TARRAGONA 21

Raquel Sans: ‘Respecte i dignitat’

Aquest 21 de desembre no celebrarem unes eleccions normals. Com a catalans, més enllà de si creiem que la independència és o no la millor opció, ens hi juguem el respecte i la dignitat del País, de tot! Perquè per a alguns partits, més concretament els del bloc del 155, Catalunya és només el peó a sacrificar per guanyar les eleccions a Espanya. Per això, tenen clar que Catalunya la tenen perduda, i que l’única manera de captar el vot aquí és mentint. Mentint sobre la divisió d’un país, que l’escola catalana ajuda a cosir; mentint sobre una escola que acull, que integra i que forma persones lliures; mentint sobre uns mitjans de comunicació públics que fan una feina excel·lent, plural i rigorosa.

Raquel Sans és candidata número 6 d’ERC a Tarragona

I malgrat disposar de tots els altaveus del món, saben que amb aquestes mentides no en tenen prou. I opten, en plena campanya electoral, per l’estratègia de la por. Opten per empresonar persones innocents -argumentant perill d’una violència que no ha existit, ni existirà mai-, opten per envair el Camp de Tarragona de tancs i de militars pocs dies abans de les eleccions. No hi té res a dir la Junta Electoral? Suposo que no. Deuen estar massa enfeinats escoltant les portades de la Terribas, controlant els avis tumultuosos de Reus o prohibint el color groc en tota la seva gamma. Això sí que condiciona el vot i no els avions caza sobrevolant l’skyline tarragoní.

Però el que potser no tenen del tot clar els del bloc del 155, és que no ens espanten. I que a cada injustícia que cometen -com totes les imputacions per la votació de l’1 d’octubre- l’únic que aconsegueixen és convèncer més catalans de no voler seguir formant part d’un estat que no només ens menysté –i ara és quan diem allò dels 16 mil milions d’euros de dèficit fiscal, que ha reconegut fins i tot el ministre Montoro-; sinó que ens enfronta als nostres compatriotes espanyols amb titulars tan mentiders com el del País “El separatismo pasea su odio a España por las calles de Bruselas”.

En definitiva, els del bloc del 155 no han entès res! Perquè la independència no va d’odi, ni de llengua, ni d’origen. La independència, la construcció de la República, va de respecte i dignitat de totes i tots els catalans, també dels que se senten espanyols.

Raquel Sans és candidata número 6 d’ERC a Tarragona

Jordi Solé: ‘Tal i com ho fa el mal temps’

Son dies difícils, complicats per la política i per la raó que, a voltes, em recorden, desagradablement, els dies emboirats com els que patim aquests mes d’un avançat hivern. Els dies emboirats són per la reflexió, però segurament els més tristos i melancòlics. Potser una mica com aquells hiverns que molts recordem de la nostra infància on la boira era la protagonista i l’escudella era la reina de les cases, el fred calava als ossos, i la tremolor s’aturava al voltant d’un braser que la mare i/o el pare anava alimentant.

Jordi Solé F. Membre d’Esquerra Federalista Camp de Tarragona

Dies difícils de no fa pas tants anys que ja hem oblidat. Sembla que sempre hem tingut la sort de tenir calefacció (això que molts encara no tenen o millor dit, no poden tenir), cotxes amb aire condicionat, rentadores, rentavaixelles…  No fa tant que érem totes i tots pobres en diners, però rics en innocència i bona fe. No fa gaires anys que érem infants a unes escoles de braç alçat i l’àngelus i el mes de Maria i els Arriba España, mestres amb regles amenaçadores i capellans que ens portaven a classe grans figures de “xinets i negrets” per demanar cèntims per cristianitzar-los… Ho hem oblidat massa de pressa, segurament perquè no els volem repetir, era un mal son. Vivíem en una dictadura…

Ho hem oblidat i ens pensem que sempre hem viscut igual. Hem progressat, certament.

La informàtica ens ha obert un món generós en informació, podem anar a qualsevol lloc sense moure’ns de casa, escriure al Japó (el meu pare em va dir que no era possible, que m’enganyaven) i en pocs minuts obtenir una resposta. És una bogeria.

Dissortadament tot aquest cúmul d’avanços tecnològics ens han anat robant, de mica en mica, allò que més podríem preuar d’un temps que ja és mort: la innocència i la bona fe.

Tot se’ns ha escapat de les mans. La informació s’ha convertit en consignes (inspirades segurament amb els diaris esportius: o ets d’un equip o d’un altre, però neutral?, això mai), l’opinió en transgressió de les idees dels altres, les reflexions en hipotètics insults cap aquells que no reflexionen com voldríem. Se’ns escapa de les mans.

I una mostra és aquesta desagradable, tensa i bruta campanya que estem vivint.

Hem aconseguit que més de mig món sigui feixista /franquista, utòpic, mentider, irrespectuós, dictador i “puta” i “covard” i …tantes coses més (apliqueu els adjectius també en femení sisplau)

Són les xarxes,, aquest instrument que utilitzem quotidianament per penjar fotografies de gats i nens i  nenes jugant, gossos divertits i també líders polítics, proclames i consignes.

Xarxes plenes d’exemples de la mala fe de molts que són incapaços d’argumentar idees. L’insult és més fàcil, és més engrescador pels qui pensen com tu. Els fa sentir superiors, forts com el mascle dominador.

Per les xarxes podem justificar fins i tot una violació en cadena, o un assassinat, i perquè no també desitjar la mort d’algú, o bé celebra-la si el mort no era de la nostra corda.

D’això, els protagonistes, no són només persones anònimes, “escriptors” que perden la dignitat en cada twuit, son també persones amb capacitat d’influència –actors que s’ho creuen, professors d’Universitats que perden el cap, polítics ansiosos per un lloc a la història…-, radicals del pensament que pretenen imposar la seva lògica perquè son incapaços de respectar allò que no combrega amb l’opinió que tenen marcada en el seu cervell a foc lent.

Se’ns escapa de les mans i no és patrimoni ni exclusiu d’una sola posició política, s’està generalitzant de manera preocupant. És la confrontació per la confrontació, estendre l’odi per crear odi, és un càncer que no sabrem com aturar en el moment que tot això hagi passat com ho fa el mal temps. Seran masses ferides obertes entre famílies, amics, companys de feina i de la societat en general.

Que la innocència i la bona fe sigui recuperada amb urgència, que el seny s’imposi, que el diàleg i l’acord siguin els protagonistes dels temps que han de venir.

 

Josep Maria Buqueras: ‘Visca el turisme!’

El turisme ha estat darrerament un tema que els mitjans de comunicació s’ocupen en escreix, a més del monotema del procés independentista. Espanya s’aproparà als 80 milions de turistes el 2017, creixent un 11 % sobre 2016. Catalunya rep gairebé un 20 %. L’any 2015 la indústria turística representava un 11,1 % del PIB i un 12 % de l’ocupació. Avui aquest sector té 2,8 milions de treballadors. I la seva aportació al creixement econòmic és de 1/3 del total.

Josep Maria Buqueras

Sens dubte, és una indústria motor de l’economia espanyola. El creixement de la productivitat espanyola va ser negatiu entre el 2000 i el 2014 i el seu repunt està per sota del 1 % anual. Aquesta situació està relacionada directament amb la predominança de sectors de baixa productivitat com són el turisme i la construcció. El sociòleg Manuel Castells escrivia que “cuanto más empleo se crea en el turismo en condiciones de temporalidad y precariedad, más se agrava la crisis del Estado de benestar”. El treball turístic té qualitat dolenta? També ha permès a molta gent capacitar-se i créixer professionalment. El turisme necessita està regulat, però el que està cada vegada sobre la taula es que el turisme actual és insostenible i destructiu, no tan sols socialment sino també econòmicament.

Es parla sobretot del turismefòbia, que és una expressió que ja resulta molt lletja per sí mateixa. Realment existeix una aversió apassionada, angoixosa i obsessiva, generalment de caràcter patològic vers el turisme. Les manifestacions de turismofòbia no van contra el turisme, sino contra els abusos  del turisme, perquè  aquest, com qualsevol activitat humana, té despeses, i negar-ho és negar la evidència. També hi ha beneficis. Les autoritats tenen que mobilitzar-se en dues direccions, ambdues necessàries: l. Repressiva, que va contra els turistes que abusen dels seus veïns i 2. Replantejar el model turístic perquè cregui prosperitat  i sigui distribuïda de manera decent. Hi ha qui creu que avui per avui, el turisme sols beneficia als propietaris de les finques i tot el món devia entendre que això no és ni acceptable ni sostenible.

A Tarragona no existeix turismefòbia. Hi ha qui parla del turisme fòbia contra/versus turisme filia, és a dir, una simpatia apassionada pel turisme. L’augment de visitants a les grans urbs s’ha convertit en un fenomen global. Diversos estudis recents proposen consensuar fórmules que limitin la massificació de les ciutats. Existeixen en realitat persones turismofòbiques. Segurament es tracta de crear un equilibri entre la necessitat i les molèsties que genera el turisme en totes les seves vessants.

El turisme s’ha de governar. Un bon nombre de grans ciutats amb turisme mundial han vist com el seu paisatge humà i urbà creix es transformava al mateix ritme  que creixia l’arribada de turistes. Al Camp de Tarragona encara no estem com a París, Berlín, Londres, Nova York, Amsterdam i Barcelona que veuen com cada any la pressió turística creix, i com creixen també els impactes sobre els barris i la població resident. Hi ha qui pensa i creu que el turista és un criminal i no és cert: limitar-se a criminalitzar i atacar el turisme reflecteix poca intel•ligència i menyspreu per l’interès general. Tenim un futur esplèndid si sabem administrar-lo correctament, ja que tenim dues coses fonamentals: una història molt diversa, amb tot el seu patrimoni cultural i arquitectònic de primer nivell i un clima tot l’any molt benigne. El dret de viure junt al mar és un privilegi i en la planificació urbanística es tenen que aplicar criteris d’igualtat i justícia social. El turisme no es pot construir en contra de la ciutadania i fer-ho d’aquesta manera està condemnat directament al fracàs. Sense sostenibilitat cultural i social no es pot entendre avui el turisme. La sostenibilitat ecològica i ambiental dona lloc a una bona salut pública i aquesta, a la vegada, dona lloc a més viatges.

