Circ que es troben entre els carrers dels Ferrers i el de Sant Domènec. A més, si fos el cas, l’obertura pública d’una nova subseu del Museu d’Història representaria incrementar els costos de vigilància permanent; tot i que es podrien implementar visites guiades puntuals a demanda.

Figura 2. Les restes de la Plaça dels Sedassos abans dels treballs en curs.

Figura 3. Detalls dels treballs actuals (foto de David Silvestre al facebook ‎Amics del CRBMC Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya)

Què es pot fer amb les restes de la plaça dels Sedassos i com finalitzem 30 anys d’expropiacions i excavacions? Això és el que s’han hagut de plantejar els actuals responsables municipals, els quals han tirat endavant un projecte que ha estat aprovat per la Comissió Territorial de Cultura de la Generalitat. No ha transcendit, o no m’he assabentat, la postura de l’oposició municipal envers aquest projecte. Tot i que de vegades em pregunto si el desprestigi que ha adquirit l’arqueologia en aquesta ciutat fa que ja no sigui una arma d’interès polític.

S’ha optat per cobrir part de les restes arqueològiques i, més enllà de la idoneïtat tècnica i legalitat jurídica d’aquesta solució (penseu en tot l’enrenou de la restauració del teatre de Sagunt), no acabo de percebre la utilitat social del projecte.

Per a què servirà aquest segment de graderia? Per explicar el Circ no era necessari ja que hi ha prou recursos museogràfics i digitals, més barats d’executar, mantenir i renovar (per exemple el projecte Imageen o la base gràfica del projecte Arrel). Algú també ha dit que així la gent asseguda podria obtenir les mateixes sensacions que experimentaven els antics tarraconenses. Bé, és difícil que les façanes de la plaça dels Sedassos situades a uns vint metres produeixin aquest efecte!. En tot cas la realitat augmentada és una altra via per crear sensacions de vivència real. Crec que una restitució parcial de la graderia és molt útil, però no hagués estat més entenedor reconstruir-la en la capçalera del circ, en concret una estreta franja enfront del carrer del Cós del Bou, des d’on podríem veure l’Ajuntament o les carceres? També s’hagués pogut pintar la graderia, amb espectadors inclosos i a mode de trompe-l’oeil, en la mitjanera del núm. 26 de la plaça dels Sedassos.

Figures 4 i 5. Imatges finals segons el projecte desenvolupat per NAM Arquitectura.

Potser s’ha cregut convenient reforçar l’oferta de restauració d’una petita plaça d’uns 360 m2 de superfície i que actualment “només” compta amb sis bars o restaurants. Seran grades polivalents per menjar al carrer i per tenir un petit auditori dins la plaça? Així encara podríem explotar econòmicament una mica més la Part Alta. Un pas endavant en la construcció del Parc Temàtic de la Tarragona romana i en supeditació del veïnat a l’oferta turística. Si és així, voldria dir que es prioritza la rendibilitat per sobre de la dignificació del Patrimoni.

Seran accessibles les grades? Si la resposta és afirmativa això serà durant les 24 hores del dia o caldrà aplicar alguna mesura per tancar-les al vespre?

Poc a poc Tarragona es va convertint en un referent de les polítiques de restauració i musealització del Patrimoni Històric mundial. I aquí som tant generosos que no volem ensenyar com es fan bé les coses, sinó que impartim un mestratge de com no s’haurien de fer mai. I així evitem que altres cometin els mateixos errors. Deu ser una mena de pedagogia inversa.

Avancem sense reflexionar i qui dia passa anys empeny. Confiem en que les bondats històriques i geogràfiques de la nostra ciutat siguin suficients per fer-nos ser competitius en el present i el futur. Però els trens de les oportunitats passen i no tornen.

Josep M. Macias Solé

Arqueoperplex

Jordi Martí (CUP): ‘El 8 de Març i vaga general feminista (sobretot per a homes)’

Enguany, el 8 de març, a banda de celebrar-se el Dia Internacional de la Dona Treballadora, o el Dia de la Dona segons qui ho diu, i de fer-se totes les activitats reivindicatives que des del moviment de les dones es porten a terme en aquesta jornada des de fa anys, hi ha convocada una vaga general feminista a nivell internacional, i també, és clar, als Països Catalans. Una vaga que vol ser alhora, com a vaga  laboral, una convocatòria adreçada a tota la classe treballadora (homes i dones) però de forma especial a tot el sector de cures (retribuïdes o no), que evidenciï la seva invisibilitat i la manca de corresponsabilitat en els treballs centrals de la vida, assumides en l’absoluta majoria de les vegades només per dones; una vaga també de consum, per contribuir a posar la vida en el centre de l’existència; i estudiantil.

Jordi Martí és conseller de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

No es tracta d’una vaga simbòlica només, tot i que també. La del 8 de març és una vaga reivindicativa per assenyalar i desmuntar els sectors i els espais de vida i de treball on les dones són menystingudes, subestimades, explotades, esclavitzades, agredides, assetjades, violades o assassinades. Aquestes no són paraules qualssevol. Són algunes de les formes de dominació que els homes exercim damunt de les dones, a vegades conscientment i d’altres com a conseqüència d’aplicar la “normalitat” que mai no és més “normal” sinó producte de segles de patriarcat i, per tant, de violència.

I quan dic “els homes”, dic “els homes”. Perquè no podem tombar el cap i pensar que són els altres i no jo, que no és un tema que m’afecti perquè jo no ho faig, que ells sí però jo no… el patriarcat ens afecta a totes i tots i els privilegis que tenim com a homes en aquesta societat a qui hauria de fer entendre abans que a ningú que si som així és perquè gaudim d’ells és, precisament, a les persones que els tenim.

No val explicar que ja fem tot el possible per la igualtat amb les nostres companyes, o que condemnem les agressions de tot tipus contra les dones i aquestes no ens afecten perquè nosaltres no les protagonitzem. Si es donen, en bona part, és gràcies a l’ordenació social on vivim i aquesta és producte, també, de les nostres inaccions i de les nostres accions.

Inaccions, per exemple, quan analitzem dades de bretxes salarials més que evidents i, un cop sabudes i assimilades, les guardem com a constatació del “jo ja ho deia” i punt i final. O quan un –o una- masclista desbocat explica acudits “sobre dones” i callem sense posar en dubte qui els explica. O quan veiem relacions tòxiques a la vora basades en l’absoluta dominació masculina. O quan assumim com a “normals” moltes coses que ni ho són ni ho haurien de ser.

Accions, per exemple, quan neguem que moltes de les nostres accions no serien com són si la igualtat efectiva existís i no fóssim conseqüència clara d’unes formes de dominació que tot i que sabem que hi són no valorem en tota la seva profunditat. Accions quan justifiquem actituds i maneres de fer que defensem com a pròpies o “sempre ho he fet així” sense enfrontar-nos-hi i desmuntar-les fins a entendre que si són així és perquè són bases del patriarcat.

Accions quan no donem molta més importància al treball de cures no retribuït que a l’esclavitud amb nòmina que suposa el treball assalariat.

Lluitar contra la “normalitat” del masclisme imperant, contra la normalització de maneres de ser i de fer que contribueixen –i de quina manera- a mantenir les opressions de gènere que porta associada qualsevol societat patriarcal, és una manera d’intentar alliberar-nos del paper que com a homes se’ns ha atribuït des de ben petits. I estripar i esborrar aquest paper crec que és l’única manera clara i efectiva de posicionar-nos en un món en què les dones sempre han assumit, des de l’obligació i el silenci massa sovint, les feines de cures i de casa endins, i que sempre han estat vistes per les mirades públiques com a menors d’edat sense capacitat per fer grans coses més enllà de perpetuar l’espècie.

És per això mateix que res del que es faci des del feminisme per desmuntar els privilegis que com a homes tenim, començant per la no igualació efectiva de drets laborals, tindrà conseqüències de canvi de model de fons si els homes no canviem i assumim la nostra posició en el món com a dominadors, part del problema i també, és clar, part de la solució si un cop assumides les formes de dominació ens afegim a la lluita de les companyes que des de fa anys i panys malden per desmuntar-la. I això vol dir estar disposats a canviar-ho tot o gairebé tot, perquè el món que vivim i de què gaudim ha estat en bona part configurat per la dominació dels homes damunt de els dones, almenys tant (tot i que jo penso que més) com ho ha estat per la lluita de classes o les diverses formes col·lectives de gestió dels fets nacionals.

Com a homes, podem entendre completament dues de les rebel·lies que proclamava Mara Mercè Marçal (la de classe i la nacional) en la seva “Divisa” però no hem nascut dones i de ben segur que entendre i compartir la tercera rebel·lia (la de gènere) ens resulta complicat com a mínim, més encara si no assumim que som nosaltres mateixos, els “homes”, els dominadors a qui cal combatre. És per això que des de l’autocrítica i l’assumpció del que som i d’on venim, cal que lluitem contra nosaltres mateixos. Només així ens podrem posar al costat de les nostres companyes en la lluita contra la nostra dominació. És així que podrem deixar de ser “homes” tal com hem sigut fins ara, renunciant als privilegis que el patriarcat de què formem part ens ha venut com a “normalitat”.

És per això que dijous 8 de març sortirem als carrers, perquè davant de les opressions contra les dones que veiem i sabem analitzar també ens cal posicionar-nos contra nosaltres mateixos tal com som ara. És per això que a banda de la vaga general de 24 hores, que farem perquè cal i és necessària, no deixarem de desmuntar-nos com a “homes” fins que no quedi res del que en bona part avui som.

A la vaga general feminista i desmuntem-nos com a dominadors per esdevenir, finalment, lliures, tant com puguem.

Ester Gomis (Unió de Pagesos): ‘Dones, dominem el món’

Tal i com ens diu la periodista Beatriz Serrano, les meves companyes i jo podríem dominar el món, però no podem perquè tenim feina a casa. Sí. Ens agradaria deixar de parlar del tema, però els nostres companys haurien de posar-hi de la seva part.

Ester Gomis, de
Dones d’Unió de Pagesos.

Estarem d’acord que avui en dia les dones pageses no hem d’aguantar les injustícies que les nostres avantpassades van haver de patir. Hem pogut escollir anar o no a la universitat. Avui podem portar pantalons, i també sabem portar el tractor. De que ens queixem? El feminisme és cosa del passat? Sembla un acudit, però és humor del negre. Les dones pageses i rurals passem pels mateixos problemes que les dones de ciutat, parlem de sous més baixos, o de la bretxa salarial, del sostre de vidre i de l’obligació no escrita que a naltros, dones pageses, ens toca perquè sí, la tasca de tenir cura dels nostres avis, fills i de les nostres cases.

D’aquesta manera, sense saber com, cedim el nostre temps per fer reunions, engegar projectes empresarials i poder anar a cursos formatius. La societat perd un gran potencial de creació, d’aprenentatge i d’expansió que pot tenir una mirada diferent. Hauríem de poder fer una agricultura en femení i fer un pas endavant, i ocupar les places que ens pertoquen a les juntes de govern de les cooperatives, les denominacions d’origen i tots els òrgans que governen i decideixen parts importants de les nostres empreses agrícoles, i, per tant, de les nostres vides. Sense por ni vergonya!

Qui ha dit que no ho podem fer? Hem demostrat de sobres que les feines dures del camp les sabem fer, i les sabem gestionar igual que ells. Per què sempre estem dubtant de la nostra capacitat, doncs?

Fa pocs dies, Unió de Pagesos va celebrar a Barcelona les Jornades Pagesia i País. Els conferenciants ens varen regalar frases tant potents com: “El món necessita una pagesia productiva, activa i viva”. Però cal afegir-hi que el més important és que una part important de la pagesia productiva, activa i viva són dones, i cal que aquestes dones es desempalleguin de les obligacions imposades i les deleguin a d’altres, com a mínim també el dia 8 de març per demostrar que som molt més importants del que ens volen fer creure.

Ja no ens val el “jo ajudo a casa”. Ara ens cal que cada persona que comparteix la vida amb nosaltres s’ocupi de la seva part de la feina que comporta una casa, amb els fills o les persones grans que hi viuen. I per tot això, encara ens cal ser “tres voltes rebel”.

Mònica Alabart (ERC): ‘Fem vaga!’

El 8 de març Dia Internacional de la Dona (abans dia de la dona treballadora), està convocada una vaga a tot el món per reivindicar la igualtat de drets i oportunitats, així com l’acabament de totes les formes de violència masclista.

Mònica Alabart és
Consellera ERC-MES-MDC a l’ Ajuntament de Tarragona.

