En aquest començament de segle s’han esmicolat els absoluts que han quedat substituïts per la cultura del trencadís. Només val l’impacte de la immediatesa que embolcalla, amb continguts del pensament dèbil, la fragilitat humana.
És inqüestionable que la crisi ha sacsejat estructures cimentades amb litúrgies pastades per innumerables baules generacionals. Són temps volàtils, de cruïlla, que exigeixen, en paraules del papa Francesc, “obrir-se, ser solidaris, preocupar-se pels altres”.
Josep Maria Prats Batet és conseller d’Unió a l’Ajuntament de Tarragona
La política és un reflex de la societat. A Catalunya, el mapa polític de la transició s’ha capgirat en poc temps. El tradicional esperit pactista dels successius governs de la Generalitat ha mutat en un frontisme de conseqüències imprevistes. Els partits tradicionals, avesats a gestionar els cicles electorals, han estat espectadors passius
quan els moviments socials els han ocupat l’espai i els han manllevat els vots.
De sobte, les propostes programàtiques cosides amb bons propòsits i sense data de caducitat han quedat superades per manifestos que han remogut les emocions i les consciències dels ciutadans. Els líders que han gestionat el procés autonomista han hagut de fer un pas al costat perquè no han estat prou destres en interpretar els missatges i han fracassat en articular una resposta creativa i tangible per a una societat que exigeix transparència i honestedat.
Emmanuel Mounier, pare del personalisme comunitari, nascut del xoc entre la seva fe cristiana i la realitat social del seu temps, va impulsar una línia política dirigida a l’acció, que és el que ara ens cal.
Va ser un intel·lectual profètic que cercava, per damunt de tot, agitar les consciències per tal de construir persones lliures capaces de treballar per una societat despullada de convencionalismes i d’apriorismes economicistes. François Mauriac resumia el caràcter de Mounier en un tret essencial “d’optimisme tràgic”, síntesi de l’esperança cristiana i essencial per conèixer el projecte polític d’Unió Democràtica de Catalunya.
Aquests darrers mesos, Unió ha patit els embats del terratrèmol que a capgirat les institucions del país. És indubtable que no ha estat fàcil. Hem perdut la representació al Parlament i a les Corts i en Josep A. Duran i Lleida ha deixat la presidència del Comitè de Govern. Ens queden 84 anys d’història, un projecte ideològic sòlid, una
militància compromesa i, sobretot, el desig inequívoc de comprometre’s amb el país i amb la seva gent. Hem de convertir el repte en oportunitat.
L’any 1937, en plena civil, els dirigents d’Unió es van veure perseguits per ambdós bàndols. El partit es manifestà respectuós amb la legalitat i continuà lleial als governs de la Generalitat i de la República. El diputat Pau Romeva anomenà la posició d’Unió com de “ciutadania activa”, és a dir, l’acatament a la institució legítima de la
Generalitat no significava l’aprovació de les persones que la representaven i, menys encara, la seva manera de governar.
El nostre compromís amb Catalunya és irrefutable. Ningú, absolutament ningú, ens pots qüestionar la nostra fidelitat i lleialtat. Ho volem fer respectant la llei, ajudant a crear a ponts, ja sigui des dels ajuntaments o des de les institucions nacionals, i, per damunt de tot, creiem que hem de posar tota l’energia en construir un espai de
catalanisme moderat del que ara Catalunya n’està orfe.
No aspirem a grans lideratges, tenim assumida la funció termostàtica que exercim amb responsabilitat des del 7 de novembre de 1931, en què es publicà el manifest fundacional. El principal repte és actuar de llevat, amb entitats, associacions i persones que, amb valentia i humilitat insubornables, maldin per retornar al país a una
centralitat que s’ha volatilitzat.
En un míting celebrat a la sala Mozart de Barcelona, el 9 de novembre de 1933, Manuel Carrasco i Formiguera digué: No s’ha de destruir mai, si no es compta amb l’element constructiu. Nosaltres som un partit petit; un partit que com a petit se’ns respecta i se’ns estima. Se’ns vol sincerament, fins a tal punt que jo ho crec lleialment i tinc la convicció i la seguretat que si no existíssim se’ns inventaria, perquè aquests partits petits com el nostre, moltes vegades serveixen per a fer el joc als partits grans.
(…) Els fem gràcia, i ens estimen precisament perquè som petits i si podien, fins farien allò que fan alguns aficionats als gossos petits, que els donen aiguardent perquè no creixin”.
És l’hora de construir, de sumar en positiu i de mirar el futur. Amb l’aval de la història i la fermesa en les conviccions, és l’hora d’Unió Democràtica de Catalunya.
Josep Maria Prats Batet és conseller d’Unió a l’Ajuntament de Tarragona
Equip de redacció