Un estudi del The Shoping & Quality Tourism Institute, recomana la captació de turistes d’alt poder adquisitiu de Xina, Estats Units, Argentina, Rússia, Colòmbia, Mèxic, Aràbia Saudi, Emirats Àrabs o Kuwait, enlloc de centrar-se solament en el turisme de baix cost europeu. Captar sols un 5 % de turisme xinés, per exemple, aportaria 5.800 milions més d’euros anuals. Això, a més de més ingressos significaria l’aportació d’una sèrie d’efectes indirectes com: 1. Increment de la professionalitat en els serveis i la formació; 2. La generació de llocs de treball estables i ben remunerats; 3. La desestacionalització; 4. La major sostenibilitat de l’activitat turística i 5. Major font de desenvolupament econòmic i social, entre altres.

Per acabar, un relat. Imaginat que acabes d’arribar al Camp de Tarragona i veus un paisatge increïble, insòlit. Veus les xemeneies de les fàbriques al costat de les estructures metàl·liques del Dragon Khan, l’arena de la platja de La Pineda a tocar el pantalà petrolífer. I què penses? Com ha estat possible? Els urbanistes i els polítics han dissenyat quelcom irracional. Han estat boixos? Nosaltres, els nascuts aquí ho hem vist créixer tot a la vegada i ho tenim assumit. I el futur de tot plegat quin és? El futur sense cap mena de dubte serà el turisme i tots els serveis que generen a l’entorn del lleure i la qualitat de vida. El dia que la petroquímica consideri que és més rentable invertir i produir a l’Àfrica/Sud-amèrica, i ja no inverteixi en noves plantes o en futures ampliacions de les existents, serà un avís per a navegants. Quan passarà això? D’aquí 20, 30, 40 anys? La realitat evident serà que el nostre territori viurà i conviurà amb el turisme i tot el que existeix i genera de riquesa al seu entorn. Hem d’estar preparats. Visca el turisme!

 

Francesc Gambús: ‘Un cercle de solucions: Economia circular, una nova manera de produir i de consumir’

Som conscients que estem llençant el nostre planeta a la paperera? Ens adonem que el canvi climàtic ja és una realitat i està provocant desastres irreversibles? Quedeu-vos amb aquesta dada: cada europeu consumeix 14 tones de matèries primeres a l’any i en genera unes altres 5 tones de residus. Dóna per pensar.

Francesc Gambús. Eurodiputat independent en el Grup del Partit Popular Europeu.

Què ens ha portat fins aquí? El model econòmic vinculat al creixement industrial dels segles XIX i XX basat en produir, consumir i llençar és insostenible. Malgrat això, aquest model ens ha proporcionat als europeus prou recursos per desenvolupar un estat del benestar que no existeix enlloc més del món. Fins aquí una definició ràpida del problema i, alhora, del repte al qual hem de fer front. I, què podem fer ara?

Hem de transformar aquest model econòmic que malbarata massa recursos i anar cap a una economia més sostenible, més eficient, més responsable. El concepte de sostenibilitat vol dir que hem de repensar-ho tot per poder-nos donar una nova manera de produir i de consumir que no ens arruïni el planeta, però que alhora ens proporcioni els recursos necessaris per mantenir allò de bo que tenia el que hem viscut fins ara: llocs de treball i estat del benestar. Aquest model econòmic ens ha de servir perquè prosperi Europa, però també la resta de països del món, on tots puguem avançar en benestar i també en oportunitats. Un món que és de tots i que entre tots l’hem de preservar.

El que es coneix com a economia circular és un canvi de model econòmic global plenament sostenible i que es concentra en produir i consumir responsablement, reduir, reutilitzar, reciclar i reaprofitar els nostres recursos, reparar per donar una nova vida al producte, repensar les nostres accions i els productes… Així es converteix un sistema lineal en què tot acaba a l’abocador cap a un sistema circular on res es perd, tot es transforma i tot s’aprofita.

Aquesta solució circular és la gran aposta de la Unió Europea per avançar cap aquesta economia sostenible, eficient, que genera llocs de treball i ens dóna recursos per fer créixer el pilar social. Les directives europees que estem treballant per dur a terme aquesta revolució econòmica aborden tots els sectors i àmbits: la transformació dels residus en recursos, la reducció dels abocadors, amb vocació d’eliminar-los, l’ecodisseny i el disseny intel·ligent, la gestió dels envasos, la reutilització de l’aigua, l’eficiència energètica i l’ús d’energies renovables, el combat contra el malbaratament alimentari i la lluita per a la reducció d’emissions, entre molts altres. Són línies comunes que cada Estat ha d’aplicar i que són les eines europees per complir amb els objectius de l’Acord de París contra el canvi climàtic.

La solució circular ha vingut per quedar-se i és un compromís conjunt davant un repte global indefugible. És per això que ens cal una implicació transversal de tots els sectors econòmics, de les institucions i, per descomptat, de la ciutadania, que probablement és la més disposada a posar-se mans a la feina.

Per no llençar el planeta a la paperera i deixar un món millor als nostres fills, hem d’aplicar aquesta nova manera de consumir i de produir. I més d’hora que tard.

El repte és conjunt, la solució és circular.

 

Jordi Martí: ‘Condemnades del Bershka: éreu tres i ja en som milers!!!’

El Tribunal Suprem ha ratificat la sentència que va dictar l’Audiència Provincial de Tarragona en el seu moment contra les companyes Laia Estrada, Santi Fortuny i Diego Corredor. El delicte que se’ls atribueix és “atemptat contra agents de l’autoritat” i per això els condemna a pena de presó de tres mesos (que no hauran de complir perquè no tenen antecedents), a pagar 2.500 euros a quatre policies municipals “per les lesions sofertes” i a 150 euros més pel trencament d’unes ulleres d’un dels policies.

Jordi Martí Font és
conseller de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.

He de dir que al judici hi vaig poder assistir gràcies a un policia que, suposo que com a policia judicial, va haver d’obligar els senyors de l'”altra part” (així els va anomenar el mosso que es trobava a la porta de la sala) a deixar entrar assistents de “la nostra part” perquè “ells” s’havien presentat en manada a ocupar tots els bancs de la sala. Un bon indicatiu del que anàvem a fer-hi, que no era altra cosa que jutjar uns policies municipals de Tarragona que havien estat denunciats per unes de les seves víctimes, a les quals els policies acusaven, alhora, de ser els seus agressors. “Sempre paga poca-roba”, que deia ma padrina…

En la ratificació de la sentència tarragonina, el Suprem diu que les imatges aportades per la defensa de les companyes estaven editades i per això no poden ser tingudes en compte. Ara bé, les imatges editades (per tant no vàlides) les podeu mirar i remirar tant com vulgueu aquí: https://www.youtube.com/watch?v=pC9JJBztneQ i fins i tot opinar, perquè malgrat a alguns els agradaria molt i fan tot el que saben fer per arribar-hi (155 i altres números), encara no ens ho poden prohibir.

Alhora, la ratificació de la sentència desestima les proves corresponents a enregistraments i testimonis de dues periodistes de TV3, que en el judici van explicar què havien vist i no es corresponia amb el que els policies explicaven que va passar, que tampoc es corresponia amb les imatges desestimades ni amb altres testimonis presents en aquell moment allà d’altres companyes i companys.

Per tal de situar qui em llegeixi en antecedents, explicaré què va passar aquell dia de gener de 2009, tal com vaig fer al Ple Municipal de Tarragona corresponent, llegint la moció que hi va presentar el col·lectiu feminista Cau de Llunes-AFRT junt amb la CUP, amb el suport de més de trenta organitzacions feministes, democràtiques i d’esquerres de Tarragona i d’arreu dels Països Catalans. Si voleu veure les intervencions dels diferents partits sobre aquest tema al Ple les podeu veure aquí: https://www.youtube.com/watch?v=-DQl74O9Hqk

El text deia: “El 7 de gener de 2009, a Tarragona, una performance pacífica, consistent a dibuixar amb un guix al terra, va acabar amb una brutal agressió a tres persones a l’interior d’un portal, acompanyada d’insults i vexacions, per part d’agents de la Guàrdia Urbana.

Aquell dia el col·lectiu feminista Cau de Llunes va voler denunciar la pressió estètica derivada dels cànons de bellesa impossibles que marca la indústria de la moda i la bellesa, com una forma més de violència de gènere. Mitjançant la lectura d’un manifest, el repartiment de pamflets informatius i una acció simbòlica, consistent en resseguir amb un guix de pissarra la silueta d’una noia que s’estirava al terra, es volia conscienciar la població dels greus problemes físics, psíquics i emocionals que generen els trastorns alimentaris, que en els casos més extrems poden acabar derivant en la mort. El dia triat, que coincidia amb el primer dia de rebaixes, pretenia fer arribar al màxim de persones possible el missatge reivindicatiu. L’acció, de poc menys de cinc minuts de durada, es va dur a terme sense cap tipus d’incident davant de diverses botigues de roba. Amb la performance ja començada davant de la botiga Bershka, situada en aquell moment a la rambla nova, van aparèixer un parell d’agents de la Guàrdia Urbana de Tarragona, i poc després s’hi van afegir nous agents policials, que van aturar l’acte, van identificar les noies que llegien el manifest i van requisar el megàfon.

Com a resposta policial a la indignació de les persones que presenciaven l’acció simbòlica, dues activistes i una persona que cobria l’acte per al mitjà de comunicació local (la revista ‘La Bicicleta’) van acabar sent apallissades dins un portal, davant la consternació de tots aquells i aquelles que ho presenciaren des de l’altre cantó del vidre. Les targeta de memòria que contenia la càmera del periodista que cobria l’acte, va desaparèixer, després que, tal com relaten les tres agredides, a l’interior del portal, un dels agents estavellés de forma deliberada la càmera contra el terra”.

Aquesta és la versió dels fets que el jutge de Tarragona i el Tribunal Suprem han desestimat com a certa i que he transcrit aquí perquè quedi constància, també, de la “mentida” i perquè qualsevol persona que llegeixi, on sigui, “Llibertat encausades del cas Bershka” sàpiga de què estàvem parlant al segle XXI a Tarragona, de què estem parlant i de què estarem parlant. Sí, perquè de callar no callarem. Ara, això sí, toca l’actualització, però no el canvi de fons, perquè el fons hi és i en aquest mateix moment que em llegiu està creixent. Amb cada mentida evident que passa per veritat, creix. Amb cada uniforme que obliga i no dona opció, creix. Amb cada absolució que dicten els que manen als que monopolitzen la violència, creix. Amb cada cop de porra, creix. Amb cada sentència injusta, creix. Amb cada menyspreu a la dignitat, creix. Amb cada negació de les llibertats, creix.

És per això que cridem “LLIBERTAT CONDEMNADES PEL CAS BRESHKA!!!”, “Si ens toquen a una ens toquen a totes” i una abraçada gegant per a les condemnades…, que éreu tres i ja en som milers, però ho sabem -i ho saben, i per això tenen tanta por- en serem milions. Perquè creix. I per al que calgui i on calgui, tot. Creix.

Rosa Maria Ibarra: ’21-D: Iceta President o tindrem més ‘mambo”

Just abans de la proclamació de la DUI pels partits independentistes la CUP va fer públic un vídeo –que encara es pot visualitzar a youtube- extraordinàriament revelador. En aquest curt es pot veure un grup de dirigents i de diputats cupaires empenyent una furgoneta que ells mateixos identifiquen amb el procés. Doncs bé la furgoneta en qüestió, amb un motor (que simbolitza “el poble”) que no funciona, acaba despenyada via avall d’un barranc i esmicolada en mil trossets.

Rosa Maria Ibarra. Cap de llista del PSC per Tarragona

Els líders cupaires es dediquen a mirar la trencadissa fins que algú pregunta en veu alta: “i ara què?”. La fins ara portaveu parlamentària de la formació que ha dictat el relat de Junts pel Sí aquest passat mandat respon: “Ara? Ara comença el mambo!”, i es posen tots a ballar com si estiguessin de festa major. És, realment, d’agrair la sinceritat de la gent de la CUP (a diferència dels dirigents d’ERC i del PDeCAT que van canviant el guió en funció del dia a cop d’improvisació). La CUP no, ells ho tenen clar: “la caiguda és només una manera de volar”, tal i com surt titulat al mateix vídeo. O sigui que tots a volar després de ser llançats per un precipici encara que això comporti trencar-se la crisma.

I, en efecte, portem cinc anys de “mambo” que ha acabat llançant el país per un barranc amb els resultats catastròfics per tots coneguts. No insistirem sobre això perquè els socialistes creiem que no és hora de lamentar-se sinó l’hora de solucionar aquest desgavell. Com podem aconseguir-ho? Amb persones com Miquel Iceta, que han demostrat lideratge en moments de crisi, disposició permanent al diàleg i capacitat política. Ja prou de tant de cinisme i tanta irresponsabilitat com la que hem patit tots els catalans! La frivolitat d’alguns realment provoca vergonya aliena. Com es pot impulsar una DUI que comença apel·lant a l’ONU per després dir que és una cosa “simbòlica”, com una mena de broma a veure que passava. Per favor! Què ens juguem el prestigi de Catalunya i el benestar dels seus habitants!

El dia 21 tenim l’oportunitat de deixar enrere aquest aventurisme i el “mambo” i consolidar un Govern liderat per Miquel Iceta que ens reconnecti amb el progrés i la prosperitat. En llibertat i amb respecte per a tothom. Per això us demano el vostre vot i la vostra confiança en la candidatura del PSC. No us decebrem. Enmig de la cridòria que sacsegen els portaveus dels blocs frontistes els socialistes representem l’opció més valenta en aquestes eleccions perquè assumim el valor de la moderació que defensem davant dels que representen projectes mútuament excloents. Tots ho sabem: la candidatura del senyor Puidemont i la d’ERC es dedicaran a continuar ballant el “mambo” que els imposi la CUP mentre que el PP i Ciutadans es limiten a dir “no” a la independència sense proposa res per solucionar la gravíssima crisi política que estem patint. I així no ens en sortirem.

Voteu Miquel Iceta! Feu-nos confiança! Estigueu segurs que això té solució, i que aquesta solució passa per garantir la convivència i el respecte entre catalans (i no enfrontar al 50% contra l’altre 50%) i també per fomentar el diàleg que ens conduirà a un pacte polític que ens farà sortir d’aquest malson on avui estem tots atrapats. Ara és l’hora de la reconciliació. És l’hora del catalanisme de tota la vida i també del constitucionalisme que sap que no fer, ni proposar res, (com fan Rajoy i Rivera) tan sols engrandeix els problemes. És l’hora de la victòria de Catalunya, de tots els catalans i catalanes, sense que hi hagi vencedors i vençuts, sense humiliar ningú. L’hora de la reconstrucció, de la negociació i del respecte. És l’hora de Miquel Iceta Llorens com a nou president de la Generalitat de Catalunya. Sí, ara es l’hora!

Santi Castellà: ‘Anys perduts i plats trencats; ara catalanisme’

 

A les acaballes del Franquisme, el catalanisme esdevingué un espai polític ampli, clarament transpartidista, i força operatiu. Davant la necessitat d’abordar transformacions profundes en la realitat catalana, de recuperar i desenvolupar les institucions d’autogovern, de modernitzar l’economia i posar-la al nivell de l’Europa comunitària, d’integrar en una ciutadana comú a tots i totes, d’ordenar urbanísticament el territori i en especial les ciutats i viles més habitades, …davant els grans reptes d’un futur esperançador, el Catalanisme va esdevenir la força política aglutinadora dels anhels majoritaris, tant ben expressats inicialment en el lema: Llibertat, Amnistia I Estatut d’Autonomia. Avui aquesta historia heroica del pas de la dictadura a la democràcia apareix difuminada sota una tèrbola nebulosa gris, ofuscada pels accelerats esdeveniments procésistes viscuts els darreres anys.

Santi Castellà, primer secretari del Partit dels Socialistes de Tarragona

Al llarg de la historia política de Catalunya, el moviment catalanista, el catalanisme polític ha esdevingut l’espai articulador de les complicitats majoritàries per a tirar endavant el país. Potser ara, en uns moments de greu crisis interna en la que els nous espais de referencia proposats no han esdevingut majoritaris, cal tornar al catalanisme com a espai, i com a motor, per cercar solucions amplia i majoritàriament consensuades.

Les properes eleccions del 21 de desembre no són gens alienes a aquestes reflexions. Durant els darrers anys i de la mà d’en Artur Mas una part del catalanisme conservador – i amb greus problemes interns en el sí de llavors Convergència i Unió- va pensar en agafar una drecera ràpida cap a la independència: una pretesa jugada màgica amb la que lligaven indefectiblement a ERC, i posaven tot l’aparell d’Estat de la Generalitat al servei d’una única causa, la propaganda vers un Estat propi, amb la intenció de sumar un vot més, encara que només fos un vot més, que els contraris al projecte independentista.

Comptaven amb molts avantatges: primer, disposar de tot l’aparell de la Generalitat -especialment de TV3- i de molts Ajuntaments, absolutament dedicats a la causa del “SI”; en segon lloc, la possibilitat de construir el discurs independentista sobre l’ampli sentiment de desafecció generat per la Sentencia del Tribunal Constitucional a l’Estatut d’Autonomia i per les mancances històriques de finançament i infraestructures; i en tercer lloc, per l’absència d’un partit del “NO”, que sortís a donar resposta al “SI”: molts pocs volíem ser reduïts a ser un “NO”, i hi havia de tots els matisos, des de l’unitarisme fins al federalisme confederalista, dels de referèndum si però independència no, als del “No” però així no, i dels de Ni DUI ni 155…

Avui saben de la insensatesa i improvisació d’aquest procés que ha polaritzat, i en gran part paralitzat, la vida política, social i econòmica del país. Anys perduts i plats trencats, que ara casi tothom afirma que cal recuperar i reconstruir. Cal recordar el retorn de Tarradellas –organitzat des de les forces progressistes articulades al voltant del socialisme i el PSUC davant les reticències del nacionalisme pujolista-, que marcà el sentit del catalanisme modern, quan va cridar des del balcó de la Plaça Sant Jaume “Ciutadans de Catalunya: ja soc aquí”. Tarradellas va establir com a premissa política la unitat cívica de tots els que compartim en aquest indret el moment present; va establir que no importaven procedències sinó la construcció de futur; va afirmar que no importaven ètnies ni grups nacionals sinó els drets de ciutadania que dona la llei; va consolidar que les persones estaven sempre per sobre de la terra, de les banderes i de les idees; i va establir que Catalunya era, perquè volia, un sol poble. El catalanisme esdevenia l’espai i el motor dels anys de creixement, estabilitat, i autogovern que hem viscut. I això és el que alguns no han tingut por de trencar, jugant a excitar els sentiments de molts.

I per això la proposta socialista de recuperar el catalanisme com espai de diàleg i motor de progrés de Catalunya aquestes eleccions. Proposta que pren forma també en una candidatura transversal del PSC, que demana a la gent sensata del país, a les classes populars preocupades pel seu dia a dia, als homes i dones que volen treballar per un futur millor, el vot per a construir consensos amplis, majories que no fracturin en 51% front al 49% del país, poder seguir defensant l’autogovern, l’avenç autonòmic, un millor finançament, la Catalunya europeïsta, els grans consensos en educació, sanitat, llengua, empresa, infraestructures… per construir un futur on ningú estigui exclòs… Ara és el moment del catalanisme, de nou, com a força de progrés.

