Roberto Canessa: ‘Vaig aprendre a plorar caminant’

Roberto Canessa, a l’esquerra, amb l’escriptor Pablo Vierci, avui a Tarragona. Foto: Tarragona21

Al desembre de 1972, als peus de la serralada dels Andes, un vaquer es troba amb dos individus que vénen del gel i que sembla que el saluden amb la mà. Creu que són turistes o caçadors, perquè duen uns ferralls a les mans. No ho són. El seus noms són Nando Parrado i Roberto Canessa.

Són dos dels 16 supervivents de la tragèdia dels Andes. Les autoritats fa dos mesos que han decretat la mort dels viatgers de l’avió de la Força Aèria Uruguaia que duia un equip de rugbi a jugar a Xile i que a l’octubre s’havia estavellat a la serralada.

Una de les grans epopeies de la història, una proesa de la fe en la supervivència començava a prendre forma. Naixia un mite de superació personal i col·lectiva. Roberto Canessa ho ha relatat avui, 45 anys després, en la presentació del llibre ‘Tenía que sobrevivir’, fet a quatre mans amb l’escriptor uruguaià Pablo Vierci i que ha tingut lloc a l’Auditori de la Diputació, que ha hagut d’habilitar una segona sala donat l’allau de públic que hi ha assistit. Part dels fons obtinguts pel llibre aniran destinats a nens afectats de cardiopaties congènites, de la Fundació CorAvant. Canessa ha esdevingut en la seva vida un reconegut cirurgià expert en aquestes patologies.

Canessa va ser l’estudiant de medicina que va encarregar-se d’alimentar els supervivents tallant la carn dels companys morts en l’accident. Ell i Nando Parrado van dirigir una minúscula expedició de tres persones que un cop van saber a través de la ràdio que les autoritas havien suspès definitivament la recerca, van decidir jugar-s’ho tot forçant una aventura cruel a través de muntanyes i muntayes nevades, gel, glaç i vent gelat buscant una esperança de vida.

El públic ha desbordat l’Auditori de la Diputació. Foto: Tarragona21

“Si has de pujar a la muntanya, no la miris, i si et trobes desencisat, mira els passos que ja has fet. Va arribar un moment que ja no m’importava l’èxit o el fracàs de l’aventura, sinó el simple fet d’haver-ho intentat fins al final”.

Van ser 72 dies perduts en “l’infern de Dante”, acurrucats els pocs supervivents dins el fusselatge d’un avió que, perduda la cua i le ales, encara patia, el tercer dia, un allau que provocaria més morts.

L’accident es va emportar moltes vides, però la primera nit unes quantes més. No perdien, però, el bon humor, i un dels supervivents celebrava l’aniversari de la seva germana convidant-los a un “asado”. El primer dia es visqué un cert optimisme esperant que l’endemà els rescatarien, però a la nit descobririen que la temperatura havia baixat fins als 30 graus sota zero. Al tercer dia “vam veure passar un avió i vam sentir una immensa alegria. Aleshores vam començar a plorar els morts”. Tenien un transistor i van fabricar una antena per anar seguint les notícies.

Les sensacions que es transmetien des de les estacions de ràdio no eren bones: “”La zona ha patit la nevada més gran en 40 anys”, deia l’aparell. “En 33 accidents anteriors no hi hagut cap supervivent”, afirmava en un altre moment. “La gana et comença a apretar; cada dia ets desfàs un botó del cinturó”. Aleshores algú planteja menjar-se els cadàvers i s’obre un debat moral. Roberto es convenç que “el millor que poden fer els morts és donar-nos la vida”. I com a estudiant de medicina, creient, comença la penosa tasca de tallar la carn, dificultada per l’intens fred. “És l’experiència més humiliant que he viscut. Per què havia de fer això?”.

Canessa, a la dreta amb barba, amb Nando Parrado, a l’esquerra, i el vaquer que els va trobar

Aquella nit va ocórrer l’allau, que es va emportar més companys i que va provocar que tardessin tres dies a poder sortir de les restes de l’avió. I uns dies després, ells mateixos escoltarien per ràdio la notícia dramàtica: la cerca ha quedat suspesa. Les autoritats donen els passatgers i la tripulació per morts.

Nando Parrado, Roberto Canessa i ‘Tin Tin’ van decidir sortir d’aquella trampa mortal ara que no hi havia cap esperança de supervivència. “Hagués estat molt còmode que m’hagués quedat allà. Jo era metge, m’encarregava de tallar la carn, tenia tasques importants a fer, però aquella era la societat de la neu”. Si ells no anaven a buscar ajuda, tots moririen. “Vaig veure un company que tenia les cames trencades. No es podia moure. Jo sí, jo podia sortir d’allí a buscar ajuda”. Roberto Canessa es va imposar la missió d’impugnar el destí.

Van caminar 70 quilòmetres, “100.000 passos”, en direcció a Xile, salvant muntanyes que conduïen a més muntanyes, amb  temperatures gèlides, morts de fam, mal vestits, esprimatxats, abraçats a les nits, fins que van arribar a un prat, van veure per primer cop en dos mesos i mig un ser viu, que va resultar ser un llangardaix, i van trobar el vaquer. “Vaig aprendre a plorar caminant”.

Jaume Garcia

Enviar un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *