Tarragona torna aquest diumenge a les urnes carregada d’incògnites sobre el seu futur

🔊 Escoltar la notícia

Un total de 562.893 ciutadans de la província de Tarragona estan cridats a les urnes en aquesta mena de ‘repetició’ de les eleccions generals d’aquest diumenge, 26J. Dos fets inesperats han irromput en el darrer alè de la campanya electoral, la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea a partir d’un referèndum que ha donat un resultat inesperat, i l’escàndol que implica directament el ministre de l’Intreior en funcions, Jorge Fernández Díaz, en un cas de persecució de l’independentisme que s’ha construït aprofitant els aparells de l’estat. Difícil serà calibrar com ponderen aquests impactes de darrera hora davant la incertesa electoral.

Les enquestes han anat dibuixant un panorama on no es preveuen massa canvis respecte al 20-D, però on un dels aspectes més rellevants serà conèixer qui se situa en segona posició, si el PSOE o Unidos Podemos. Els socialistes no fan massa cas a les enquestes, que ja van fallar el 20-D, mentre que Unidos Podemos han basat tota la campanya en elles.

Ha estat al campanya de la polarització entre el PP i Unidos Podemos. A tots dos els semblava interessar deixar fora l’escenari el PSOE i presentar el 26-J com un ‘tot o res’ entre populars i la formació de Pablo Iglesias.

A Tarragona, partim d’un escenari que ja era inèdit el 20-D, com que sis forces disposin d’un diputat cadascuna d’elles (En Comú Podem, ERC, PSC, CDC, Ciutadans i PP, per quest ordre, deixant enrere la clàssica lluita entre PSC, CiU i PP), i amb algunes enquestes que apunten la possibilitat que En Comú Podem esgarrapi un segon diputat en perjudici del PP o de CDC. A Catalunya, En Comú Podem també va guanyar el 20-D i espera repetir victòria amb més marge.

Qui es faci amb la victòria ha de saber que el futur de Tarragona està ple d’incògnites i que el que necessita la demarcació no són jocs verbals i eslògans sinó polítiques clares per sortir de la crisi en un context on plouen les amenaces. Amenaces de tancament d’indústries químiques per la mana d’infraestructures (tercer fil, Corredor del Mediterrani, alt cos energètic), amenaces per mancances històriques que ens llastren a competitivitat, com la N-340, la lentitud de les obres de l’autovia A27, pels dubtes sobre el rescat o no de les concessions de les autopistes del sud.

Però encara més urgents són els drames que ens ha portat la crisi: especialment el futur dels 166.000 pensionistes que tenim a la província quan el Fons de Reserva s’ha reduït a la meitat i només quatre anys i manté uns raquítics 33.000 milions d’euros per garantir tres o quatre anys la seva viabilitat si no canvia la dinamica econòmica del país.

L’atur segueix sent una llacra i els nous contractes no compensen el dèficit públic. Els ajutaments han fet un esforç sobrehumà els darrers quatre anys de rducció de despesa, forçats pel Govern central, però l’Estat no ha reduït sinó incrementat el seu. Com dirien els filòsofs, dos passos endavant i tres enrera.

Una proposta ha sorgit de la campanya que hauria de ser prioritària des de l’òptica tarragonina: fer lobby davant Madrid, apostar per Tarragona, malgrat els peatges que inevitablement han de pagar els diputats als seus partits.