Santi Castellà, Primer Secretari del Partit dels Socialistes de Tarragona

 

 

Òscar Peris: ‘La democràcia sempre guanya’

Aquest 21 de desembre ens ho juguem pràcticament tot. El 21D defensarem recuperar les institucions catalanes, l’autogovern de Catalunya, el Govern legítim i la República. Però sobretot defensarem la democràcia, l’1 d’octubre, davant del bloc del 155 i aquest estat autoritari, capaç d’absolutament tot por la indisoluble unidad de España
Volem demostrar que nosaltres seguim creient en la democràcia, el valor més fonamental, i que aquesta situació la volem resoldre amb pau, urnes i vots com hem fet sempre. Quan ells ens han aplicat violència, escorcolls, prohibicions o presó, nosaltres els contestem dient que la solució al problema són els vots i és la democràcia.

Òscar Peris, cap de llista d’ERC per Tarragona el 21D

L’1 d’octubre vam viure un moment extraordinari, una comunió absoluta entre els ciutadans i les institucions que van fer possible el referèndum. Les institucions van preparar la logística, però el poble hi va posar fins i tot el cos per defensar la democràcia. Amb aquest esperit ben viu afrontem aquestes eleccions i sabem que quan lluitem plegats per un objectiu comú som imparables.

El 21D hem de fer que la democràcia torni a guanyar i sobretot hem d’exigir la llibertat Presos Polítics. L’Estat ha obert una causa general contra l’independentisme. Una causa general que ha portat a Junqueras i 7 consellers més a la presó. Que ha portat els Jordis a la presó i on sembla que ara van a per Marta Rovira perquè té possibilitats de guanyar. Ens trobem davant una persecució política.

L’Estat se salta la separació de poders, empresona els dirigents socials i polítics absolutament pacífics, amb cossos policials que practiquen la violència desmesurada contra ciutadans pacífics, que provoca fins a 1.000 de ferits l’1Octubre, entre ciutadans que només volien exercir el seu dret a vot. Un Estat que tanca 150 webs restringint la llibertat d’expressió, que efectua escorcolls sense ordre judicial. S’ha pres declaració a investigats sense presència dels seus advocats i es van prohibit actes polítics.

Avui 10 persones són a la presó, però això no ens pot fer oblidar que fins a 800 persones entre la mesa del parlament, els alcaldes, regidors, membres del govern, dirigents polítics o d’entitats socials i culturals, informàtics o activistes a internet, estan pendents de la seva situació jurídica. 800 persones preseguides de les seves idees. 800 persones que ja han vist vulnerats els seus drets, que podrien perdre la seva llibertat o que podrien ser multats.
Tenim molta feina a fer, ho sabem. Per això, aquest 21 de desembre hem de demostrar que la democràcia sempre guanya, entre tots i totes. Dimecres, 6 de desembre, a les 19h al centre cultural municipal de Vallsus ho explicarem, amb el company Tardà, la candidata Llauradó i Núria Picas. Us esperem per tenim un camí a fer, seguim i fem República.

Òscar Peris, cap de llista d’ERC per Tarragona el 21D

Laia Estrada: ‘La seva imposició al nostre servei’

Avui a mitjanit donem el tret de sortida a les eleccions i ho fem assumint les contradiccions (una més) que implica concórrer a una imposició mitjançant la qual es va destituir un govern legítim i es va aniquilar una República segurament massa poc defensada. I precisament avui hem sabut que l’Estat mantindrà com a ostatges els Jordis, Junqueras i Forn, que seguiran formant part de la vergonyosa llista de presos polítics de l’Estat espanyol.

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

El 21D no són unes eleccions normals i cada dia que passa és més evident. A les prohibicions de pancartes i concentracions solidàries amb les empresonades, s’hi han afegit les kafkianes prohibicions de llaços, bufandes i fonts grogues… van començar perseguint paperetes i urnes, no ens ha d’extranyar que hagin acabat perseguint un color. Mantenen gent honesta a la presó alhora que els lladres de guant blanc campen pel carrer. Multen i detenen persones per denunciar la brutalitat policial, mentre les agressions espanyolistes gaudeixen de major impunitat.

Aquest és el context del 21D, que esdevé dantesc quan hi afegim les accions de “falsa bandera”, doncs l’única forma de justificar la violència institucional i de carrer de l’espanyolisme és mostrar l’independentisme català com un moviment violent. I clar, la cosa no resulta fàcil amb aquest poble tossudament pacífic. Han inventat una violència que mai no ha existit per justificar empresonaments i ara inventen una violència al carrer que tampoc no és real. Perquè parlem clar, qui agredeix persones per la seva ideologia o per la llengua que parla, qui trenca vidres i punxa rodes de cotxe sistemàticament per a atemorir, qui crema banderes penjades a balcons posant en perill la vida d’inquilins és l’espanyolisme.

Per a algunes, l’independentisme català és el culpable de tota aquesta virulència, doncs “ha despertat el feixisme”. Adormit o despert, el cert és que si fins ara no ha reaccionat amb aquesta violència, ha estat perquè no existia una amenaça real per al règim. El feixisme sempre ha estat en el sí de l’Estat espanyol del 78, doncs el dictador va morir al llit, deixant-ho tot “atado y bien atado” i, ja se sap, d’aquella pols vénen aquests fangs. Per això, companyes, tinguem clar que no es tracta de culpabilitzar qui el desemmascara sinó de cridar a combatre’l, i no hi ha millor manera de fer-ho que seguir dempeus, lluitant per l’alliberament del nostre poble, en tots els sentits.

Per tot plegat, aquestes eleccions no són uns comicis convencionals. Seguim immerses en el procés d’alliberament nacional d’aquest tros dels Països Catalans, així que la campanya electoral ha de ser un element més al servei d’aquest procés. De la mateixa manera que vam arribar a l’1 d’octubre més coordinades, enfortides i valentes que mai, i gràcies a això vam aconseguir votar, hem d’arribar al 21D encara més organitzades, més conscienciades i més encoratjades. Al llarg de la campanya, no ens ha de fer por l’autocrítica. No hem de témer revisar allò que es podria haver fet millor. Al cap i a la fi, es tracta de créixer i d’aprendre dels errors per seguir avançant. Amb l’Estat espanyol només ens espera misèria, corrupció i política totalitària. La nostra esperança és un procés constituent amb la materialització de la República, i només serà una realitat si construïm l’estructura d’Estat per excel·lència: el Poder Popular.

Laia Estrada (regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)

Dr. Roger Quesada: ‘L’odontologia a la tercera edat’

Últimament el concepte d’obsolescència programada o obsolescència planificada ha aparegut a les nostres converses de forma habitual, entenent aquest concepte com la determinació o programació del fi de la vida útil d’un producte. D’aquesta forma, després d’un període de temps calculat per al fabricant o per l’empresa durant la fase de disseny, aquest quedi obsolet, no funcional, inútil o inservible, de manera que ens veiem obligats a comprar un nou producte.

Dr. Roger Quesada
Clínica Maxilart

Pel que fa al terreny que a nosaltres ens afecta, les dents, l’obsolescència programada no hi té cabuda. Les nostres dents no estan programades ni dissenyades perquè deixin de funcionar a partir d’un nombre determinat d’usos. La seva durabilitat depèn d’una sèrie de variables que és important conèixer. La qualitat de les nostres dents i genives l’agressivitat i el nombre de bacteris que tinguem a la boca, la higiene, l’ús i cures que hàgem aportat a la nostra boca durant tots els anys d’ús. D’aquesta forma podem arribar amb una boca amb millor o pitjor condicions a l’edat més adulta.

Tot i això, i ho podem observar diàriament a les nostres consultes, la tercera edat no significa veure’s avocat a la necessitat de portar pròtesis removibles completes, per més que els anuncis de COREGA ens ho venguin com a una situació normal en aquesta fase de la nostra vida. Actualment gaudim dels suficients recursos tècnics i materials per poder tenir durant la vellesa una boca funcional, sana i bonica, així com en qualsevol altra fase de la nostra vida.

Encara més quan s’ha observat la repercussió que les malalties de la boca poden tenir amb les malalties sistemàtiques, malalties coronàries, diabetis mellitus, etc. que podem patir durant la vellesa.

No ho dubti, estimi’s, cuidi’s i mantingui una boca sana, bonica i funcional. Vostè també mereix gaudir dels plaers de la vida.

Jordi Solé: ‘Una moció d’escassa credibilitat’

Durant el Ple d’aquest passat dijous, el PP va presentar una moció en contra de la violència de gènere, i que avui, en un acte senzill i ple d’emotivitat, hem commemorat solemnement al Consistori de Torredembarra en nom de totes les veïnes i veïns de la nostra població.

Jordi Solé és regidor del PSC a l’Ajuntament de Torredembarra

Torredembarra, mitjançant els  representants polítics i entitats cíviques, ha fet durant molt de temps denuncies en contra d’una situació inadmissible on la dona és salvatgement ignorada, maltractada, violentada, violada, i perseguida senzillament pel fet de ser dona. Tots els partits de l’arc municipal sempre hem mostrat una sensibilitat especial en aquest tema, i unes i altres hem anat sempre de la mà amb temes referents a les llibertats individuals de les persones i hem mantingut una posició ferma i decidida en contra de la homofòbia, la islamofòbia, el masclisme etc.

La moció del PP però, va ser rebutjada per una ample majoria i només va votada a favor per la representant d’aquest partit i pel grup municipal de C’s.

Perquè va ser així?. Senzillament per les polítiques dutes a terme pel PP en matèria de violència de gènere, que ha estat nul·la,  i per la inacció que ha dut aquest partit al llarg dels anys i, naturalment per altres raons que ara exposaré:

En primer lloc cal saber que des de l’any 2011 el PP no ha acceptat cap iniciativa per mitigar aquest greu problema que pateix la nostra societat. Per tan no hem pogut avançar en la lluita contra aquesta xacra que patim.

En segon lloc, hem de recordar que el PP va signar fa ara dos mesos un Pacte d’Estat que va ser recolzat per tot l’arc parlamentari excepte per Podemos. Un Pacte d’Estat contra la Violència que el Sr. Rajoy va presentar amb tota pompositat i fotografies just el mateix dia que sortia dels jutjats per declarar sobre el tema de corrupció que, com filets de plastilina, s’estén per tot el seu partit. Dos mesos desprès d’aquest anunci pompós, el PP no ha pres cap iniciativa: ni una sola llei, ni una sola activitat… el que ja és un indicador de la seva manca d’interès per tirar endavant allò que contempla el Pacte.

