Tres son els fets que han ocorregut recentment i els tres relacionats amb l’anomenat “Procés” que a Catalunya estem immerssos des de fa bastant, per alguns massa i per altres poc, temps. I no crec que cap dels tres siguin bons per la continuïtat del mateix, si més no, no crec que afavoreixin gaire a aquells que han fet bandera de les bonances del mateix, car el contrari. Podríem dir, en Homenatge a Miguel Hernández, en el 75é aniversari de la seva mort que son “les tres ferides”.
Jordi Solé és regidor del PSC a Torredembarra
Primera: Han passat ja divuit mesos de la promesa feta des de diferents sectors independentistes, que aquesta seria la data per arribar als objectius marcats desprès d’un seguit de passos que es concretaven en: Eleccions al Parlament (“les eleccions de les nostres vides”), Govern de Concentració per preparar les estructures d’Estat, Declaració de la Independència per part del Parlament, Eleccions Constituents, Constitució Catalana per acabar en un Referèndum per aprovar la Constitució.
Dons bé, desprès d’ aquests 18 mesos ací estem. Tant segurs estaven o així ens ho volien fer creure, que el Sr. Rufián, gran Santa Santorum dels Twitters i “fustigador” de les dretes, esquerres i el que calgui, va dir: “No hi ha Pla B: serem 18 mesos al Congrés, ni un dia més”. No sé que ens dirà ara aquest senyor, però venint d’ell qualsevol cosa es pot esperar (bona o dolenta).
Sigui com sigui i brometes a part, el Procés està encallat o mossegant-se la cua, què ve a ser el mateix. No s’avança i no ho fa senzillament perquè no sé sap ni com ni cap on avançar, segurament per què també son conscients que sense un acord ample amb la resta de les forces polítiques, socials i econòmiques catalanes i amb el diàleg i posterior consens amb els representants de l’Estat és pràcticament impossible, és inviable del tot. Un Referèndum com el que ara diuen que farem no serà més que una repetició del 9N i ja vam veure on ens va portat aquella experiència, a part d’una mobilització important i una demostració de força que el Govern espanyol no va ni dignar-se a considerar.
No vull creure que allò dels divuit mesos va ser una enganyifa, més aviat vull pensar que va ser un error de càlcul, o una distracció política més, o una manera de mantenir desperta una flama que podria apagar-se si fets com els protagonitzats per Arran el passat dilluns es consoliden degut al despropòsit i la tardança a complir promeses pràcticament impossibles, fet que obrirà encara més ferides entre els seguidors més fidels.
I aquest és el segon fet d’importància política que cal tenir en compte. A part que Arran ha fet un gran favor al PP i poc a l’independentisme, el fet que aquests estiguin lligats a la CUP, partit que forma part inseparable de l’actual estratègia independentista, si no debilita, sí que posa en una situació molt més que difícil al Govern i al seu missatge d’un Procés tranquil i sense grans ensurts.
No penso que hagi estat un acte “feixista”, com ràpidament és va dir, en veu del Sr. Albiol, des del PP, i no ho crec perquè no ho és, però si és una exteriorització d’on poden arribar les coses si no posen un xic de fre a la radicalització de les parts, tant en fets com en paraules com les que va dir el Sr. Mas que va assegurar el febrer passat en un acte de l’ANC: “Hem de tenir un esquema de mobilització organitzada que posi molt difícil a l’Estat impedir el referèndum, o que sigui enorme el cost que hagi de pagar per impedir-ho”
I vet aquí el tercer fet greu: la crida a una mobilització que té tots els matisos de confrontació, no ideològica naturalment, sinó que va molt més enllà , crec jo, del desig d’una transició cap un model de relació diferent entre Espanya i Catalunya, respectuosa i d’ igual a igual, que segon diuen les enquestes és la opció més desitjable a Catalunya, ja que ni està ni vol confrontacions que desestabilitzin encara més la situació actual, fortament complicada a conseqüència d’un Govern català que ha suat per aconseguir aprovar uns pressupostos amb els vots dels protagonistes de l’intent d’ocupació a la seu del PP, i farta de contradiccions, paraules i pocs fets, ja que la realitat, ara per ara, ens demostra que poca cosa més es pot fer a part de mantenir la tensió entre les parts enfrontades.
I per continuar amb aquesta estratègia, el president de l’ANC, Jordi Sánchez, va explicar el 24 de febrer a Valls que la seva organització està preparada per acampar al Parc de la Ciutadella i impedir la inhabilitació dels membres del Parlament: “Quan un jutge dicta una inhabilitació i aquell càrrec públic decideix, amb nosaltres al costat, que aquella ordre d’inhabilitació és paper mullat, i torna a treballar al seu despatx, l’Estat té un problema perquè ha d’utilitzar un altre possible esglaó, el de la violència”. Què ens preparen ?. Què s’està cuinant ? Ho ignoro però no té molt bona pinta.
No voldria acabar donant la sensació que aquest guirigall només es produeix al cantó nacionalista català, en el nacionalisme espanyol, i amb el Govern al davant seguit de barons i partits de nova fornada de caràcter marcadament anti-catalanista, també fan el seu joc, tant o més inversemblant com el que acabo de descriure. La inacció, la burla, la xuleria, el tant se me’n fot, el vocabulari ofensiu… també hi és, i naturalment amb poca delicadesa. Un comportament que res ajuda a moderar les relacions entre l’Estat i Catalunya, i molt menys a obrir ponts de diàleg per molt que s’engresquin a fer-nos creure des de Madrid o des d’on sigui, que aquesta és la seva voluntat. És més que evident que la confrontació és, per uns i pels altres, la millor eina per tensar una corda que els afavoreix electoralment.
Perquè en definitiva el nacionalisme espanyol també està arribant a cotes exasperants d’intolerància, sense projecte i sense alternativa més enllà de “lo establecido”. Y d’aquí no es mouen .
Jordi Solé és regidor del PSC a Torredembarra
Equip de redacció
