Marta Serrano (URV): La història i l’art a Notre Dame de París

🔊 Escoltar la notícia

A petició de Tarragona21, la professora d’història de l’art de la URV Marta Serrano dibuixa la importància històrica i artística trascendental de la catedral de Notre Dame, víctima d’un devastador incendi el passat 15 de març. Serrano detalla el context en què es va bastir, el pes polític que ha tingut i les riqueses artístiques que contenia i encara conté.

A mitja tarda del dia 15 una notícia va començar a córrer tan de pressa com les flames: Notre Dame de París s’estava cremant. Molt pocs, si és que hi va haver algú, restaren aliens. Incrèduls uns, colpits uns altres, tots cercàvem informació a les xarxes seguint en rigorós directe el desenvolupament d’un incendi que ja des del començament es preveia conseqüència d’un accident derivat de les obres de rehabilitació: feia només una setmana havíem vist a les notícies, impressionats, el trasllat de les escultures de bronze que coronava l’edifici justament a l’entorn de la flêche, l’agulla, avui malauradament arruïnada per ser portades a un taller i ser restaurades, fent-les descendir volant pel cel de París.

Però aquest edifici emblemàtic, en els nostres dies icònic i identitari de l’anomenada Ciutat de les Llums, no sempre ha estat estimat i respectat pel seu poble. L’esdevenir de la història exhuma diversos episodis que demostren que va ser víctima, pel seu simbolisme i significació, d’una ferotge i tràgica destrucció, com, per exemple, el 1789 durant la Revolució Francesa. Cal recordar que París era capital i centre de la revolució, i que Notre Dame des dels seus orígens estava molt lligada a la monarquia, motiu pel qual va rebre fortes agressions durant aquell convuls període.

Quaranta anys després, indignat per l’estat de degradació de l’edifici, Victor Hugo va escriure la novel·la Notre Dame de París, on denunciava “les mutilacions sense nom que simultàniament el temps i els homes” havien fet patir al monument deixant-lo en un estat veritablement inadmissible. Les línies de les seves planes habitades pels fantasmes d’Esmeralda, Quasimodo o Frollo, mogueren consciències i l’opinió pública, la qual cosa resultà en la celebració, el 1844, d’un concurs per intervenir-hi en el qual participaren nombrosos arquitectes, entre d’ells Jean-Baptiste Lassus i Viollet-le-Duc.

Votada la restauració en 1845

Votada la llei per la restauració de la catedral el 1845, dugueren a terme la restauració, radical i no exempta de polèmica, que afectava l’arquitectura i la seva escultura, modificant i afegint diverses parts, entre d’altres gran part de les fantasioses i famoses gàrgoles, les escultures de bronze salvades arran de la restauració, i la cèlebre agulla del cimbori enderrocada arran de l’incendi. Poc després la ciutat es tornava a identificar amb la seva catedral, que havia redefinit el seu paper i la seva transcendència i que, a més, havia estat capaç, majestuosa i aïllada al sector est de l’île de la Cité on s’havia suprimit tot el barri antic a mans de la reestructuració del baró Haussmann, de rehabilitar-se com el veritable emblema de la metròpoli.

Notre Dame, advocada a la Verge Maria, es localitza a la Cité, illa parisenca on es va establir el primer nucli poblacional de l’àrea, doncs s’han trobat restes arqueològiques de la tribu celta dels parisii (els primers habitants insulars) i també romanes. Com és habitual, el temple gòtic s’ubica en el mateix solar on la resta de cultures havien erigit els seus temples de culte, entre ells un temple romà dedicat a Júpiter, una església advocada a Saint-Etienne projectada per Childebert I entorn l’any 528, i una altra romànica també advocada a Saint-Etienne i que va ser substituïda amb un nou edifici a partir del patrocini del bisbe Maurice de Sully el 1163, que és el que coneixem i que es convertiria en la més notable de les catedrals franceses del primer Gòtic.

Les obres, sense problemes de finançament, es desenvoluparen molt ràpidament: cap el 1200 s’arribava a la façana occidental i uns 50 anys més tard es coronaven les torres que la flanquejaven. Hi participaren nombrosos arquitectes, entre d’altres Jean de Chelles i Pierre de Montreuil, i les tasques constructives es mantingueren fins ben entrat el segle XIV, donant com a resultat un imponent temple de planta de creu llatina que, per diversos motius, es convertí en referent per edificis posteriors, com Reims i Amiens.

