Mònika Escuer, fotografiada aquests dies a la plaça de la Llibertat. Foto: Jaume Garcia
No és gens habitual començar a publicar obra passats els 50 anys. Duia tota la vida o més redactant poemes i havia fet algun conte que tingué força èxit,… només en l’àmbit dels amics i familiars. El pas difícil el va fer en 2019 amb el seu primer conte, inici d’un cicle que duu el títol de ‘Contes màgics de Reus’, i que uneix un relat fantàstic amb un edifici patrimonial o força conegut de Reus. Mònika Escuer publica ara el seu primer poemari, ‘De vida i de mort floreixen les flors’, que és novetat per sant Jordi.
Et ve de joveneta, escriure poemes
Sí. Vivíem en una granja als afores de Reus i jo ja usava els sobres que rebíem per escriure, sobretot poemes. I a l’institut dedicava poesies a les meves amigues, quan estaven tristes. Als quatre anys ja escrivia i tenia la dèria de fer-ho, ni que fos per anotar els noms de les capitals dels països i els rius. Vaig començar a escriure contes per als nois i noies de la Fundació Frederic Bara, d’on soc voluntària. Als nois els feia molta mandra que els llegís un conte. Però quan van veure que els noms dels protagonistes eren els seus, vaig acabar amb els 12 nens damunt meu, demanant-me sortir al conte.
Els teus tres contes publicats tenen com a escenaris llocs emblemàtics de Reus. Com et va venir la idea?
Feia temps que li donava tombs a escenificar-los en llocs emblemàtics. Han aparegut tres contes -L’Institut Pere Mata, una porta a la ciència’, ‘El Barato i les sabatilles màgiques’ i ‘La màgia balla al Centre de Lectura’-, però ja en tenia quatre escrits, i tinc un cinquè començat.
El quart conte on tindrà lloc?
En un colmado de Reus.
No n’hi ha gaires…
No, no n’hi ha gaires -riu-, i de centenaris, menys. Tot va començar quan vaig enviar el projecte del primer conte a l’editorial Cossetània perquè el meu entorn m’insistia a publicar-lo, i la meva sorpresa va ser que al cap de dos dies em van contestar dient que el publicarien, a la plataforma de micromecenatge Quorum. En un període de 40 dies es feia difusió i calia recollir un mínim de diners corresponents a 160 contes venuts perquè fos editat. I així va ser.
La idea de la saga és clara: destacar la història d’un lloc conegut de la ciutat envoltat de la màgia d’un protagonista infantil.
En tots els contes hi ha personatges reals, actuals o històrics. En el conte de l’Institut Pere Mata, la protagonista coneix el doctor Emili Briansó, en Pau Font de Rubinat o l’arquitecte Domènech i Montaner gràcies a un inesperat viatge en el temps. Vaig començar situant l’acció al Pere Mata perquè aquell any, parlem de 2020, la Marató de TV3 estava dedicada a les malalties mentals, de manera que els fons que recaptés el llibre anirien destinats a la Marató. El que va succeir és que la pandèmia va ajornar un any la Marató de les malalties mentals. També sumava a favor d’haver triat aquest escenari que jo treballo a l’Institut Pere Mata i era una manera de donar-lo a conèixer.
Per què la saga es titula ‘Contes màgics’?
Perquè en tots ells passen fets màgics. Considero que no cal anar a Harry Potter per trobar màgia. Si entres a Cal Barato, et pot passar qualsevol cosa: és una mena de laberint, com aquelles tendes de campanya del protagonista de les novel.les de Rowling en què entrés a dins i es desplega un camp immens. Doncs a Cal Barato, entre els peces de roba que et trobes arreu, les escaletes que no he sabut mai on van a parar, unes que van avall,.. em sembla un lloc encantador. Aquí, la protagonista s’espera sentada en una cadira i no sap si el que li succeeix és resultat d’un somni o no. Aleshores se’n va l’Ecola de Dansa del Centre de Lectura, que és el tercer conte i espera que les sabates facin màgia. Finalment, li fan veure que potser no és una qüestió de les sabatilles el poder fer màgia, sinó que proposar-te fer coses i esforçar-te en el dia a dia per aconseguir-les és tal vegada el que és màgic. El protagonista pot ser una nena o un nen, i les sabatilles, de dansa, d’esport o del que sigui.
Al conte de l’Institut Pere Mata fas una reflexió interessant en psiquiatria avançada, sense fer seguiment a Michel Foucault, que demanava que s’obrissin els psiquiàtrics i les presons. Vols que no s’anorreï els malalts mentals, dient que, tot i ser malalts, tenen la seva mirada del món.
A l’Institut, el trobes persones que no entenen el món com l’entens tu, però des de la seva perspectiva allò li sembla correcte. Una persona que té una esquizofrènia, ha de ser tractada, però no estigmatitzada. També pot aportar coses des de la seva visió del món.
Encara estan massa estigmatitzades les malalties mentals?
Sí, existeix la por de mostrar les persones malaltes i la por d’anar als centres psiquiàtrics. Hi ha gent gran que no es vol visitar al Pere Mata perquè no vol anar ‘al manicomi’ perquè creu que els tancaran allà. Encara és un estigma negatiu que perdura. Les persones amb malalties mentals tenen sentiments i també tenen un dia a dia.
A banda dels contes màgics, vas publicar dos contes diferents, un dedicat al Lleó de Reus i un altre a la llamborda que un bon dia va desaparèixer de la plaça del Mercadal, un cas real.
Es tracta de dues autoedicions. En la primera parla que el Lleó salva la Festa Major de Reus. El segons conte és tendre, es tracta d’un relat de pertinença a un grup. El que recapti d’aquest darrer ho donaré a la Fundació Frederic Bara.
I ara has fet el salt a la poesia. Com ha estat?
La culpa la té un grup que respon per Safareig poètic, uns/es amants de la poesia que es reuneixen un cop al mes. Em van convidar a assistir a un esdeveniment a través de Facebook. Va ser la Lena Paüls qui em va convidar i ara m’ha fet el pròleg de l’edició. Aleshores era l’època de la pandèmia. Cada mes tractaven un tema, llegint poesia o l’escoltant-la. Aleshores, mentre esperava a connectar-me a la trobada vaig escriure un poema, i mentre érem a la sessió, un altre. A partir d’aquí vaig fer-ne més i d’aquí ha sortit el poemari. La realitat és que no sóc lectora de poesia, però m’agrada escriure’n.
Escrius poesia haikús. Què és?
Són poemes japonesos de tres versos amb una mètrica molt concreta quant a síl.labes. La segona part del llibre són poemes haikús. M’agrada el repte que suposa escriure’ls.
El llibre té música…
Casualment, també a través de Facebook, vaig fer amistat amb un compositor i cantant de Cornudella de Montsant, Fernando Mestres, i aquest ha musicat tres dels poemes del llibre, afegint-hi un codi QR per poder-los llegir i escoltar. D’altra banda, la portada del llibre és un dibuix de la meva filla, Paola. Els diners recaptats aniran destinats a Reus Refugi, l’entitat que té cura dels refugiats.
Seguiràs escrivint i publicant contes i poemes?
Sí, ho seguiré fent. M’agrada aquest entorn, m’ho passo bé, francament. I m’encanten els actes de presentació de llibres.
Jaume Garcia Cardoner
Equip de redacció
