Pau Ricomà: ‘Sóc un catòlic cultural’

🔊 Escoltar la notícia

Format en història, Pau Ricomà és un candidat casteller. Nascut a la Rambla Nova, 48, recorda el seu pas pels col·legis Sagrat Cor, Sant Pau i el Seminari, on va concidir amb Francesc Tarragona, Ramon Albert Duch i mossèn Queraltó. Ens parla el Pau nét que va tenir avis amb ideologies contraposades, un escenari que li va marcar un camí de tolerància. Ens parla de la fe, dels seus fills Olga i Pau i de com tots tres són ‘pericos’. Amant de Raimon i els Ramones, boig pel flamenc autèntic, va ser protagonista directe i involuntari del 23-F com a soldat que feia la mili. Està convençut que Tarragona necessita un canvi i que l’única opció transformadora és ERC.

Quin balanç feu de la feina feta per l’equip de govern municipal aquests quatre anys?

Són quatre anys molt malaguanyats, en primer lloc perquè l’aposta que va fer Ballesteros en els Jocs Mediterranis, amb la transformació de la ciutat, no ha funcionat, ni hi ha hagut generació de llocs de treball ni un nou sector econòmic vinculat al turisme. Tarragona està igual que abans simplement té una Anella Mediterrània que no saben com gestionar.

Des del punt de vista ciutadà ha estat una reculada absoluta, quant a vinculació amb entitats veïnals i en participació. Som l’única ciutat on no hi ha una relació fluïda entre entitats i Ajuntament.

Fan poc carrer?

Sense dubte, però el que passa és que no hi ha una manera estable per la qual les entitats es relacionin amb l’Ajuntament. Nosaltres defensem un model de Consells de Districte que funciona a moltes ciutats: de manera permanent, les entitats es reunirien amb l’Ajuntament, amb tots els grups polítics, per plantejar els problemes i buscar solucions. D’allí en sortirien uns acords que es traslladarien als plens municipals i es donaria resposta. Sembla que al govern li fa pànic aquesta obligació de donar resposta, de comprometres, i obta per extremar la política clientelar, que ha fet tant de mal a Tarragona. I interfereixen en federacions de veïns i generen un mar de desconfiança. Això fa que la ciutat no tirin endavant.

A Tarragona sempre hi ha hagut un control polític de les associacions veïnals, potser abans encara era més evident?

És exagerat. Mai hi ha hagut un espai formal de relació. Els barris que històricament havien tingut una relació més fluïda amb el PSC ara se senten abandonats, com la Part Baixa o Sant Pere i Sant Pau. Creien que amb la relació clientelar n’hi havia prou. Hem tirat enrere i ens trobem amb una ciutat que té un govern sense rumb.

Volen fer apostes que no casen amb les nostres fortaleses, com els Jocs Mediterranis o l’smart city (ciutat intel·ligent). Les ciutats que tiren endavant són aquelles que aposten per les seves fortaleses. A Tarragona tenim fortalesa en la indústria, amb una indútria química que s’ha de transformar perquè és el que dóna més feina. Tenim també un patrimoni brutal; la consellera parla com una càrrega dient que li costa molts diners. És un escàndol que l’únic monument que presenti resultats positius sigui la Catedral. No saben on van. Ja ho deia Séneca: ‘Mai els vents et seran favorabls si no saps a quin port vas’.

Tu ets historiador…

(Somriu). En tinc la vocació i la sensibilitat. El Regne Unit té un actiu en la llengua i n’ha fet un recurs turístic; molta gent hi va a aprendre anglès. A Tarragona tenim una història que és una meravella, una ciutat romana, i dins la nació catalana Tarragona ha estat capital. La historiografia  barcelonina no ho ha posat de relleu: els bisbats catalans depenien del bisbat general de Narbona. El papa Urbà II va declarar Tarragona seu metropolitana. Vol dir que els bisbats deixaven de dependre de Narbona i ho feien de Tarragona. És un tema polític: l’església legitimava el poder. I els reis catalans van haver de jurar el càrrec a Tarragona. Això lliga amb la Tarragona tadoromana, que també era seu metropolitana. Fa uns anys va haver un intent d’explicar la Tarragona dels primers cristians.

