TOTS 21

Un pare en la cinquantena s’enfurisma quan es troba al seu ociós fill espatarrat al sofà, sense fer res de profit, i li recrimina: «Jo, a la teva edat, estava pensant en canviar el món». Aquest, sense canviar ni una mica la seva assossegada actitud, li respon: «Jo, a la teva edat, tindré una frustració menys». Em ve a la ment aquest acudit (i la potent reflexió que conté) perquè últimament no deixen d’arribar-me inputs negatius per totes bandes, com si algú hagués adoptat com a afició llançar-me ganivets esmolats.

Ángel Juárez és president de Mare Terra Fundació Mediterrània

Ángel Juárez és president de Mare Terra Fundació Mediterrània

Entenc el fill de l’acudit. Per a què intentar canviar aquest món, que a cada dia que passa dóna més pena. El terrorisme està cada vegada més present en les nostres vides, la corrupció política està aconseguint fites històriques, el planeta se’ns mor i els nostres líders mundials prefereixen rendir-se davant les grans corporacions abans que salvar-lo, la societat perd els seus drets però ningú mou ni un dit per recuperar-los, i així podria seguir fins a cansar-me. Us asseguro que si alguna cosa no sóc en aquesta vida és ingenu, així que reconec que aquesta negativitat és comprensible. Per a què esforçar-nos si tot seguirà igual… I no obstant això, jo m’identifico amb el pare. És veritat que després de tota una vida lluitant he col·leccionat més frustracions que medalles, però si jo fos el protagonista d’aquest acudit, li respondria al meu primogènit: «Sí, potser t’estalviïs aquesta frustració. Però en crearàs una de molt més gran: la de no haver-ho ni tan sols intentat».

Escric aquestes línies acompanyat pel llibre ‘Premis Ones Mediterrània. 21 anys d’emocions’, que acaba de sortir del forn. És la nostra última creació i la miro, i no exagero, amb els ulls tendres amb què els pares observen els seus fills. En aquesta obra apareixen 21 textos de 21 escriptors diferents, un per cada any dels guardons. Es tracta de persones que han fet mèrits sobrats en la defensa i millora del medi ambient, la solidaritat, la cultura, els drets humans i el desenvolupament social com per ser reconeguts. En altres paraules, els autors dels textos són com el pare de l’acudit. Ells no es van quedar tirats al sofà pensant que els problemes no tenien solució. Van treballar dur i, al final, van aconseguir la seva recompensa. Van demostrar que potser no tot pot arreglar-se, però com a mínim sí que pot intentar-se. Van deixar palès que vivim en un món de merda, però al cap i a la fi és l’únic que tenim, així que val la pena batallar per millorar-lo.

Us explico això, fidels lectors, perquè estic extenuat davant de tanta negativitat al meu voltant. No caic en el parany del positivisme radical, que és molt perillós perquè mai cal perdre la visió crítica d’allò que ens envolta. Per tot això, sóc un fervent seguidor de la màxima aristotèlica «la virtut es troba al terme mig». No ens passem d’optimistes, perquè no en tenim motius, però tampoc caminem deprimits ad eternum. La vida no està tenyida de color de rosa, però tampoc de negre. Les coses podrien ser molt millors del que són, però és cert que l’evolució humana en les últimes dècades és remarcable. L’important no sempre és si el got està mig ple o mig buit, sinó què és el que hi ha a dins.

Portem setmanes treballant en l’organització dels XXII Premis Ones Mediterrània, que se celebraran el proper 3 de juny al Teatre Metropol de Tarragona. Gràcies a això, hem estudiat moltíssims projectes, que ens han permès conèixer a persones i entitats la tasca dels quals és admirable. Un any més, em sorprèn que hi hagi tantes persones promovent accions tan positives per a la nostra terra i la nostra societat. Per això odio el negativisme: posa ombres on hi ha llum. Hi ha molts guerrillers que no es resignen a quedar-se ajaguts a la butaca. El problema és que de vegades estan ocults, perquè no els coneixem, i d’aquí la importància dels Premis Ones i la seva funció social.

En definitiva, advoco per eradicar el pensament negatiu extremista i animo a tots a estar convençuts que realment podem anar a millor. Diuen que l’optimista sempre té un projecte, mentre que el pessimista sempre té una excusa. Ja n’hi ha prou de laments. No siguem com el fill de l’acudit: aixequem el cul del sofà i posem-nos mans a l’obra, que hi ha feina de sobres per a tothom.

Ángel Juárez Almendros

President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra