.

El cantant i guitarrista principal de Alchemy Project, Roberto Sánchez (en el paper de Mark Knopfler). Foto: Cedida

En els darrers temps venim observant com les bandes ‘tribute’ s’han fet un forat important en les ‘graelles’ de programació de les principals sales musicals d’arreu. A la falta de producció musical de qualitat, per una banda (deu ser que el que escriu això ja té canes), s’hi suma la legió de nostàlgics de la generació X i anterior què fa què s’hagi generat un ‘nínxol’ de públic més que important respecte a aquestes bandes. En aquest ‘totum-revolutum’ hi conviuen bandes amb músics d’una altíssima qualitat i professionalitat, amb bandes de qualitat més què dubtosa.

El cas de ‘Alchemy Project’ és sens dubte el paradigma perfecte del primer cas. La banda, encapçalada per un excel·lent músic com en Roberto Sánchez, va fer gaudir de més de dues hores de música de manera ininterrompuda, on es van poder gaudir la gran majoria de clàssics dels Dire Straits.

L’espai que els rebia era el Palau de Congressos de TGN. Platea gairebé plena, tot i que segurament el preu de l’entrada va fer que algú decidís no anar. D’entrada, i tot que sovint queden amagats, felicitar a la gent encarregada de la gestió del so, donat que l’espai (tendent a la reverberació) no és gens fàcil de gestionar a nivell acústic. Aquest fet ja ens posava en antecedents del què vindria després, tot just quan es podien escoltar les primeres notes de la intro de ‘Once upon a time in the west’, tema amb el qual Roberto i companyia obrien el concert.

Acte seguit a la intro, apareixien a l’escenari en Roberto Sánchez i la resta de la banda. Amb una Fender Stratocaster signature de Mark Knopfler (la vermella amb el colpejador blanc), i vestit amb americana vermella i les famoses canelleres de Knopfler, arrancaven les primeres notes de ‘Once upon a time in the west’. Els aplaudiments del públic al final de la cançó feien entreveure l’excel·lència musical a la què estaríem sotmesos durant les dues següents hores.

A continuació, disparaven tota la cara A d’Alchemy. ‘Expresso Love’, una fantàstica ‘Romeo and Juliet’, amb Roberto Sànchez fent una exhibició amb el dobro, rèplica del ‘National’ de Knopfler, ‘Love over gold’, una altra fantàstica versió de ‘Private Investigations’, amb una Ovation acústica que sonava fantàstica, i tancaven aquesta primera part amb el famosíssim ‘Sultans of swing’, on una altra vegada era difícil distingir entre la versió original i la del tribut.

A partir d’aquí, i ja com a segon plat, la banda ens oferia dos autèntics luxes de la segona cara de l’Alchemy’ (ometent però el ‘Two young lovers’). Les versions ‘Tunnel of Love’ i ‘Telegraph Road’ van fer que el públic esclatés en aplaudiments i s’aixequés dels seients.

La banda prenia un respir momentani, i Roberto ens indicava que a banda de les cançons de l’Alchemy, tocarien d’altres clàssics. I començava de nou la màgia, amb una versió preciosa de ‘Brothers in arms’, a la qual seguirien ‘Money for nothing’, una versió amb trompeta i saxo contraalt de ‘Your latest trick’, ‘The man’s too strong’ i un ‘Walk of life’ on certament, i donat el nivell musical de la banda, s’hagués agraït el solo de Paul Franklin amb el pedal steel guitar que tanca la cançó. Per posar un però a una actuació magnífica.

Un cop acabat ‘Walk of life’, la banda es retirava. Però no per molt de temps, doncs la gent demanava més. I Roberto & companyia van tornar a enfilar l’escenari per atacar uns ‘encores’, a través de ‘So far away’, i, com no podria ser d’una altra manera, tancar amb el preciós ‘Going home (Theme from ‘The Local Hero’) .

I així va cloure un concert espectacular. Cares de satisfacció plena a la sortida, on la gent feia tertúlia post-concert en el mateix sentit, tot expressant la satisfacció del que havíem tingut el plaer de presenciar.

E.J.P.L.