Pau Ricomà: ‘El dret a viure en una ciutat digna’

Pau Ricomà és portaveu Grup Municipal d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona

Una de les competències de l’Ajuntament és tenir una ciutat endreçada, que ofereixi oportunitats vitals a les persones, amb un nivell de serveis digne, equilibrada socialment i que sigui respectuosa amb el medi ambient.

És oportú parlar d’això arran d’un nou dret, fins ara no recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans, i esgrimit per la portaveu del PSC a l’Ajuntament de Tarragona, que duu un títol molt explícit: “el dret a viure al costat del mar”. És una proposta a la qual auguro poc recorregut. Dubto que cap constitució la incorpori al seu articulat, a no ser que sigui una carta magna redactada pels polítics depredadors menys dissimulats que hàgim vist mai.

De moment, en virtut d’un interès molt més general i sens dubte més sostenible, les novetats legislatives van en la línia contrària a la del suposat dret:  protegeixen els espais amb més valor natural i lluiten contra la proliferació d’habitatges –especialment de zones de gran densitat poblacional- a prop del mar. Per això es creen els plans directors costaners, per protegir el paisatge i de pas lluitar contra el canvi climàtic. Minúcies, als ulls de segons qui.

Està clar que a la segona meitat del segle XX els defensors de construir tocant a mar van guanyar la partida a amplíssimes zones de la Mediterrània, però com encara ens queden els minuts de descompte volem defensar-nos i si podem fer algun gol encara millor. Com que aquests suposats drets deuen tenir alguns límits, intentarem posar aquests límits ben a prop de l’interès general.

Un punt de l’argumentació de la portaveu socialista, especialment sorprenent, és la invitació que fa a les joves generacions de ciutadans de Ponent a tenir millor alternatives que viure al seu barri. A banda que l’oferta que fa d’habitatges a prop del mar a preus assequibles per a tothom és una fal·làcia –tan falsa com aquelles ofertes d’apartaments en règim de multipropietat que fa uns anys eren tan corrents-  la portaveu socialista obvia alguns detalls. Entre altres, aquests dos:

1) A l’hora de triar l’habitatge, els joves tarragonins tenen un comportament metropolità. Trien entre les ciutats i pobles del nostre entorn, tenint en compte moltes variables, entre elles el preu. L’oferta a La Budellera no incidirà a rebaixar el preu. La millor manera d’estimular que els joves elegeixin una zona de Tarragona per viure, tal vegada el seu barri, és que la qualitat i quantitat de serveis, les polítiques de regeneració urbana i de manteniment dels espais públics facin atractiu viure al Centre, al Nord o a Ponent.

2) L’oferta de més sòl no suposa que baixi el preu de l’habitatge. La prova és que quan el PP va liberalitzar el sòl, quan va haver-hi més terreny per a construir que mai, els preus es van disparar més que mai. La propietat de sòl urbanitzable no vol dir que es posi al mercat tot de cop, sinó que els grans tenedors sovint el van administrant en petites dosis, a mesura que els preus pugen i augmenta el seu marge de benefici. Per què si no la Vall de l’Arrabassada ha tardat 25 anys i encara no està acabada? Ens imaginem quin poder ostentaria  qui tingués un espai urbanitzat 5 vegades més gran que la Vall de l’Arrabassada per anar posant-lo al mercat a la seva conveniència?

Per més que s’empenyin els amics socialistes, una ciutat no és un catàleg d’habitatge, que cadascú tria segons els diners que es pugui gastar. Una ciutat és molt més, és un espai de cultura compartida, d’intercanvis, d’arrelaments i de desarrelaments, l’espai on desenvolupar un projecte de vida personal, familiar i social. Mentre no tinguin això al cap, no tindran cap model vàlid de ciutat per oferir.

Enviar un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *