TARRAGONA 21

Mario García: ‘Ciudadanos debe rectificar’

La semana pasada la candidata por Cs a la Alcaldía de Madrid, la Sra. Begoña Villacís, tuvo unas graves y desafortunadas manifestaciones refiriéndose al turismo de Salou como “turismo de borrachera”.

Mario García es portavoz del GM PP Salou

Esas afirmaciones denotan un desconocimiento total y absoluto por su parte respecto a nuestra mayor “industria”, además de ser una falta de respeto hacia nuestro municipio y las miles de familias que nos visitan.

Nuestro turismo puede calificarse de muchas maneras, menos como lo ha hecho Cs. Salou se está consolidando año tras año como destino preferente de turismo familiar, de sol y playa, de ocio, deportivo, gastronómico etc… y los políticos tenemos la la obligación de medir nuestras palabras a la hora de hacer determinadas declaraciones. Éste es un claro ejemplo en el que la responsabilidad debería haber prevalecido frente a la imprudencia, ya que de un “plumazo” pueden echar por tierra el trabajo realizado por muchos agentes intentando posicionar a la capital de la Costa Daurada como uno de los mejores destinos turísticos internacionales.

Es del todo irresponsable que un partido que pretende gobernar Salou lo descalifique de esa manera, y es muy preocupante que sus concejales no hayan rectificado a la candidata a la Alcadia de Madrid. El refranero español es sabio, y dice que “quién calla otorga”. Nos negamos a pensar que Cs Salou opine lo mismo que su compañera, pero cada minuto que pasa sin que la rectifiquen les posiciona a su lado.

Mario García es portavoz del Grupo Municipal del PP en el Ayuntamiento de Salou

Begoña Floria: «Felicitats pel 25è aniversari de l’Aula de Teatre»

Begoña Floria, tinent d’alcalde de Cultura, Festes i Patrimoni de l’Ajuntament de Tarragona

L’Aula de Teatre de la Universitat Rovira i Virgili celebra el seu 25è aniversari i per commemorar-ho ha programat diversos actes especials, com per exemple un ajut per a la creació escènica o unes jornades de teatre i pedagogia. És un projecte transversal que representa la Tarragona de pensament lliure i plural, que és exemple de dinamisme i de solidesa.

Amb Joan Pasqual al capdavant, l’aula de teatre fa una gran aposta per l’escenografia i pel teatre com a eina transversal de cohesió i de cultura. La proposta de programa per celebrar el 25 aniversari resumeix molt bé el resultat d’una feina que ha estat llarga i que, a més, ha generat , ha generat escola. L’Aula treballa des de fa 12 anys a l’auditori del camp de Mart, un espai cedit per l’Ajuntament de Tarragona i que resulta un exemple de col·laboració interinstitucional de vegades desconegut.

També m’agradaria felicitar l’aula per la gran tasca feta en tota la part d’investigació i de connexió del món clàssic amb el món contemporani a través del teatre. La màxima expressió d’aquesta activitat la trobem cada any a Tarraco Viva. Ens hem de sentir orgullosos com a ciutat per ser referents gracies a la tasca feta, que genera un valor i un coneixement d’una gran rellevància pel present i per generacions futures. La part de pedagògica i l’experimentació de noves dramatúrgies també ens situen en la primera línia d’innovació en arts escèniques a nivell territorial. Enguany a més, l’aula impulsa un ajut a la producció i també la col·laboració amb altres espais com la Sala Trono Armanyà. Nous projectes que enriqueixen el dinamisme creatiu tarragoní.

A Tarragona quan sumem som imparables, i en aquest cas, la col·laboració entre l’Ajuntament i la Universitat, així com les complicitats obertes per l’Aula de Teatre de la URV amb altres entitats i agents creatius, ens fa multiplicar moltíssim en l’àmbit de la cultura. Moltes felicitats!

Begoña Floria, tinenta d’alcalde de Cultura, Festes i Patrimoni Històric de l’Ajuntament de Tarragona.

Rocío León: ‘Este 8M salimos a la calle a defender los derechos de las mujeres’

El feminismo contemporáneo, vinculado al socialismo, cuestionó las consecuencias del capitalismo y las terribles condiciones sociales que supusieron la revolución industrial. Es entonces cuando las mujeres acceden a las fábricas y a la vida pública, pero la división sexual del trabajo permaneció inamovible. La reivindicación de la necesidad de un nuevo pacto social no es, por tanto, novedosa.

Igual que ahora, las mujeres se incorporaron al trabajo productivo en peores condiciones de las que sufrían los varones. Ya las revolucionarias francesas eran conscientes de que la revolución tenía que producirse también en el ámbito privado. El intenso debate del contrato sexual permaneció, sobre todo en los ámbitos socialistas, durante el siglo XIX.

Rocío Léon

Tanto Flora Tristán (1803-1844) como Olympe de Gouges (1748-1973) defendían abolir el contrato sexual surgido de la Revolución francesa.
Así que hoy no salimos a la calle el 8M porque las redes sociales nos movilizan. Es cierto que los roles sociales de las mujeres han cambiado desde la Ilustración pero en la actualidad el empleo, la política, la vida pública se sustentan en la premisa de que sean las mujeres quienes soporten el peso de la atención y los cuidados de la vida privada. Las mujeres socialistas reclamaban la mitad del cielo, la mitad de la tierra y la mitad del poder, lo mismo que se reclama en la actualidad desde el movimiento feminista.

El Feminismo es una teoría de la Democracia que ha ensanchado sus límites. Se construye alrededor de la idea de Igualdad, las mujeres exigen para ellas lo mismo que tienen los varones. El Feminismo es una teoría del poder, imprescindible para reequilibrar los recursos ante el déficit existente.
A finales del siglo XVII surge un discurso nuevo: el de la Igualdad que provoca un pensamiento crítico que da lugar al Feminismo y a la izquierda. Ambos comparten la característica de ser teorías críticas con la sociedad.

Cuando comienza la modernidad, en realidad había dos modernidades. Una liberal, en la que la Igualdad es formal. Otra crítica, una modernidad radical en la que el concepto de Igualdad es una realidad material.

El Feminismo ha crecido en las dos modernidades, la liberal y la democrática radical. También el movimiento sufragista se abrió en dos corrientes, la liberal y la radical cuyo desarrollo teórico se aproximó al socialismo.

El Feminismo, al igual que el Marxismo con un siglo menos de vida, es una teoría crítica. Las dos cuestionan la realidad social. Que una teoría política perdure durante siglos es porque hay una reivindicación del pasado que la convierte en tradición. El Feminismo es un proyecto político.
Es por una reivindicación política por lo que la mujeres salimos multitudinariamente a la calle el 8M, antes lo hicimos con el tren de la Libertad que acabó con el ministro Gallardón. Se ha vuelto a convertir en un movimiento de masas que marca el inicio de la cuarta ola y que señala clarísimamente cuál es su sujeto político: las mujeres.

Los avances en Igualdad no se pueden entender y las políticas de acción positiva no habrían sido posibles sin el Feminismo Radical, que es anticapitalista. Es el Feminismo Radical el que pone encima de la mesa lo que tiene que ver con el ámbito privado, lo doméstico. Reclama la herencia del Sufragismo Radical. Lo personal es político.

Salimos a la calle para defender nuestros derechos, porque no estamos dispuestas a retroceder, porque ha llegado el momento de pasar a la acción. Es el tiempo de completar la agenda inconclusa de la paridad, de combatir las nuevas formas de explotación que sufren las mujeres, la explotación reproductiva y la explotación sexual; de acabar con la violencia simbólica de la creencia masculina de que se pueden apropiar del cuerpo de las mujeres.

Este 8M salimos a la calle a denunciar y combatir la violencia simbólica. A denunciar la violencia cultural que mantiene los estereotipos de las mujeres. A denunciar la indefensión jurídica.

Rocío León Aller és secretaria de Políticas de las Mujeres de la Federació del Camp de Tarragona del PSC

Arga Sentís: «8 de març, ens aturem per canviar-ho tot»

Arga Sentís. Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

El 8 de març de l’any passat, en una jornada històrica, el moviment feminista va aconseguir una mobilització sense precedents. Després d’aquell èxit aclaparador, que va desbordar totes les previsions, encarem un nou 8 de març amb la moral molt alta i carregades de raons i de reivindicacions.

Des de fa més de cent anys, les reivindicacions que estan en l’origen de la celebració del Dia internacional de la Dona són drets polítics, millors condicions de treball i de vida, i manifestacions en favor de la pau.