En tercer lloc, subtilment, el PP volia que el Consistori de Torredembarra s’adherís als Pressupostos Generals de l’Estat (PGE). És a dir que els partits amb representació a les Congrés aprovéssim, indirectament, uns pressupostos que redueix les partides en violència de gènere, i que destina només 100 milions d’Euros per els Ajuntaments desprès de treure durant anys les subvencions per tal que els ens locals poguessin  invertir en programes de violència de gènere. Quantitat (cent milions) significativament ridícula si tenim en compte, no només el gran número de institucions locals existents, sinó les necessitats  per tornar a posar en marxa programes de prevenció i actuació.

En quart lloc, el PP volia , en el seu punt primer, que l’Ajuntament s’adherís al Pacte d’Estat contra la Violència de gènere, quan ja haurien de saber que, precisament per ser un  Pacte d’Estat, totes les institucions, totes, ja estan adherides al mateix automàticament.

Desprès de veure aquest sense sentit de moció i, si tenim en compte, el moment de precampanya, la veritat és que aquesta moció era d’escassa credibilitat, i si més no posava en dubte les intencions reals de la mateixa.

El moviment, com deia aquell, es demostra caminant, no amb fotografies, notes de premsa i mocions que son paper mullat, i menys encara quan la lluita contra la violència de gènere no ha obtingut mai un clar i sincer suport per part del PP.

Pau Ricomà: ‘Que bo fóra que la Marta ens enganyés’

Les declaracions de Marta Rovira, respecte a la violència que el govern espanyol estava disposat a exercir, han aixecat una reacció ferotge. Una desproporcionada indignació entre aquells partits, mitjans de comunicació i habituals de les xarxes que de manera recurrent han justificat -i molts d’ells han aplaudit- la violència d’estat dels darrers mesos. La de l’1 d’octubre i la posterior.

Pau Ricomà és portaveu municipal d’ERC-MES-MDC

Tracten la Marta de mentidera, la volen deshumanitzar en articles plens d’odi, on la presenten com una indocumentada. És contradictori perquè ho diuen els mateixos que reiteradament justifiquen la violència. La pregunta que jo els faria és per què diuen que no ens l’hem de creure? Els sembla que la policia o l’exèrcit no tenen capacitat per fer una cosa així? O els queda una mica de decència i pensen que mai s’hauria d’actuar violentament contra la població civil desarmada? Si és així, m’agradaria saber on posen el límit de la violència que serien capaços d’acceptar? Veure àvies llençades a terra, un noi amb un ull volat per una bala de goma –armament prohibit a Catalunya, per cert- , una xicota magrejada… està dins dels llindars acceptables?

Només cal veure la trajectòria política de Marta Rovira, en contraposició amb els que ara pretenen denigrar-la, per saber a qui creure’ns. Convido a repassar els discursos de la Marta. No hi trobareu una sola expressió de violència, odi ni agressivitat. Tot el contrari, les seves paraules sempre han estat inclusives i a favor de la justícia social. Podeu tirar tan enrere com vulgueu.

Dels que l’acusen de mentidera, també trobareu molts discursos. Tant se val que busqueu molt enrere com ahir mateix. El to bel·ligerant és bastant comú. Entre les declaracions més sonades, la de la ministra de defensa dient que, si calia, estaven preparats per actuar “por tierra, mar y aire”. Altres, com Rivera, demanen condecorar als policies que van intervenir l’1O.

Però, posem-nos que tenen raó, que Marta Rovira està desinformada, o que directament ens enganya. Seria fantàstic. Una gran notícia. De fet, estic disposats a creure-me’ls –ho sento, Marta- si només compleixen una petita condició. Una condició que estic segur que, tant com s’han indignat, no hauria de ser cap inconvenient pel govern espanyol. Només cal que públicament, i amb la major solemnitat que correspongui, el govern de Rajoy es comprometi a no atacar la població indefensa catalana, encara que implementem la República. Si com van fer amb el 155, afegeixen al pacte a C’s i PSOE, estaria molt bé.

Algú em diu a cau d’orella que somio truites, que l’estat espanyol no renunciarà a la violència per mantenir la seva unitat territorial, per més que en alguns territoris hi hagi ciutadans que vulguin una altra cosa, i que les paraules de la Marta Rovira tenen tota la versemblança del món. Llàstima.

Pau Ricomà és portaveu municipial d’ERC-MES-MDC

Raquel Sans: ‘Aquell dia, el 20 de setembre de 2017’

El 20 de setembre de 2017 alguna cosa va canviar en la meva manera d’entendre la política. La veia de prop, de molt a prop, però em sentia només una espectadora privilegiada. Aquell dia, però, quan una trucada em va alertar que la Guàrdia Civil acabava d’entrar a la conselleria d’Economia i Hisenda alguna cosa em va sacsejar la consciència.

Raquel Sans. Candidata d’ERC a les eleccions del 21-D

Els agents buscaven detalls sobre l’organització de l’1 d’octubre, i la posta en escena de tot plegat va resultar intimidatòria i delirant. Companys de feina emmanillats, agents armats a la porta d’una conselleria, companys detinguts mentre portaven la canalla a la feina… No tenien indicis que volguessin matar a ningú, tampoc creien que estiguessin robant els diners de tots, com sí que han fet tants i tants d’altres sense que això hagi tingut conseqüències… Només sospitaven que podrien estar organitzant allò al que s’havien compromès: un referèndum perquè la gent –els del sí, els del no i els del no ho sé- pogués votar. Aquell dia, el 20 de setembre de 2017, vaig sentir frustració i ràbia, de veure com ens estaven vulnerant els drets com a persones i com a representants d’institucions democràtiques. Però també vaig sentir molt d’orgull de veure com el meu poble reaccionava amb fermesa però de manera pacífica.

Aquell dia, 20 de setembre de 2017, casualitats de la vida van fer que acabés pujant a l’escenari per gestionar –a través del micròfon- la multitud que s’havia aplegat a la Rambla Catalunya. Només em van donar una indicació: hem d’aconseguir que sigui una protesta pacífica i que no hi hagi cap acte violent. Des de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, els Jordis, em van repetir una i altra vegada aquesta consigna. Vaig clamar tantes vegades al silenci i a la no violència que em vaig arribar a sentir com una mestra de p4 intentant dirigir una classe una mica esverada.

El que va passar després ja ho sabeu: la detenció aberrant dels Jordi, basada a en l’auto d’una jutgessa que descriu una realitat totalment oposada a la que aquell dia, el 20 de setembre de 2017, jo vaig viure en primera persona. I ara ja fa un mes que el Jordi Sánchez i el Jordi Cuixart són  a la presó, on també hi tenim a la meitat del Govern. Ara ja no val ser una simple espectadora de tot plegat. Cal fer el pas, implicar-se i comprometre’s. Perquè això ja no va només d’independència. Va de la defensa dels drets i les llibertats de les persones i això no m’ho penso pas mirar. Aquell dia, el 20 de setembre de 2017, alguna cosa va canviar.

 

Arga Sentís: ‘Congelar els impostos i fugir d’estudi’

Pau Pérez, regidor d’Economia i Hisenda, ha anunciat que congelarà els impostos i les taxes municipals per quart any consecutiu. Ho presenta com una mesura de progrés, favorable per al conjunt de la població, amb l’argument que així s’afavorirà l’activitat econòmica i la creació de llocs de treball. Al mateix temps, remarca que totes aquestes mesures es deriven del pla d’ajustament econòmic aprovat el 2012, que implica la supervisió de l’Estat sobre les finances municipals.

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Tarragona

De fet, fins i tot dins els límits estretíssims que aquests mesures coercitives ens imposen, resta la circumstància que un pressupost ha de tenir necessàriament una part d’ingressos i una de despeses, i si renunciem a actuar sobre els ingressos, la nostra renúncia condicionarà les despeses, o sigui les inversions i els serveis que serem capaços de fer i de prestar.

Congelar els ingressos no és una pràctica generosa, benevolent o d’esquerres. Caldria mirar, cas per cas, totes i cadascuna de les ordenances fiscals. Aplicant el principi de progressivitat en els impostos, potser ens trobaríem que en cal augmentar alguns i rebaixar-ne uns altres, o que cal cobrar-los proporcionalment a la capacitat econòmica de les persones i al dret que totes tenen de percebre serveis municipals. Parlar de pressupostos no vol dir, només, examinar els diners que es destinen a aquella obra o aquella altra. Cal que siguem capaços de debatre d’on els traurem, aquests diners, de qui i com.

Totes aquestes coses són les que no vol fer l’actual equip de govern. Totes aquestes coses es nega a fer-les des de fa quatre anys. Administra, però no governa. Gestiona el dia a dia amb criteris sobre els que no vol que hi hagi gaire publicitat, i encara menys debat polític, participació.

I no podria ser d’altra manera, atès que aquest equip de govern està format pels socialistes i el PP, amb algun suport extern de tendència conservadora que no li mancarà. No és només un govern en minoria, és un govern sense programa, sense missatge, sense res per oferir. L’únic objectiu que té és mantenir-se. És un executiu autoreferencial, que tot ho justifica utilitzant el nom de la nostra ciutat. La paraula “Tarragona” avala qualsevol improvisació, qualsevol sortida que els permeti seguir navegant.

De ben segur, un cop presentada la congelació dels ingressos com una mesura popular, veurem que en el capítol de despeses hi haurà una part substancial destinada al Jocs Mediterranis. Aquest és l’únic tòtem que encara ens ensenyen, amb un orgull digne de millor causa. El fet que hagin estat ajornats, el fet que depenguin ara de la incertíssima situació política a Catalunya i a l’Estat espanyol, el fet que se’ns llencin a sobre tots aquests terminis fora de termini, no alterarà la disposició municipal a seguir posant-hi diners i compromisos que després es convertiran en deute. No volen parlar dels ingressos, no volen parlar dels comptes públics, però segueixen disposats a fer despeses sumptuàries.