Cinc naus

L’església compta amb cinc naus més capelles laterals, un ampli transsepte endarrerit avui malauradament foradat per la caiguda de l’agulla, i una capella major rodejada per una girola de doble nau. Però més interessant és l’alçat, que compta amb els tres pisos característics dels temples del Gòtic inicial: primer, arcs formers apuntats sobre grans columnes, que separen la nau central de les laterals; en segon nivell, tribuna comunicada amb la nau central a través d’arcs triples que es converteixen en geminats (o dobles) en la zona del cor i del transsepte; i ja en el tercer nivell més superior, claristori amb grans finestrals dissenyats amb dos arcs apuntats i òcul superior.

Tot el conjunt es corona amb un sistema de voltes de creueria: la nau central, que és més ampla, es cobreix amb volta sexpartida (amb sis plements), mentre que les laterals les tenen quatripartides (amb quatre plements). Al transsepte s’empren els dos tipus: sis plements en els tres cossos centrals i quatre en els extrems i immediats a les portes. Cal dir que Notre Dame no és inaugural en aquest esquema constructiu i, de fet, sembla ser que va mantenir la tribuna més per inèrcia del món romànic i per estètica que per una veritable raó constructiva.

No obstant això, el que sí és important remarcar és que va ser precisament aquí on varen néixer els arcbotants exteriors tan característics dels edificis gòtics, solució enginyosa que permetia, amb els contraforts exempts i els seus pinacles i respectius arcs de descàrrega, l’alliberament dels murs que només ara podien començar a perforar-se amb grans obertures on s’instal·larien magnífics vitralls de colors: aquest recurs, que arribarà a la seva culminació en edificis tan propers geogràficament com la Sainte Chapelle de la dècada dels 40 del segle XIII, permetia aconseguir que, veritablement, el temple emulés visualment la Jerusalem Celeste.

Colossal coberta

El conjunt es tancava amb una colossal i característica coberta a doble vessant, que es recolzava sobre una estructura de fusta muntada sobre les voltes, concretament una armadura amb pars i tirants tan gegantina que se li donà, per la quantitat de roures emprats per assolir la seva estructura, més de 1.300, el nom de forêt, és a dir, bosc. L’incendi ha convertit en cendres dos terços el conjunt, part original del XIII i part de la restauració del segle XIX, juntament amb la famosa agulla que, també obra de Viollet-le-Duc, emulava la que s’havia erigit al segle XIII i que la Revolució Francesa havia enderrocat.

L’estructura arquitectònica es complementà amb escultura d’extraordinària qualitat treballada per mestres excepcionals que afavoriren una veritable revolució escultòrica al ser model per a multitud d’obres posteriors: París es convertí en un centre de formació artística de primer ordre al qual arribaven aprenents de tota Europa que, un cop assolida la seva formació, es traslladaven a altres centres constructius seguint el model après a Notre Dame.

Malgrat que la Revolució va malmetre gran part de l’escultura, la catedral parisenca suposa una fita pel que fa a les arts plàstiques. Deixant de banda la tan restaurada Galeria dels Reis (de l’Antic Testament però que els revolucionaris interpretaren com a monarques francesos i que, per això, mutilaren), cal esmentar l’escultura de la façana occidental que, amb la excepció del timpà de la Porta de Santa Anna que reaprofita elements anteriors a la catedral gòtica, data de 1210-1220 i es considerà dins del gòtic clàssic. Les portes dels transsepte són ja de finals de la primera meitat de segle i, per tant, estilísticament són més avançades que la de la porta occidental.

Aquesta església, cap de la diòcesi i lloc on es guardava la càtedra del bisbe (d’aquí ve el non de catedral), es convertí en un edifici d’exaltació del clergat i la monarquia, però també d’orgull de la burgesia, que també havia afavorit la construcció a través del pagament d’impostos i d’importants donacions. Així, a més de lloc de culte, Notre Dame es convertí en un símbol de la prosperitat urbana i, també, en un gran espai escenogràfic de solemnes celebracions litúrgiques i polítiques.

Coronació reial i funerals d’Estat

És cert que a l’Edat Mitjana els reis francesos es coronaven a Reims i es sepultaven a Saint Denis, abadia al nord de París i en la qual l’abad Suger havia revolucionat, en la primera meitat del segle XII, l’arquitectura amb la nova capçalera, però al llarg de la història fou l’imponent marc d’actes tan cerimonials com la coronació d’Enric VI d’Anglaterra el desembre de 1431, de Napoleó a mans del Sant Pare Pius VII el 2 de desembre de 1804, o la beatificació de Joana d’Arc el 18 d’abril de 1909.

Més recentment, ha estat el marc dels funerals d’Estat, com els dedicats a De Gaulle, Pompidou i Mitterrand. Igualment, ha estat custòdia de les relíquies cristològiques més importants: la corona d’espines, un fragment de la Vera Creu i un dels claus de la Crucifixió, adquirits per Lluís IX (1214-1270) i portades personalment a la catedral per aquest monarca mentre concloïa l’esplèndid reliquiari que havia projectat per elles: la Sainte Chapelle. D’altres, com la de Saint Denis, Santa Genoveva i un petit fragment de la corona d’espines que des de 1935 estaven al Gall que culminava la fletxa i que semblaven perdudes per l’incendi, estan localitzades i salvades.

Inclosa dins el catàleg de monuments Patrimoni de la Humanitat (dins l’àmbit “Riberes del Sena a París”, núm. Ref. 660, en la 15a sessió el 1991), Notre Dame s’ha convertit en el monument més visitat de França com un dels edificis paradigmàtics, amb importants reserves cal dir, del gòtic francès. Perquè com totes les altres catedrals, és una construcció viva a la qual s’han afegit, des del XV, nous espais, mobiliari i elements litúrgics (com el magnífic cadiral barroc, l’orgue del segle XVIII, o taules de diverses èpoques), o també pintures (de Laurent de la Hyre, de Jacques Blanchard, o El Triomf de Job del famós Guido Reni que es troba a la torre nord i de la qual encara no sabem res).

Notre Dame és una construcció que no ha restat incòlume o indemne amb el pas del temps: s’ha transformat, s’ha enriquit, i ha patit també amb l’esdevenir de la Història. Avui, mantenint-se com espai de culte però també com a destí turístic (“visit, mess” indica en anglès un home a l’entrada occidental per distribuir els 13.000 visitants diaris segons els seus interessos -visita o missa- quan entren a l’edifici) la catedral de Notre Dame mostra les seves ferides al món, encara per avaluar en la seva totalitat.

Trasllat d’obres al Louvre

Deixant de banda el victimisme, cal reaccionar: s’ha perdut gairebé la totalitat de la coberta, algunes voltes de les naus, i la característica agulla que presidia el cel de Paris. Sembla que estructuralment l’edifici té alguns elements que cal consolidar, entre d’altres la part superior de la façana amb la rosassa calada, i alguns arcbotants, però és incalculable en termes de patrimoni cultural el que ha sobreviscut, entre d’altres els vitralls de les rosasses que sembla no han patit danys irreparables. Pel que fa a la resta de les arts, cal esperar els informes dels especialistes, encara que ens consta que algunes pintures, fumades i amb pigments que han sofert importants contrastos tèrmics, s’estan traslladant als tallers del Louvre per ser valorades i, en cas necessari, ser intervingudes.

N’hi haurà que pensarà que només ara s’obren debats sobre els procediments de restauració, les garanties de seguretat, i fins i tot l’estat desastrós -derivat de la manca de recursos econòmics- dels edificis de culte ara convertits, en gran part, en museus. Però això no és cert. Fa dècades que conservadors, arqueòlegs, liturgistes, arquitectes, historiadors i historiadors de l’art treballem en equips interdisciplinaris per tenir cura del nostre patrimoni monumental i, també, saber-lo explicar a la societat, qui és la seva veritable hereua i propietària. El grup Templa (acrònim de Taller d’Estudis Medievals. Programes, Litúrgia i Arquitectura) o el projecte Recercaixa Landscape and Identitarian Heritage of Europe: Cathedral Cities as líving memòries és un exemple palmari de tot això.

L’incendi a Notre Dame, fatídic, ens està demostrant la possibilitat d’entesa entre diverses institucions públiques i privades de caràcter laic o religiós; així com també la rellevància de diferents professionals que, des dels bombers fins el cap de Patrimoni a França, estan duent a terme les tasques de rehabilitació. Però també ha assenyalat el vincle emocional que s’havia establert entre l’edifici i el món: el seu col·lapse hauria devastat part de la memòria europea.

Marta Serrano Coll és professora Agregada Serra Húnter d’Història de l’Art de la Universitat Rovira i Virgili

Visit:

https://urv.academia.edu/MartaSerranoColl; http://templa.templamedieval.com/ and http://www.facebook.com/templamedieval