A partir de 1908, les socialistes nord-americanes van començar a celebrar el Dia de la Dona el darrer diumenge de febrer per reivindicar el dret de vot. El 2010 Clara Zetkin, en la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, va proposar establir el Dia Internacional de la Dona per promoure el sufragi universal femení, la pau i la llibertat. L’any següent, més d’un milió de dones van sortir al carrer; les europees ho van fer el 19 de març i les nord-americanes ho van continuar fent el darrer diumenge de febrer. Van ser les dones russes les que van implantar la data actual: el 8 de març de 2017 van sortir al carrer per protestar per la falta d’aliments i per reclamar el retorn dels combatents de la I Guerra Mundial. A partir de llavors, el Dia Internacional de la Dona quedà fixat el 8 de març. A Espanya es va celebrar per primer cop el 1936. Amb el ressorgiment del feminisme, a finals dels anys seixanta i setanta, tornà a implantar-se la celebració d’aquesta data, que van acabar de corroborar les Nacions Unides, el 1977, en declarar el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona.

Independentment de si la mobilització d’enguany aconsegueix superar o no la de l’any passat, hi ha una evidència que s’imposa: la lluita de les dones per la igualtat és imparable i ocupa el centre de l’agenda social i política. No només a Espanya, a tot el món, el feminisme és actualment el moviment social més transversal i intergeneracional, el que té més capacitat de mobilització i de transformació de la societat.

Després de més de 300 anys des del seu naixement, com a filla no volguda de la il·lustració, la força del feminisme per fer prendre consciència de la desigualtat a què hem estat i estem sotmeses les dones pel fet de ser-ho, per desafiar l’ordre establert i per conquerir drets per a les dones, en una lluita que beneficia a tota la societat, ja no la pot aturar ningú. I la prova més evident n’és precisament la reacció en contra: si ja estàvem acostumades a la ridiculització, al menyspreu i als atacs dels que veuen en perill els seus privilegis, ara assistim a la irrupció en l’escenari social i polític d’una ideologia patriarcal que nega la discriminació i s’oposa a les polítiques destinades a corregir-la, per exemple, a la Llei contra la Violència de gènere. I ho fa amb la repetició sistemàtica de mentides per desacreditar el moviment feminista.

Enfront de les mentides, dades: l’any passat, a Catalunya, van haver-hi 12.977 denúncies per violència masclista en l’àmbit de la parella i van ser assassinades 7 dones, de les quals només 1 havia denunciat. Tots els indicadors ens parlen de desigualtats i discriminació en el món laboral: a Catalunya la bretxa salarial és del 23,4% i del 38,8% en el cas de les pensions, una de cada quatre dones té un contracte parcial i 18.000 dones a Catalunya manifestaven l’any passat haver patit assetjament sexual a la feina.

Aquest 8 de març tornarem a dir prou a les violències masclistes, a les bretxes, a les desigualtats i a exigir mesures, compromisos i pressupostos. Perquè sabem que la igualtat real entre dones i homes és la base d’una societat més justa, més civilitzada, més democràtica. I perquè la força transformadora del feminisme és imparable.

Arga Sentís.

Fèlix Alonso: ‘El Congrés del ‘»Sí se puede»‘

Encara tinc a la retina la imatge d’un grup de 71 diputades i diputats a les escales del Congrés que cridaven ‘Si se puede’. Alguns com el Pablo Iglesias no podia contenir les llàgrimes de l’emoció i d’altres, com jo, rèiem de felicitat. A l’altre costat de la Carrera de San Jerónimo una munió de gent, molts d’ells curiosos, ens corresponien aplaudint, molts d’ells amb el puny en l’aire i també plorant. Va ser un moment màgic, inoblidable, d’uns anys que passaran a la historia d’Espanya i que un alcalde/diputat viuria en primera persona. Dues eleccions seguides guanyant i sempre per més percentatge ja escrivia un rengló d’un full que en poc temps s’ompliria d’alegries i tristors. Érem, som, l’esperança de molta gent anònima que mai havia tingut una veu tant potent a les institucions, una veu de rebel·lia que volia passar pàgina d’una dècada de patiments: retallades salarials, en drets, en serveis, desnonaments, humiliacions, gent sense treball ni subsidi…I sobretot farts de la corrupció.

Fèñix Alonso ha estat diputat al Congrés per En Comú Podem

Quan es van repetir les eleccions i el Partit Popular de la Gurtel tornava a governar, amb l’abstenció del PSOE i el vot a favor de Ciutadans, ningú, només nosaltres no vam llençar la tovallola. Desprès tindríem el 155 i les monedes de plata, la tristor d’un fracàs col·lectiu i la irresponsabilitat d’uns dirigents polítics que mai van estar a l’alçada i que ens van conduir al patiment, la fugida, la presó preventiva desproporcionada i a la divisió d’una societat que sempre havia lluitat per ser un sol poble. Alguns vivien de llançar benzina al foc, de l’enfrontament, mentre nosaltres pecàvem d’ingenus pensant en construir ponts.

Una sentència de l’Audiència Nacional, d’una Espanya que alguns comparen amb Turquia, condemnava al Partit Popular per corrupció. Era el moment! La llavor, que van sembrar mesos abans, podia germinar. Pedro Sánchez, el senyor del ‘No es No’ que desprès va ser el Sí de Susana, tenia l’oportunitat de fer fora al senyor M. Rajoy. Li va costar. No volia, però la nostra presència li va obligar a fer la moció de censura. Fins al darrer moment Sánchez va intentar que M. Rajoy deixés pas a un altre líder del PP però la batalla interna dels de Gènova, que corria el perill de abocar als Populars en una implosió tipus UCD, ho va impedir. Rajoy es va equivocar convocant ràpid, Sánchez al no voler ser president no va negociar amb ningú i aquest va ser el seu èxit, perquè sinó les posicions intransigents de Waterloo haguessin triomfat i avui encara tindríem M. Rajoy per a ‘rato’.

Teníem un Govern de ministres ‘moito bonito’ que com a mínim donava joc i que amb la nostra pressió tirava endavant mesures que mai un govern del PSOE hagués fet. A Catalunya volien desinflamar, s’obrien les portes a uns pressupostos que iniciaven la recuperació del perdut amb les retallades. Catalunya tenia, per fi, el que li corresponia als Pressupostos. Era un petit pas per a nosaltres però un gran salt en les polítiques i en les intencions d’arribar acords a l’Espanya del bloc de la moció de censura, l’Espanya plurinacional.

Quan tothom pensava: ara és la nostra, que iniciàvem un camí que beneficiava a la majoria de la població, i reafirmava la seva petjada feminista (davant de la regressió i l’avís que havien significat les eleccions d’Andalusia), un altre cop la por al que diran o, millor dit, a no dir la veritat de que tot anava de ‘farol’ ens va suposar un nou pas enrere. La responsabilitat en part la té el PSOE, per no ser suficientment valent, però sobretot la tenen aquells que amb els seus líders a la presó han demostrat, dia a dia, que són uns amateurs en política. No governen on els hi toca, Catalunya. Tenim un President per anar a fires i fer activisme, que molts cops ens fa avergonyir, i alguns diputats, més pensant en impressores, teatre i bufar fort, això sí d’amagatotis, que en pensar en atendre les necessitats de la gent. Torna a guanyar el català emprenyat i a perdre la ciutadania. La pregunta que ens pot fer la ciutadania de Tarragona és: hem avançat? I humilment, crec que sí i molt. Queda molt per fer, però a tall del que hem aconseguit en aquesta XII Legislatura, us faig un llistat de 5 propostes, que és molt més llarg si es té en compte el que s’ha aconseguit per a altres províncies d’Espanya com a portaveu d’un grup de 67 diputats a la comissió de Fomento:

1. Bonificacions del 100% a l’AP-7. L’únic territori espanyol on s’ha aconseguit i tota l’aportació a càrrec de l’Estat. Desviament dels camions obligatori de l’N-240 i l’N-340 a l’AP-7 i AP-2 fins a un 50% de bonificació (el més alt aportat per l’Estat en cap territori).
2. Derrotar al Partit Popular en el Decret Llei de l’Estiba on jo exercia com a cap de l’oposició. Primera derrota d’un Govern des de la Transició.
3. Liderar al Congrés el soterrament de les vies al seu pas per Sant Feliu de Llobregat, Montcada i Reixac i l’Hospitalet. Més de 30 anys de lluita i per primera vegada reconegut pels governs, primer del PP i desprès del PSOE.
4. Inversions en el tren convencional, inici d’un canvi d’estratègia que capgiri les inversions de l’Alta Velocitat cap al tren normal (Rodalies i Regionals). En concret a les línies R14 i R15 millorant les velocitats en invertir en trams que patien reducció de velocitat pel mal estat de les vies i la catenària. Aconseguir que l’Euromed s’aturi a l’estació de l’Aldea.
5. Desdoblament de l’N-340 al seu pas per Altafulla i convertir-la en A-7 des de la Mora fins a l’enllaç amb l’AP-7 a Torredembarra

Begoña Floria: ‘Tarragona és cultura viva’

La voluntat de Tarragona per consolidar-se com la capital de la segona àrea metropolitana de Catalunya es manifesta en molts àmbits i la cultura en forma part. Som una capital oberta, dinàmica i viva, que aposta de manera estratègica per la cultura amb la voluntat de projectar la ciutat i el territori a l’exterior.

Begoña Floria, tinent d’alcalde de Cultura, Festes i Patrimoni de l’Ajuntament de Tarragona

Tot plegat s’emmarca en una estratègia política que té com a objectiu utilitzar el fet cultural com a motor de canvi i de cohesió social. Des de l’àrea de Cultura -que engloba també Festes i Patrimoni- creiem que hem fet una molt bona feina assolint aquests objectius. Ho diuen també els números: durant l’any 2018, a Tarragona van tenir lloc 8.198 actes. La gran majoria van ser de tipus cultural, però la xifra també inclou un ampli ventall de propostes esportives, socials i formatives. Estem parlant de 22 activitats diàries. I alguns encara diuen que a Tarragona no es fa res!

Som, per tant, una ciutat molt activa. Som cultura viva, i ho som malgrat les restriccions pressupostàries motivades per la darrera crisi. En un context difícil, on les prioritats més socials han passat per davant, hem sabut trobar fórmules alternatives per mantenir la capitalitat cultural. Ho hem fet a través del diàleg, de la participació i la cooperació amb els agents locals. Junts, hem articulat una estratègia cultural que està oferint uns resultats destacats, amb certàmens i festivals de primer nivell internacional.

Apostem pel talent local com a motor de la internacionalització i del lideratge cultural que exercim. Els exemples són molts i prou coneguts per tothom: des del Concurs de castells al Dixieland, passant per la imprescindible Tàrraco Viva, el Festival d’Estiu, SCAN, REC, les nostres Festes Majors o el merescut renom i prestigi d’artistes com ara Marcel Pey o Pep Escoda, entre d’altres.

Som cultura de la màxima qualitat i de ‘kilòmetre zero’. També hem apostat per diversificar la presència cultural. Hem passat de concentrar la potent activitat cultural a la Part Alta, a un model més obert, integrador i cohesionador que propicia el fet cultural a tots els barris de la ciutat. Això té una especial visibilitat durant la Festa Major.

Així doncs, visibilitat del talent local, descentralització i, tercer eix, recuperació d’equipaments culturals. En aquest sentit, hem impulsat equipaments com el Teatre Tarragona (malgrat els problemes actuals), el Teatre Metropol o el Camp de Mart, que són patrimoni actiu de la cultura tarragonina. També hem impulsat altres espais com la Sala Magatzem i la Capsa de Música, o la Sala Trono Armanyà.

En definitiva, Tarragona és cultura viva. Ho és gràcies i a través del foment del diàleg i de la participació, a l’aposta pel talent local, a la diversificació d’espais per cohesionar la ciutat al voltant del fet cultural, i a l’aprofitament de les noves eines tecnològiques que ens permeten apropar-nos al ciutadà de manera més ràpida i eficient.

Begoña Floria, tinent d’alcalde de Cultura, Festes i Patrimoni de l’Ajuntament de Tarragona

Xavier Puig: «De Llevant a Ponent, Tarragona sense ajuntament»

Xavier Puig és regidor d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona

Són moltes les imatges de la nostra ciutat que justifiquen un canvi de rumb a Tarragona. Com que això és un article i no un llibre, us en presento només dues de ben clares, que són també les més recents. Tenen lloc a dos indrets prou allunyats, a ponent i llevant.

A Boscos de Tarragona, Monnars i Solimar, els veïns han decidit organitzar-se en patrulles de vigilància per protegir-se de l’assetjament de robatoris que s’hi estan produint. Salvant totes les distàncies, són com una espècie de sometent –pacífic i desarmat, òbviament-, amb remarcables riscos físics i jurídics. Si el responsable de proveir la seguretat del veïnat és el consistori, on és l’ajuntament, a Llevant?

A La Floresta, un barri històricament fet a sí mateix, els veïns estan farts de veure com se’ls deterioren els espais públics. En particular, fa un any que els jardins estan pràcticament abandonats, la gespa esdevé terra i les plantes s’estan morint. Tisores de cuina en mà, els tarragonins i les tarragonines de La Floresta han decidit cuidar els seus espais vegetals, per a gaudi de la comunitat. On és l’ajuntament, a ponent?

No es tracta de desmerèixer la iniciativa dels veïns, en absolut. És una sort que Tarragona tingui una ciutadania que no es queda de braços creuats. Però des d’ERC denunciem que els veïns paguem impostos perquè l’ajuntament faci la seva feina. I el govern Ballesteros-PP no fa la seva feina. Si Ballesteros diu que no té diners per complir les obligacions més bàsiques d’un ajuntament, com és que persisteix en prometre ocurrències faraòniques que costen milionades? Ballesterades que poc tenen a veure en la qualitat de vida de la gent, i que sempre acaben igual: fum, fum, fum!

Com he dit, són només dos exemples. Un altre article podria parlar de l’absència de papereres al centre d’una ciutat que es pretén neta i civilitzada i preguntar-se on és l’ajuntament que ha d’il·luminar les nits dels veïns de Sant Salvador. I un altre podria parlar dels equipaments esportius i culturals de Sant Pere i Sant Pau i preguntar-se on és l’ajuntament, a la Part Baixa?

Nosaltres hem fet bones propostes des de l’oposició, però no interessen a qui ostenta els instruments de govern, que és el tàndem PSC-PP. Hem d’aconseguir una majoria que ens permeti fer el canvi que necessita Tarragona, amb tots els instruments: recuperar entre tots aquesta ciutat abandonada i posar-la guapa amb il·lusió, democràcia i prosperitat!

Laura Castel: «El 155 i la mort de la democràcia espanyola»

Laura Castel és senadora d'ERC per Tarragona

Laura Castel és senadora d’ERC per Tarragona

L’article 155 de la CE és un mecanisme de control i coacció estatal que es preveu a la Constitució amb la finalitat de garantir el compliment de les obligacions constitucionals i/o preservar l’interès general d’Espanya (concepte indeterminat, per cert), en supòsits d’extraordinària gravetat. Habilita el Govern de l’Estat per proposar i aplicar, amb l’autorització del Senat, mesures coercitives adreçades a forçar una Comunitat Autònoma a corregir un incompliment contrari a l’ordenament constitucional.

Fins aquí, la llei. Però què va passar realment?:

La dissolució del Parlament per un òrgan diferent del que té atribuïda aquesta facultat, constitueix una violació de la CE (articles 152.2 CE) i l’Estatut Autonomia de Catalunya (articles 55, 66, 67, 73, 74 i 75 EAC). Es va vulnerar l’Estat de Dret; es va vulnerar la possibilitat d’impugnació de mesures; es va vulnerar l’autonomia de Catalunya; es va vulnerar el dret de participació política (en la mesura que els representants polítics no poden exercir les seves funcions); es va vulnerar el procediment constitucional previst; no es va respectar la garantia d’intervenció de les autoritats de la Generalitat ni es van considerar degudament les seves al·legacions; es va vulnerar la proporcionalitat i l’adequació; es va vulnerar la seguretat jurídica; es va vulnerar l’equilibri institucional dissenyat per la CE; fins i tot es vulnera el dret fonamental a la llibertat de consciència i a la llibertat d’expressió (art. 20 CE) amb l’obligació d’acatament i de lleialtat a la Constitució, vulnerant el dret a discrepar.

I això ho volen tornar a fer.

Es va atemptar contra el funcionament estable d’institucions legítimes. Es va atemptar contra la separació de poders. Hi havia dubtes que planaven sobre la seguretat jurídica del procediment. Els polítics del PP, PSOE, C’s etc. van fer ús de la llei com a arma política contra els adversaris.

I ara ho volen tornar a fer.

Lamentablement, a Espanya es compleixen, en diferents nivells, els 4 indicis de les autocràcies, de Linz (1978):

  • Es rebutja o hi ha un feble compromís amb les regles democràtiques.
  • Es nega la legitimitat dels adversaris.
  • Es tolera o promou la violència (1 octubre; grupuscles d’ultradreta).
  • Es limiten les llibertats civils dels adversaris, incloent els mitjans de comunicació.

Els politòlegs Levitsky & Ziblatt assenyalen la importància de les normes no escrites per a la preservació de la democràcia. Destacant-ne dues: la tolerància mútua entre els actors polítics (per tant, la voluntat col·lectiva de la classe política d’acceptar les discrepàncies) i la contenció en l’ús del poder institucional. Cap de les dues es va complir en el debat del 155. Podent escollir mesures menys invasives, el Govern espanyol va escollir la més traumàtica fins al punt de violar la pròpia separació de poders.

En el debat del 155 es va perdre el respecte a l’adversari polític. De fet es segueix la mateixa tònica. Quan això passa, l’adversari polític es convertit en enemic irreconciliable, es nega la seva legitimitat, definint un camp d’exclusió i de valors de negació de l’altre (atacant-lo d’antidemocràtic, antipatriòtic, demonitzant, desconfiant, fomentant un clima d’hostilitat).

Si, segons Linz la mort d’una democràcia es pot retrotraure al moment en què un partit polític mostra afinitat amb els extremistes a la banda del seu espectre polític, enlloc de amb els partits moderats de l’altra banda de l’espectre, el que ha passat a Andalusia en les últimes eleccions ens hauria de fer reflexionar.  Un perill addicional és que la ciutadania tarda en adonar-se de que la democràcia està essent desmantellada. Perquè quan les regles no escrites es violen repetidament, les societats tenen tendència a acostumar-se i deixar de considerar-ho una desviació, i finalment, es normalitza. Espanya està, al meu parer, en aquesta tessitura.

Si els partits polítics espanyolistes prenen l’aplicació de l’article 155 com a programa polític, podem concloure que la democràcia espanyola és al llindar del decés.

Laura Castel, senadora d’ERC per Tarragona

Mònica Alabart: «Res és gratis»

Mònica Alabart és regidora d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona

A tots ens agrada quan trobem una cosa gratuïta. Quan ens arriba un missatge on clicant on botó ens ofereixen algun regal sense cost sempre ho trobem d’allò més atractiu. La veritat, però, és que aquest regal acaba no arribant mai, perquè la veritat és que no hi ha res que sigui gratis.

El mateix passa amb els diners públics. Quan alguna cosa es paga des de l’administració ens en alegrem perquè ens sembla que no ho estem pagant nosaltres de la nostra butxaca. Però no és així. La veritat és que quan l’ajuntament fa que alguna cosa sigui gratuïta, per exemple l’autobús, el que està fent és gastant en allò els nostres diners, els diners de tots .

No estem en contra de que hi hagi serveis bàsics gratis, però pensem que és necessari ajustar aquesta gratuïtat, o la rebaixa del preu, a aquelles persones que ho necessiten i no fer-ho de manera sistemàtica, per a tothom.  Ben segur que hi ha persones que no es poden permetre una despesa diària com la que suposa el bitllet de l’autobús, perquè amb les seves condicions de precarietat laboral no s’ho poden permetre. D’igual manera que estic convençuda que hi ha persones que no necessiten  aquesta gratuïtat, perquè amb les seves rendes poden pagar l’autobús diari, i si cal fins i tot un taxi.

Perquè si els diners fossin infinits estaria molt bé que ningú hagués de pagar, però desafortunadament no és així. Els diners dels que disposa el nostre ajuntament són limitat i cal que tinguem en compte el cost d’oportunitat. Per exemple, quan l’ajuntament dedica 5 milions anuals a fer que l’autobús sigui gratuït, està perdent 5 milions que podria destinar, per exemple,  a renovar la flota. De tots són coneguts els problemes que té l’autobús a la nostra ciutat. l’Empresa municipal de transports disposa de 65 vehicles, dels quals 7 superen els 20 anys i 53 que properament superaran els 15 anys.  Les queixes sobre l’estat dels autobusos les podem sentir tant per part dels usuaris com dels conductors:  autobusos obsolets, emissores deficient,  rampes que no funcionen, aires condicionats que no funcionen…

Però no només  es podria renovar la flota d’autobusos, hi ha moltes altres prioritats de ciutat que caldria cobrir, per exemple el manteniment de les escoles,  o  la dignificació dels barris, o l’impuls a projectes eternament pendents com el del banc d’Espanya, o llençar d’una campanya de suport al petit començ de la ciutat abans que acabi de desaparèixer, o l’impuls a la rehabilitació dels edificis de la ciutat que cauen a trossos, a la inversió en habitatges socials…

En resum, el que necessitem és que el govern tingui una línia estratègia, que tingui clares quines són les prioritats de la ciutat i que no faci electoralisme uns mesos abans de les eleccions.

Paco Zapater: ‘El juicio al procés’

Hoy ha comenzado el juicio del procés, una estación importante del desdichado calvario que sufrimos en Catalunya desde hace año y medio. Un punto al que no debimos llegar, y en el que estamos gracias a dos élites políticas: el nacionalismo mesetario de Aznar y sus herederos, inflexible y autoritario, y el nacionalismo mágico de Puigdemont y compañía, insensato y aventurero.

Es, pues, la hora de poner el foco en la vertiente jurídica, y a ella me referiré en las siguientes reflexiones.

Paco Zapater és advocat

El Tribunal Supremo, secundando a la Fiscalía General, se sintió Estado y, en tanto que tal, atacado por la DUI del 27-0 y garante de la legalidad. Algo en principio plausible, si hubiera obrado con mesura y dentro de la más estricta legalidad. Pero su reacción –en mi opinión- fue arbitraria y desproporcionada, en algunos aspectos. Optó por un castigo ejemplar, bíblico, para que los dirigentes indepes no volvieran a las andadas.

De entrada, el Supremo elevó el tiro de la imputación (delito de rebelión) y se declaró competente para una causa que, a priori, correspondía al Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, como aconteció con el proceso que juzgó a Artur Mas por el 9-N. De esta manera se atribuyó, de facto, la competencia de toda la vía penal, desde la instrucción hasta la sentencia definitiva, incluida su ejecución, con el riesgo de abrir una vía hacia Estrasburgo por posible vulneración del derecho al juez natural predeterminado por la ley. Con la misma vara de medir (el delito de rebelión) el Supremo decretó después la prisión provisional incondicional de nueve personas, cuando una medida de ese tipo debe ser excepcional -la norma es la libertad provisional-, máxime cuando todo podría quedar, como luego veremos, en un delito de desobediencia y otro de malversación. Es decir, en su afán de dar un castigo bíblico, nuestro más alto tribunal penal otorgó a la prisión provisional dos de los fines que la ley reserva a la condena: la prevención especial y la prevención general, o sea, el escarmiento de los acusados y de quienes en el futuro los quieran emular. Pero la prisión provisional tuvo un efecto bumerán, no difícil de imaginar, pues fue uno de los dos regalos argumentales que el Estado dio al independentismo (el otro fue el aporreamiento generalizado del 1-0), sin los cuales no estaríamos donde estamos.

De chapeau hay que calificar, sin embargo, la decisión del Supremo de televisar en directo el juicio completo, una decisión tomada a propósito de la petición de las defensas de reservar cinco plazas para observadores internacionales. Coincidimos plenamente con la defensa -viene a decir el tribunal en su auto de 1 de febrero- en la importancia de observadores como elemento fiscalizador del ejercicio democrático de la función jurisdiccional. Y –añade- es por eso que superando restricciones históricas todavía vigentes en la mayoría de los países de nuestro entorno, el juicio se televisará en directo y todo ciudadano podrá convertirse en observador. Una decisión pionera que, en mi opinión, sentará precedente en nuestro país, y dejará en evidencia otros sistemas procesales. Como el alemán, que prohíbe imágenes del juicio y la entrada de móviles en la sala, y continúan con el dibujo a mano del artista de turno. Hay un adagio jurídico que viene a decir: no temo a un juez corrupto, si me hacen un juicio público.

¿Existe delito de rebelión? En mi opinión, no, pues falta el requisito de la violencia exigido por el artículo 472 del Código Penal (de 25 a 30 años de prisión). Y si no se dan todos los requisitos del tipo penal, no puede haber condena. ¿Y de sedición? Pues tampoco, según mi criterio. Al menos en lo que concierne a los acusados políticos. Pero no lo tengo tan claro con los Jordis. Es sedición (artículo 544, con pena de 10 a 15 años) alzarse pública y tumultuariamente para impedir, por la fuerza, la aplicación de las leyes o a cualquier autoridad o funcionario el legítimo ejercicio de sus funciones o el cumplimiento de las resoluciones judiciales ¿Y qué hicieron los Jordis el 20-S ante la Conselleria d’Economia mientras la comisión judicial estaba dentro? ¿Se alzaron con ese objetivo o, por el contrario, intentaron rebajar el soufflé de los concentrados? Esa es la cuestión, y probablemente uno de los puntos más controvertidos del juicio. Juzguen Vds. mismos.

Que hubo delito de desobediencia (art. 410, pena de multa e inhabilitación) parece de libro, pues entre el 6 de septiembre y el 27 de octubre de 2017 los acusados políticos incumplieron de manera reiterada las resoluciones del Tribunal Constitucional. Y este delito, de carácter casi objetivo, está demostrado, con la firma incluso de los acusados en el requerimiento. Pudo haber también delito de malversación de caudales públicos (art. 432, con pena de 4 a 8 años de prisión e inhabilitación hasta 20 años), si se demuestra que el referéndum del 1-0 se pagó con dineros públicos. Pero la carga de la prueba recae sobre las acusaciones, pues los acusados gozan de la presunción de inocencia.

En esta encrucijada, ¿por qué bloque se decantará el Tribunal Supremo? ¿Rebelión-sedición o desobediencia-malversación? Esa es la madre del cordero. Si prioriza el escarmiento ejemplar, condenará por los delitos más graves. Aunque mi pronóstico es que condenará solo por desobediencia y malversación. Por ser la decisión más acorde con la ley, por propio prestigio del tribunal, y porque habrá muchas miradas sobre él, entre ellas la de Estrasburgo.

Y este último es el camino procesal que se debió seguir desde el principio, como se hizo con los exconsellers Santi Vila y Carles Mundó, que solo están acusados de desobediencia y malversación, dos delitos con un margen punitivo no desdeñable. Además, con una sentencia de esta naturaleza el horizonte de libertad de los presos podría no estar muy lejano, lo que generaría, probablemente, un escenario más calmado, propicio para dialogar y encontrar, de una vez por todas, una solución política al embrollo en el que estamos metidos.

Si el procés ha sido el paso hacia atrás en la evolución moderna de Catalunya, no emulemos de nuevo al cangrejo. Caminemos hacia adelante.

Paco Zapater és advocat

Xavier Puig: ‘L’Espanya real i el judici a la democràcia’

Xavi Puig i Andreu
Conseller d’ERC-MES-MDC

El ministre de propaganda, Josep Borrell, acaba d’iniciar una campanya publicitària que es diu This is the real Spain amb l’objectiu de demostrar al món que Espanya és una democràcia. Haver de pagar per explicar que ets quelcom tan bàsic és la prova fefaent que el món no et percep com tu voldries. Algú s’imagina un anunci narrant que el Canadà respecta els drets humans o que el Regne Unit és un sistema democràtic?

A l’espot hi apareixen algunes personalitats conegudes –com la Sra. Botín, icona de la casta bancària rescatada amb diners públics, veritable propietària del país- anunciant una barreja de tòpics, certeses i vaguetats. Efectivament, «la democràcia formal existeix des de 1978», «tenim diferents llengües, cultures i anhels» i «Espanya és diversitat». LEspanya real és això però s’obliden de dir que lEspanya oficial esclafa tot això: democràcia, anhels i diversitat. Amb tot, Espanya és alguna cosa més que el que en diguin els seus propagandistes.

Espanya és l’únic país de la Unió Europea que té presos polítics i que reprimeix els moviments polítics del canvi. Els membres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya són a presó o a l’exili per donar veu a la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur polític, tal com els havíem demanat que fessin. No hi estan per cobrar sobres en negre a canvi d’obres públiques, ni per embutxacar-se els diners que la UE havia de destinar als desocupats, no. Hi estan per donar veu a la gent, democràticament i pacífica. Llurs partits, JxC i ERC, van tornar a guanyar les eleccions de Catalunya fa poc més d’un any. Amb la CUP, conformen els tres partits amb els lideratges i les idees més perseguides pel règim.

També hi són els líders civils, els Jordis, per pujar dalt d’un cotxe de la Guàrdia Civil i dissoldre una manifestació, amb permís del mateix cos policial. Un cotxe que els agents van deixar obert i amb armes dins, per a que algun dels manifestants es prengués la justícia pel seu compte. Però això no va passar perquè el poble de Catalunya ha demostrat en les més reiterades i difícils ocasions ser un poble de pau. Un poble sofert i sense estat, però persistent, lliure i pacífic.

Tots ells són en presó preventiva, sense judici ni sentència. Se’ls acusa de cometre rebel·lió amb violència… Quan qualsevol ciutadà, sigui català, espanyol o europeu, serà incapaç de visualitzar la mínima actitud agressiva per part d’ells, malgrat no tindrà cap problema en aglutinar centenars de proves de violència i terror contra la població catalana per part de les forces de l’Estat. De ben a prop vam veure amb els nostres ulls i vam viure en les nostres carns de quin ciment està feta la unitat d’Espanya.

Aquestes persones són a presó perquè són en territori espanyol. A Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Regne Unit o a qualsevol altre país amb una justícia imparcial serien lliures, com ens demostren els nostres exiliats. Exiliats que van des del president legítim, consellers i diputades fins a músics i cantants perseguits per les seves lletres, més crítiques amb el règim del 78 del que aquest règim pot tolerar. Us en recordeu de quan la plana major de PP, C’s i PSOE donava suport a la causa de Je suis Charlie?

Aquestes persones no tindran un judici just. Van ser traslladades com animals de granja, malviuen en presons que són autèntiques neveres, se’ls nega la possibilitat d’imprimir els 80.000 folis de la causa per preparar bé la defensa, se’ls deneguen testimonis importants i també la possibilitat de tenir el temps mínim necessari per preparar el cas. Estan condemnats d’antuvi.

Ells són homes i dones que han pagat el preu més alt per defensar la llibertat dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Som amb ells, perquè no és a ells a qui jutgen, sinó el nostre país. «Ells som nosaltres», com diu l’admirat Cuixart. Ho tornarien a fer. Ho tornarem a fer. Ara, de moment, parlaran en nom de tots per defensar els drets i les llibertats fonamentals. Com diu l’Oriol, «la causa dels catalans i la causa de la democràcia al món són la mateixa cosa». Acusaran l’Estat de reprimir el poble de Catalunya -i les dones, i els infants, i els artistes, i els treballadors…- i de fer ús de les clavegueres i la força contra la societat civil i institucional del país.

Tot això també és Espanya. La de l’unitarisme, la repressió i la involució democràtica i social. La de la bona gent a la presó i els franquistes a les institucions, els violadors als carrers i els mafiosos a casa. Així que allibereu els presos polítics, obriu la porta als exiliats, cesseu la repressió, pactem un referèndum, defenseu el no a la República i respecteu la voluntat dels catalans. Dialoguem i entenguem-nos. El món us reconeixerà com una democràcia de veritat. I en tant que tal, no us caldrà pagar més anuncis ni vendre el que no sou. Isabel Coixet us ho agrairà, ja que «res és més valuós que la veritat».

Arga Sentís: ‘Centres de culte i racisme institucional’

Arga Sentís. Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

Article 18 de la Declaració dels Drets Humans “Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret comporta la llibertat de canviar de religió o de convicció i la de manifestar-les individualment o en comú, en públic i en privat, mitjançant l’ensenyament, la predicació, el culte i l’acompliment de ritus.”

El ple extraordinari de dilluns de l’Ajuntament de Tarragona ha aprovat finalment, amb un únic vot en contra (el meu) la denegació del Pla Especial per a la implantació d’un centre de culte al barri de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona.

La denegació diuen que està motivada per l’incompliment de la normativa urbanística vigent. Quina és aquesta normativa? Doncs una modificació del POUM aprovada definitivament el 2016 que se suposava que havia de servir “per regular les zones on es permet implantar els centres de culte”.Des de l’entrada en vigor de la Llei 16/2009 de Centres de Culte aquestes modificacions tindrien sentit per donar compliment a l’article 4 de la llei, que estableix que els planejaments urbanístics han de preveure sòls amb la qualificació d’equipament comunitari on s’admetin els usos de caràcter religiós de nova implantació, atès que l’objectiu de la llei és garantir l’exercici de la llibertat religiosa, i en cap cas limitar-lo. Perquè, encara que alguns no ho vulguin veure,  vivim en una societat cap cop més plural,  en la nostra ciutat  convivim ateus, agnòstics i practicants de diferents religions, i la llibertat religiosa i de culte és un dret fonamental, sembla mentida que ho hagi de recordar una atea.

En el seu moment (2013), s’hi van presentar dues al·legacions a aquella modificació puntual del POUM de Tarragona. Una del PP, que demanava “prohibir la implantació de més mesquites a la ciutat de Tarragona”, i la que vaig presentar jo, que alertava  que  la modificació permetria una interpretació discrecional que a la pràctica podria implicar criteris discriminatoris en funció de la religió i donar una aparença de decisió tècnica a la voluntat política d’enviar determinades confessions als polígons industrials. Totes dues van ser desestimades, però vés per on, encara que la del PP no fos acceptada formalment,el curs de les coses ens fa recordar les instruccions que acompanyaven el Decret de Nova Planta, allò d’actuar de manera “que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”.L’efecte és evitar-se problemes i tenir l’excusa per justificar tècnicament una decisió política motivada per la por a la reacció dels veïns.

Que els veïns tinguin recances a la instal·lació d’un centre de culte per diferents motius entra dins del que és humanament previsible, perquè aprendre a conviure amb la diversitat (també la religiosa) forma part d’un procés que alguns ajuntaments han gestionat d’una manera valenta i enriquidora. Que l’Ajuntament de Tarragona, en comptes d’afrontar el problema des de la previsió i la mediació per garantir els drets de tots,busqui excuses per no fer-hoés una irresponsabilitat. Quan l’administració no garanteix l’exercici dels drets provoca indefensió d’una part dels ciutadans i obre la porta a l’arbitrarietat i l’exclusió. No és així com es fa una ciutat oberta, no és així com es genera cohesió social. Sembla mentida que no siguin capaços de veure una cosa tan òbvia.Sembla mentida que una atea hagi de recordar als que s’apunten a totes les processons que la llibertat de culte és un dret de tots i que tots som ciutadans de Tarragona.

Arga Sentís

Portaveu del grup municipal d’ICV-EUiA

Toni Cruz: «Torredembarra, una mirada atrás»

Toni Cruz és portaveu municipal de Ciutadans a l’Ajuntament de Torredembarra

Torredembarra, el pueblo donde nací y he crecido, con admiración y satisfacción de lo que fue mi tierra natal. Ahora, después de 47 años, me pregunto ¿qué fue de aquella Torredembarra abierta al mar, plural, progresista, admirada y acogedora? Supongo que esta pregunta se la hacen muchos, sobre todo los de mi generación y anteriores a la mía.

Hoy en día decimos que nos alegramos de haber tenido y disfrutado de aquella Torredembarra, abierta y dinámica, que creció desde su urbanismo, pasando por toda la costa, disfrutando del comercio y el turismo donde las familias lo tenían todo sin moverse de su pueblo y la juventud teníamos todo el ocio que queríamos, con respeto, educación y con diversión.

Torredembarra se dejaba admirar por todo su territorio comarcal. Con una comunicación de 12 km a Tarragona y 92 km a Barcelona y un eje ferroviario de unión entre estas dos ciudades y venían turistas nacionales y extranjeros con un ambiente cultural envidiable a gusto de todos.

Después de la transición en España el Sr Salort gobernó más de 20 años en Torredembarra, pero luego vinieron los cambios. Uno de ellos, fue político con un cambio de ejecutivo de Convergencia y Unión, que apostó por una ciudad dormitorio y cambios urbanísticos, donde ahora se puede reflejar la falta de hostelería y restauración. Después llegaron los socialistas, donde a mi modo de ver siguieron la misma estela, sin cambios importantes pero con un modo de vida saludable y respetuoso entre los vecinos aunque mirando siempre a un sistema de voluntad política muy estable y cómoda. Ahora el nuevo modelo político, social y cultural de Esquerra Republicana donde Toreredembarra, está inmersa en un pozo poco respetuoso para el prójimo que no sea republicano o independentista y con una obsesión de ganar dinero mediante nuestros impuestos, acabar con la constitución que es la que representa la convivencia entre pueblos y ciudades y hacer del ocio una cultura que a la vez nos empuja más a una independencia republicana que lo único que hace es dividir más, la vida social y económica de nuestra ciudad y nuestros intereses comerciales y económicos.

Ahora Torredembarra se está convirtiendo en mi opinión, a lo descrito anteriormente. La historia no se puede borrar, una  historia que empezó en el siglo XIX cuando mucho inmigrantes vinieron a trabajar a Catalunya y sobre todo a Torredembarra, donde aquel crecimiento laboral y social se mostraba en las calles y plazas, donde se representaba y se plasmaba el trabajo de esas personas no nacidas en Cataluña y que ahora algunos gobiernos de postín quieren borrar junto con sus secuaces que insultan mediante pinturas a los que representamos a esa masa social que trabajo y luchó por una Torredembarra plural y abierta al mundo.

Este no es el pueblo y el modelo de ciudad que quiero y tampoco el que conocí, nuestros hijos se merecen más y volver a recuperar los valores plurales que todos teníamos.

¿De verdad que esta es la Torredembarra y la ciudad que queremos?

Toni Cruz, portaveu municipal de Ciutadans a l’Ajuntament de Torredembarra

Dídac Nadal: ‘Rehabilitem, fem accessible i creem habitatge’

Dídac Nadal

Dídac Nadal

L’accés a un habitatge a la ciutat de Tarragona s’està convertint en un impossible per molts sectors de la població, sectors entre els quals es troben els joves i famílies amb recursos limitats. És la conseqüència de la política local d’habitatge duta a terme en els darrers anys, que ha provocat que els preus de compra i de lloguer s’incrementin notablement davant l’escassa oferta i l’elevada demanda.
Durant l’any 2017 es van construir 488 habitatges d’obra nova a la ciutat de Tarragona, una xifra que sobta davant dels 1.077 que es van construir a Girona en el mateix any. L’escassa oferta ha provocat que actualment Tarragona sigui la tercera capital del conjunt de l’Estat espanyol on més ha pujat el preu de l’habitatge, una dada a la qual també cal sumar la gairebé inexistent construcció d’habitatges de lloguer social a la nostra ciutat.
D’altra banda, l’escassa regulació està deixant el preu del lloguer en mans del propi mercat i això, concretament a Tarragona, ha provocat que durant el 2017 el preu s’incrementés un 0,08% -i es preveu que l’augment hagi estat superior aquest darrer 2018-. Els últims estudis indiquen que llogar un pis de vuitanta metres quadrats a la ciutat de Tarragona comporta que els joves o les famílies amb rendes baixes es quedin només amb el 30% del salari per viure.
Hem de recordar que el dret a l’habitatge digne i adequat –encara que alguns ho vulguin amagar- és un dret que recull l’article 47 de la Constitució espanyola i, com a tal, no es pot deixar exclusivament en mans del mercat. La poca oferta d’habitatges i els elevats preus per comprar o llogar que hi ha actualment a la nostra ciutat està provocant que nombrosos joves i famílies hagin de marxar de Tarragona per poder adquirir o llogar un habitatge.
El fet que nombrosos sectors de la població no puguin accedir a un habitatge a la nostra ciutat resulta absolutament incomprensible quan som coneixedors que a Tarragona hi ha un gran nombre d’habitatges buits, immobles que cal rehabilitar i convertir en habitatges de lloguer social.
D’altra banda, tan important és l’accés a l’habitatge com el fet que aquest sigui digne i adequat. En aquest sentit, no podem deixar de parlar dels nombrosos immobles de la nostra ciutat on manquen ascensors, immobles construïts fa anys on viu, majoritàriament, gent gran. És imperdonable que moltes persones grans no puguin sortir de casa perquè el seu habitatge no està adaptat. I, en el cas de la gent gran, a les dificultats d’accés a l’habitatge cal sumar altres qüestions com ara la mala conservació dels habitatges i la no adaptació d’aquests a les seves necessitats.

El mal estat dels immobles també perjudica molts habitants, persones que viuen en edificis vells que presenten problemes estructurals. Els últims estudis realitzats apunten que el parc immobiliari de la ciutat de Tarragona se situa en la cinquena posició dels parcs més envellits de l’Estat espanyol. Les mateixes anàlisis determinen que la mitjana dels edificis de la nostra ciutat és de 52 anys, una xifra que supera la mitjana de l’Estat espanyol, que se situa en 44,5 anys.

Tots aquests fets, la pujada dels preus per comprar i llogar habitatges, la manca d’habitatges de lloguer social i el mal estat i les barreres arquitectòniques que presenten molts dels immobles, repercuteixen directament en les condicions de vida dels tarragonins i tarragonines. És imprescindible posar en marxa una nova política d’habitatge per revertir tota aquesta tendència.

És urgent ampliar el nombre d’habitatges de lloguer social i fomentar la rehabilitació dels nombrosos pisos buits existents a la ciutat. És del tot necessària una política ferma de l’administració local que permeti la construcció d’habitatge nou assegurant l’existència d’un alt percentatge de protecció pública i de naturalesa concertada, facilitant l’accés a tota la població. És improrrogable la posada en marxa de noves subvencions per instal·lar ascensors i fer accessibles aquells edificis que no ho són i és imprescindible iniciar un pla rigorós de reparació de façanes de forma coordinada amb les comunitats de propietaris.

Dídac Nadal és portaveu municipal de PDeCAT

Joan Sabaté: ‘Uns pressupostos per a tothom’

El gran debat polític del moment, malgrat que la situació és complexa i les problemàtiques sovintegen, és sobre el projecte  de Pressupostos Generals  de l’Estat. Hi haurà o no pressupostos? És un bon projecte de pressupostos?

Joan Sabaté és subdelegat del Govern central a Tarragona

El projecte dels  P.G.E respon  a un increment  important tant en els ingressos (7,9%) com en les despeses (5%). Són uns pressupostos ben equilibrats que entre altres coses, han de permetre reduir l’endeutament públic. Amb  tot però, representen sobretot un gran esforç en despeses socials (57%). Això  vol dir increment  de les pensions, increment de les ajudes a la Dependència, més beques per als estudiants, ampliació del subsidi per l’atur de llarga duració, als majors de 52 anys, entre moltes altres millores.

L’esforç en despeses socials va acompanyat d’un important paquet d’inversions, que s’incrementen globalment i  en números rodons en un 5%, però sobretot a Catalunya que representen  més de 2.200 milions de euros, dit d’una altra manera, un increment del 65% respecte  als darrers pressupostos del PP. Així mateix les inversions  del Grup Foment, o sigui del Ministeri de Foment  amb les empreses públiques que se’n deriven, representen el 19.2% del total  d’inversió a Espanya, donant compliment a allò que s’estableix a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. D’aquets recursos per a inversions, 242,33 milions  d’euros van a Tarragona,  destinats a l’autovia A-27, a la xarxa ferroviària, al Port i l’Aeroport, a la neteja  de l’embassament  de Flix, el parador Nacional de Turisme  de Tortosa, etc…

És un projecte de pressupostos que respon als paràmetres clàssics del Keynesianisme, es a dir a les polítiques  clàssiques de la socialdemocràcia, que van portar a la creació i manteniment de l’estat del benestar a Europa. Increment de la pressió fiscal, amb un increment a les  rendes més altes, l’ increment de l’IRPF per als ingressos superiors als 130.000 euros anuals i fort augment de les despeses  socials i de la  inversió, amb una política fiscal  progressiva   i redistributiva. Tot  i que les  forces polítiques conservadores parlen d’augment “brutal”   de la pressió fiscal i d’espoli, és molt més senzill: que pagui més   qui més te, i a l’hora de utilitzar els recursos públics per redistribuir la riquesa mitjançant mesures  de protecció social.

Les mesures fiscals i de protecció social però, no són suficients   si no  van acompanyades de creixement  econòmic generador de riquesa. El Keynesianisme  clàssic aposta  per utilitzar els pressupostos públics per estimular l’economia mitjançant la inversió pública. En el fons, aquest és el debat: o bé  baixar la pressió fiscal i “qui més en pela, més en menja” o dit d’una altra manera, “campi qui pugui” deixant desprotegits amplis sectors de la població, especialment els més febles, en definitiva política d’austeritat i de retallades en serveis socials   (recepta liberal del PP – CIU dels darrers anys), o bé  l’aposta progressista de   major  despesa pública com va fer  l’administració demòcrata dels EEUU,  amb Barack Obama,  que els va permetre  sortir de la crisi molt més aviat i amb major  cohesió social.

Aquest és el debat: donar suport o no a uns pressupostos que si s’apliquen contribuiran clarament a millorar les condicions de vida de la gran majoria de les persones. Es Tracta de decidir  entre polítiques liberals  d’austeritat i retallades o polítiques  social-demòcrates d’estímul al creixement  i les despeses social.

Tot el demés, és fer “volar coloms” i com diu  l’Eclesiastès  1:9, “No hi ha res de nou sota el sol”.

Joan Sabaté és subdelegat del Govern central a Tarragona

Dídac Nadal: «Tarragona, capital sanitària»

Dídac Nadal

Qualsevol qüestió relacionada amb la salut és de vital importància, el nostre benestar i la qualitat dels serveis sanitaris als quals ens adrecem tenen una repercussió immediata en el nostre dia a dia, en la nostra vida. Lamentablement, en els darrers anys, hem estat testimonis de les indesitjables i extremadament doloroses retallades que ha patit el sector sanitari. Aquest context de caràcter nacional i general també ha esquitxat a Tarragona.  Entre altres aspectes, els serveis oferts a l’Hospital Joan XXIII s’han vist progressivament reduïts en pro d’una malentesa reorganització i d’uns protocols inexplicables de derivacions a altres localitats i centres per alguns tractaments que havien estat coberts, amb resultats francament exitosos, en aquest hospital, el referent a la demarcació de Tarragona.

És ben cert que aquesta sensació de pèrdua de serveis i de qualitat d’atenció sanitària, així com les condicions laborals dels professionals, s’ha posat de manifest en diverses ocasions, sobretot amb experiències personals i familiars, totes elles situacions de neguit i inquietud davant la més sensible de les matèries, la salut. És precisament per aquest motiu que celebrem els compromisos que el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha anunciat en els darrers mesos, com és el fet que els 48,5 milions d’euros per la primera fase del nou Hospital Joan XXIII estan garantits i contemplats en el pla economicofinancer aprovat l’agost passat.

La construcció del nou Hospital Joan XXIII és una condició indispensable per la capitalitat sanitària de Tarragona que tindrà conseqüències directes en la millora de l’atenció a les persones.  El nou hospital s’aixecarà al costat de l’actual centre, deixant enrere l’obsoleta i envellida estructura i fent un pas endavant amb una aposta ferma per la coordinació i qualitat sanitària. I ara,  un cop garantida aquesta primera inversió de gairebé 50 milions d’euros,  és necessari insistir per conèixer i veure licitat i executat el projecte guanyador del concurs d’idees per la construcció del nou Hospital Joan XIII al més aviat possible.

Ens comprometem a lluitar persistentment amb qui sigui i on sigui  per garantir la creació del nou hospital amb celeritat i perquè els compromisos no s’oblidin ni s’esvaeixin. Sense cap dubte, exigirem i reclamarem a qui sigui convenient  que,  al marge del nou centre hospitalari de referència a la demarcació, Tarragona disposi de tots els serveis necessaris, oberts i a disposició dels tarragonins i tarragonines, evitant per damunt de tot trasllats indesitjats que només fan que perjudicar encara més als usuaris i usuàries.  Treballarem per defensar la capital sanitària de Tarragona i el lideratge de l’Hospital Joan XXIII com el centre de referència.

Laia Estrada: ‘El cinisme sobre l’incivisme’

Darrerament és habitual que pràcticament totes les formacions polítiques denunciïn «l’incivisme creixent» a la ciutat i que aquest s’acabi associant a la degradació present a tots els barris de Tarragona. Associar o fins i tot responsabilitzar l’incivisme com a causa de la degradació amaga en el millor dels casos una gran ignorància i en el pitjor i, alhora, més comú dels casos, una actitud cínica i perversa.

Laia Estrada Cañón. Portaveu del grup municipal de la CUP

El deteriorament que veiem de punta a punta de la ciutat, de llevant a ponent, des de la part baixa fins a Sant Salvador, passant per tot el centre tarragoní, és el resultat de la deixadesa i negligència de les polítiques públiques. És la conseqüència d’anys de prioritzar grans projectes aparador i de parar atenció quasi exclusiva a aquelles àrees susceptibles d’esdevenir font de negoci o, el que és el mateix, els llocs d’interès turístic.

La degradació que veiem arreu de Tarragona és la conseqüència directa de no fiscalitzar els contractes que s’encarreguen de multitud de serveis públics. En comptes de dur a terme una gestió directa que permetria oferir un millor servei i millors condicions laborals a les plantilles, l’Ajuntament entrega quantitats esplèndides de diners públics a empreses, la majoria de les quals són grans i multiserveis, perquè netegin la ciutat, s’encarreguin del manteniment de les zones verdes, dels parcs infantils, de l’enllumenat, etc. Lluny de fiscalitzar la prestació dels serveis, el que veiem és justament el contrari: malgrat hi ha queixes constants en relació a aquests serveis, el govern de torn sembla més interessat en mirar cap a una altra banda.

Un altre exemple de degradació el trobem en l’estat de molts habitatges de la ciutat. Edificis sencers que, buits o no, presenten un estat tan lamentable que en ocasions acaben esfondrant-se. La solució seria senzilla, caldria obligar els grans tenedors a mantenir els habitatges en condicions dignes i, alhora, facilitar ajudes locals que complementin les de la Generalitat per a totes les llars que no poden fer front a les despeses d’una rehabilitació. O també podríem parlar de l’absència d’elements de mobiliari urbà essencials a qualsevol ciutat com ara lavabos públics, cartelleres per a entitats sense ànim de lucre, pipicans, zones d’esbarjo on poder jugar a pilota, etc.

De totes aquestes absències no se n’acostuma a parlar. Només s’apunta, es responsabilitza i es culpabilitza la conducta individual dels veïns i veïnes com a causants de tots els mals i s’engloba sota l’etiqueta d’incivisme. Això, lògicament, resulta molt més interessant per a qui governa una ciutat, doncs eximeix els poders públics de complir amb les seves obligacions. De pas, el discurs sobre el civisme  s’acaba imbricant amb el de la convivència i amb aquells conflictes derivats de les tensions relacionades amb pràctiques dutes a  terme per persones en situació de vulnerabilitat, fins al punt que s’arriba a criminalitzar la pobresa.