Aquesta no és una manera raonable d’enfrontar-se a la crisi econòmica, ni de plantar cara a les necessitats de la ciutat. A Tarragona cal una actitud valenta, també en el terreny de les finances municipals, que són les de tots els veïns i veïnes.

 

Lucia López: ‘Que no us enganyin més! El mite del 50%’

Estimats amics i compatriotes, independentistes de bona fe, si us plau, que no us enganyin més. Què no us enganyin més determinats líders irresponsables que prometen escenaris irreals, quasi miraculosos i meravellosos, sabent que són impossibles de convertir-se en realitat.

Lucia López. Secretària d’igualtat de la JSC del Camp de Tarragona.

Diguem-ho ja, alt i clar, per desfer equívocs i posar en evidència els enganys d’aquells que menteixen conscientment: la via unilateral cap a la intendència mitjançant la subversió de l’ordenament jurídic democràtic d’un Estat membre de la Unió Europea és una via morta que porta Catalunya al desastre. Només des de la fe, la fe literal, en la virtut immaculada de “la idea” és possible encara que determinants dirigents frívols prometin a la ciutadania que continuar per aquest carreró sense sortida porta cap a un Itaca utòpica. “Ho tenim a tocar!”, van prometen a tort i dret.

A la gent que llegeixi aquestes línies i ja m’estigui maleint tan sols els convido a què repassem conjuntament la realitat objectiva. Se us va prometre que la independència seria “sense costos” i sense conflicte, que tot seria -per dir-ho d’alguna manera- innocu, que seria com una mena de festa major sense conseqüències econòmiques, ni socials. I què s’ha esdevingut en realitat? Just el contrari. Se us va assegurar que “tot està pensat”, que “el món ens mira”, se us van prometre estructures d’Estat, se us va dir que cap empresa marxaria del país. Sí, molt bé, resultat? La DUI proclamada no apareix ni tan sols al diari oficial de la Generalitat, les estructures aquestes han brillat per la seva absència i més de 3.000 empreses catalanes ja han traslladat la seva seu social fora de Catalunya. Un balanç desastrós.

Se us va dir que un cop es proclamés la independència hi hauria “molts països” que reconeixerien el nou Estat perquè “s’havia fet la feina”. I quina ha estat la realitat? Hi ha 27 països membres de la Unió Europea amb els seus corresponents Governs regionals (per exemple, 16 länders federals alemanys) i 193 Estats que formen part de les Nacions Unides. Quants han reconegut la independència de Catalunya d’entre aquests quasi 200 països i centenars de Governs regionals? Ningú. Ningú, literalment. Cap país del món. Cap. Seran tots els Estats del món “còmplices del feixisme”? Deixeu a banda les consignes i penseu per vosaltres mateixos, analitzem la realitat críticament perquè només des de la reflexió i des de la sensatesa trobarem el camí de sortida del laberint.

Tot ha resultat doncs un gran bluf construït a base de mentides però ja se sap que la màquina ha d’estar permanentment tensionada i mobilitzada per evitar que s’aturi i provoqui que aquells que juguen amb la realitat i fan bombolles de sabó quedin en evidència. Per això els actuals líders d’ERC, el PDeCAT, i previsiblement també els de la CUP a partir d’aquest cap de setmana, us demanaran ara que voteu per ells massivament a les eleccions del 21-D sacsejant un nou mite: el mite del 50%. Segons aquest mite, un engany com una casa de pagès similar als enganys que ens han portat fins aquí, si després de les eleccions la suma de vots independentistes arriba al 50% “la Unió Europea intervindrà i arribarà el reconeixement internacional que anhelem”, com ja es diu en entrevistes als mitjans, declaracions públiques i per les xarxes socials.

Mentida. Només cal recordar, literalment, les paraules del president del Parlament Europeu, ratificades per tots els portaveus i presidents de Govern de la UE, per tots: “la independència unilateral de Catalunya és contrària a l’estat de Dret, a la Constitució espanyola i a l’Estatut d’autonomia de Catalunya, que són part de l’ordenament legal de la Unió Europea. Ningú reconeixerà aquesta declaració d’independència. Més que mai és necessari restablir la legalitat com a base per a propiciar el diàleg a fi i efecte de garantir les llibertats i drets de tots els ciutadans de Catalunya.”

Més clar l’aigua. Ni el 47’8%, ni el 50’1%, ni cap percentatge talismà, ni res. Qualsevol sortida a l’actual conflicte polític i institucional passa pel respecte a la legalitat vigent, condició sine qua non per obtenir qualsevol reconeixement internacional. Qui vulgui la independència, objectiu polític que nosaltres no compartim però que és tan respectable com qualsevol altre, el primer que ha de fer és reformar la Constitució. La resta és fer volar coloms i jugar amb les il·lusions de la gent. Que no us enganyin més!

Els socialistes creiem que ara és l’hora de les solucions. Solucions que no passen ni per quedar-nos com estem ni per llançar-nos per un precipici. Cada cop som més a Catalunya els que estem per una sortida dialogada i negociada al conflicte. Una sortida que passa per assolir un acord que garanteixi un millor autogovern, un millor finançament i un nou protagonisme de Catalunya en una Espanya i una Europa respectuoses i plurals. Una proposta sensata, realista i pragmàtica –que no comporta talls de carretera, ni agitació al carrer, ni pèrdua d’empreses ni llocs de treball- capaç de pilotar un gran acord majoritari a Catalunya que abasti tant al constitucionalisme com al catalanisme moderat, un espai de centralitat representat pel PSC obert a totes les forces que vulguin bastir aquest ampli consens. Sense odis, sense humiliacions, sense desgavell econòmic i sense divisió entre catalans.

I mentre, determinats venedors de fum seguiran prometent arcàdies felices on calgui arribar al 50% per després aplicar un nou pla ocult, secret i sorprenent, que no es pot fer públic però que deixarà tothom estupefacte. I estupefactes i bocabadats ens deixen, certament.

Ángel Juárez: ‘El dit i la lluna’

Des de fa diverses setmanes no puc treure’m del cap el proverbi xinès que afirma que quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit. Tinc la sensació que la societat espanyola s’ha anat transformant progressivament en el ximple que observa embadalit el dit i no presta cap mena d’atenció ni al satèl·lit ni a la llum que ens proporciona. Les persones haurien de ser capaces de discernir què és allò que de veritat importa (la lluna) sense tenir en compte les notícies que obren els informatius (el dit). Per desgràcia està quedant clar que som una societat amb poca capacitat crítica i analítica. El problema ja no és que sigui fàcil ficar-nos un gol, sinó que ho celebrem encara que sigui a la nostra pròpia porteria.

Ángel Juárez

En tots i cadascun dels dies que han conformat els darrers cinc anys, el conflicte entre Catalunya i Espanya ha aparegut en la meva vida d’una manera o d’una altra (a través dels mitjans, en una conversa agafada al vol, en un tweet…) sense excepció. I com tots sabem, aquesta situació ha anat in crescendo durant les darreres setmanes, fins al punt que les enquestes ja reflecteixen que és una de les màximes preocupacions dels espanyols.

No dic que el tema no sigui important (òbviament sí que ho és), ni que no tinguem dret a informar-nos i a expressar la nostra opinió sobre l’assumpte. A mi mateix, com a demòcrata fins a la medul·la que soc, m’entristeix que hi hagi persones a la presó o l’excés de repressió que s’ha viscut en algun moment del procés polític. Però com a militant del sentit comú, em pregunto: no ens haurem obsessionat en excés amb el procés català? Pot ser que ens haguem convertit sense adonar-nos en els necis que no deixen de mirar el dit? Així ho crec. Durant les darreres setmanes s’han produït diversos successos d’extrema gravetat, però amb prou feines els hem donat importància ja que la nostra atenció estava en un altre costat. I és que les banderes, com ha succeït al llarg de la història, serveixen per cobrir moltes coses…

Potser alguns no ho sabeu, però la sequera s’ha convertit en un problema que hauria de preocupar-nos i posar-nos en alerta. Els pantans espanyols es troben en el seu conjunt per sota del 40%, una situació que no es registrava des del 2006. A més, ja són tres anys consecutius en què plou per sota de la mitjana, motiu pel qual la manca d’aigua s’està convertint en el pa nostre de cada dia. Existeixen tres conques, Júcar, Segura i Duero, la situació oficial de les quals segons el govern és de “sequera perllongada”. Hi ha alguns pobles gallecs que s’estan abastint mitjançant camions cisterna. I encara podria enumerar més exemples que són per posar-se a tremolar. El pitjor de tot és que aquesta crisi hidrogràfica no serà passatgera. De veritat que no hauríem de centrar els nostres esforços en aquest contratemps?

Una altra qüestió que no és gens banal, tot i que així ho sembli per als mitjans, és que ja han transcorregut tres setmanes des de l’onada d’incendis que van cremar 50.000 hectàrees a Galicia, provocant a més tres víctimes mortals. Les imatges van donar la volta al món, i a les persones que com jo estimem la naturalesa ens van provocar un riu de llàgrimes. No obstant això, el tema va perdre pistonada mediàtica a la mateixa velocitat que el maleït foc cremava la vegetació. A dia d’avui gairebé ningú de fora de Galícia està pendent de la tragèdia, tot i que els interrogants continuen sent enormes. Les detencions han estat mínimes, i existeixen molts dubtes sobre la gestió que va portar a terme l’executiu en aquest cas de terrorisme ambiental. Molta gent ho va perdre tot, i tots els espanyols vam perdre una part del nostre país. En aquest context, no seria prioritari centrar-nos en dictaminar sentència i castigar els culpables?

Qui no està massa atent a les novetats de Puigdemont, Rajoy i companyia és el canvi climàtic. Ell segueix endavant amb la seva feina, impertèrrit davant el que succeeix al seu voltant. De fet, els últims mesuraments que s’han realitzat via satèl·lit demostren que el gel de l’Àrtic s’està fonent un 25% més ràpid del previst. Segons les prediccions més recents, el desgel podria ser una realitat entre el 2040 i el 2050, i això és una cosa que canviarà la vida per sempre sobre la faç de la terra. Fins i tot podria provocar la desaparició de l’espècie humana. Però… això no és tan important com el procés, oi?

