Josep Maria Buqueras: ‘1-O: La política versus la justícia’

Ara i aquí (24.09) vull transmetre els arguments per tal de ajudar, si s’escau, a la decisió que cadascun de nosaltres podem optar davant la cita de l’1-O. Estem rebent un allau de manifestacions per totes bandes polítiques que em permeten recordar la frase feta “embolica que fa fort”. Hem de situar el tema des de la Constitució de 1978 que organitza territorialment l’Estat en Comunitats Autònomes, que amb l’intent del cop d’Estat del 23F/1981, aquest disseny va quedar tocat.

Josep Maria Buqueras

La possibilitat de reconèixer les singularitats de Catalunya, País Basc i Galícia va quedar aparcada per una política coneguda amb el “cafè per a tots” en virtut de mantenir una lectura jurídicament positivista, que va anar laminant les competències autonòmiques. El Tribunal Constitucional/TC elaborava una doctrina reduccionista i igualitària que convertia els afanys i els desitjos autonomistes en paper mullat.

L’estatut de 2006 pretenia aconseguir instruments jurídics i polítics de sobirania i l’any 2010 amb la sentència del TC, motivada pel recurs presentat pel Partit Popular, el catalanisme polític queda desbordat pel nacionalisme sobiranista. Artur Mas presenta el Pacte Fiscal i el president Rajoy, “ni caso”, ara el ministre De Guindos diu que Espanya tenia altres priorites davant la crisis econòmica.

Hi ha qui diu que la Democràcia està per damunt de la Llei, quan és precisament la Llei que institueix la Democràcia. La Constitució, com totes les lleis poden tenir diferents interpretacions i ara, des de fa temps, són molt restrictives i sempre (ves per on) són a favor del més poderós. Des del dimecres 20.IX hem entrat a un estat d’excepció? Hem tornat a la dècada dels 70? El Tribunal d’Orde Públic/TOP i els presos polítics tornen al cap de 40 anys? La desobediència dels polítics independentistes catalans està a l’orde del dia, desobeir a qui? La violació clara de la separació de poders que estem patint tots els ciutadans d’arreu de l’Estat ja fa temps que la tenim a casa. La Llei del Referèndum Autodeterminació/LRA gairebé fa dos anys es va intentar el seu debat al Parlament i no va ser possible.  Els presidentes dels grups parlamentaris Ciutadans/C’s, Socialistes/PSC i Populars/PP ho van recórrer al Tribunal Constitucional. Al Parlament, lloc on tots els assistents estan aforats, no es pot debatre qualsevol tema?

Resultat: l’espectacle del 6.IX al Parlament català no em va agradar, es va aprovar per majoria i l’abandó de tots els polítics de la oposició. Per què? Perquè “menges” amb els dits? No es pot menjar sense coberts ni nadar si t’estan ofegant. Això es el que ha passat, ja que als diputats independentistes els hi han tret gairebé totes les possibilitats reglamentàries a l’abast i al final han passat el “seu corró”. I a Madrid, al Congrés de Diputats quantes vegades el PP, el PSOE també, ha passat sense cap mena de contemplacions la seva majoria absoluta? Legalitat i legitimitat són dos conceptes força clars, elementals pels estudiants de la Facultat de Ciències Jurídiques. La “legalitat” és senzillament el que estableixen les lleis. La “legitimitat” és la sanció democràtica de les mateixes.

La situació actual pot tenir cinc solucions: 1. Aplicar l’article 155, que per la porta del darrera ja s’està fent; 2. Legislació d’Excepcionalitat?; 3. Llei de Seguretat Nacional?; 4. Amenaça de delictes a persones amb multes de 3.000 a 30.000 euros, és possible sancionar tècnicament a 100.000 persones abans de l’1-O i 5. Bloqueig de les urnes. Constitucionalistes diuen que “el dret internacional és molt pragmàtic. Tot plegat es resumeix en què quan algú actua com un Estat, es regeix com un Estat i funciona com un Estat, és que és un Estat”.

L’any 1931 molts partits catalans estaven a favor de l’autodeterminació, com també el Parlament de Catalunya va estar a favor d’autodeterminar-se (legislatura 1988 – 1992), inclòs amb els vots de Centre Democràtic i Social. La “via Mariano” històrica era/és: “No decir nada, no pasa nada, no hacemos nada, todo se arregla con el paso del tiempo”. Tot ara és mentida? Catalunya, diuen, que està dividida i davant la divisió que manifesten els unionistes/espanyolistes que ara existeix a Catalunya, provocada pel procés, hem de tenir present que davant unes eleccions sempre es divideix entre els partidaris de cada opció polític. Pregunto jo: Quants partits tenim ara a l’ajuntament de Tarragona, set partits? O no és així? A més la paraula partit, intrínsecament ja significa que un tot queda dividit, partit!!! Quina democràcia és aquesta que ens té que dir els temes que si es poden tractar i quins no al Parlament? Frase imperativa de Mariano Rajoy: “La legalitat és democràcia”. Sempre és així? Crec que no, les lleis franquistes també recolzaven a la democràcia? Avui molts franquistes reconeixen la dictadura espanyola 1939 – 1976. La dictadura franquista va establir una “legalitat il·legítima”, la Democràcia estableix una “legítima legalitat”. Esta clar, oi?

La clau de tot resideix en la sobirania, aquest és el tema fonamental. Ser sobirans com a país, ser una república és l’objectiu. Estem davant d’una Revolució Nacional Popular, que té una dimensió desconeguda, però que es té que encarar amb molta il·lusió i amb alegria absoluta a la diversitat. El Referèndum interpel·la a tothom, ja que tant el Govern com el Parlament han fet un esforç per tal d’acomplir el seu programa electoral. Els programes electorals no s’han de complir? O sols interessant els que ens convenen als ciutadans? Els cops d’Estat no els fan els Parlaments ni els seus Governs, ni dos milions de persones. La revolta d’ara porta un milió de persones al carrer des de 2011 a les manifestacions de la Diada. Per acabar amb la corrupció i els fanatismes, solament es pot combatre des de l’ensenyament, l’educació. Aquest té que ser el camí de futur.

Ara ja no es tracta d’analitzar si las “coses” s’han fet bé o malament, ara la pilota ja està al camp de joc. Fins l’1 – O el somriure té que ser l’ànima i l’esperit de molts ciutadans. No ens hem de confondre, la ciutadania ha entomat/ha iniciat el procés i aquesta mateixa ciutadania té que acabar amb l’objectiu. Ara hi ha una pregunta que mereix una resposta, sempre s’ha d’anar a votar i es té que participar. No són els dirigents els que decideixen qui vota o no vota, és la infanteria, nosaltres que anem o no a la mesa electoral. Sense llibertats nacionals no ni ha llibertats socials, i viceversa.

En resum, la política es té que resoldre amb actituds polítiques, no passant la pilota als magistrats, que quan se’n van manifesten que ja estan farts que tinguin que fer la feina que no els hi pertoca. Quan va plegar el que era president del TC, López de los Cobos va dir que ells son del poder judicial, no pas del executiu ni del legislatiu. “Zapatero a tus zapatos”. Recordo la generositat dels polítics de la transició, es van fer l’”hara-kiri” i van donar pas a les eleccions democràtiques. Per acabar, vull manifestar quines són les meves tres vergonyes com català que he viscut darrerament i per orde cronològic: 1. Cas Orfeó Català, Fèlix Millet; 2. Cas Jordi Pujol, 23 anys de la Generalitat, i família i 3. Parlament de Catalunya: debat del 6 de setembre. Ara tothom fa les seves estratègies, tothom galleja de la seva picardia. Així és i serà fins l’1 – O, que malgrat que la LRA va néixer deslegitimada, els sobiranistes guanyen dia darrera dia suports al dret a decidir des de sectors socials i polítics, gens cupaires, allunyats del independentisme, dintre i fóra de Catalunya. Quan les actuacions de la Fiscalia General de l’Estat, amb flaire més turc que europeu, fa que Òmnium Cultural i l’ANC, hagin posat la sisena velocitat cap l’1-O. Pedro Sánchez ha dit, que “sense llei no hi ha sortida, però sense política, tampoc”.

Enviar un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *