“És l’home estàtic, la tristesa el té corprès,/les orenetes faran nius als seus cabells.”
Pau Canaleta, especialista en comunicació política, és l’autor del llibre “100 dies: una imatge”, en el que ens explica la importància dels inicis de qualsevol govern. Els primers cent dies, que se suposa que un nou equip inicia amb la màxima il·lusió i determinació, són determinants per marcar el signe de l’obra que desenvoluparà i per deixar-nos una imatge ben definida.
Els versos d’una cançó de Pau Riba, amb què començo l’article, reflecteixen molt bé la imatge dels primers dies del pacte PSC-PP-Unió: La ciutat estàtica, és a dir mancada de dinamisme. De fet, en cada estrofa trobem metàfores que ens remeten a imatges locals quotidianes: “Més grandet troba un ocell/a sobre d’ell, a dalt d’un arbre,/ell no es mou i un excrement/li fa blanc a mitja cara.” La cançó és la crònica d’una vida mancada d’aspiracions i determinació.
Pau Ricomà
Portaveu ERC-MES-MDC Ajuntament de Tarragona
Des del 2011, quan el PSC, governant en solitari, va decidir enterrar les estratègies de ciutat treballades als quatre anys anteriors (Anella Verda, Pla de Competitivitat Turística, Parc Científic i Tecnològic, Centre d’Art) la ciutat ha caminat sense rumb. Quatre anys malaguanyats amb una prioritat mal encarada, com va ser el projecte de smart city, amb l’oblit que a l’horitzó del 2017 hi havia l’organització dels Jocs Mediterranis. Des de fa uns mesos, cametes ajudeu-me perquè anem tard amb els jocs i entre les presses i la falta de compromís del govern espanyol el toro ens agafarà i els ciutadans tarragonins correm el risc d’haver de pagar una nova factura que no podrem suportar.
Ha canviat res, substancialment, des del govern de coalició? Res de res. Ans el contrari, s’ha aprofundit en els defectes relatius a la desconfiança amb l’oposició, l’aversió a la participació, la manca de transparència i el poc dinamisme.
Els primers dies van ser com si un elefant entrés en una tenda de Lladró: més càrrecs de confiança; nous despatxos a l’edifici de la Plaça de la Font, que no hem pogut saber quant han costat; ampliació del nombre de representats als consells d’administració i reducció dels de l’oposició, trencant la representació proporcional que s’havia mantingut sempre; disponibilitat àmplia de cotxes oficials, respecte als usos dels quals hem demanat informació concreta i ens han respost amb evasives.
Una demostració de força complementada amb casos poc estètics de contractació de personal, mitjançant concursos en empreses municipals que invariablement han guanyat militants del PSC, l’alcalde de Els Pallaresos a aparcaments i un regidor del mateix partit i del mateix poble com a gerent de l’Empresa Municipal de Transports. Serà casualitat que els càrrecs socialistes deuen tenir un coeficient superior o un RH que els predisposa favorablement als concursos públics? A més de la situació anòmala d’ostentar en la mateixa persona la màxima responsabilitat de gestió de l’Empresa Municipal de Comunicació i la secretaria d’alcaldia.
Cap on va la ciutat ningú no ho sap. De quines apostes fem que ens singularitzin i quin profit traiem de la relació amb el nostre entorn, res de res. Mala peça al teler: un vaixell a la deriva amb un capità que no sap interpretar les coordenades. Tindrem molta feina per redreçar el rumb i evitar que Tarragona acabi com l’home estàtic de Pau Riba: “cel de vidre, lluna d’or/dins d’un caixó sense potes/jeu el cos d’un home mort/ningú riu i ningú plora./És l’home estàtic, la tristesa l’ha matat/les orenetes d’ell, mort, fred, han emigrat.”
Pau Ricomà
Portaveu ERC-MES-MDC Ajuntament de Tarragona
Equip de redacció