S’ha creat una ruta dels primers cristians

Sí, però és pobre. Ens hem de fer forts en història.

Ets creient? Ets de família catòlica?

Jo sóc catòlic cultural. He tingut fases en la vida. La meva conclusió és que no crec en la trascendència. Tot s’acaba aquí. Sí és cert que molts temes quotidians, de valors, de cultura són d’entorn romà o catòlic, i això sí és una cultura que t’impregna. Jo no sóc de cultura musulmana o budista. El meu besavi de part paterna era de la Lliga Regionalista, un home d’ordre. El meu avi va ser republicà. El meu pare era més de missa.

A ERC hi ha hagut sempre molta diversitat al respecte de la fe

Sí. Hi ha una diversitat absoluta. Jo sóc molt respetuós amb totes les creences. I tinc una proximitat cap al cristianisme.

A què es dedicava el teu pare?

Era comptable, va treballar al món de la construcció i a casa tenia una màquina tipus calculadora. Un amic em deia que mon pare havia inventat el full Excel perquè treballava amb uns fulls quadriculats. En l’època de la crisi dels anys 70 es va quedar sense feina i va anar a treballar al col·legi Turó de cap d’administració fins que es va jubilar. No era de l’Opus Dei, però s’hi sentia a  gust. Per part de mare, el meu besavi era de tradició carlina.

Ja saps que als independentistes alguns els acusen de ser carlins

Això els convergents, nosaltres no. El meu besavi va ser regidor a l’Ajuntament, era un Vallhonrat. Els meus avis homes eren de perfils molt diferents, un va estar a la presó durant tota la guerra per ser catòlic, condemnat a mort, i l’altra va ser a la presó, també condemnat a mort, passada la guerra, per ser republicà. Jo intento ser tolerant, per damunt de les ideologies estan els valors. Aquesta experiència de tenir dos avis tan distanciats ideològicament potser m’ha marcat. Pensem en el que són les persones i no tant en les ideologies.

Et vas emprenyar molt amb el ministre Borrell i li vas dir fil de… en un tuit

Em vaig indignar molt amb el que va dir. Era un cas de venda d’armes a Aràbia Saudí. A més, un míssil saudí havia acabat amb un autocar de nens. Despres d’això, que digui que les armes que Espanya ven no maten la gent s’ha de ser…

Això tampoc ho va dir. Va dir que eren làsers, més precises.

Jo responc pel que vaig entendre, i vaig entendre que eren tan precises que no mataven gent. Vaig dir una cosa que, a veure si m’enteneu!, era molt més bèstia el que va dir ell que el que vaig dir jo.

Vas dir exactament: ‘S’ha de ser mentider, cínic i fill de puta’

Sí que ho vaig dir.

Quina imatge pot tenir la gent després de llegir aquesta frase?

Ningú és perfecte. M’ha sorprès que la gent es quedi amb l’anècdota i no vagi al fons. Estàs dient que estas venent armes, estàs massacrant un país i matant nens i el problema és que jo hagi dit una paraula fora de to?

Ho tornaries a dir?

No ho dic normalment. Però no et puc assegurar que no tingui una reacció semblant en una situació semblant.

T’agraden molt les xarxes socials

Alguns hi han entrat quan han estat polítics. Jo sempre hi he estat, normalment a Twitter i Facebook i de tant en tant a Instagram. Sóc molt actiu a Facebook. El Twitter és com un resum de la jornada. Molts els faig a partir de les deu de la nit.

Tens dos néts. Sou una família molt unida?

Gairebé tots els caps de setmana ens reunim, de manera molt informal. La vida m’ha ofert ser un avi jove. Amb els fills tens una resposabilitat d’educar-los, però amb els néts és diferent, són com una joguina.

Què et diu la teva  dona pel fet que et dediquis a la política

La Marisa ho comparteix. És molt especial. Treballa al Museu d’Art Modern, accidentalment de directora. Té molt caràcter, molta convicció. I és sincera. Hi ha poques dones com ella. És cert que em toca anar a actes dissabtes i diumenges, però ho porta bè.

A què es dediquen els teus fills?

La meva filla Olga és psicopedagoga a l’institut Martí Franquès i el meu fill Pau és camioner, condueix tràilers. Havia estudiat Horticultura i Jardineria, li interessava el món forestal, però era l’època de la crisi. Ell ésa molt hàbil conduint i es va truere tots els carnets. És camioner i disc jockei de reggae. I els dos són de l’Espanyol, com jo.

Tornem a Tarragona. La demografia és la que és i no afavoreix ERC

La gent demana canvi i la formació més transformadora és la nostra. I presentem una llista molt diversa, gent que ve de barris diferents, de països diferents i són reconeguts als seus entorns com a gent honesta. L’altra opció vencedora seria Ciutadans, però no té cap projecte de canvi. L’únic que et diu és que en comptes de Ballesteros hi ha de ser el candidat.

Ciutadans no vol arriscar

No té cap projecte alternatiu. Tarragona té un problema: té unes élits locals molt febles, molt poc compromeses amb la societat i el país. Les élits, passada la guerra, es van apropar a l’Estat i a més no hi havia cap muscle local, poca indústria potent local. Ho han fet fatal i ara toca el canvi que demana la societat: la gent normal, que surt de les universitats, treballadors, que ve del món professional assumeixi el lideratge perquè els quatre de sempre no han deixat Tarragona al lloc que es mereixia. Toca un canvi de dirigents.

Dídac Nadal seria un cas?

Dídac Nadal i Rubén Viñuales no són el canvi. Jo no vull dependre dels poders fàctics.
Com ha estat el fitxatge de Laura Castel -exsenadora- com a número dos de la llista?
Hem tingut una relació molt fluïda de fa temps. Tothom la veu amb molt bons ulls.

Aquests quatre anys han estat molt durs, especialment a Tarragona, pel procés i pels fets de l’1-0

Hi ha coses que han sabut molt greu. Jo no sóc persona que es queixi, però cadascú és responsable del que fa. L’alcalde és com un pare de tothom i la reacció que va tenir l’u d’octubre va ser molt trista, molt poruga, i la justificació la va fer amb mentides. Jo crec que havia d’estar al costat de la gent que estava sent estomacada, com va fer l’alcaldessa de l’Hospitalet.
El conec de fa bastants anys i una cosa que m’ha sorprès d’ell és la por reverencial que té al poder, eclesial, militar o el que sigui.

La relació amb ell va canviar a partir d’aleshores?

No especialment.  No ha estat massa fluïda ja des del principi. Ell aguanta molt malament la crítica. Ell venia de quatre anys nefastos perquè l’oposició no va fer d’oposició, amb set regidors de CiU i set del PP. Els dos portaveus es vigilaven entre ells, eren diputats a Barcelona i només venien dos cops a la setmana a Tarragona. I es tractava de col·locar els seus temes als pressupostos. Després va tenir una oposició seriosa i ho ha portat molt malament. I a més va pactar amb el PP i per justificar-se amb els seus militants va mentir, va dir que jo no vaig voler pactar amb ell. A mi no em va dir res, em va dir que parlaríem i mai em va trucar.

ERC va pactar amb ell fa dos mandats

Van ser els anys de l’esperança. Així ens ho diuen els veïns. Hi havia ganes. Jo vaig portar l’Empresa Municipal de Desenvolupament Econòmic. Van ser anys productius. Després, les propostes més destacades, com la gestió de l’Anella Verda i el Pla de competitivitat turística de la Tarraco Romana, van quedar aturades.

Però el Pla de competitivitat depenia pressupostàriament de la Generalitat

La Generalitat ho va retallar, però no podem matar un recurs turístic com el patrimoni. Ballesteros deia que amb Sergi de los Rios (tinent d’alcalde d?ERC en el pacte ERC-PSC) s’entenia i amb mi no. Jo dic: en aquella època hagués fet el mateix que va fer el Sergi i el Sergi, avui, faria el mateix que faig jo. És més, l’últim lloc de la llista municipal nostra serà per al Sergi de los Rios.
En aquella època vam usar el Palau de Congressos per fer exposicions, i dues van tenir molt d’èxit, una de Robert Cappa de la fi de la guerra civil i ‘Capses de sabates’, fotos antigues aportades pels tarragonins. Els treballadors del Palau van quedar entusiasmats de la gran quantitat de gent que hi va assistir. També vam posar en marxa la Tarraco Film Office.

Parlem de música. Qui és el teu preferit: Lluís Llach, Serrat o Raimon?

Sense cap dubte, Raimon, no només en relació a aquests tres. Una de les meves cançons preferides és ‘Com un puny’, una cançó dedicada a la seva dona italiana.

I cantants de fora d’aquí?

Sóc un tastaolletes. En la meva època de joventut jo era de Lou Reed, Bob Dylan i molt fan de Ramones, els trobo molt tendres. Ara m’obriré el cor: quan feia la mili a Madrid li vaig posar el nom de Ramones a la meva gorra militar. Un bon dia, ma filla es presenta a casa amb una samarreta de Ramones. Em queia la llagrimeta.

També m’agrada el flamenc clàssic. Sóc amant de les músiques pures, no m’agrada la sofisticació.

Parlaves de la mili. Explica’ns com vas viure el 23-F

En aquella època jo militava a la CNT, vaig fundar les Joventutst Llibertàries a Tarragona.

Què dius ara? Saps que en un míting de la CNT al 76 a Barcelona es van reunir 100.000 persones.

I tant, jo hi era. Vaig estar al míting de València amb la Frederica Montseny, a les jornades libertàries. Aquella època uns tiraven cap al PSUC, ORT, Bandera Roja, la Lliga Comunista, etc i a altres els frenava el comunisme i tiraven més cap a l’anarquisme. Em va cridar l’atenció que es parlés d’anarcosindicalisme, vaig llegir Bakunin, em va interessar. La CNT eren molt oberts de mires.

Es va enfonsar, la CNT…

Per casos com el famós atemptat de l’Scala, que el van fer els franquistes i el van encolomar als anarquistes.

Explica’ns la teva història de la mili

Jo anava allargant la mili amb pròroues. El meu pare em va dir que em presentés a unes oposicions que s’havia convocat a Caixa Tarragona. Jo tenia un cert sentiment de culpabilitat perquè veia el meu pare patir i jo en canvi no era un fill perfecte. Em vaig posar a estudiar com un desgraciat i les vaig aprovar. No en tenia cap vocació especial. A Caixa Tarragona em demanaven tenir la mili feta per entrar-hi i em van dir que si hi anava llavors mateix em guardaven la plaça. M’havia tocat a Madrid.

I sent jo a la Brunete, a la caserna de l’Estat Major, es va produir el cop d’Estat. Tots els càrrecs eren allà. Jo era al departament de ‘fulls de servei’, portant els expedients de tots els militars de la Brunete. Tenia un militar que era clavat a l’actor Antonio Garisa. Jo feia d’escorta, però no sabia portar una arma i a més, m’adormia. Érem a l’època d’ETA, dels GRAPO. I el conductor feia frenades perquè em despertés.

Un dia se celebrava l’aniversari de Torres Rojas, un conegut general. Aleshores es produeix el cop d’Estat, ens formen a tots i ens diuen que hem d’estar tots a punt. Ens esperem en un jeep darrere d’altres dos vehicles que havien sortit. Havien anat a una emissora de ràdio i el capità els havia dit que ‘sense por, el que es mogui li claveu un tret’. Van prendre l’emissora i van posar música militar. A la cantina hi havia barra lliure.

Molt de l’època

Vam agafar el telèfon per trucar a casa i tranquil·litzar-los. De nit ens criden, ens donen 50 bales a cadascun. Jo anava amb un jeep sense saber on. Entrem a Madrid, i amb el primer cordó de guàrdies civils, el comandament li diu al xofer: ‘Acelera y atropéllales’. Arribem a la Carrera de San Jerónimo. Formem, entrem i que carreguem l’arma. Ens posen en una sala, al costat dels guàrdies civils que sortirien per la finestra l’endemà al matí. Va entrar un capità dient que la Constitució preveia el que estavem fent, que Espanya estava en perill i que el rei donava el vist-i-plau al que estava passant.

No vas tenir por? Estaves en situació de risc

No vaig tenir por. Era un crio i tenia un noi més jove que tenia molta por. Això em va ajudar a estar molt tranquil. Ho seguia com si fos una pel·lícula. Hi ha una imatge molt famosa: es trobaven Tejero, Pardo Zancada i Camilo Méndez al pati. Jo estava molt a prop d’ells. Tenia respecte, però, perquè ens van dir que els tancs venien cap allà. Però abans de sortir es va produir l’ordre que no ho fessin.

Els nostres comandaments estaven entusiasmats amb la possibilitat que vinguesin els tancs, mentre la tropa estava enfonsada. Aleshores vaig veure que érem quatre matats i era qüestió de temps que s’acabés el cop. Ens assabentàvem de tot escoltant el José María García per la ràdio. A mesura que fracassava el cop, veis com canviaven les tornes, nosaltres contents i els comandaments, desfets, preguntant-se què passaria amb les seves famílies. Aviat de matí, des del pati, els GEOS ens van portar la primera edició del diari El País, que titulava ‘El golpe, en vías de fracaso’. L’eufòria va ser molt gran. Em van ordenar anar a una planta superior on hi havia una cafeteria a vigilar que no entressin els GEO. Portava una metralleta curta, que em vaig treure i la vaig mostrar, esperant que el primer GEO que entrés la recollís.

L’endemà van fugir els guàrdies civils per al finestra. El nostre cap va dir que ens havíem de rendir a la nostra caserna. Vam formar tots, ens van agrair la feina i ens van dir: ‘Esta vez no ha salido bien, pero a la próxima, sí’. A mi em quedaven tres mesos de mili i vaig pensar: ‘No correu a fer la propera!’. Durant dies van venir regularment a detenir comandaments. A la tropa no la van tocar. No vam fer res, érem un pollets.

Com creus que acabarà el tema de la independència?

Jo opino com Raül Romeva, que diu que no serà ni curt, ni indolor, ni fàcil, però és irreversible. Tardarem, però es una evolució lògica a la societat. Cada cop es demostra més que hi ha dues societats amb objectius diferents. No hi ha més remei.

Què opines de com estan actuant Torra i Puigdemont?

La pregunta es molt difícil de contestar. El fet que alguns marxessin i altres es quedessin era bo. És la manera d’internacionalitzar el tema.

Però no s’ha internacionalitzat

Tot és molt relatiu.

Pel que s’esperava, no

Hi ha un camí a recórrer. Els que el 27d’octubre sabent que anaven a la presó o al’exili van actuar així mereixen el meu màxim respecte perquè va ser un gest honrat i valent. A partir d’aquí sóc partidari que hem de governar, fer que el dia a dia funcioni, l’escola, la salut,…  El paper d’un govern és governar, i si algú pensa que governarem sempre, s’equivoca, governarem mentre tinguem la confiança de la gent.

Si poguessis votar un president del govern espanyol, a qui votaries, sabent que un president independentista no ho serà

M’ho poses molt dificil. No em fa il·lusió cap d’ells.

Si la teva abstenció provoqués que governessin PP, Ciutadans i Vox, què faries?

Penso que el ‘trifatxito’ és un perill, però a mi m’és igual que els fatxes vinguin de tres en tres que d’un en un, amb PSOE i Ciutadans. Es tracta d’aconseguir el màxim de diputats independentistes. El vot útil ara mateix és el d’ERC, pot guanyar a Catalunya i és el més inclusiu.

Defineix amb una paraula els líders polítics.

Pablo Iglesias: Cèsar

Pablo Casado: Inconseqüent

Albert Rivera: Desestabilitzador, pensa més a fer mal.

Pedro Sánchez: Genera desconfiança.

Santiago Abascal: Insignificant. No aniria ni a fer un cafè amb ell.

Què necessita Tarragona?

Un canvi profund per tirar endavant. Primer, un intangible, valors: que el govern i l’alcalde siguin molt honestos.

Per què ho dius?

Més enllà dels temes penals, hi ha coses que mai faríem, com és el cas Inipro, o fer servir una empresa municipal per fer viatges per qüestions que no tenen res a veure amb la feina. Que la presidenta (de l’EMT, Begoña Floria) assisteixi a congressos mundials sense que tinguin a veure amb la seva feina, no ho faríem. Estan fent un mal ús dels diners, com ara les despeses innecessàries de gerents d’empreses municipals, que segueixin treballant a l’empresa. O despeses en coaching. A més, som una ciutat opaca, així ho defineixen els rànkings.

L’altra qüestió és que a la ciutat cal un urbanisme molt vinculat a la gent i resulta que la ciutat s’està buidant, que cada cop tenim més pisos en mal estat.

L’alcalde diu que si no es fan nous habitatges es perdrà població, com va passar anys enrere

Això és molt relatiu. A La Budellera tenim una promoció, de dimensions quatre o cinc cops la Vall de l’Arrabassada, que està venent pisos des de fa 25 anys, al ritme que vol el promotor, que escanya l’oferta perquè pugin els preus. Quan hi havia molta demanda no en feia més per pujar els preus. Que hi hagi grans promocions en mans de poca gent no afavoreix a la ciutadania. Afavoriria fer una altra cosa: el Pla General preveu petits polígons de creixement, davant el cementiri, a Bonavista, darrere Sant Pau, per unes 5.000 vivendes. Això vol dir un urbanisme més proactiu. Els urbanistes et demanen que s’acabi amb l’expansió a l’ample de les ciutats. L’alcalde diu que cal més pisos per generar més IBI. Girona es va despendre de Salt, té 30.000 habitants menys que Tarragona i més vitalitat cultural. L’urbanisme ha de ser social, cohesionant, recuperant i regenerant.

D’altra banda, la cultura és un motor importantíssim de transformació, que pot generar indústria. Cultura és cohesió social. No pot ser que els barris no tingin equipaments culturals, que els centres cívics tanquin a les vuit de la tarda. Nosaltres ho canviarem això.

I en tercer lloc, l’àrea metropolitana. Això és una ciutat extensa amb moltes potencialitats, amb un clúster químic molt potent, una capital turística, una ciutat de la indústria agroalimentària, amb vuit DO vitivinícoles, espais naturals meravellosos, tot això és una ciutat extensa. Fins ara el que s’ha fet ha estat córrer quan arriben notícies com que Girona serà la quarta pista del Prat. En un món en xarxa hem de ser un node potent.

A Barcelona o a París és fantàstic afagar el metro. Aquí, anar amb bus de Tarragona a Cambrils és un drama

Proposem un institut d’estudis metropolitans que defineixen el contorn de l’àrea, quines ciutats poden ser motor i quines són les necessitats que compartim, de mobilitat, urbanístiques, de residus,… Després d’això vindrà el treball dels polítics i en quatre anys es podria fer aquesta feina. O ens ho prenem molt seriosament o tindrem problemes.

Un darrer tema: el comerç està gairebé mort. Acabarem sent dependents d’Amazon?

Tarragona no té rumb: no podem fer unes segones Gavarres, anar contra el comerç, o generar una altra zona comercial darreres les Gavarres. Cal també actuar urbanísticament perquè sigui agradable passejar pel carrer, complementària amb l’oferta cultural, sense pisos buits i ser capaços de competir amb els grans amb les seves armes, transformant àrees en zones de gestió compartida: una gestió comuna dels locals, treballar en xarxa, usar serveis compartits, crear una base de dades compartida -si compres sabates, sàpigues que tens ofertes que t’arriben a casa teva-.
Però per fer això cal que els carrers estiguin nets, que la Rambla no faci fàstic.

Creus que seràs alcalde?

Sí. Crec que ho podem aconseguir. Ja ho vam ser a la República. Jo no sóc gaire competitiu en el dia a dia, però en política ho sóc molt. Quan hi ha eleccions m’agrada guanyar-les. Jo no tinc problemes a acceptar les idees dels altres i a cedir. Però en eleccions és diferent. N’he viscut moltes a la meva feina, també a la Colla Jove, de la que en sóc un apassionat des de petit, i al partit, i sempre les he guanyat.

Jaume Garcia / Mayo Lorda