Enguany s’han aprovat uns pressupostos municipals que compten amb la previsió de més de vint-i-dos milions d’euros en inversions. Amb aquesta quantitat, fàcilment podríem revertir la degradació que pateix Tarragona. Però malauradament no serà així. No hi haurà una aposta per l’espai públic capaç de dignificar tots els racons de la nostra ciutat, i no només els destinats a alegrar la vista de turistes i visitants. Ni hi haurà una aposta per revertir la injustícia i l’exclusió social. Això no ho veurem, com no ho hem vist la darrera dècada, ja ho sabem, però si us plau, deixin de responsabilitzar la gent d’allò que no està fent el govern, més quan la lògica del poder municipal està mercantilitzada i es tracta la ciutadania com a client i no com a protagonista i corresponsable de la gestió.

 

 

 

 

Cartes al director: ‘En un lugar más allá del Arco Iris’

Mar era una de esas personas que tenia un gesto agradable, amable, con mucho carisma y muy cercana a las personas, Mar era un ser especial, inteligente, culta, tenía mucho talento, ya de pequeña era una niña superdotada acompañada de un corazón noble, es de esas personas que dejan un vacío muy grande.Una sonrisa siempre le acompañaba en su cara de ángel bajado a la tierra.

Me acuerdo cuando se la entrevisto en el Hospital Sant Joan de Reus, un diario de papel gratuito donde la entrevista la dio con fuerza,  con ganas, y con mucho valor donde nos enseñaba MAR a la mayoría de personas esa parte humana que llevaba ella en su corazón. Mar con mucha ilusión, con muchas ganas de coger sus rotuladores, lapices,su papel, su ordenador, para cuando realizaba sus creaciones  artísticas que sacaba de sus sueños, como muy buena ilustradora que fue, su trabajo era capaz de cautivar hasta al más exigente en cuanto a la belleza visual. Mar se centraba en disfrutar en sus creaciones dentro de la habitación del hospital, donde el resplandor del sol de unos minutos le entraba por la ventana.

Los que estuvimos con ella, en especial su madre, sus tías, su tio y su primo, vivimos su tremenda belleza que nos expresaba todos los días, su fuerza, con esas ganas de vivir, con sus  comentarios filosóficos,sabia de todo, la historia del arte, idiomas, la época Medieval etc.etc.Nos daba un ejemplo a todos de lo que realmente es ser humano. Te recordare siempre MAR esos cortados que nos tomábamos en el Cappuccino de la Font, observando  los dibujos y planeando un buen proyecto artístico junto a ti MAR.Te seguire queriendo y continuare dibujandote estes donde estes lo veras!!.D.E.P.

Jordi Ferré i Fibla

Mario Téllez (Vila-seca en Comú): ‘Vila-seca cierra 2018 sin presupuestos’

Se veía venir y sucedió. El equipo de gobierno de Vila-seca, a pesar de contar con mayoría absoluta, ha sido incapaz de sacar adelante sus cuentas antes del día 31 de diciembre, contraviniendo lo que establece el punto dos del artículo 169 del texto refundido de la ley reguladora de las haciendas locales. Así pues, el consistorio tendrá que sacar adelante sus cuentas a lo largo del ejercicio al que estas deben servir de guía cuando la ley -y la lógica- indican que no deben aprobarse más tarde de diciembre del año anterior alejercicio en que debe aplicarse.

Mario Téllez Molina. Regidor de Vila-seca en Comú

Si bien esta puede ser una situación comprensible en gobiernos en minoría, resulta insólito que un gobierno que no precisa de necesidad alguna de alianzas, sea incapaz de sacar adelante sus presupuestos. De hecho, gobiernos muy en minoría, como por ejemplo el de Barcelona, ha sido capaz de sacar adelante su presupuesto en el plazo legalmente establecido, mediante una moción de confianza vinculada a la aprobación del presupuesto.

Esta absurda situación es claramente nefasta a nivel de gestión política puesto que acarrea importantes perjuicios al conjunto de la ciudadanía.Esto es así debido a que, al iniciarse el ejercicio económico sin que haya entrado en vigor el presupuesto correspondiente, se considerará automáticamente prorrogado el del anterior, con sus créditos iniciales, implicando claras demoras en las inversiones, en la concesión de subvenciones a entidades y en la concesión de ayudas de urgencia social, por poner tres ejemplos de extrema gravead.

Lamentablemente todo indica que un año más las entidades culturales, vecinales o deportivas, que tan buenas acciones realizan en el municipio, tendrán que vérselas canutas en términos financieros, como consecuencia de una mala gestión política. Más grave aún es el caso de las personas con necesidades socioeconómicas, que padecerán demoras en el recibo de las ayudas de urgencia social. Esperemos que este año, al menos, las entidades no se vean contaminadas por parte del equipo de gobierno con falsas acusaciones dirigidas a los partidos de la oposición.

Por más que pretendan echar balones fuera, por más que quieran expiarse de toda culpa, no existen excusas convincentes a este desatino. Atribuir el problema al departamento de intervención, tampoco es la solución. En términos deportivos, de hecho, equivaldría al caso del equipo perdedor que culpa al árbitro por no conseguir los resultados esperados.

No voy a ser yo quien niegue que, tradicionalmente, el gobierno de Vila-seca ha presentado sus cuentas con tiempo, en forma y con solvencia. Pero, a lo largo de esta legislatura, están apareciendo los achaques.Los años pasan factura y, tras más de tres décadas gobernando, empieza a acusarse cierto desgaste y dejadez en cuanto al cumplimiento de sus funciones. Estamos cerca de entrar en la tercera década del siglo XXI, no se puede seguir gobernando usando el mismo método de finales los años 80.

Quizás sea el momento de una retirada a tiempo. Quizás toque dejar paso a otros equipos, más y mejor formados, que sepan plantar cara a las situaciones de los tiempos que corren. Sabia nueva para los tiempos que vienen.

Josep Maria Buqueras: ‘Rambla Science’

A la darrera reunió del senat tarragoní vam conèixer els detalls del projecte ‘Rambla Science’, presentat pel conseller d’Ensenyament Francesc Roca. Amb aquest projecte hi ha dos objectius fonamentals: 1. Donar una utilitat “de ciutat” i amb impacte a l’edifici del Banc d’Espanya, que sense renunciar a la projecció nacional i internacional, sigui un referent a la Catalunya Sud i que contribueixi a la vitalització del centre de la ciutat i 2. Apropar la ciència a la ciutadania de la 4ª Universitat espanyola en recerca i d’Instituts de recerca de primer nivell.

Josep Maria Buqueras

Aquest edifici, amb 2.800 metres quadrats, es desenvolupa en tres plantes, data de l’any 1928, va projectar l’arquitecte Juan de Zavala Lafora i està catalogat com un Bé Cultural d’Interès Local/BCIL. És de caràcter eclèctic, tant les finestres com el tractament de la planta baixa  en els seu revestiment. A destacar les columnes jòniques sobreposades a la façana principal, que pretenen donar la imatge de poder estatal com era freqüent durant els anys de la República.Els finestrals i les portes amb arcs de mig punt a la planta baixa, recullen el fanalisme del porxo com a element relacionat amb l’escala de vianants. Té columnes i capitells clàssics. També cal dir que en el coronament no tenim el frontó convencional; en canvi, si que existeix un fris en què es llegeix el nom de l´entitat. La part superior té una cornisa i un escut a l’eix de la façana. Sens dubte, el Banc d´Espanya és un edifici emblemàtic de la Rambla Nova, el qual té una arquitectura rica i elaborada molt representativa de l’arquitectura monumental del segle XX.

En la memòria del projecte es descriuen els treballs de rehabilitació i adaptació per adaptar-lo a les necessitats de museïtzació i de comunicació i transferència de ciència, Els eixos queden reflectits en tres continguts: 1. Comunicació de la ciència; 2. Transferència dels resultats de la recerca i 3. Activitats dirigides a infants i adults. Es proposaran actives interactives i participatives per a escoles i instituts de secundària, Antena del Coneixement de la URV, Aules de la Gent Gran. Tot està pensat perquè sigui un espai molt dinàmic, actiu i obert, tot plegat per apropar la ciència a la ciutadania.

Tres fortaleses enriqueixen aquesta dèria: 1. La suma de la URV, els Instituts, la ciutat, la regió CATSUD; 2. Continguts  diversos com són l’enginyeria, la química, la nutrició, les ciències socials, la història i l’arqueologia i 3. La localització i un edifici emblemàtic.

‘Rambla Science’ està sota la tutela de la URV, l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social/IPHES, l’Institut Català d’Investigació Química/ICIQ, l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica/ICAC i l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili/IISPV, que donen tota la garantia que arribi a bon port el projecte. També col·laboren la Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura/UNESCO i la Càtedra UNESCO pel Dret a l’habitatge de la URV, que dirigeix el professor Sergio Nasarre. El finançament serà a través de la convocatòria ‘Eix 6 FEDER’. El recorregut és/serà complexa, feixuc, però les línies estan ben marcades.

 

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies