Guadalupe Nicolau a la porta de la botiga. Foto: Tots21
‘Ha estat un privilegi’. Així s’acomiada Vàniver. Foto: Tots21
‘Hem arribat al final del nostre camí i volem agrair a tots els clients la confiança que han tingut en nosaltres tots aquests anys. Ha estat un privilegi’. Amb aquest cartell Vàniver, ubicada actualment al carrer de la Galera, s’acomiada de tots els reusencs. Una peça més de roba que perd la ciutat. Guadalupe Nicolau es jubila cinc anys després que ho fes el seu germà i amb ella desapareix una manera de cosir reusenquisme, molt més que una botiga de roba i feta a mida dels canvis que ha viscut la capital del Baix Camp.
La marca va ser creada “l’any 1974 al carrer del Roser. Llavors eren tres socis -explica Nicolau-. Un d’ells era el meu pare. Després de 10 anys es va separar dels altres socis i durant els darrers 38 anys el meu germà i jo ens n’hem fet càrrec, des del carrer del Roser fins al carrer Monterols, la plaça de les Basses i al final aquí al carrer de la Galera. El resum de tota una vida al peu del canó, “des dels 17 anys i encara ara estava aprenent coses”, és “molt positiu. Hem estat uns apassionats de la nostra feina. Ho hem fet sempre el millor possible, buscant les millors marques que poguéssim trobar, sent servicials i professionals”. Com quan li va vendre el vestit a un client i li va garantir que el pantaló, que li anava una mica estret, li quedaria perfecte passant per les seves mans. Hi havia reticències. “No pateixi, que me’n faig responsable, li vaig dir. I al final va quedar tan content que em va fer un regal!”, afirma Nicolau acompanyada del seu marit en l’interior d’un local amb tants records que s’esvaeixen.
“A partir d’ara que faré? Gaudir de la família”, deixa anar amb convicció, puntualitzant que pel que fa a la feina “l’hem fet sempre amb mot de gust i l’hem gaudit”. I això tocant totes les tecles. “Teníem més de dona, però ho hem tocat tot. Homes, nens i nenes, joventut. Podíem vestir tota una família”. De fet, el Vàniver tenia marca pròpia gràcies a “saber aconsellar, donar llibertat al client… Al final hem fet moltes amistats”, assegura. Ara bé, i ho deixa molt clar, el viatge “s’acaba aquí. Sempre hi ha d’haver un final, malgrat que molta gent m’ha dit ‘segur que tanques?'”, explica reconeixent que “el Reus dels anys setanta és molt diferent de l’actual. Han passat moltes coses: crisi, pandèmia, el món ha canviat amb internet. A més de tot un seguit de coses -s’escolta la Fira de fons- que s’han fet malament de cara al comerç. I això malgrat que la meva venda era molt diferent de l’online o la dels grans magatzems. Aquí els clients venien a demanar consell, sense importar el temps…”.
Reus es queda sense poder dir ja “anem al Vàniver!”. I amb tanta roba a l’armari, ja no queda lloc per a la individualitat. Tot és marca del moment, tot va ràpid, tot va quedant enrere tan de pressa…
J.S.
Equip de redacció
