Definitivament els amants del patrimoni arquitectònic estem d’enhorabona, ja que ja tenim guanyadors del Concurs d’idees per a La Savinosa que la Diputació va convocar com a propietària de la finca.
L’equip d’arquitectes Fuses-Viader (Girona), Mansilla (Cambrils) i Perea (Barcelona), han estat els vencedors del concurs públic – que va decidir la taula de contractació formada per arquitectes de la Diputació, l’Ajuntament, la Generalitat i el Col·legi dd’Arquitectes – amb la proposta de mantenir i rehabilitar tots els immobles existents, projectats per l’arquitecte Francesc Monravà Soler (1932).
Josep Maria Buqueras
Aquest projecte, que s’ha imposat entre 25 equips pluridisciplinars de prestigi nacional i internacional, proposa: 1. Compactar els espais actuals; 2. Augmentar la edificabilitat de la finca en un 30%; 3. Incrementar la zona enjardinada en uns 20.000 metres quadrats l’actual Camí de Ronda i 4. Diversificar els seus usos en els 80.000 metres quadrats, per això divideix la finca en una parcel·la de 5.000 m2. i altres cinc de 2.000 m2., d’aquesta manera podran haver diversos operadors i convertir aquest lloc – segons google, “Uno de los cinco mejores abandonos de España”, segons Fermí Morera, “Una ciutat fantasma” (29.03.1987) – en ús públic i privat a la vegada.
Des de l’any 2010 he escrit diverses vegades sobre La Savinosa en aquestes pàgines del diari MÉS, com la “gran vergonya”(9.08.12). En “ El “Catàleg de Béns a Protegir – Patrimoni Cultural” del POUM i en la fitxa del “Preventori de la Savinosa” tenim la següent descripció: “Situat al sud de la CN-340, sobre el rocam que separa las platges de la Savinosa i de la Rabassada.
Obra de Francesc Monravà Soler (1928), és un complex format per set pavellons disposats simètricament i dos més secundaris però seguint l’eix de l’ordenació. De línies simples gairebé racionalistes, i amb uns materials senzills i construcció tradicional, el resultat és de gran força estètica, sobretot per la seva adaptació al paisatge”. Es justifica manifestant que és un “Conjunt homogeni d’edificis singulars per les seves característiques i especificitat per la que foren construïts, servir de sanatori a la vora del mar”.
El conjunt és molt acadèmic, plantejant un seguit de pavellons ordenats simètricament respecte un eix nord-sud que passa pel gran pati central i pel mig del gran pavelló central, el més alt, amb la façana sud orientada al mar. A finals del segle XIX, Lluís Domènech i Montaner ja havia plantejat una organització similar a l’Institut Pere Mata de Reus, com assaig previ del gran Hospital de Sant Pau de Barcelona.
Històricament l’admirat “Petrófilo” va escriure molts articles reivindicatius : “Un conjunto de edificios que la Diputación debería recuperar para cumplir una finalidad de servicio” (10.03.1977); “El antiguo Preventorio, lugar idóneo para impartir toda clase de disciplinas universitarias” (6.06.1980); ”La Sabinosa todavía” (26.10.1980). Més endavant Carles Gosàlbez (15.01.1986) escrivia que “La Sabinosa puede convertirse en un ambicioso centro cultural. Nueve proyectos compiten en el concurso de ideas”, concurs convocat quan era president de la Diputació Josep Gomis. Han hagut de passar 30 anys per resoldre d’una vegada per totes un possible projecte per aquest indret tan emblemàtic de la ciutat.
Han passat generacions senceres que no hem pogut gaudir d’un espai tan fantàstic públic com aquest. Hem de recuperar el sabinar com a comunitat que dona sentit a l’ecosistema literal, que sigui un espai lliure alliberat dels edificis ruïnosos existents, que no s’hauran de descatalogar – és Bé Cultural d’Interés Local/BCIL, es podia desprestigiar i són responsables del vergonyós estat actual els que ho varen catalogar? – de lo qual jo m’alegro i molt, malgrat que representants polítics locals i també la societat civil encara avui reivindiquen el seu enderroc.
M’agrada que el conjunt es mantingui sencer, como dèria arquitectònica i paisatgística preexistent, com icona i petjada històrica. El conjunt és el que val, però no podem oblidar que el conjunt està format per parts. La Savinosa com el Complex Educatiu de Tarragona/CET (antiga Laboral) han estat sempre la nineta dels ulls del Col·legi d’Arquitectes i per quelcom serà. Per tant, les cinc finques que, en el testament del comandant d’Infanteria, Luciano Schmid Vilardaga va donar (9.02.1911) a la casa de la beneficència de la Diputació és millor que es rehabilitin, ja que és possible i té el seu sentit comú, ja que és més sostenible que enderrocar-los i edificar de nou, sempre que es faci des d’un un punt de vista estructural racional i coherent. Aquesta realitat i malson de La Savinosa, tancada des de 1972, sembla que ara sí té un final a mig termini. Així sigui.
Josep Maria Buqueras
Equip de redacció
