.

Per costum llegeixo tot el que cau a les meves mans. Estimat vici per altra banda. Penso que ha estat herència del meu pare que llegia i llegia sense parar desprès de moltes hores de feina al forn de casa. Recordo especialment els diumenges. Tots dos estirats al llit mentre ell llegia, pàgina per pàgina, notícia rere notícia de La Vanguardia. Jo al seu costat llegia els anuncis i de vegades el pare deixava anar algun que altra renec o bé una rialla, també l’havia vist deixat anar alguna quasi llàgrima al llegir penes de mort dictades pel dictador. Però el que més recordo són les rialles quan la fugida d’El Lute. El fracàs d’aquella policia repressora al servei d’un dictador que, segons deia, mai fallava un tret, queia en el més ridícul que podia caure la policia al servei “del orden y la patria”.

Jordi Solé. Regidor del PSC Torredembarra.

Més o menys com els del pare han estat els meu sentiments d’aquests dies llegint notícies, comentaris i opinions de tot el marc informatiu o des informatiu sí voleu referent els atemptats de Barcelona i Cambrils. Llàgrimes amagades, renecs i també rialles, poques, la veritat, però també.

Del dolor més profund, de l’espant més horrible, des de la solidaritat més gran potser demostrada pel poble de Barcelona i Cambrils majoritàriament, vam passar com per art de màgia a les desqualificacions, a l’oportunisme polític, a la xenofòbia més repugnant i al feixisme més ridícul (si encara es pot ser més ridícul que ser feixista en sí mateix). He llegit tantes i tantes coses que m’han omplert l’ànima d’il·lusió i esperança, he llegit coses que m’han deixat perplex, he llegit coses que m’han fet riure, però també he llegit coses que m’han inspirat un fàstic immens.

La premsa d’uns i altres. Uns dient que la culpa és de la Colau, altres que si la Guardia Civil, altres que sí els Mossos, altres que si Rajoy, altres que si amb independència això no passaria, altres que tot és culpa del procés, altres que “hay que echar a los moros que se lo llevan to”, altres que sí els … en fi.

Les xarxes i les televisions s’han omplert d’homes i dones que son, de cop, tertulians i opinadors especialistes amb terrorisme. Però no uns experts de ”pacotilla” no, experts de veritat. No sé com he pogut estat tan cec i no veure que estava envoltat de grans teòrics de la guerra bruta, de la policia, de com combatre el terrorisme, de l’ISIS i de tot plegat. Creia que això era un poder diví només atorgat a la Pilar Rahola !!!

S’ha fet especialment dur llegir alguns comentaris a una ressenya de la manifestació que es va fer a Torredembarra, poble en el que visc i estimo, organitzada pel col·lectiu musulmà. No m’havia imaginat tanta crueltat en el ser humà. Tanta ràbia cap unes persones que demanen perdó per un terrible atemptat que ni elles ni ells han comès. Que surten al carrer per dir-nos: estem amb vosaltres, volem la pau, no som terroristes i sentim el vostre dolor. Sí, elles i ells, els nou vinguts, els que representen la nostra diversitat i la nostra manera de ser, ells i elles que seran part del nostre futur i que ja son el present. Per què tants insults i tòpics excloents cap ells i elles, per què ?.

I desprès com una mena d’oasis entre tanta barbaritat, veig la fotografia que més m’ha emocionat i m’ha fet creure de nou amb aquesta espècie anomenada humanitat. Aquella fotografia és l’anima dels pobles, és el que som, que recull tantes emocions, tanta bondat i tanta fe en el que esdevindrà, que em resultarà difícil d’oblidar durant molts anys. Una fotografia que hauria de ser tot un símbol contra l’absurd del nostre comportament i fer-nos meditar per tot allò que deixem anar com a individus i individues, quan en realitat no sabem res de res, quan només som joguines en mans d’especuladors i farsants que fan negoci amb la mort, la nostra la de tots i totes, dels que son els nostres enemics invisibles amagats en mig d’un sistema que ens exclou de l’educació, de la cultura i que ens nega els drets més elementals…d’un sistema del que només som carn de canó.

La fotografia del pare del nen de només tres anys mort a l’atemptat abraçat amb l’Iman de Rubí.

Ai, aquesta fotografia !!

Quina bufetada per tots i totes aquelles persones que han vomitat odi i han col·laborat a fer créixer una mica més (o molt més) el feixisme entre els blancs, els cristians, els musulmans o de qualsevol ètnia i religió sense distinció. Quina bufetada per aquells i aquelles que han volgut enlairar una bandera com a símbol de supremacia i solució. Quina bufetada per Ministres, Ministresses i Consellers i Conselleres que han portat l’aigua cap el seu molí. Quina bufetada per a periodistes i dibuixants que van voler dividir-nos entre bons i dolents. Quina bufetada per tots i totes les i els polítics que han beneït aquestes posicions des dels seus púlpits a les xarxes i en els seus discursos antics i rovellats

Solidaritat, Pau, Justícia i Llibertat per tothom.