El feminisme, com va dir Simone de Beauvoir, és una manera de viure individualment i de lluitar col.lectivament. El feminisme no és l’oposat al masclisme. El feminisme defensa la teoria de la igualtat i el masclisme la teoria de la inferioritat. El 8 de març és el dia de lluitar totes i tots units, tots els feministes, tots el que lluitem per la igualtat, per defensar els drets de les dones. Són molts els motius que ens porten a fer vaga:

Fem vaga perquè volem deixar de cobrar un 24% menys de mitjana respecte als homes. La bretxa salarial, o el que és el mateix, que les dones guanyen salaris significativament inferiors als que guanyen els homes, és innegable. Les dones guanyen menys que els homes i això comporta menors rendes per al col·lectiu femení tant en el present com en el futur, atès el seu lligam amb les prestacions de jubilació futures, i una major exposició al risc a la pobresa. De fet, en cap país del món les dones cobren més del 80% del que cobren els homes.

Fem vaga perquè volem que la igualtat entre homes i dones sigui efectiva, perquè no volem fer una doble jornada laboral cada dia. És ben evident que la dona s’ha incorporat al món laboral, dedicant gran part de la seva jornada a les feines fora de la llar, el que també sembla ben evident és que l’home no s’ha incorporat a l’esfera domèstica. Les dones continuen dedicant a les tasques de la llar més del doble del temps setmanal que hi dediquen els homes. Ni les dones naixem amb els gens de rentar els plats ni els homes neixen amb el gen de fer les reparacions domèstiques.

Fem vaga perquè estem en contra de la violència masclista. Perquè ens encén el micromasclisme, una forma invisibilitzada de masclisme, que no fa més que perpetuar i aprofundir en les desigualtats de gènere. Quan et diuen que no et posis aquest vestit tan provocador, que controlis la teva talla o no agradaràs a ningú, quan t’acusen de ser poc femenina, quan et diuen que et busquis un home que et faci feliç, quan no entenen que qui et fa feliç és una “ella” i no un “ell”, quan pressuposen que tu has de fer totes les tasques de la llar ja que ets la dona…

Fem vaga perquè no volem que l’embaràs ni la maternitat limiti la nostra carrera professional. Tenir cura dels fills, especialment quan aquests són petits, recau habitualment en la dona. Això té conseqüències per a les dones en tant que dificulta la possibilitat de conciliar la vida laboral i la vida familiar, la promoció laboral i el ple desenvolupament d’una carrera professional.

Fem vaga perquè volem acabar amb la feminització de la pobresa. Una de cada dues catalanes té rendes per sota del llindar individual de la pobresa. Una de cada quatre dones treballa a temps parcial, ser mare avui en dia és un bitllet cap a la precarietat laboral, jo no parlem de si s’és mare en una família monoparental!

Dones i homes de Tarragona, el 8 de març és el dia de fer vaga, de sortir al carrer, de reivindicar els nostres drets com a dones, però també com a societat. Cal començar a treballar perquè les noves generacions neixin empoderades, perquè les nostres filles creixin sense rols de gènere establerts. Volem nenes lliures. Perquè com va dir Rosa Luxemburgo “qui no es mou no nota les seves cadenes”.

 

 

Rocío León Aller: ‘Toca hablar de brecha salarial, de acoso sexual, de violencia machista, de…’

La mujer de la futura sociedad es social y económicamente independiente. Ya no está sujeta al menor vestigio de dominio y explotación, es libre, es la igual del hombre, dueña de su destino.

August Bebel, “La mujer y el socialismo” 1879.

El Día Internacional de la Mujer conmemora con orgullo la lucha de las mujeres. Fueron ellas quienes defendiendo el fin de la guerra y exigiendo pan se levantaron en una gran manifestación en 1917. La Revolución Rusa permitió conquistas inéditas para la mujer en aquella época.

Rocío León Aller. Secretaria de Políticas de les Dones del PSC Federació XVII

El 8 de marzo no es, por tanto, un día de fiesta. Nada tiene que ver con cenas, comidas y espectáculos destinados al sexo femenino con la única finalidad de hacer dinero alejándonos de nuestra historia y pretendiendo que copiemos un modelo neoliberal machista.

En el Día Internacional de las Mujeres, el 8 de marzo, las feministas reivindicamos la igualdad entre mujeres y hombres. También honramos la lucha de las mujeres en el movimiento obrero y socialista.

Las feministas socialistas aspiramos a transformar la sociedad. Feminismo y socialismo se encuentran con rapidez, ambas teorías denuncian el orden establecido, la subordinación y la explotación y ambas atacan la dimensión estructural de la opresión, ya sea el capitalismo, ya se trate del patriarcado.

Es una alianza que nació ya con el socialismo utópico, donde convergían ambas tesis. Fourier, Qwen, Saint-Simon, Claire Démar, Flora Tristán, defendieron que la verdadera transformación social, que la auténtica libertad de mujeres y hombres no vendrá de la mano del movimiento reformista sino del socialismo.

Somos herederas de Wollstonecraft, de la desvinculación de la situación de las mujeres de su naturaleza, una de sus aportaciones clave para el feminismo. Así que cuando M. Rajoy dice ahora no toca hablar de la brecha salarial nos está declarando la guerra a las mujeres que llevamos siglos de lucha. Nos alzamos contra el código napoleónico que nos negaba derechos civiles, nos subimos al tren de la libertad contra el gobierno del PP cuando pretendió lo mismo y este 8 de marzo volvemos a salir a las calles. Decimos basta a la brecha salarial, al acoso sexual, a la violencia machista, exigimos al gobierno que tome medidas para que se cumplan las leyes que nos convierte en ciudadanas de pleno derecho.

Rajoy alardea de tener mujeres que mandan. Ribera pretende aleccionarnos a las feministas desde pedestal neoliberal. El independentismo pretende colarse como reivindicación feminista. Para ellos ser feminista ya no es un insulto, pero nos insultan por serlo.

Al presidente del Gobierno no le gusta que las mujeres seamos libres e iguales. Tampoco a su aliado neoliberal que incluso defiende que nuestros cuerpos deben estar sometidos a las leyes de mercado. Y el separatismo, que nos ha ignorado en todos sus gobiernos, ha flirteado con la derecha recortándonos derechos y ahora pretende utilizar nuestra causa en su propio beneficio.

Cuando alguien independentista defiende la vida en comuna y se autodenomina feminista sin fronteras demuestra tener un lío mental de tamaño considerable. Están deshonrando la memoria de las luchadoras comuneras, que orgullosas se proclamaban herederas de los clubes plebeyos revolucionarios jacobinos. El internacionalismo era uno de los signos más emblemáticos de la Comuna y lo que convocó a mujeres como Sonia Kovalevskaya, proveniente de un movimiento moscovita a favor de la emancipación de la mujer, a compartir los ideales de igualdad y libertad que defendían en su tierra natal.

Así que saquen sus sucios intereses de nuestra noble causa. Súmense a defender los derechos y las vidas de las mujeres. Conmemoren el trabajo hecho por las feministas y denuncien que las mujeres aún nos enfrentamos a múltiples desigualdades y violencias.

Este 8 de marzo salgamos, una vez más, a gritar que no existe democracia sin mujeres. No nos podemos permitir ni un paso atrás.

Rocío León Aller. Secretaria de Políticas de les Dones del PSC Federació XVII

Camí Mendoza: ‘Cambrils exigeix un tren de qualitat i el desmantellament de les vies’

Volem un transport que sigui públic, digne i de qualitat. Aquesta és l’aposta que volem des de Cambrils i constantment reivindiquem per aconseguir un municipi cohesionat i ben comunicat amb el territori. El tren actualment és una prioritat que cal exigir per la nostra ciutat, ja que és una reclamació històrica, per aconseguir desfer-nos de les barreres arquitectòniques i la perillositat i garantir la seguretat de totes i tots els convilatans.

Camí Mendoza és alcaldessa de Cambrils

Tenim reptes que hem d’afrontar: posar en funcionament la nova l’estació del Corredor del Mediterrani i aconseguir el desmantellament de l’antiga via del tren que creua el terme municipal de Cambrils. Hem d’exigir celeritat al govern espanyol, davant la passivitat d’un estat que gira l’esquena a Catalunya i al territori. Exemples clars són els resultats de les visites dels dos darrers ministres de Foment. L’abril del 2016, Ana Pastor va visitar la nova estació i va afirmar que després de l’estiu calorós estaria en funcionament. El juny del 2017, Iñigo de la Serna va assegurar que el primer trimestre del 2018 estaria en funcionament. Necessitem apostar per Cambrils, pel Camp de Tarragona i necessitem els recursos per fer-ho realitat.

Un projecte clau per Cambrils també serà el desmantellament de les vies actuals quan la nova estació estigui en funcionament. Juntament amb els Ajuntaments de Mont-roig del Camp, Salou, Vinyols i els Arcs i l’Hospitalet de l’Infant-Vandellós, hem exigit comptar amb el projecte de desmantellament, el pressupost i un calendari amb terminis d’execució pròxims, ja que cap dels municipis vol tenir una infraestructura en desús en ple centre urbà. Aquesta proposta és vital per aconseguir connectar el territori, millorar la seguretat i evitar les barreres que fragmenten la ciutat. I, reivindiquem la cessió dels terrenys que ocupa l’actual via del tren a Cambrils, per crear, en un futur, un passeig, un tramvia o el Tramcamp i poder estar així connectats amb els municipis més propers.

Volem un Cambrils connectat i cohesionat, ho defensem avui i sempre. Volem que desapareguin les barreres arquitectòniques, la perillositat i sobretot, aconseguir gaudir d’un transport de proximitat, públic i de qualitat. Treballem de valent per exigir a l’estat espanyol un compromís amb el territori per aconseguir posar en marxa la nova estació i iniciar urgentment el desmantellament de les vies actuals. Volem dates i fets i continuem fent camí per un tren, una mobilitat digne i un transport públic de qualitat.

Camí Mendoza és alcaldessa de Cambrils

Pau Ricomà: ‘Tot el respecte pels nostres funcionaris depurats’

Al ple de dilluns 26 de febrer, l’Ajuntament de Tarragona va donar suport unànime a la moció d’ERC-MES-MDC, per la qual s’anul·laran els expedients de depuració de què havien estat víctimes els funcionaris de l’Ajuntament represaliats pel franquisme l’any 1939.

Pau Ricomà Vallhonrat és portaveu d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona

Estem davant d’un procediment administratiu, però sobretot de la reparació moral d’una gran injustícia. Els instructors d’aquests expedients no oferien cap garantia de defensa als encausats i no tenien altre objectiu que vexar la ciutadania, a través dels treballadors públics, i estendre la por. El gener de 1939 començava un règim de terror i les autoritats ocupants ho volien deixar clar des del primer moment.

Després de mesos de bombardejos criminals contra la població civil és més que probable que els funcionaris compromesos amb la República ja havien evacuat la ciutat. Molts enfilarien el camí de l’exili, seguint el traçat de la Via Augusta, des d’on eren metrallats per l’aviació feixista. El reporter de guerra d’origen hongarès Robert Capa ho va retratar de manera molt fidedigna: famílies senceres, avis i nens inclosos, ferits de mort per les cunetes del país. Altres, que no van poder marxar, van omplir la tètrica relació de presos i afusellats.

Quins funcionaris municipals devien restar als seus llocs de treball? Amb tota probabilitat, la gran majoria serien persones poc compromeses políticament. Però no n’hi havia prou amb això. El règim exigia que es demostrés l’adhesió fins i tot des d’abans d’existir el mateix règim. No és una frase feta, sinó una mostra de la realitat paranoica del moment. El millor exemple és que els dos-cents trenta funcionaris expedientats havien d’aconseguir que una persona de significada reputació de la ciutat donés fe de la seva adhesió al règim.

Tot el procediment va estar guiat per la voluntat de deshumanitzar els funcionaris, d’utilitzar la seva dedicació al servei públic com a amplificador de la repressió i la por que el règim volia estendre. Com podrien viure tranquils la modista o el dependent de comerç quan aquells treballadors municipals, als que havien d’acudir per resoldre qualsevol tràmit administratiu, eren humiliats professionalment i en molts casos expulsats de la casa consistorial?

Òbviament, el rescabalament arriba tard: setanta-nou anys després que es produgué la depuració. És extremadament improbable que cap dels dos-cents trenta funcionaris que van patir la humiliació de l’expedient resti en vida. D’alguns potser serà difícil seguir-ne el rastre familiar. En tot cas, en un país on la memòria històrica es va recuperant a batzegades i a contracorrent, el compromís unànime de l’Ajuntament de Tarragona d’anul·lar els expedients de depuració del franquisme, rescabala la memòria i la dignitat dels nostres treballadors municipals i alhora dignifica al propi Ajuntament.

Hakima Abdoun: ‘La teocracia islamista no es democracia’

“Túnez ha logrado establecer un estado civil que muchos pensaban que era imposible. Han contradicho esto (y ahora) dicen que las sociedades donde el islam está presente son compatibles con la democracia”. Macron. La siguiente es una clásica declaración de tipo ‘colonizador’ acuñada por el actual presidente de Francia tras su visita a Túnez. Esta afirmación puede arruinar todos los esfuerzos que Túnez lleva desarrollando hasta el momento.

Hakima Abdoun. Activista social

Las críticas de los tunecinos que trabajan por una democracia laica en su país, no han sido pocas. Los líderes occidentales están acostumbrados a “hacer la pelota” a los árabes declarando: el islam es paz, es compatible con la democracia, etc. Pero, para muchos tunecinos este tipo de declaraciones son un flaco favor. De nada sirve el doble rasero de aquellos líderes políticos que en su metrópolis defienden el secularismo y, cuando visitan los países árabes, sirven un discurso teocrático más propio del medievo que del siglo XXI.

Ningún estado teocrático es compatible con la democracia. Francamente éste es un discurso inaceptable porque nos están robando una democracia laica. ¿Cómo es posible llamar democracia en el islam si el gobierno está reformando todo aquello escrito en la ley islámica y llevado a cabo hasta la primavera árabe? Es todo lo contrario. Túnez está haciendo un esfuerzo tremendo en separar la religión de la vida pública.

El gobierno actual tunecino trabaja por la igualdad entre hombres y mujeres reformando todas aquellas leyes islámicas que discriminaba o situaba a las mujeres en lugares inferiores al hombre. Actualmente, las tunecinas tienen el mismo derecho a la herencia que el hombre. Los colectivos de LGTBI pueden reivindicarse públicamente. Las mujeres pueden casarse con no musulmanes, hecho que hasta el momento era un acto prohibido. Las mujeres pueden ir a registrar a sus hijos y hacer un libro de familia sin la autorización del marido, entre otras reformas. De hecho, el proceso que está viviendo Túnez es radicalmente opuesto a la situación de involución que padecen sus países hermanos. Todas estas pequeñas revoluciones, son totalmente contrarias a la ley islámica. Tanto es así que la máxima autoridad islámica, Al-Azhar, ha eliminado Túnez de la lista de países musulmanes. ¿Cómo puede haber democracia e islam? El islam tiene de democracia lo mismo que el colesterol para una buena circulación sanguínea.

Ivan Sanz: ‘Imaginem Cambrils. (2017)’

Aquí començo un seguit d’articles d’opinió amb una doble finalitat. D’una banda, relatar de manera resumida les experiències viscudes durant els dos anys i nou mesos que portem de mandat municipal. I per una altra, presentar algunes propostes de futur sorgides del nostre espai polític, l’Assemblea de Cambrils.

Ivan Sanz. Regidor de l’Assemblea de Cambrils

En aquesta relació de relats tractaré qüestions com: l’anàlisi de la nostra participació institucional a l’Ajuntament, i de la nostra activitat veïnal i social al carrer; explicaré la visió que proposem per construir un municipi més integrador i plural, que no deixi a ningú enrere, i on totes i tots ens podem sentir representats; concretaré les propostes de millora, en l’àmbit local, que plantegem a curt i mitjà termini per Cambrils; referiré la situació de desgovern municipal que portem vivint durant els últims anys; descriuré l’aprofitament polític-electoral de l’Ajuntament, per part de l’equip de govern municipal, durant l’últim any mandat, després d’una inactivitat continuada dels tres primers anys de govern…

Com a organització política hem estat molt actius durant el temps que portem a la institució. Hem assistit a 12 plens municipals, on hem presentat 10 mocions, (5 pròpies i 5 conjuntes amb altres forces polítiques), hem formulat 121 preguntes de control al govern municipal, i hem participat activament als debats que s’han plantejat en seu plenària. Dins d’aquesta activitat institucional hem assistit a 229 comissions informatives, 42 reunions de consells de gestió de diferents òrgans municipals,i a 51 actes públics.

Des de la nostra presència al Consistori, sempre hem estat al costat de les lluites socials que s’han proposat a Cambrils. Hem col·laborat amb organitzacions com la PAH i la Taula de Suport a l’Educació, hem participat en campanyes de suport a l’escola pública, i hem assistit a les iniciatives socials i veïnals que han impulsat les associacions i entitats del municipi.

La nostra filosofia de treball sempre ha pivotat entre el carrer i l’Ajuntament. El nostre treball diari s’ha sustentat sota el principal objectiu amb el qual ens vam presentar a les eleccions municipals de 2015, demostrar que és més eficient resoldre les qüestions polítiques plantejant-les “des de baix”, des de les necessitats reals que reclama la gent. I que és des d’aquesta lògica d’entendre el municipalisme polític i social de la proximitat, des d’on han de sorgir les decisions de governabilitat, ja que, és des d’aquí, des d’on se solucionen de manera més eficaç els problemes de la majoria.

Perquè és més millor construir un espai de convivència comú, entre tots plegats.

Alejandro García: ‘Fem República des de Cambrils’

El passat 21 de desembre, els catalans, compromesos com sempre amb les urnes, vam decidir el futur que desitjàvem pel nostre país.

El resultat va marcar un full de ruta clar i contundent que passa pel rebuig al 155, el retorn a casa dels nostres presos polítics i exiliats, la recuperació immediata de les nostres institucions, el reconeixement del nostre govern legítim i la construcció de la República.

Alejandro García Muñoz és regidor d’Ensenyament i Polítiques Actives d’Ocupació. Regidor d’ERC-Avancem

La nostra República catalana és modernitzadora i compromesa amb el progrés social.

La nostra República catalana garanteix la igualtat d’oportunitats i la cohesió social.

La nostra República catalana és fruit de l’entesa, el respecte i el diàleg, tots ells basats en el seu teixit social i econòmic, el treball conjunt i la intel·ligència col·lectiva.

La nostra República catalana és municipalista i arrenca en les nostres ciutats i viles.

I amb aquest compromís hem estat treballant des d’ERC-Avancem en la tasca de govern del nostre municipi. L’atenció a les persones en la construcció de la societat del benestar, l’ensenyament, el desenvolupament econòmic de Cambrils i la transparència han estat, són i seran els pilars fonamentals de l’actuació del nostre grup. Encara més que això, han esdevingut la nostra vocació d’actuació dia a dia.

