Al teatre clàssic grec es va popularitzar un recurs conegut com “Deus ex machina”. Va ser una figura tant utilitzada per alguns autors com criticada per altres, que consistia en l’aparició sobtada a escena d’una grua (literal) transportant una divinitat que resolia amb els seus poders l’entrellat que el mateix autor de l’obra no podia solucionar coherentment. És a dir, després de practicar l’embolica que fa fort, la intermediació divina arreglava allò que pel guió de l’obra havia esdevingut inversemblant.
Sentint parlar als màxims responsables dels Jocs i a altres personalitats i estaments que els hi donen suport acrític, tenim la impressió que han convertit l’estat espanyol en una mena de Deus ex machina i que estan esperant la seva miraculosa entrada en escena per salvar una situació que té moltes dificultats per desllorigar-se.
Al voltant d’aquesta salvació es generen posicions de desconcert precisament de qui més confia en l’estat espanyol. En les darreres setmanes hem llegit declaracions de polítics i cròniques periodistes que es mouen entre el desengany i la incredulitat: com pot ser que l’administració espanyola tanqui la porta als nassos a qui està més disposat a defensar-la? El conseller municipal responsable dels Jocs, ben conegut per les seves nul·les simpaties vers els posicionaments independentistes, s’exclamava incrèdul dient que si l’estat espanyol no és prou seriós per a complir els seus compromisos, Tarragona hauria de renunciar a organitzar esdeveniments internacionals en el futur. Jo li diria a aquest senyor que les aspiracions de Tarragona no poden quedar coartades per un estat que no és seriós, el més lògic és treballar per tenir un estat que sí que ajudi als seus territoris i ciutadans.
Hi ha qui pensa que tot és una maniobra premeditada en la línia de l’habitual obscenitat política del govern del PP que porta la utilització de les institucions fins a l’últim extrem com eina electoral o de càstig polític, segons les circumstàncies. Segons aquesta tesi, el portaveu del PP a l’ajuntament i diputat a Madrid arribarà a darrera hora amb una modificació dels pressupostos generals de l’estat, com un déu transportat per una grua, per apuntar-se un gran èxit, millorar la seva posició com a candidat a les eleccions catalanes i ser el gran salvador dels Jocs.
Però vet aquí que si es fes aquesta escenificació, seria del tot inútil a més de grotesca, perquè el problema de l’endeutament que els Jocs poden suposar per la ciutat no es resol només amb l’aportació de l’estat i perquè la supèrbia i el menysteniment amb què el president del Consejo Superior de Deportes s’ha referit als Jocs va amb la línia oposada al compromís institucional més bàsic. Igual de trist és que el PSC, governant la ciutat de Tarragona, hagi fet veure que sí que havia compromís de l’estat i no hagi tingut el valor de quadrar-se quan era el moment de fer-ho.
Equip de redacció