Arribats fins aquí, i com que el món que m’envolta està ensenyant les urpes i amb ganes de guerra, deixeu-me fer un aclariment: a mi em sembla perfecte que els ciutadans estiguin involucrats al màxim amb el cas català i totes les seves ramificacions. És més, tots som partícips del procés encara que no ho desitgem. Es tracta d’un assumpte de vital importància per a tots els catalans i espanyols, i marcarà el nostre futur com a país (o països), així que és lògic que ens tregui la son. El que defenso és que es pot i s’ha d’estar preocupat pel tema català, però existeixen moltes altres qüestions que haurien d’intranquil·litzar-nos al mateix nivell. I, per tant, també hauríem d’implicar-nos i posar de la nostra part per aconseguir una solució satisfactòria.

Allò que demano és compromís social contra la sequera, els incendis i el canvi climàtic, que afecten el nostre dia a dia tant com el nostre status quo polític. Al cap i a la fi, si no aturem el canvi climàtic, aviat no existiran fronteres ni països que defensar. No estic sent apocalíptic, sinó conseqüent amb allò que indiquen els científics. Crec que com a societat hem de reordenar les nostres prioritats. Lluitem pels nostres països i les nostres idees, però fem-ho també pel nostre planeta abans que sigui massa tard.

Ángel Juárez Almendros. President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

Josep Maria Buqueras: ‘El Tsunami del procés: 15-22/10’

El monotema del procés ha agafat una velocitat de fórmula 1. Cada dia, cada hora tenim la pantalla canviada. Ara i aquí vull descriure un reflex de la premsa escrita durant la setmana del 15 al 22 de novembre. Només em quedo amb els titulars i frases de la setmana referenciada, que m’han cridat l’atenció. El meu article és un mosaic, és la suma de paraules d’editorialistes, articulistes d’opinió, cròniques periodístiques, notícies. Estan escrits indiferentment amb català o castellà i d’una manera expressa no especifico l’autoria d’aquestes.

Josep Maria Buqueras

DIA 15, diumenge.

La inseguretat jurídica ha portat a que 500 empreses hagin canviat de seu en tres dies; Barcelona, amb el procés, sota la tempesta perfecta; El nacionalisme no és el problema, és el populisme; Cataluña bajo una autocracia; No hay pasión 155 en el Gobierno, però Rajoy recibe mucha presión de su derecha; Un “assumpte intern” molt europeu; Al president li preocupa que l’aplicació 155 o que el líder de l’ANC vagi a la presó provoqui protestes violentes.

Dia 16, dilluns.

“Los tanques en la Diagonal se han sustituído por una reforma de la Ley de Sociedades que posibilita el cambio de domicilio socials/Si yo no fuera jurista ya no sabria lo que existe y lo que es y lo que no lo es”; Me aterra que el odio llegue a la cultura; Tenen que sortir tots: no és bo que el PP o els independentistes quedin fora; Albiol diu que s’educa als nens per odiar Espanya i Ponsatí li retreu les “mentires sense escrúpols”; Pedro Sánchez pregunta si estem davant una nova transició.

DIA 17, dimarts.

Sánchez i Cuixart ingressen a la presó acusats de sedició; Cercle sense sortida: La Generalitat ha caigut en el seu propi embolic; En democràcia no haurien d’existir enemics a batre, sino adversaris als que se’ls reconeix legitimitat; És important la percepció que cada banda tingui de la seva feblesa, perquè ningú no guanya per golejada; L’abat de Montserrat defensa una sortida on ningú acabi humiliat.

DIA 18, dimecres.

Rajoy i Puigdemont estan a temps per evitar un daltabaix; El Govern emplaza a Rajoy a elegir entre “dialogo y represión”; De veritat algú creu que poden resoldre el conflicte català a cop de patacada, presó i 155?; Siendo antagónicos, el irredentismo español y catalán coinciden en un punto: “Cuanto peor, mejor”; L’activitat turística a Catalunya es edueix un 15% des de l’1–O; Economia alerta de l’empobriment de Catalunya amb la independència; Colau i els empresaris s’uneixen contra la caiguda de la l’economia; Crònica d’un èxode anunciat: l’equidistància és sempre fugir cap a la dreta; Catalunya ha de cortar la sangría empresarial y, después, revertir sus efectos en la medida de lo possible.

DIA 19, dijous.

PP i PSOE aperceben que solament unes eleccions autonòmiques evitaran el 155; Presos polítics, clar/ L’escàndol es que Sánchez i Cuixart ho són d’una democràcia de la Unió Europea; La inestabilitat amenaça amb restar al PIB del 2018 fins a 13.400 milions; Les 260.000 empreses que ni s’han mogut ni pensen fer-lo són una gran majoria silenciosa; Els conflictes irlandès i basc es van resoldre amb diàleg: Mediadors “in nomine patris”.

DIA 20, divendres.

El Gobierno segueix davant el 155 amb el suport de PSOE i Cs; Iglesias insta a derrotar amb vots i no per la força al independentisme; Urkullu rebutja que s’intervingui la Generalitat; La crisi d’Estat castiga a l’IBEX front a les grans borses europees: l’espanyola cau gairebé un 2% des del referèndum per la incertesa; La crisi d’Estat castiga al IBEX front a les grans borses europees: l’espanyola cau gairebé un 2% des del referèndum per la incertesa; La crisis catalana es un ejemplo de la tensión que afecta a muchos Estados-nación occidentales.

DIA 21, dissabte.

Colau exige al PSC que es desmarqui de l’article 155; Quant més s’intervinguin les institucions, més protagonisme tindrà la societat civil i més diverses seran les formes de resistència; Basta ja! Hem d’anar al diàleg pensant en un futur en el qual Catalunya no avanci cap a la pobresa i la irrellevància; La Fiscalia acusarà a Puigdemont de rebel•lió i declara la independència; El Rei: “Catalunya es y serà una parte esencial de España”, davant un “inacceptable intento de secesión”; La banca assegura que el boicot de l’ANC i Òmniu m ha tingut poca incidència; Frenada a la inversió internacional a Catalunya;

DIA 22, diumenge.

Rajoy anuncia el cesse del Govern i Puigdemont convoca al Parlament; “No sé la solución, però en Cataluña lo que ha fallado es la política”; Para arreglar todo esto hay que leer a Maquiavelo: Sus consejos sirven de inspiración para hacer frente a las actuales amenazas a nuestra democràcia/El maquiavelismo también està detrás de líderes como Merkel, Trump y Macron; El PSOE apoya la medida “en defensa de la Constitución”; El 155 és Història i és un esvoranc; El futur d’Espanya i de la UE està en joc, lluny de tota retòrica; Podemos diu que el “procés” és una oportunitat per a desacreditar el Règim del 1978; El Gobierno prepara el cese del cap dels Mossos; ¿Aguantarà l’estrebada el PSOE? Sánchez ha optat per una política d’Estado; “Intervinguda, no suspesa, l’autonomia”; Barcelona és aquests dies una ciutat deprimida, políticament desnonada i amb brots d’odi; El Gobierno restaura el orden constitucional en Cataluña; El procés secessionista ha causat un terratrèmol de proporcions que ni els seus dirigents van preveure; El TC assumeix l’aplicació del 155 provocarà una pluja de recursos; Podemos acusa a Rajoy de suspendre “la democràcia i els pactes de 1978”; El més sever 155: El Gobierno cessarà a tot el Consell Executiu i vol deixar al Parlament sota mínims; El president denuncia que és el “peor golpe al autogobierno desde Franco; Unes 450.000 persones reclamen la llibertat dels “Jordis”; “Què volen aquesta gent”; El 155 és un atemptat d’incalculables conseqüències per dècades; El coneixement de llengua castellana dels alumnes catalans és superior al de moltes comunitats monolingües espanyoles. Tot plegat fruit de la deixadesa i ceguera del Gobierno del PP durant els darrers sis anys davant el que deien “soufflé” independentista i que té la seva solidesa, passi el que passi el 21 D.

Jordi Fortuny: ‘República o més monarquia’

El proper 21 de desembre es ventilen moltes causes a les urnes, moltes causes que les podem resumir en la disjuntiva de República o més monarquia.

Jordi Fortuny i Guinart
és Conseller d’ERC-MES-MDC de l’Ajuntament de Tarragona

Legítim és el “Viva el Rey” cridat per la catedràtica de dret constitucional Teresa Freixes a la manifestació del passat diumenge 29 d’octubre a Barcelona organitzada per SCC, amb la participació de Cs, PSC, PP i altres que s’hi van apuntar com Falange.

Legítim és demanar, voler i cridar que res no canviï o fins i tot involucioni. Ja era hora que la ‘majoria silenciosa’ s’expressés i es pogués comptar encara que sigui a ull d’helicòpter. El que no és de rebut és el capteniment d’un partit que tenia una matriu democràtica i republicana en situar-se al costat de l’involucionisme més retrògrad. Incomprensible, quan en altre temps van ser forjadors de les nostres estructures.

El PSC ha eliminant qualsevol bri d’esperança per Catalunya, abraçant el lerrouxisme més escandalós. El discurs del Sr. Josep Borrell (PSC) del dia 29 d’octubre deia: “Si hubiera independencia, muchos de ustedes irían al paro. Pero si eso no va a ocurrir es gracias al 155”. Ens va tractar a tots d’ignorants i acrítics. Sols li quedava dir com deia Alejandro Lerroux  “Yo no me he hecho conservador, hablo como gubernamental.“ Va quedar palès que el PSC defensa la monarquia, la monarquia de l’atur estructural al 15%, de l’emigració dels nostres joves, de la corrupció estructurada, de la devaluació dels salaris i la precarietat laboral. Defensa i dóna beneplàcit al PP i les seves  mentides sobre l’escola, les mentides del ministre d’exteriors dient que a Catalunya no s’ensenya castellà, dit en un mitjà de comunicació francès.

Les afirmacions del PP i Cs dient que a Catalunya s’adoctrina, la conversa entre De Alfonso i Fernàndez Diaz: “Les hemos destrozado la sanidad”, haurien de ser prou revulsiu per no donar el suport al PP, però no és així, donen suport al 155, donen suport a encausar al govern, al president i vicepresident i a la mesa del parlament. “Que la justícia haga pronto su trabajo” va dir el Sr. Borrell, alliberat aquesta mateixa setmana de la investigació per la imputació del consell d’administració d’Abengoa.

Defensem amb les urnes altre cop la República. Defensem la República perquè la monarquia que coneixem, serà més monarquia. Sortim amb força a defensar que no volem a ningú encausat, que no volem ningú a la presó, perquè no hem comés cap delicte. Pensar, enraonar no és cap delicte. Sortim a defensar les institucions dels catalans amb les nostres eines: la pau i les urnes.

Ramon Tibau: ‘Opción colaborativa para ser padres’

La “gestación subrogada” (GS) o por sustitución (mal llamada “vientres de alquiler”) es una práctica cada vez más frecuente por ser una forma alternativa de acceder con garantías de éxito a la paternidad/maternidad, en el marco de las técnicas de reproducción humana asistida reconocidas tanto por la OMS como por nuestro propio ordenamiento jurídico, aunque por éste no sea permitida.

Ramon Tibau és periodista

Lo cierto es que la GS es una realidad consecuencia y solución a la vez de una realidad muy natural y humana como es el legítimo deseo de formar una familia con hijos, pasando por el sufrimiento de no poder concebirlos por motivos genéticos, biológicos, o por problemas de salud o de fertilidad. Por lo que se debería considerar como un “avance” hacia una mayor igualdad y libertad del individuo y/o pareja, justificada por la felicidad que proporciona y que nadie tiene derecho a limitar. Y es que la GS es una práctica que no afecta a los derechos de los demás, a no ser, en última instancia, los de la madre gestante, que siempre puede resolverlo por un acto altruista o por la vía de un contrato que regule y garantice sus acuerdos. En este sentido la GS se alza como uno de los grandes paradigmas de la libertad y el derecho de la mujer a decidir sobre su propio cuerpo.

Pero curiosamente, cuando parece que estamos avanzando hacia un mundo que reclama mayor libertad individual, donde el ser humano pueda decidir sobre las cuestiones esenciales de su vida, aparecen en escena grupos y colectivos que acuden a sus eternos sermones paternalistas: que la “gestación subrogada” va contra la ética social y la moral pública (unos), o contra los principios de igualdad, integridad y dignidad de la mujer (otros), con el propósito de intoxicar a la opinión pública contagiándola de sus alergias. Desde sus respectivas prisiones ideológicas no solamente pretenden impedir la GS a sabiendas que esta técnica supone la última opción y única alternativa de muchas mujeres y hombres para llegar a ser madres y padres; sino que además coartan su derecho a la procreación (mediante la colaboración de una madre sustituta en este caso), reconocido como derecho fundamental del ser humano por la ONU.

¿Qué decir de la mujer que decide generosamente ceder su propia capacidad de gestar, de sentir y de vivir esta experiencia como algo útil, con el objetivo de dar vida a un pequeño y deseado ser humano? ¿Se debe prohibir su libre decisión a gestar una criatura bajo el acuerdo con quien va a criarla, atenderla y educarla? Las dudas y los prejuicios que se levantan contra la mujer que toma la decisión de gestar por otra de forma consciente, responsable y con consentimiento, sabiendo además los compromisos que asume, incluso los que puedan afectar a sus derechos, ponen peligrosamente e injustamente en duda su inteligencia y su humanidad. Cuando además es el ejemplo manifiesto del ejercicio de los derechos de soberanía absoluta sobre el propio cuerpo, y por lo tanto del derecho de cada mujer a poder optar o decidir libremente si quiere utilizar su útero para gestar el hijo de otra, sea de forma altruista o por interés económico, ambos totalmente legítimos.

En este sentido no existe poderosa razón para oponerse a que una mujer pueda percibir una contraprestación o retribución económica por gestar y concebir un hijo de otra a la cual le es imposible, porque invierte tiempo, esfuerzo, cuidados durante el embarazo, además de los gastos clínicos, permisos laborales, y la renuncia final a un derecho.

Como lo he vivido, puedo asegurar a los que peyorativamente califican de “mercantilista” la gestación subrogada, que la retribución económica a la madre gestante (mediante contrato) incide en la mejora de las condiciones de vida de sus familias; porque destinan la compensación recibida a ajustar la economía doméstica, a satisfacer algunas necesidades y/o acceder a derechos básicos como la vivienda o la formación. Y nada tiene que ver con que los países tengan mayor o menor PIB per cápita o desarrollo económico, porque en países del bloque de los llamados “ricos”, a los que se suponen altos niveles de calidad de vida y de bienestar, ni tan siquiera se garantiza una suficiente cobertura de derechos, servicios y prestaciones sociales.

Del mismo modo es absurdo acusar la GS de “mercadeo y abuso” de la condición femenina, relacionándola con el aprovechamiento de sus necesidades o precariedades, para de este modo justificar la limitación de su libertad a gestar para otra mujer; porque en EEUU, donde más se practica la “gestación subrogada”, muchas mujeres de clase media y acomodadas se prestan a gestar por otras, y además no por ello renuncian a alguna contraprestación.

Por lo tanto, la “gestación subrogada” nada tiene que ver con la riqueza o la pobreza de un país, una clase social o un colectivo. Muchas mujeres ponen a disposición su capacidad reproductora al amparo de sus derechos y libertades, como otras ponen a disposición su fuerza de trabajo, regulada por el derecho y el mercado laboral.

Ramon Tibau és periodista
ramontibau@gmail.com

Xavier Sabaté: ‘Al PSC no hi ha necis’

Xavier Sabaté és ex-conseller del Govern de la Generalitat

Entre els danys co-laterals del Procés, al sistema de partits ha estat i és notable. Alguns fins i tot han desaparegut, altres han disminuït molt sensiblement la seva acceptació manuifestada a les urnes, mentre escric aquestes línies sento la notícia que finsi tot a Podem – Catalunya els han comunicat des de Madrid que a partir d’ara els dirigiran des de la capital del Reino. Algú ja li ha tret punta i ha dit que els han aplicat un 155.

Bé, doncs el PSC no ha estat exempt de problemes com per altra banda és ben notori. Doncs bé, el sr. Joaquim Coll, que practica un nacionalisme espanyol per altra banda al qual hi té tot el dret i que firma unes columnes a un diari digital que el qualifica d’expert en catalanisme – que ja és dir en un nacionalista espanyol – , va publicar fa uns dies una columna titulada ” la conjura de los necios ” en veure que uns quants socialistes ens pronunciàvem en contra de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Hi feia aparèixer els alcaldes de Granollers, de Castellar del Vallès i el del cap de llista del PSC a l’Ajuntament de Barcelona. El meu nom no hi era però em considero afectat igualment per tal com vaig ser el primer a manifestar-me i encara avui ho faig, contrari a l’aplicació de les mesures del Govern de l’Estat.

Els talibans i els papistes sempre són més guardians de les essències, de les doctrines i dels dogmes. Així que el sr. Coll surt de tant en tant a fustigar quiell creu que s’aparta de l’ortodòxia fins i tot com en aquest cas, arriba a inventar-se conjures que només són a la seva imaginació.

Les mesures que el Govern de l’estat ha dictat ja tenen precedents a la història que el sr. Coll ja coneix com a historiador que és. Sap que constitueixen una veritable liquidació de les institucions catalanes i, per tant, del nostre autogovern. I hauria de saber – potser aquí no hi arriba però ja li dic jo -, que el pitjor no són les mesures i el temps que duraran, sinó el precedent que suposen de supeditació del nostre autogovern a les decisions del Govern de l’Estat. A patir d’ara es podran posar i treure les nostres institucions des d’altres instàncies quan el catalanisme del que ell es vanta ser expert ha considerat sempre que dimanen de la voluntat del poble de Catalunya manifestada al llarg de segles. L’aplicació de les mesures del Govern de l’Estat que ha dictat emparant-se en l’article 155 és una aberració política, però també jurídica. No he trobat cap expert en dret constitucional que ho justifiqui llevat de la sra Teresa Freixes, amb qui el sr. Coll coincideix en les manifestacions espanyolistes.

El sr. Coll no va dir res d’altres socialistes com Raimon Obiols , Daniel Font, Laia Bonet o el mateix ex-president Montilla i tants altres alcaldes i grups municipals socialistes que també s’han manifestat contraris. Formen també part de la conjura dels necis a la qual es refereix el sr. Coll ?

N’hi ha que voldrien uns partits hermètics, que tots caminessin a toc de corneta, uniformes i potser uniformats. Altres creiem que pel bé del propi partit, si es vol ser representatiu d’un ampli ventall de la societat, no hi ha altre remei que expressar les opinions diverses que també existeixen el si de l’electorat. I li puc assegurar al sr. Coll que a l’electorat socialista hi ha opinions que potser no li agraden però que van en la línia d’un catalanisme d’esquerres que molts encara defensem i que inclou el dret dels catalans a expressar com ha de ser el nostre futur i la condemna de la liquidació de l’autonomia de Catalunya ni que sigui temporal.

De vegades, quan un denuncia no té alternativa en aquell moment concret. Passa i més sovint del que sembla L’article de Jordi Évole aquest diumenge passat ” I això és el que no vull ” n’és un exemple. Però això no és obstacle perquè un digui el que no li sembla bé. De tota manera li diré al sr. Coll que l’alternativa al 155 era i és el diàleg, una Constitució federal i un referèndum legal i acordat a continuació.

I això és el que s’hauria hagut de plantejar al sr. Puigdemont i als seus irresponsables companys de viatge. I estic bastant convençut que plantejat així, es podia arribar a un acord…i guanyar el referèndum la reforma federal i no la independència.

Apa, sr. Coll, de conjures, cap. Treballem honestament segons les nostres concepcions per la ciutadania. I si tenim diversitat d’opinions sàpiga que és normal i sa, convenient i imprescindible.

Xavier Sabaté és ex-conseller del Govern de la Generalitat

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies