Santi Castellà: ‘Anys perduts i plats trencats; ara catalanisme’

 

A les acaballes del Franquisme, el catalanisme esdevingué un espai polític ampli, clarament transpartidista, i força operatiu. Davant la necessitat d’abordar transformacions profundes en la realitat catalana, de recuperar i desenvolupar les institucions d’autogovern, de modernitzar l’economia i posar-la al nivell de l’Europa comunitària, d’integrar en una ciutadana comú a tots i totes, d’ordenar urbanísticament el territori i en especial les ciutats i viles més habitades, …davant els grans reptes d’un futur esperançador, el Catalanisme va esdevenir la força política aglutinadora dels anhels majoritaris, tant ben expressats inicialment en el lema: Llibertat, Amnistia I Estatut d’Autonomia. Avui aquesta historia heroica del pas de la dictadura a la democràcia apareix difuminada sota una tèrbola nebulosa gris, ofuscada pels accelerats esdeveniments procésistes viscuts els darreres anys.

Santi Castellà, primer secretari del Partit dels Socialistes de Tarragona

Al llarg de la historia política de Catalunya, el moviment catalanista, el catalanisme polític ha esdevingut l’espai articulador de les complicitats majoritàries per a tirar endavant el país. Potser ara, en uns moments de greu crisis interna en la que els nous espais de referencia proposats no han esdevingut majoritaris, cal tornar al catalanisme com a espai, i com a motor, per cercar solucions amplia i majoritàriament consensuades.

Les properes eleccions del 21 de desembre no són gens alienes a aquestes reflexions. Durant els darrers anys i de la mà d’en Artur Mas una part del catalanisme conservador – i amb greus problemes interns en el sí de llavors Convergència i Unió- va pensar en agafar una drecera ràpida cap a la independència: una pretesa jugada màgica amb la que lligaven indefectiblement a ERC, i posaven tot l’aparell d’Estat de la Generalitat al servei d’una única causa, la propaganda vers un Estat propi, amb la intenció de sumar un vot més, encara que només fos un vot més, que els contraris al projecte independentista.

Comptaven amb molts avantatges: primer, disposar de tot l’aparell de la Generalitat -especialment de TV3- i de molts Ajuntaments, absolutament dedicats a la causa del “SI”; en segon lloc, la possibilitat de construir el discurs independentista sobre l’ampli sentiment de desafecció generat per la Sentencia del Tribunal Constitucional a l’Estatut d’Autonomia i per les mancances històriques de finançament i infraestructures; i en tercer lloc, per l’absència d’un partit del “NO”, que sortís a donar resposta al “SI”: molts pocs volíem ser reduïts a ser un “NO”, i hi havia de tots els matisos, des de l’unitarisme fins al federalisme confederalista, dels de referèndum si però independència no, als del “No” però així no, i dels de Ni DUI ni 155…

Avui saben de la insensatesa i improvisació d’aquest procés que ha polaritzat, i en gran part paralitzat, la vida política, social i econòmica del país. Anys perduts i plats trencats, que ara casi tothom afirma que cal recuperar i reconstruir. Cal recordar el retorn de Tarradellas –organitzat des de les forces progressistes articulades al voltant del socialisme i el PSUC davant les reticències del nacionalisme pujolista-, que marcà el sentit del catalanisme modern, quan va cridar des del balcó de la Plaça Sant Jaume “Ciutadans de Catalunya: ja soc aquí”. Tarradellas va establir com a premissa política la unitat cívica de tots els que compartim en aquest indret el moment present; va establir que no importaven procedències sinó la construcció de futur; va afirmar que no importaven ètnies ni grups nacionals sinó els drets de ciutadania que dona la llei; va consolidar que les persones estaven sempre per sobre de la terra, de les banderes i de les idees; i va establir que Catalunya era, perquè volia, un sol poble. El catalanisme esdevenia l’espai i el motor dels anys de creixement, estabilitat, i autogovern que hem viscut. I això és el que alguns no han tingut por de trencar, jugant a excitar els sentiments de molts.

I per això la proposta socialista de recuperar el catalanisme com espai de diàleg i motor de progrés de Catalunya aquestes eleccions. Proposta que pren forma també en una candidatura transversal del PSC, que demana a la gent sensata del país, a les classes populars preocupades pel seu dia a dia, als homes i dones que volen treballar per un futur millor, el vot per a construir consensos amplis, majories que no fracturin en 51% front al 49% del país, poder seguir defensant l’autogovern, l’avenç autonòmic, un millor finançament, la Catalunya europeïsta, els grans consensos en educació, sanitat, llengua, empresa, infraestructures… per construir un futur on ningú estigui exclòs… Ara és el moment del catalanisme, de nou, com a força de progrés.

Santi Castellà, Primer Secretari del Partit dels Socialistes de Tarragona

 

 

Enviar un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *