L’advocat i pare d’una de les víctimes, Paco Zapater, fotografiat aquesta setmana al Col·legi d’Advocats. Foto: Tarragona21
Paco Zapater, conegut advocat tarragoní, exregidor a l’Ajuntament i pare d’una de les víctimes, Clara Zapater, de la tragèdia del festival musical Loveparade de Duisburg, en 2010, ha afirmat en una entrevista concedida a Tarragona21 que “els tres principals responsables de la mateixa no seran jutjats”.
Tot i rebre dilluns passat una “molt bona notícia”, amb la reobertura judicial del cas, Zapater afirma que “la mala actuació de la justícia penal alemanya” ha evitat “acusar els tres principals responsables, l’alcalde de Duisburg, el responsable de l’empresa que va organitzar el festival i el cap de la Policia Local”.
A l’alcalde, l’acusa “per no haver posat les mesures de seguretat addients malgrat que un any abans, l’alcalde de la població alemany de Bochum va suspendre un festival similar”.
Al cap de l’empresa organitzadora el considera també responsable “per primar el lucre, sense importar-li posar en perill la vida de milers de joves”. I també assenyala amb el dit el cap de la Policia Local, “per haver tancat l’espai on es va produir l’allau humana, que va provocar 21 morts per asfíxia”, en “desbocar-se un lloc on hi havia d’anar 100.000 pesones i en canvi n’hi havia 500.000”.
Zapater jutja incomprensible que en el sistema judicial alemany “no es puguin personar les parts afectades i tot recaigui en el fiscal, que és qui va decidir no acusar aquestes tres persones”. La llei fixa un període màxim de sis anys per poder acusar, període que ja ha vençut.
Recels de la justícia alemanya
Només amb els vídeos de la tragèdia que Zapater va veure a Youtube “vaig detectar l’existència de fins a deu delictes per negligència”. No li van fer cas. Ja des de l’inici de la investigació, va notar “un cert recel” a l’hora de buscar acusats per part de la justícia alemanya.
Els que seran finalment jutjats per l’Audiència territorial de l’estat alemany de Renania del Nord-Westfalia seran “sis funcionaris municipals i quatre treballadors de l’empresa organitzadora, és a dir, persones de segona i tercera fila a les quals els familiars no els posem cares”.
Reobertura del cas
L’Audiència Territorial de l’estat alemany de Renania del Nord-Westfalia ha dictat aquesta setmana la reobertura d’un cas que semblava tancat i havia provocat el recurs i la indignació dels familiars. Es tracta de la tragèdia del festival musical Loveparade, on el juliol de 2010 van morir 21 persones en una allau humana viscuda en un túnel, entre les quals es trobaven dues joves tarragonines Clara Zapater i Marta Acosta.
La tragèdia va tenir lloc en 2010, i sis anys després, en 2016, el tribunal de districte de Duisburg va decidir tancar el cas adduint que no existien proves suficients pertirar endavant un un procés penal, com demanaven els familiars.
Així les coses, el tribunal ha ordenat l’obertura d’un judici oral que afecta deu persones que van ser investigades. Estan acusats d’homicidi imprudent i danys corporals. Se’ls atribueix responsabilitat en les falles en la planificació i de no monitoritzar adequadament la seguretat del festival.
Un total de 21 persones van morir asfixiades i 600 més van resultar ferides. Un portaveu del tribunal va explicar aquest dilluns a la premsa que veuen bastant probable una condemna dels investigats, ja que la catàstrofe es va produir perquè el sistema d’entrada i sortida al recinte era “insuficient”.
Clara Zapater i Marta Acosta
El dia de la tragèdia
El 24 de juliol de 2010, Zapater va rebre la pitjor trucada de la seva vida. Era la del cònsul a Duseldorf comunicant-li la mort de la seva filla. “La Clara estava acabant un Erasmus i només li faltava una setmana per retornar a casa. El món ens va caure a sobre, com si m’haguesin obert el pit en canal”, recorda Zapater.
Va viure aleshores “els quatre dies més horrorosos de la meva vida, havent de reconèixer el cadàver, anar al lloc de la tragèdia i retornar en avió amb el fèretre a la bodega, quan abans de la tragèdia havíem planejat anar-la a recollir en cotxe per endur-nos les seves cosetes”.
Com a testimoniatge de la Clara, “hem intentat portar el dol amb la màxima dignitat”. La família, junt amb altres familiars de víctimes de diferents països (Alemanya, Itàlia, França, Austràlia, Xina, entre d’altres) es reuneixen cada 24 de juliol i visiten el lloc de la tragèdia, on es va aixecar un monument. “No tots els pares volen venir. N’hi ha que prefereixen no fer-ho: quatre d’ells van decidir que el monument no tingués una foto dels seus fills”.
Un nucli més proper, fomat per sis o set famílies, es veuen dos o tres cops a l’any en diferents poblacions, sigui a Espanya, Alemanya o Itàlia. “Aquestes famílies vénen cada any a Tarragona per les festes de Sant Tecla i hem agafat el nom de Grup Santa Tecla”.
La família havia decidit que la Clara fes un Erasmus. Per això va anar a Alemanya a passar un any, concretament a Münster: “El projecte Erasmus és una de les grans decisions preses pels fundadors de la Unió Europea. Es tractava que els estudiants universitaris, possibles dirigents polítics, no tornessin a caure en la barbàrie de les guerres, coneixent in situ i convivint en altres països europeus durant un any”. La Clara feia quart de Psicologia quan va passar la tragèdia. Tenia un germà. “Va ser com si el nostre tren descarrilés”.
Quan el primer tribunal va tancar el cas, els afectats van recórrer a un òrgan judicial superior, que ara ha fallat. Si aquest també hagués tancat el cas, “ens hauríem dirigit al Tribunal Europeu dels Drets Humans, a Estrasburg”. Li semblava inconcebible, “una barbaritat”, que es donés carpeta al cas sense que s’assenyalessin responsables. “Hi va haver un enorme delicte per un aforament desbordat”, reitera Zapater. Que la cosa acabés així va ser “com una segona mort”.
Paco Zapater i altres familiars de víctimes, lliurant les 367.000 signatures
Més de 350.000 signatures demanant justícia
Els afectats van decidir prendre dues mesures: Recórrer a l’Audiència Territorial de Duseldorf, un tribunal superior, i emprendre una recollida de signatures a través de la plataforma digital Change.org. “En vam aconseguir 367.000 i en cinc caixes les vam presentar davant l’Audiència”. Era un 21 de juliol de 2016, prop de sis anys després de la tragèdia. “Hi vam anar amb els pares de la Marta Costa, l’amiga de Clara, que són de Cambrils, i Gabi Müller, alemanya i mare d’una altra víctima. Al tribunal es van estranyar molt, no estaven acostumats a rebre peticions amb signatures”.
No van poder evitar que fossin lliurades, era massa gros el que havia passat. “Ens van dir que actuarien amb només un condicionant: les lleis alemanyes. Nosaltres exposàvem que justament a Madrid, dos anys després, havia succeït la tragèdia del Madrid Arena i set persones van ser jutjades i acusades i se’ls va imposar quatre anys de presó”.
Paco Zapater es va endur “una bona impressió” aquell dia que va lliurar les signatures. Finalment, dilluns passat rebia la notícia per la qual portava gairebé set anys esperant: “En una resolució de 231 pàgines es conclou que existeixen elements que racionalment permeten concloure que hi ha hagut una mala planificació i imprudència, que va causar 21 morts i 600 ferits”.
Tal va ser l’impacte que es va viure a la ciutat que al cap d’un any, la població va forçar un referèndum que va revocar el càrrec de l’alcalde de Duisburg, que els pares de les víctimes assenyalen directament com un dels grans responsables de tot plegat. De 150.000 vots recollits, 129.000 van demanar la seva dimissió, contra 21.000 que volien que continués al capdvant de l’Alcaldia.
De la pèssima experiència que ha viscut amb la justícia i la política alemanyes, Zapater en salva la presidenta del länd de Renania del Nord-Westfalia i de l’alcalde que va substituir l’anterior. “Han estat en tot moment amb nosaltres, sent presents als homenatges i encoratjant-nos”.
Monument a les víctimes al lloc de la tragèdia
Zapater tem un altre tret característic de la justícia alemanya: allarga els judicis molt de temps perquè tracta els assumpts objecte del judici per separat i no conjuntament i de manera continuada en el temps.
El cap de setmana vinent, el grup batejat com de Santa Tecla es retrobarà a Alacant: “Passarem un cap de setmana junts i parlarem, com fem sempre. I quan no puguen parlar, perquè hi haurà un moment en què no podrem parlar, ens abraçarem i aleshores somriurem”.
Jaume Garcia
Equip de redacció
