Adrián Muñoz és periodista i comunicador corporatiu
Un dels millors consells que m’han donat a la meva vida és que les coses cal mirar-les amb perspectiva. Especialment, aquelles que t’incumbeixen de més a prop. Deixar-les reposar, que es refredin, intentar posar-se en el lloc dels altres abans d’emetre un judici definitiu. Perquè no tot és blanc o negre. Ni tothom és bo o dolent. També hi ha els grisos. També hi ha els personatges ambigus.
En aquest sentit, em sembla alarmant la manca de grisos existents en el debat sobre el procés sobiranista català. Trobo a faltar (en totes dues faccions) arguments sòlids. La batalla dialèctica és estèril, perquè es parla molt –massa!-, però s’aporta poc. S’enalteix l’anècdota i la confrontació. La majoria de raonaments no tenen cap base sòlida. No s’expliquen plans de futur ni s’aporten solucions. Hi ha tant de soroll que ningú escolta res. Els participants d’aquesta batalla han defugit les paraules i s’han refugiat en els símbols.
La suma de tot plegat acaba derivant en actituds que es poden titllar de ridícules. Fa unes setmanes, mentre fèiem una calçotada, un amic em jurava i perjurava que si es proclamés la independència el primer que faria seria anar a Vinaròs a viure-hi. El motiu? Estar a prop de la família, però sense haver de trepitjar sòl català. A la mateixa taula –afortunadament, situat a l’altra banda- un company assegurava que ell era més català que els altres pel fet de ser independentista. Com si la catalanitat es pogués mesurar… La calçotada, per als curiosos, va acabar bé, ja que no vam acabar comparant qui la tenia més llarga (la catalanitat, em refereixo).
No sé vosaltres, però a mi se’m cau l’ànima als peus quan veig que molts antiindepentistes són incapaços d’entendre que una bona part d’un poble tingui la voluntat de marxar d’un país que ara per ara és un desastre. I m’avergonyeix veure que hi ha tanta gent que enarbora amb orgull l’estelada convençuda que si Catalunya se separa d’Espanya tots els problemes se solucionaran, com si aquí a casa nostra no tinguéssim crisi o polítics corruptes. I tot i que, òbviament, hi ha excepcions… On és, en general, la reflexió? On són els grisos?
Podem continuar eternament llençant-nos pedres entre uns i altres, però continuarem sense avançar. Sigui quin sigui el destí de Catalunya, només des de la reflexió, el seny i el respecte mutu es podrà anar endavant (en una direcció o en una altra). Exemples els tenim, i ben a prop.
Molts pensaran que hem arribat a un punt d’encrespament tan avançat que no hi ha marxa enrere. I argumentaran que la meva proposta és utòpica o fins i tot ingènua. Però em nego a admetre que en un país democràtic no puguem parlar dels nostres problemes i intentar solucionar-los. Ja no es tracta de diàleg (ni tan sols de voluntat de dialogar) sinó, més aviat, de sentit comú.
Potser, com deia el John Lennon, només sóc un somiador. O potser estem tots equivocats i portem gairebé 40 anys pensant que vivim en una democràcia quan, en realitat, no ho és pas.
Adrián Muñoz és periodista i comunicador corporatiu
