TOTS 21

Imatge virtual del projecte d’estació intermodal que s’havia d’aixecar a Reus.

L’acord per aixecar una estació intermodal a l’aeroport de Reus, sorgit d’una comissió bilateral entre govern espanyol i català envoltada de voltors com si fos un duel de spaghetti western, ha esdevingut el tema periodístic de l’estiu en l’àmbit local, amb permís d’un Messi que no necessita d’AVE per arribar a París. La qüestió de com ressuscitar un projecte mort ara fa deu anys té diverses explicacions, nascudes de la pràctica d’una política intermodal connectada a tot tipus d’ideologies, i requereix flaix-backs que ens remunten a un passat gairebé a tocar dels sumeris -molt farcit d’anecdotari- i un present ple d’apassionants derivades.

En aquest darrer apartat caldria esmentar tres punts claus. De sobte tothom ha descobert el lobby de pressió que suposa presentar-se en societat com la segona àrea metropolitana del país. L’alcalde de la capital del Baix Camp, Carles Pellicer, ho ha entès a la primera. Al capdavall l’èxit d’ara es deu molt al que al seu dia va ser titllat com l’històric Pacte de la Boella, signat a La Canonja, entre ell mateix i el seu homòleg Josep Fèlix Ballesteros. I això que el socialista havia arribat a afirmar el 2014 en veu alta i titulars amb negreta que la intermodal reusenca seria «un error», pressionat pel debat de campanar sorgit a la seva ciutat i alimentat per un PP que demanava ser capital de tot.

Finalment, els dos van fer de la necessitat virtut i van ajuntar esforços per reclamar sengles estacions intermodals als seus termes i l’estació-baixador de Bellissens, en un concili que va saber recollir exigències d’altres localitats del territori. Era abril del 2018 i el guanyador sembla haver estat Reus (Cambrils i Salou també en tant quan han alliberat els centres de les seves poblacions de les vies de l’antic traçat), molt més concret en les seves peticions i amb terrenys disponibles que no impliquen maldecaps administratius, com tenir un POUM descarrilat al Tribunal Suprem on es feien reserves de terrenys més somiades que reals per a una nova estació a l’Horta Gran. Entre altres coses perquè quan es va discutir la instal·lació d’una estació per l’alta velocitat, es va optar per l’emplaçament actual a La Secuita-Perafort partint de dues premisses bàsiques. La primera era la dificultat de desviar el traçat entre Lleida i Barcelona de l’AVE cap a Tarragona per la pèrdua de velocitat comercial que això suposaria, davant el revolt de panxa que hauria de donar. I el segon és que de cara fer-lo tan recte com fos possible, l’única opció relativament propera a Tarragona era aixecar-la en uns terrenys que ja eren propietat d’Incasòl. Tot quedava a casa.

De l’àrea metropolitana hi ha més a dir. Perquè per evitar deixar el terme sense contingut, hi ha passes ja fetes i compromisos electorals adquirits que cal situar de nou a la llista de prioritats. Ens traslladem al juliol de l’any passat. Llavors el Departament de Territori i Sostenibilitat va fer pública la seva decisió d’iniciar els treballs de redacció del Pla director urbanístic (PDU) metropolità del Camp de Tarragona. Una eina que pretenia establir directrius per planificar i gestionar de manera ordenada les dinàmiques urbanes residencials i d’activitats i vetllar pel bon encaix de les infraestructures de comunicacions presents i futures. La iniciativa va ser presentada a Tarragona pel secretari de l’Agenda Urbana i Territori, Agustí Serra, i en presència dels alcaldes i representants municipals de Tarragona, Reus, Salou, la Canonja, Constantí i Vila-seca. Què se’n sap d’això? Doncs més enllà de la implicació de la URV el març d’enguany, silenci absolut. Ara bé, la cap de llista d’ERC per Tarragona a les passades eleccions catalanes, Raquel Sans, va parlar explícitament del suport que donava el seu partit a la redacció d’una llei que reconegués l’existència de l’àmbit metropolità del Camp de Tarragona. Una promesa valenta, perquè al capdavall implicava a una formació destinada a governar, de la qual s’haurà de seguir el rastre en aquesta legislatura.

En aquest punt el relat ha de treure la pols de la història i fer tasca arqueològica. El 18 de maig de 2001 l’alcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez, el de Tarragona, Joan Miquel Nadal, i el president de la Diputació, Josep Mariné, van signar al Palau Bofarull de Reus el text de l’Acord institucional del Camp de Tarragona i la seva àrea d’influència. És a dir, es formalitzava la creació de l’anomenat Consorci del Camp de Tarragona, un nyap que va desaparèixer com els dinosaures sense necessitat de meteorit (simplement va deixar d’interessar perquè hi havia massa interessos divergents) però que va servir, almenys, per sembrar la llavor de l’estació intermodal. Perquè, en el que va ser probablement l’únic acord pràctic adoptat, Nadal i Pérez van considerar profitosa per a tots una estació intermodal a l’aeroport i van anar a visitar el llavors ministre de Foment, Francisco Álvarez Cascos, per iniciar la llarga travessia pel desert que ara sembla visualitzar-se per fi. No es va aconseguir res, encara que el titular del ram es va quedar sorprès, tot sigui dit de pas, perquè fins llavors estava acostumat que cada ajuntament li reclamés aixecar la Porta de Brandenburg per separat.

És clar que els dos alcaldes van arribar a Madrid no sense polèmica prèvia, perquè el batlle tarragoní no volia que l’estació (un ramal del futur Corredor del Mediterrani, que per acabar-ho d’adobar anava avançant a espentes i rodolins) estigués al costat de l’aeroport. Massa reusenquisme. Al final es va arribar a l’acord de fer-la a l’altra costat de la pista, a la sortida de l’autopista i a tocar de la T-11 encara que també en territori municipal de la capital del Baix Camp, i connectar-la amb la terminal per mitjà d’un túnel.

Buscar aliats a Madrid

La segona peça clau d’una anàlisi estival és un win-win. Pellicer, integrant d’un partit destinat -si més no a mitjà termini- a sobreviure a les catacumbes de la política catalana com és el PDeCAT, va llegir bé el futur. És a dir, buscar aliats. Napoleó sempre va dir que preferia lluitar contra coalicions abans que formar-ne part d’una, però va acabar a l’exili. El batlle reusenc va voler obrir la porta de l’aixeta dels recursos de Madrid creant una comissió d’infraestructures municipal en la qual hi és representat el portaveu del PSC, Andreu Martín. Amb la socialista reusenca Sandra Guaita al Congrés i el PSOE al govern volen fer gestos (més que no pas política) cap a Catalunya la connectivitat era immediata. El subdelegat del Govern central, Joan Sabaté, ja apuntava poc després de ser nomenat per al càrrec que el projecte de la intermodal no estava oblidat. El tortosí, fins i tot, deixava caure que el projecte es podria recuperar encara que fos en format oferta de baixador, més barat. I amb el terreny abonat amb les ganes d’agradar, les converses discretes mantingues per l’actual equip de govern reusenc, en el qual també hi és ERC, amb alts dirigents de ministeris expliquen part de l’èxit aconseguit. També, és clar, el fet de tenir la cintura suficient per a entrar per la porta gran a la taula estratègica de l’aeroport del Prat per poder alçar la veu i reclamar part del pastís en inversions. Un peix al cove davant Barcelona darrera la bandera del concepte ‘país en xarxa’. Un argument que pot obrir portes a les ciutats perifèriques si se’l sap jugar.

Per tenir el perfil complet, disposar de la presidència de la Diputació en la figura de la republicana Noemí Llauradó i de la delegació del Govern al Camp de Tarragona, en mans de la figura ascendent dins de Junts de Teresa Pallarès, ajuda a tenir múscul dins de la política nacional catalana.

Vidres color ‘xampany’

I finalment, el tercer punt a destacar és la necessitat, en política, de fer-se pesat als passadissos governamentals. De fet, després de la visita de Nadal i Pérez el territori no va pressionar més i les prioritats canvien d’un dia per l’altre. El promès passa a ser fum en benefici d’una altra necessitat urgent. I d’aquestes n’hi ha cada dia en política. Certament, el govern de José Luis Zapatero es va comprometre a fons en l’aeroport de Reus. La ciutat tenia bona sintonia amb Madrid per mitjà del diputat Francesc Vallès i, de fet, l’any 2009 es va adjudicar el projecte per un total de 54,7 milions d’euros. Diverses persones consultades per Tots21 encara recorden la visita a la Llotja del secretari d’Estat d’Infraestructures, Víctor Morlán, per anunciar com seria el nou equipament. Va confirmar que hi hauria un ramal que connectaria amb el Corredor del Mediterrani i des del punt de vista estètic va anunciar que seria envidrallada, per poder veure aterrar els avions. Morlán es va voler guanyar a l’audiència afirmant que el color escollit pels vidres seria el «xampany», en homenatge als productes de la terra. Se li va haver de recordar que això no era el Penedès i aquí som més de vi. Sort que el directe general de ferrocarrils ho va solucionar assegurant que des de Madrid es volia recuperar «l’empori ferroviari que Reus havia estat al llarg de la història».

D’aquest anunci no en va quedar res perquè la crisi, llavors, ja havia matat els brots verds que es vaticinaven cada dia producte d’al·lucinògens. Només una altra anècdota protagonitzada en aquest cas pel llavors president de la Cambra de Comerç de Reus, Isaac Sanromà. Pràcticament únic defensor de l’Estació Intermodal quan ja havia estat esborrada de la memòria col·lectiva, «un dia els membres del comitè executiu de visita a Madrid vam ser rebuts pel president del Congrés, José Bono. En acabar, el diputat Vallès ens va dir que ens acompanyaria a fer una visita a la direcció general d’AENA. Hi vam anar i, davant la nostra sorpresa, ens van ensenyar una maqueta espectacular de com seria el nou aeroport de Reus. Modern, a dos nivells per entrades i sortides i remodelació completa de la fesomia actual. Ens van dir que el projecte s’iniciaria en menys de 18 mesos i ens van fer posar dentetes». Finalment, però, el somni es va esvair «com altres projectes aparcats, per exemple l’A-27, que encara ara només arriba a peu del Coll de Lilla. Anys després, i amb inversions que només eren pedaços a l’aeroport, em vaig trobar amb Vallès i li vaig dir si encara tenien la maqueta i si ens la podia regalar. Suposa que la van cremar per no deixar rastre».

J.S.