Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
El passat dilluns 29 de maig, el ple de l’Ajuntament de Tarragona va aprovar una moció instant la Generalitat a dur a terme un pla de xoc pel CAP de La Granja/Torreforta, després que els veïns i veïnes d’aquests barris denunciessin les llargues llistes d’espera. La CUP hi vam votar a favor, com no podia ser d’altra manera, però vam voler deixar clar que mentre seguim afrontant els problemes de la sanitat pública de manera fragmentada, serà impossible trobar una solució real.
Vam aprovar una moció per rebaixar la llista d’espera a aquest centre d’atenció primària, i en el millor dels casos, és a dir, en el cas que es redueixi la llista, quan els usuaris i usuàries del CAP de la Granja requereixin d’atenció hospitalària es trobaran amb unes noves llistes d’espera per a les visites a determinats especialistes, proves diagnòstiques i intervencions quirúrgiques, o amb unes urgències col·lapsades.
Igualment, amb aquella moció no es va qüestionar el fet que aquests veïns i veïnes no només han de patir els problemes dels seus CAP’s sinó que han de lidiar amb tota problemàtica social del transport sanitari, que amb el nou model s’ha agreujat considerablement.
També podríem haver parlat de l’atenció sociosanitària que reben aquests veïns i veïnes, un dels sectors de la sanitat que més ha patit les polítiques de retallades, amb unes professionals que cada cop treballen en condicions més precàries. O podríem haver parlat de la salut mental, el gran sector oblidat de la sanitat pública. O dels conflictes amb les baixes de l’ICAM, que impedeixen que persones malaltes puguin guarir-se amb el temps que realment necessiten. O de les condicions laborals amb les quals es veuen amb l’obligació de treballar professionals que cada cop que tenen més dificultats per a desenvolupar la seva feina amb la qualitat que voldrien.
Podríem haver parlat de totes aquestes coses, i de moltes més, en comptes de centrar-nos en una de les múltiples conseqüències derivades d’un model sanitari que no està pensat per garantir la salut del poble, sinó perquè les butxaques de les elits autonomistes no es buidin.
Per això és necessari situar el debat polític a l’arrel d’aquesta qüestió que afecta de manera directa les nostres vides. Si volem garantir la salut de la població, cal apostar clarament i inequívoca per un model de sanitat 100% públic i transparent, que no segregui els veïns i veïnes en funció de la seva renda, i que planifiqui les seves despeses i inversions, en funció de les necessitats dels barris on estan ubicats els centres, i no de qui és l’empresa que gestiona aquests centres.
Cal apostar per un model 100% públic que impedeixi els tripijocs de la cohabitació públic-privada, porta d’entrada i eina imprescindible per a la corrupció, protagonitzada en primera instància per la sociovergència.
Cal apostar per un model 100% públic en el qual no hi hagi greuges comparatius entre professionals de la sanitat en funció de qui és el prestador del servei, i en el qual no sigui possible el conflicte d’interessos de professionals que treballen per la pública i la privada fins i tot en un mateix centre sanitari. Sense anar més lluny, a casa nostra veiem com els treballadors i treballadores de GiPSS es veuen obligades a lliurar una batalla amb l’empresa, perquè ara ha trobat una excusa de mal pagador per a no respectar els acords laborals signats el passat 2008. Un fet que no tindria cabuda si totes les professionals es regissin per un únic conveni laboral digne.
Per tant, per parlar de sanitat seriosament cal parlar del model, i per començar cal aturar l’avantprojecte de llei que permetrà als centres de titularitat pública realitzar activitat per a empreses privades, amb tot el que això comporta i que ja patim actualment a la nostra ciutat al CAP Muralles o a l’Hospital de Santa Tecla: prestamisme laboral, triple llista d’espera, devallada de la qualitat assistencial en pro de l’augment de beneficis empresarials, diferent tracte del pacient en funció de si és del CATSalut o d’una mútua, etc…
El problema de la sanitat al nostre país no és d’ara, ni és culpa de la crisi. És culpa d’un model impulsat per CiU a la Generalitat en connivència amb les principals forces que governaven els municipis. Un model que al llarg de les dècades s’ha anat consolidant amb el consens de totes les formacions polítiques que han passat pel govern de la Generalitat. Si no plantegem un canvi de sistema, cada moció que es presenti o es faci arribar al Parlament de Catalunya per resoldre el problema concret d’una de les peces d’aquest gran trencaclosques, o bé quedarà en un calaix del despatx del senyor Comín, o bé anirà en detriment d’una altre centre sanitari d’un altre municipi o del mateix municipi.
Equip de redacció
