Oriol Junqueras ha dit: Trista notícia, la de la mort de l’amic Jordi Carbonell. I davant d’això no puc començar fent altra cosa que no sigui expressar el meu condol a la família, que ja va perdre l’Hortènsia Curell, la seva esposa, ara fa onze anys. També vull fer-lo extensiu a la meva formació política, Esquerra Republicana, i a la resta del país. Sobretot al país, precisament, perquè tota la seva vida va ser dedicada a Catalunya. Fa uns pocs anys ens obsequiava amb les seves memòries titulades Entre l’amor i la lluita i penso que no hi podria haver posat un títol més adient.
L’amor a una llengua i una cultura que va defensar com a filòleg i erudit, ja fos des de la universitat o al capdavant de la tasca titànica de l’Enciclopèdia Catalana, però també des de les trinxeres de l’antifranquisme emprant el català fins i tot davant la tortura i la presó. Tal com expressà Sant Pau a la seva carta als cristians de Filips, “la presó no empresona la paraula” i, efectivament, no la va poder empresonar. La seva paraula, fins ahir, va ser sempre ben lliure. Humanista, el seu amor al país no pas entès com l’afecte a un ens abstracte, sinó cap a un conjunt de persones que, vinguessin d’on vinguessin, tenien un projecte comú que havia de passar necessàriament per la llibertat i el benestar. L’amor va indefectiblement lligat a la lluita i és perquè estimava, que lluitava. 
Tancant-se a Montserrat contra la infàmia de la pena de mort i la persecució política del procés de Burgos, participant de l’Assemblea de Catalunya i essent-ne la cara visible de la històrica Diada del 1976, quan les senyeres van sortir dels calaixos on s’havien vist obligats a guardar-les els avis amb llàgrimes als ulls.
Implicant-se, després, amb el projecte de Nacionalistes d’Esquerra i, posteriorment, amb Esquerra Republicana de Catalunya, de la qual arribaria a ser-ne president, càrrec que tinc l’honor de rebre en dipòsit actualment. Diverses formes de lluita, canviant amb les circumstàncies, però sempre una mateixa obstinació, la mirada fixa en uns mateixos objectius. I ara que ens acomiadem d’ell no podem deixar de fer evident una certa recança. Jordi Carbonell va expressar públicament el seu desig de veure en vida la independència de Catalunya.
“Espero que sigui dins d’un termini raonable perquè no em queda gaire temps de vida”, digué. No hi hem estat a temps, malauradament, però les generacions actuals tenim l’obligació, per ell i per tants altres que ens han precedit, de culminar amb èxit aquest projecte col•lectiu. Com ell, no pas pensant amb una idea abstracta, sinó amb un demà tangible de les majors quotes de llibertat i benestar pels nostres conciutadans. Aquella Diada del 1976, Jordi Carbonell va pronunciar una frase que va esdevenir cèlebre: “Que la prudència no ens faci traïdors”. I no, no hem de ser imprudents ni temeraris, però el que no farem, sota cap concepte, és trair els anhels ni les esperances de poble de Catalunya. Això sí que seria una gran imprudència.
Comparteixo les paraules d’Oriol Junqueras, com també les de Jordi Carbonell: “espero que sigui dins d’un termini raonable perquè no em queda gaire temps de vida”. Ha mort a 92 anys, i els que ja estem a prop dels 80 ansiem la Catalunya independent, la República Catalana i esperem que sigui veritat el que diu Junqueras: “el que no farem,sota cap concepte, és traír els anhels ni les esperances del poble de Catalunya. Això si que seria una gran imprudència”.
Lluny dels càrrecs institucionals, Carbonell va participar en l’Assemblea de Catalunya, en la Crida i en el moviment de Nacionalistes d’Esquerra. L’any 1996, quatre anys després de fer-se militant, va passar a ocupar la presidència d’ERC a petició de Josep-Lluís Carod-Rovira.
Amb Carod-Rovira hi vaig tenir una bona relació, a més de ser de les terres tarragonines sabia que jo havia ingressat a ERC el llunyà 1976, encara sense legalitzar. DESCANSI EN PAU JORDI CARBONELL.
Sebastià Barrufet
Equip de redacció