Cambrils registra, a data de desembre, 2773 aturats, dels quals més d’un 30% correspon a persones aturades de llarga durada (més d’un any). Davant d’aquest escenari de desocupació, l’Ajuntament de Cambrils ha decidit per primer cop dur a terme als primers Plans d’Ocupació Municipal finançats íntegrament per l’Ajuntament. D’aquesta manera es dobla l’aportació del pressupost municipal destinat a Polítiques Actives d’Ocupació.

Tenint en compte els sectors més afectats i les necessitats del municipi, les 14 noves contractacions realitzades s’han destinat a la realització d’actuacions de millora i manteniment de diferents espais de la via pública de Cambrils.

Val a dir que aquest programa complementa als que es venen desenvolupant, des de ja fa molts anys, amb les convocatòries del Servei d’Ocupació de Catalunya i que enguany ocuparan un total de 18 persones a afegir a les anteriorment esmentades.

Creiem en aquesta eina, que combina formació i treball, per contribuir a rebaixar la taxa d’atur, millora l’ocupabilitat de les persones amb més dificultats i alhora duu a terme projectes d’interès col·lectiu.

Amb aquest mateix esperit treballem a l’àrea de Polítiques Actives d’Ocupació en la resta de línies de treball: formació professionalitzadora, ocupació per a joves i programes transversals, entre altres.

I compromesos amb un dels altres pilars bàsics com és del de l’Educació, continuem treballant. Hem invertit, el 2017, al voltant de 100.000 € als centres formatius en millores en les seves infraestructures. Treballem per tal de fer accessibles les llars, Escola de Música i Escola Rosa dels Vents, treballant en dues línies: reducció de preus dels serveis i augment de les bonificacions per aquells col·lectius més desafavorits. Vetllem per una educació de qualitat i amb atenció a la diversitat de la que ja disposa el nostre municipi, tot gràcies a l’ampli ventall de professionals i comunitat educativa.

Construïm un municipi que lluita contra l’atur.
Construïm un municipi sobre la cimentació d’un ensenyament accessible i de qualitat.
Construïm República, amb l’esforç de tots plegats.

Alejandro García Muñoz és regidor d’Ensenyament i Polítiques Actives d’Ocupació. Regidor d’ERC-Avancem

Marjorie Machado: ‘Hombre, porqué no te quiero en el feminismo’

Lo sé, a lo mejor, me he pasado con el título, pero he conseguido que llegues hasta aquí, así que quédate. Seré breve. Si lo analizas bien es solo una cuestión preposicional…

Marjorie Machado Rico.

Cuando hablo de feminismo en mi entorno, aún hay hombres (la mayoría) que sienten animadversión hacia este término y, sí, aún hay muchos que creen que el feminismo es lo contrario al machismo (increíble ¿no?) Bueno, pues cuando percibo este sentimiento de rechazo, les pregunto el por qué. Les digo que si ya sabemos que el feminismo defiende la igualdad entre hombres y mujeres (y así ya meto la definición por si a caso…), por qué no comparten esta idea. Existen dos respuestas recurrentes: <<si el feminismo defiende la igualdad ¿por qué no se llama igualismo?>>, de esto no hablaré, porque ya me parece cansino el tema. La otra respuesta más cotizada es: “…pues yo quise participar en un grupo feminista y no me dejaron entrar…” En este momento les ofrezco mi hombro para llorar. ¡Ah no! Que los hombres no lloran. Seguramente que él jamás intentó participar en un grupo feminista pero se atribuye esta experiencia (claramente traumática (ironía)) porque es uno de los mensajes posmachistas más usados “Si quieren la igualdad ¿Por qué se reúnen sin nosotros? ¿Eh, eh? ¿Qué traman esas brujas?”

Bromas aparte, siempre les contesto si les preguntaron a esas mujeres por qué él no podía participar, nunca he tenido respuesta. Nunca preguntaron. ¿Para qué iban a hacerlo? Su ego de macho había sido insultado, sus buenas intenciones menospreciadas y ya tenía la perfecta excusa para volver a su espacio de privilegiado a decirles a sus amigos machos que ellas eran unas feminazis y así entre ellos asentían y se sentían orgullosos ya que ya habían hecho ese trabajo de acercamiento al feminismo y la respuesta había sido clara “Colectivo Feminista NO Mixto”.

Hombre, no te necesito en el feminismo, te necesito para el feminismo. No te necesito en un curso de empoderamiento de la mujer, ni en una conversación sobre menstruación, ni tampoco en un taller de defensa personal (bueno a lo mejor aquí sí, como voluntario).

Hombre, te necesito para el feminismo, no en el feminismo. Te necesito en los grupos de whatsapp donde se cosifica a la mujer, te necesito en puestos de mando, donde ya estás, para evitar el acoso, te necesito en el bar dónde hablan de nuestros cuerpos y se les pone precio.

Hombre, te necesitamos en la educación de nuestros hijos, en las reuniones de padres de la escuela, en el grupo de manualidades para adornar la fiesta de Navidad del colegio, en jugar a las cocinitas con nuestro hijo varón.

Hombre, te hubiéramos necesitado en el grupo de whatsapp de ‘La Manada’ dónde se planeó como violar en San Fermines. Pero no estuviste.

Hombre, no ocupes un espacio feminista, haz feminista tu espacio.

 

 

Arga Sentís: ‘On és la cultura dels Jocs?’

Ja havíem comprovat, dolorosament, que els Jocs Mediterranis no deixarien a la ciutat cap llegat que servís per solucionar alguns dels dèficits que arrosseguem,  tant  en matèria d’urbanisme com de transport públic o serveis. Que l’únic que en quedarà són unes instal·lacions esportives que, a sobre, no sabem ni quant costarà mantenir-les ni com es gestionaran després. Però ara, a més, hem de témer seriosament pel llegat cultural. La cosa pinta cada cop més tèrbola.

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Tarragona

Aquesta setmana s’ha sabut que la regidora de Cultura, Begoña Floría, ha renunciat a fer-se càrrec de la programació cultural dels Jocs en favor de José Luís Martín, regidor del PP que té a càrrec els departaments de Presidència, Transparència, Govern Obert, Espais Públics i Contractació. Un munt de carteres que no tenen gaire relació amb la cultura, precisament. Quin és el motiu d’aquest estrany canvi de responsabilitats? El fet que l’Ajuntament no té diners per impulsar una programació pròpia, i que la Generalitat està com està. Davant d’aquesta situació, els organitzadors han fet el que ja fa temps que venen fent. Cedir la iniciativa i posar-se en  mans del PP.

Amb quin resultat? Pel que es diu, s’ha confiat del tot en l’Estat, en el Ministeri de Cultura del govern central. De manera que la programació cultural dels Jocs Mediterranis tindrà un caràcter genèric i estandaritzat. Veurem exposicions i espectacles d’aquells itinerants, que tant es poden fer en una província com en una altra, sense cap relació amb l’esdeviment que commemoren ni amb la ciutat on es fan. Aquesta és la mena de cultura, enllaunada, que la celebració dels Jocs ens oferirà.

La desaparició dels gestors culturals reconeguts i l’entrada de l’Estat per la porta del darrera representen per a Tarragona una altra ocasió perduda. S’ha renunciat a tenir un projecte propi, i a vincular-lo tant a les produccions artístiques locals com a les nacionals, i al patrimoni del que oficialment estem tan orgullosos.

Al voltant dels Jocs hi haurà una mena de lluïment de segona. De la mateixa manera que s’ha reduït el component esportiu tant com ha estat possible, i les potencialitats transformadores de la ciutat a zero, les ocasions artístiques i culturals es pensen per sortir del pas, sense cap voluntat d’originalitat, d’impacte social o de generar quelcom que perduri.  Tristíssim per a una ciutat que té en la cultura i el patrimoni  el seu actiu més important.

Mònica Alabart: ‘100 anys del vot femení’

Si algú vingués ara i ens digués que les dones, el 52 % de la població, no tenim dret a votar, ens posaríem les mans al cap. Tot i això el dret de les dones a escollir els seus representants no es va assolir fins fa 100 anys.

Mònica Alabart és
Consellera ERC-MES-MDC a l’ Ajuntament de Tarragona.

Des d’abans del 1900 les dones van començar a lluitar per defensar els seus drets i aconseguir el sufragi igualitari- que no universal- que no va arribar fins uns quants anys més tard. Una de les principals dificultats de l’època era la visió tradicional del paper femení a la nostra societat, fortament influenciada per l’església, que considerava que les dones s’havien de dedicar  a la vida privada, a la cria dels fills, i a complaure i obeir a l’espòs. L’any 1893 Nova Zelanda va ser el primer país que va crear una llei que permetia a les dones votar, tot i que no els permetia ser candidates a cap elecció. A les europees els hi va costar una mica més poder votar. Els països nòrdics, com és habitual, són els que van fer el primer pas: Finlàndia el 1906 i Noruega el 1913.

La primera guerra mundial va portar el canvi definitiu. Les dones es van incorporar al món laboral fent funcions d’infermeres a la rereguarda o treballant en les fàbriques d’armes. A partir d’aquest moment les dones van començar a reclamar el seu dret a la igualtat, sota el lema women work, women vote, és a dir, si les dones podem treballar les dones podem votar. Així, en el període d’entreguerres, es va assolir el vot femení a gran part d’Europa.

A Espanya, durant la dictadura, Primo de Rivera va fer una primera proposta per a que poguessin votar les dones majors de 23 anys emancipades que no fossin casades ni prostitutes, és a dir, pràcticament cap. Després d’aquest intent de burla, quan es va proclamar la República es va assolir finalment el dret de vot per a les dones, que es va aprovar l’1 d’octubre del 1931.

Han passat més de 85 anys però cal plantejar-nos si hem assolit la igualtat real entre homes i dones o si tot això és només un miratge. Hi ha certs aspectes que ens indiquen en quin punt ens trobem, considerem-ne només tres del que podria ser una llarga llista:

És ben evident que la dona s’ha incorporat al món laboral, dedicant gran part de la seva jornada a les feines fora de llar, el que també sembla ben evident és que l’home no s’ha incorporat a l’esfera domèstica. Les dones continuen dedicant a les tasques de la llar més del doble del temps setmanal que hi dediquen els homes. Ni les dones naixem amb els gens de rentar els plats ni els homes neixen amb el gen de fer les reparacions domèstiques.

La bretxa salarial, o el que és el mateix, que les dones guanyen salaris significativament inferiors als que guanyen els homes. Les dones perceben, en general, una menor remuneració que els homes, fet que comporta menors rendes per al col·lectiu femení tant en el present com en el futur, atès el seu lligam amb les prestacions de jubilació futures, i una major exposició al risc a la pobresa.

De fet, en cap país del món les dones cobren més del 80% del que cobren els homes. Un factor que influeix aquí és la penalització per fill. La cura del fill, especialment quan aquest és petit, recau habitualment en la dona. Això té conseqüències per a les dones en tant que dificulta la possibilitat de conciliar la vida laboral i la vida familiar, la promoció laboral i el ple desenvolupament d’una carrera professional. Una de cada quatre dones treballa a temps parcial, ser mare avui en dia és un bitllet cap a la precarietat laboral, especialment si s’és una família monoparental.

S’ha avançat molt des del segle XIX i les dones hem assolit drets que abans eren impensables. Tot i això estem encara lluny d’una igualtat real i efectiva entre homes i dones. Cal que la lluita continuï i que la República ens torni a portar la igualtat, igual que fa 85 anys.

Josep Antoni Buqueras: ‘Patrimoni Cultural/PC’

L’ínclit historiador d’art tarragoní Francesc Miralles va escriure en el meu llibre ‘Arquitectura de Tarragona des del segle XII’ (1991, ISBN 84 – 606 – 0090 – 4): “… després, el 1975, el Consell d’Europa va declarar-lo Any Europeu del Patrimoni Arquitectònic i Josep Maria Buqueras no va poder resistir-se a començar una tasca, des de llavors sistemàtica, de divulgació dels nostres monuments, d’estudi de les seves vicissituds històriques, d’anàlisis dels seus valors”.

Josep Maria Buqueras

Des de 1975 he anat a la recerca dels nostre patrimoni arquitectònic de les ciutats de Tarragona, Reus, Valls, que s’ha vist reflectida amb els cinc llibres publicats. També és cert que, els deu darrers anys, em dedico gairebé exclusivament a l’estudi del Modernisme i per extensió a l’arquitectura urbana i industrial, datada entre els anys 1880 i 1930, del Camp de Tarragona, la ruta jujoliana i fent divulgació de les catedrals del vi de l’arquitecte vallenc Cèsar Martinell, des de la Terra Alta fins el Penedès.

Ara, la Unió Europea ha designat aquesta any 2018 com any europeu del Patrimoni Cultural/PC, per tal d’animar als ciutadans a descobrir el llegat cultural i a implicar-se en la seva protecció i promoció. Aquest patrimoni està format per monuments, obres d’art, llibres, roba, maquinaria, jaciments arqueològics i ciutats històriques, però també s’expressa de manera immaterial: pràctiques socials, tradicions orals, arts escèniques o productes artesans. Hem de sumar el patrimoni natural: paisatge, flora i fauna. Així, d’aquesta forma tan àmplia està definit aquest PC pels experts. A més, diuen que no es tracta de contemplar-lo com una fotografia fixa del passat. No. Sinó tot al contrari, ja que el PC evoluciona en funció de l’ús que fem d’ell.

Tots sabem que l’església té un patrimoni importantíssim, a tot Europa hi ha mig milió d’edificis religiosos (esglésies, sinagogues, mesquites, temples), i després d’una enquesta feta a 6.000 europeus d’Alemanya, Bèlgica, Espanya, França, Països Baixos, Polònia, Regne Unit i Suècia, valoren que es doni un ús a aquests edificis més enllà de la seva funció estrictament de llocs de culte. El 87% dels enquestats recolzen que s’obrin al turisme si contenen tresors artístics o arquitectònics. I el 72% estan a favor que acollin actes culturals com concerts, conferències, exposicions, sobretot si ajuden a finançar el seu manteniment.

L’atractiu turístic de l’arquitectura lligada amb la fe és d’una evidència objectiva innegable. La basílica gaudiniana de la Sagrada Família Barcelona i la catedral de Santiago de Compostela són punts amb visites multitudinàries. Fomentar l’ús polivalent d’aquests espai també és una realitat. Un exemple el tenim a l’antic seminari de Tarragona (1883), edifici  neogòtic/historicista  projectat per l’arquitecte August Font Carreras, articulat entorn als dos claustres i centrat amb la capella romànica de Sant Pau, que funciona com un centre cultural de primer orde després de la seva rehabilitació als 7.000 metres quadrats. Tots els espais estan pensats per allotjar activitats acadèmiques, culturals i pastorals i per realitzar reunions, presentacions de llibres, conferències, congressos, exposicions. Amb els espais Claustre, Catedral i Muralla, sales de Graus/Fòrum i una magnífica biblioteca del Seminari Pontifici amb més de 100.000 volums, amb un espai obert a tots el erudits i ciutadans.

En resum, el PC és la herència cultural pròpia del passat d’una comunitat, mantinguda fins l’actualitat i transmesa a les generacions presents i futures. Les entitats que identifiquen  i classifiquen determinats bens com rellevants per a la cultura d’un poble, d’una regió o de tota la humanitat, que vetlen també per la salvaguarda i la protecció d’aquests bens, de forma tal que siguin preservats degudament per a les generacions futures i que poden ser objectes d’estudi i font d’experiències emocionals per a tots aquells que els utilitzen, gaudeixen o visiten. La Unesco amb la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural (16.11.1972) tenia l’objectiu de promoure la identificació, la protecció i la preservació del patrimoni cultural i natural considerat especialment valuós per a la humanitat. Més endavant, 7 d’octubre de 2003, la Unesco va aprovar la Convenció per a la Salvaguarda del PC Immaterial que el va definir com els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques  que les  comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeixen com a part integrant del seu PC, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per a les comunitat i grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la natura i la seva història, transmetent un sentiment d’identitat i continuïtat i contribuent així a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana.

Mercè Dalmau: ‘La teva veu, el meu compromís’

Els mesos de desembre i gener són sinònim de balanços i de mirar amb ull crític però sincer, la feina feta durant l’exercici anterior. L’experiència a l’administració m’ha ensenyat que tot i les mil planificacions prèvies, cal escoltar les opinions i les valoracions de tots els agents del sector i marcar el nou full de ruta amb tot el que hem après d’un dels motors del municipi i del territori.

Mercè Dalmau Mallafré, regidora de turisme i portaveu del grup municipal del PDeCAT-CiU de l’Ajuntament de Cambrils

Les dades ens somriuen i ens dibuixen un escenari allunyat d’etapes anteriors marcades per la incertesa i la prudència portada a l’extrem, tant per part d’empresaris, usuaris finals com de la mateixa administració. Hem tancat l’any 2017 amb quasi 3 milions de pernoctacions a Cambrils, de les quals més d’1 milió a càmpings. Tot i això, aquest primer mes de l’any també té marcat diferents cites en majúscules que, des de l’àrea de Turisme, considerem vitals per arrencar i perfilar el rumb del que ha de ser aquest 2018.

Amb poc més de tres setmanes, Utrech –amb la Fira Vakantiebeurs centrada en el món del càmping- i Madrid -amb dos grans certàmens, FITUR i Madrid Fusión- ens han servit per compartir experiències i veure el nostre món sota els ulls dels altres. Mentiria si us digués que entre les desenes de reunions que hem fet totes les qüestions i els “última hora” del Procés han estat el teló de fons dels principis i finals de trobades amb empresaris. Però també ens ha servit per recordar l’ampli ventall de producte que tenim des del paisatge natural amb les nostres platges, els nostres segells de Turisme familiar i Turisme esportiu, passant per la matèria prima de la terra o el mar, fins al procés final que ens donen un turisme gastronòmic de qualitat. Més enllà d’una reunió o altra; o de les noves accions que des de l’àrea de Turisme de Cambrils veuran la llum aquest 2018, el que segueix ferm és el compromís amb els nostres empresaris, restaurants, cuiners i professionals del sector. Segueix dempeus el compromís adquirit en reunions petites, en projectes que han començat amb la senzillesa d’un mail o en una conversa perquè la teva veu, és el compromís que tenim per seguir posicionant Cambrils en el mapa turístic i gastronòmic. És difícil aventurar-se que pot passar enguany.

La incertesa política o el mateix dia a dia ens poden portar a situacions que ni ens imaginem però el que no ha de defallir és aquest desig de seguir treballant amb la fermesa d’un projecte que ens il·lusiona. Aquest ha de ser el nostre llegat, haver fet un pas endavant en posicionar el municipi entre les destinacions de referència a la Costa Daurada. Tenim un entorn ple de contingut i opcions sense haver perdut l’essència de poble de costa amb profundes arrels marineres.

En aquests prop de 18 mesos que ens queden fins a les noves eleccions i tal com hem fet des de el primer moment, amb els seus encerts i errors, aquest és un dels nostres objectius com a grup municipal i membres del govern de Cambrils. Sí, que la teva veu, sigui el nostre compromís.

 

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies