Oliver Klein: ‘Actuem a París, però també a Damasc, o a l’inrevés’

Si volem apropar-nos a entendre el per què de coses extraordinàriament boges i terribles com poden ser els atacs terroristes de París hem de conèixer, encara que només sigui una mica, el procés actual que viu d’actualització i reforma l’Islam polític arreu del món, així com la situació de la geopolítica internacional a principis del segle XXI.

Els països àrabs, la majoria dels quals professen majoritàriament la religió musulmana, malgrat no ser-ne aquesta la única en el seu territori, sembla inicialment que es trobin en una mena de guerra santa o creuada contra el que anomenem Occident, donada l’activitat internacional demostrada per part d’organitzacions assassines com poden ser Al Qaeda o Estat Islàmic; malgrat que una millor aproximació a la qüestió ens farà comprendre que aquests països estan immersos sobretot en una guerra civil entre ells mateixos, molt semblant al que Europa es va sofrir amb la divisió de l’antic imperi romà entre ortodoxos i catòlics, i més tard els conflictes entre catòlics i protestants, dins del que es considera el cristianisme. Aquest fet precisament es coneix en la lingua franca àrab com a “fitna”, el qual vol dir “divisió”, i representa un conflicte molt complex que ni tan sols compta amb dos bàndols, sinó que ha de tenir en compte les enemistats entre països històricament enfrontats, maneres de governar-se totalment diferents, i aliats externs igualment oposats.

Oliver Klein Bosquet és professor de Ciència Política a la URV

Oliver Klein Bosquet és professor de Ciència Política a la URV

La primera clivella resulta de saber destriar qui són els xiïtes (concentrats a Iran, Irak, Síria, Líban, Yemen i altres minories de la península aràbiga) i els sunnites (hegemònics a la resta de països musulmans). A continuació hem de conèixer els models polítics que predominen: la Turquia dels Germans Musulmans d’Erdogan; l’Aràbia Saudita, que és una monarquia absolutista carregada de petrodòlars; i, una República Islàmica d’Iran on s’imposen els clergues com són els aiatol·làs.

D’altra banda, existia el model d’una Síria governada per un partit denominat socialista i laic com era el Baaz sota el control de la família Al Assad. El cor del conflicte intern dels àrabs musulmans se situa a donar una solució definitiva a la relació futura que hi haurà d’haver entre el seu credo religiós i la política que els governi. Malgrat això, no podem deixar de constatar com aquest conflicte intern seu, en un món més globalitzat que mai, també ens implica i condiciona a milers de quilòmetres de distància.

Així doncs, si volem tornar als atemptats de París, hem de saber que l’Estat Islàmic, qui ha donat a conèixer la seva autoria, ara governa militarment i dictatorial milions de persones a la zona geogràfica que coincideix amb l’antiga Mesopotàmia, avui dia repartida entre els Estats post-colonials d’Irak i Síria, i es caracteritza precisament pel seu terror, atacant tant europeus o estrangers, o sigui els que ells consideren “infidels”, com els propis xiïtes, en principi “germans”, sota el concepte de fraternitat de la “umma”, tot realitzant una interpretació de l’Alcorà que va molt més enllà dels Germans Musulmans (islam moderat que aposta per poder concórrer a eleccions), del salafisme (islam radical que les posa en dubte) o del wahabisme (doctrina retrògrada recolzada oficialment pels saudites des de les madrasses que patrocinen arreu del món), dins la corrent majoritària sunnita.

Finalment, hem de saber donar un millor tractament a l’Islam que es practica a la mateixa Europa (el que alguns ja anomenen Islam Europeu), que evidentment sempre ha d’acomplir els prerequisits legals que són establerts en el nostre marc de convivència, de la mateixa manera que els Estats que el reben han de garantir la seva llibertat de culte. Per intentar posar-nos en la pell dels que maten en nom de la religió (encara que sigui molt difícil o impossible), de nacionalitat belga o francesa, d’origen magrebí, o fins i tot conversos de darrera hora, hem de tenir presents les xifres de la qüestió: a França, de gairebé 70 milions d’habitants, hi ha una mica més de 5 milions que es consideren d’origen o cultura musulmana; 2 milions d’aquests que diuen practicar la seva religió habitualment i se’n declaren; d’aquests darrers es calcula al voltant d’un 10% el percentatge que pot optar per un Islam més radical; a la vegada que d’aquests podem trobar-ne fins a 20.000 que es consideren obertament salafistes, dels quals segurament en surten els 2.000 que estarien disposats a convertir-se en yihadistes, capaços d’agafar una arma o una bomba i matar per Al·là.

Podem fer els mateixos números a tot el món, per països, per ciutats i per barris. Sabent quin és el comportament del veí, en principi ciutadà, podrem posar-nos d’acord per exterminar els fanatismes religiosos, i això només es podrà fer incidint aquí, però també incidint allà; a París, però també a Damasc, o a l’inrevés. La lluita o defensa contra la barbàrie sempre ha existit pels segles dels segles, però hem de dir la cosa pel seu nom, i no generalitzar amb una marca o una simplificació tot un contingut molt més profund.

Oliver Klein Bosquet és professor de Ciència Política a la URV

Enviar un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *