Quinze anys de la mort en atemptat a Casablanca de l’industrial tarragoní Manuel Albiac

🔊 Escoltar la notícia

“Podem morir per un accident o per una malaltia, és a dir, per causes comprensibles. Però això és incomprensible. Mai ho entendré. El terrorisme et deixa un buit immens. És el buit del per què. T’han robat una cosa teva de manera injustificada”. El 16 de maig de l’any 2003, el Marroc vivia la pitjor cadena d’atemptats de la seva història. Un seguit d’explosions provocava la mort de 45 persones, entre elles, quatre espanyols. La desgràcia va abraçar Tarragona amb la mort del conegut industrial Manuel Albiac Tutusaus. Aquestes dies s’acompleixen 15 anys d’una desgràcia eterna que la seva vídua, Pilar Cruxent, recorda per Tarragona21: “Hi penso cada dia”.

La Pilar situa el atemptats d’Al Qaida com a resposta al suport de l’aleshores govern Aznar a la guerra d’Iraq. “La política és molt corrosiva, no té entranyes ni sentiments”, afirma. La política no va només hi va tenir alguna cosa a veure, també es va presentar posteriorment, quan el dol tan costa de passar. “El Govern espanyol s’aboca amb els familiars de les víctimes quan l’atemptat es produeix en territori espanyol, però si succeeix fora d’Espanya, som de mitja categoria”, diu expressivament. “L’Estat espanyol et dona un tant econòmic i ajut psicològic, però ja està, i cap facilitat per denunciar el Regne de Marroc. La paperassa per començar a tramitar-ho ens la van enviar en àrab, sense traducció”. No hi va haver possibilitat de reclamació contra el govern marroquí “perquè ningú es vol enfrontar al rei del Marroc”.

Nascut a Tarragona en 1944, Manuel Albiac Tutusaus va estudiar a La Salle i sempre es va interessar per les ciències empresarials, dedicant-se a estudiar química a l’Institut Químic de Sarrià. En 1971 va presidir la Cambra de Comerç de Tarragona. Feia quatre anys que residia al Marroc, on tenia dues firmes, quan va passar l’atemptat. El Manuel i la Pilar tenien tres fills, Manel -degà del Col·legi d’Advocats de Tarragona-, Xavier -propietari de l’hotel Pigal- i Mònica, orfebre.

La fàbrica, creada pel besavi del Manuel, la tenien a la finca on segueix vivint la Pilar, a Ramon i Cajal, quan l’entorn era un descampat. També en va tenir una altra als Pallaresos. La Pilar, enormement valenta, vigorosa, repassa les fotos de les naus, del tallers, de la façana i de la flota de les furgonetes que servien els productes. La façana antiga és reconeixible amb l’actual. És l’edifici cantoner on hi ha els estudis de Catalunya Ràdio. Al saló de l’habitatge, noblement decorat, guarda emmarcats alguns productes que comercialitzava Albiac i un llibre antic que repassa les empreses industrials d’Espanya, on apareix la d’Albiac, articles de col·leccionista d’una de les poques famílies que a Tarragona es dedicava a la indústria. Conegut va ser el seu betum i derivats.

Manel Albiac Tutusaus era un reconegut empresari descendent d’una nissaga d’empresaris del ram químic, que per raons empresarials va fer cap a Casablanca. No era l’únic tarragoní resident al Marroc, també n’hi havia membres de la família Malé, per exemple. Albiac era soci de la firma Cofatec. La seva esposa, al seu torn, regentava una residència, Casa Nostra.

La Pilar tenia 16 anys, i el Manuel, 18, quan van començar la relació. Tota una vida. “Els tres fills m’han ajudat molt a superar-ho i tinc la sort de ser una persona activa. Quan va passar l’atemptat, el cònsul del Marroc em va dir que ens en sortiríem perquè teníem recursos. No te’n surts mai, d’una cosa així”.

Era de nit quan el 16 de maig de 2003, els informatius de televisió anunciaven els atemptats. La Pilar venia d’ajudar el seu fill Xavier d’un restaurant que regentava i regenta -l’hotel Pigal- i se’n va anar a dormir. No se sabia res de les víctimes, de qui eren. “A les tres de la matinada em va trucar el meu fill Manuel i em va dir que posés la televisió”. El lloc de l’atemptat era on solia sopar el seu marit. No seria fins l’endemà que ho sabrien. El seu fill Manuel es va desplaçar a Casablanca via Màlaga i allí ho va saber.

“La Casa d’Espanya era un lloc molt concorregut per la colònia espanyola”, descriu la Pilar, “i molt freqüentat els divendres, quan va passar l’atemptat. Allí recaptaven fons amb un bingo, existia una certa apertura amb l’alcohol i al costat hi havia un recinte dels franciscans”.

L’atemptat va ser devastador, d’una potència descomunal. Dos terroristes es van immolar al pati del restaurant després de degollar un conserge. Les dues primeres víctimes espanyoles en ser reconegudes van ser el Manuel i un empresari d’Almeria. S’hi faria un funeral a Casablanca i després, les restes serien traslladades a Tarragona. La Pilar i els seus fills van decidir tancar l’empresa del Marroc, quan nomes els portaria mals de cap. Associacions de víctimes del terrorisme van contactar amb ells, però la Pilar no s’hi ha volgut involucrar: “He estat en contacte amb familiars de víctimes, però no amb les associacions”. Hi veu massa rerefons polític, massa baralles insubstancials, massa manipulació.

Dels records positius assenyala el paper que ja jugar l’aleshores alcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal: “Es va portar molt bé. Es va encarar amb el Govern de Madrid i els va assegurar que si no tenien diners per repatriar el cos d’un ciutadà espanyol, ho faria la ciutat de Tarragona”. En 2010, l’Ajuntament va dedicar un carrer al seu marit. “N’estem molt satisfets. Quan hi anem, ens fixem en com està d’il·luminat, si està net, en aquestes coses. No pensem en d’altres”.

La Pilar repassa les fotos de la fàbrica i les més actuals, i es fixa en especial en una on apareix ella amb un retrat d’ell fet amb llapis penjat al seu darrere. “La vida no es refà, s’assimila el que ha passat, d’una manera o d’una altra. Ja no tornaràs a ser una nena petita. He de continuar vivint amb el que m’ha tocat viure”.

Jaume Garcia