L’Oriol Grau caracteritzat de Palomino, i el Bernardo Cortés, en una actuació conjunta al programa Sense Títol S/N el 1998. Foto: Twitter 324.cat
El brutal impacte mediàtic del Palomino, el cèlebre personatge del programa Sense Títol, va canviar per sempre les vides de l’actor tarragoní Oriol Grau i del poeta i músic Bernardo Cortés. D’una banda, faria que una generació sencera vinculés per sempre l’Oriol amb aquesta figura. D’altra banda, catapultaria a la fama el Bernardo, l’home conegut com el poeta de la Barceloneta, que era tot un mite al barri i ja havia fet diverses aparicions als mitjans.
Creació de l’un, alter ego de l’altre, el Palomino anava engrandint i, en certa manera, menjant-se les dues persones que hi havia al darrere. Però probablement l’efecte més desconegut del personatge va ser que va crear una amistat entre els dos que perduraria fins el passat divendres, quan el Bernardo Cortés va morir als 83 anys d’edat a l’Hospital de l’Esperança de Barcelona.
“El seu funeral va ser senzill i emotiu”
L’Oriol va ser un dels amics que va sortir a l’atril per dedicar unes paraules al Bernardo durant el funeral que es va celebrar ahir a la parròquia de la Barceloneta. “Ell era creient i practicant. Es va fer una missa en el seu honor i després li vam dedicar paraules i vam recordar anècdotes. Va ser una cerimònia molt emotiva però senzilla i corrent, no pas cridanera com el personatge. Jo vaig llegir un poema seu, que va dedicar a Garcia Lorca, que porta per nom El gallo de la vida“, explica l’Oriol.
“Darrere de la seva imatge friki s’hi amagava un literat”
“Darrere aquesta imatge de friki s’hi amagava un literat”, apunta. El Bernardo tenia quatre llibres de poesia editats (Barceloneta de Barcelona, Materia y espíritu, Amanecer cantando i Poemas de la Barceloneta), i s’havia entrevistat amb gent com Salvador Espriu per valorar la seva obra. “Un cop Serrat li va dir ‘aquí el poeta es usted, Bernardo’. Sempre reivindicava aquesta vessant seva. Cantava per la Barceloneta perquè feia més gràcia això que recitar un poema sobre el barri, però en veritat la seva obra poètica, molt influenciada per García Lorca i Miguel Hernández, és important”, recalca.
“No s’esperàvem la seva mort. Estava molt animat i il·lusionat”
Quedaven un cop cada un o dos mesos per petar la xerrada. L’última vegada que es van veure va ser a la clínica, la setmana abans de la mort del Bernardo, que estava ingressat per una insuficiència renal. “La veritat és que ni ell ni ningú s’ho esperava perquè ell estava molt animat i il·lusionat, i parlàvem d’una actuació que volia fer”, afirma.
“El que més li dec és la seva amistat”
Li pregunto què li deu l’Oriol al Bernardo, i què li deu el Bernardo a l’Oriol. “El que més li dec és el fet d’haver pogut ser amic seu, d’entendre la seva filosofia de vida i la seva obra, i d’haver pogut passar totes aquestes hores junts”, explica. “Jo més que res li vaig fer la punyeta [riu], perquè pel carrer el cridaven amb un altre nom, i ell es reivindicava a ell, i a la seva obra”, afegeix.
“Va sofrir moltes desgràcies que superava amb el seu optimisme vital”
L’Oriol va tenir la sort de conèixer la persona que s’amagava darrere del músic i del literat: “Sempre va mostrar una actitud alegre que amagava les misèries que li havia tocat patir. El que destacaria d’ell és la seva bondat”. El Bernardo va tenir una vida difícil i marcada per diverses desgràcies personals, que superava amb el seu optimisme vital. “Tenia una empresa i un treballador se li va morir en caure d’una bastida. Això va fer que l’empresa entrés en fallida. Després va ser alcohòlic durant molts anys, i quan es va curar se li va morir la dona. Anys després va obrir un bar i el seu soci li va estafar diners. Amb 70 anys, fins i tot amb crosses, havia de seguir tocant a la Barceloneta per arrodonir la pensió… Era una cosa darrere l’altra”, explica.
“Em deia ‘nene, tu y yo estamos aquí para hacer felices a la gente‘. M’encanta aquesta filosofia”
L’última actuació del Palomino va ser en un retrobament amb altres mites mediàtics del programa Buenafuente com ara el Nen de Castefa. “No tinc intenció de recuperar-lo com a homenatge pòstum. Ningú m’ho ha demanat i jo de totes maneres el tinc molt aparcat”, conclou. Jo em conformo amb l’aparició que fa en el millor moment de la nostra entrevista, quan recupera la seva veu nasal per recordar un missatge que se li va quedar gravat: “Em deia ‘nene, tu y yo estamos aquí para hacer felices a la gente’. M’encanta aquesta filosofia”.
Romà Rofes
Equip de redacció
