Per a cadascú de nosaltres algunes dates tenen un significat molt especial. El dia del natalici, el dia del sant, el dia del casament, quan vas conèixer la teva companya o el teu company, el naixement dels fills… quan ens deixa un ser estimat.
Però també hi ha dates que incorporen un significat col·lectiu i ben especial com a tarragonins i tarragonines que som. Tal vegada no és casualitat que el dia del naixement de l’emperador August sigui precisament el 23 de setembre, quan celebrem Santa Tecla, i el dia del seu traspàs sigui el 19 d’agost, festivitat del nostre copatró Sant Magí. Coincidència? tal vegada si, tal vegada no.
En aquesta llista d’efemèrides on es barregen els sentiments personals i col·lectius, des de fa quinze anys els tarragonins i tarragonines n’hi afegim una de nova, el 30 de novembre, quan a la ciutat australiana de Cairns el Conjunt Arqueològic de Tàrraco entrà a formar part de la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Com diu el cantant de Saidí, Anton Abad, aquell dia va ser “un dia com un altre, ni millor ni pitjor”. Per a molts potser sí, però per als tarragonins i tarragonines no va ser un dia qualsevol.
El fet és que la inclusió del Conjunt Arqueològic de Tàrraco a la Llista de Patrimoni Mundial va ser com una mena de pessic de la padrina a un nen entremaliat o distret per advertir-lo “para atenció que ara va de bo”. Fins llavors la ciutat sabia del seu potencial en matèria de patrimoni, però no n’era conscient. Estàvem jugant a la paràbola dels talents i estàvem una mica, o molt, malbaratant-los d’una manera o altra. De cop i volta, vam passar d’una adolescència més o menys inconscient, de vegades lúcida i de vegades fins i tot autodestructiva, a assolir la majoria d’edat.
Josep Fèlix Ballesteros, actual alcalde de Tarragona.
En el nostre cas, la majoria d’edat ha estat una presa de consciencia, “ara va de bo” i el tren passa només una vegada. I reconeguem que vam perdre un primer tren entre finals dels anys 80 i 90 amb la trencadissa del final del TED’A i l’esvaïment d’un somni de la integració de l’arqueologia amb la Ciutat en transformació. Potser no era el nostre torn, els fats del destí semblen capriciosos… Però un segon tren es va aturar, definitivament, a l’estació de la nostra història un 30 de novembre.
Manuel de Montoliu profèticament escrivia al seu Llibre de Tarragona que hi ha ciutats “que per la noblesa del seu origen, per l’interès o la beuta dels seus monuments o per altres circumstàncies excepcionals, són joiells de valor extraordinari que no pertanyen exclusivament als seus habitants, sinó que formen part del patrimoni comú de tota la nació”. I recordava, com un auguri, que en aquestes ciutats “sorgeixen de vegades problemes d’urbanització i embelliment que desperten l’interès de moltes gents forasteres de cultura selecta i gust depurat que miren aquestes ciutats com a part integrant d’un museu vivent” i acabava sentenciant “en un mot, són ciutats que superen l’interès local perquè han arribat a tenir una irradiació verament nacional i universal”. Ho deixava negre sobre blanc l’any 1953. Han passat més de 60 anys, i el què ens deia l’escriptor encara és plenament vigent.
Montoliu somniava amb una Arcàdia tarragonina, una ciutat ideal, on convivia passat i futur, “somnis i quimeres.. diran en llur dintre alguns tarragonins d’esperit pràctic i realista” a la vegada que afirmava “la història de les ciutats ens demostra que allò que un dia foren somnis i quimeres es converteix, quan les circumstàncies són favorables, en magnifiques realitats”.
Aquests quinze anys que han passat representen la majoria d’edat de la Tarragona que camina decidida i orgullosa cap a la maduresa, on passat i present s’han de combinar de forma sàvia i especial com ho fa la llum del sol sobre la mar. Quinze anys en què hem après a valorar la importància del nostre patrimoni romà però, també, el patrimoni medieval, renaixentista, modernista, l’art rupestre de l’Arc Mediterrània, els Castells, la Cuina Mediterrània tots ells reconeguts per la UNESCO pel seu valor universal.
Afegim-hi, a tot això, Poblet, el Delta de l’Ebre i esperem que ben aviat el Paisatge Cultural del Priorat. Certament la demarcació de Tarragona esta beneïda pels déus amb aquest ric i variat patrimoni, sense oblidar les persones que som les que li donem veritable sentit. Tot això no s’entén sense una ciutadania conscient i implicada, des de les entitats i associacions, els professionals, les institucions, els símbols com les festes de Sant Magí i Santa Tecla, la Setmana Santa, la Societat Arqueològica, l’ICAC i la URV, l’Arquebisbat, les entitats que participen a Tàrraco Viva, les noves tecnologies i tots els tarragonins i les tarragonines, d’abans, d’ara i de sempre, que són el nostre veritable Patrimoni.
Quinze anys pot semblar molt o poc temps. Però el repte és gran i l’èxit consisteix en que entre tots ho estem fent possible, tal i com passa en un castell on cadascú ocupa el seu lloc, amb força, equilibri valor i seny. Un lema casteller que coincideix amb allò que afirmava l’emperador August quan deia “que actuava amb la força d’un jove i la prudència d’un vell”. Precisament August, tan universal i tan tarragoní a la vegada. Siguem altre cop omnes provincias exemplum.
Equip de redacció
