Vaig tenir ocasió de coincidir amb Pedro Sánchez dos cops, la primera a Tarragona en un acte entre candidats del PSC a les darreres eleccions Municipals, i la segona a Barcelona, al carrer Nicaragua, amb motiu, si la memòria no em falla, d’una trobada de Regidors i càrrecs del partit. En cap de les dues ocasions vaig parlar molta estona amb ell, però vaig tenir una agradable sensació per la seva senzillesa, proximitat en el tracte i pel seu diàleg clar ,segur i convincent. Fins aquell moment mai havia estat tant a prop d’un Primer Secretari del PSOE, personatges que se’m feien inaccessibles i, algun d’ells, fins i tot massa altiu.
Jordi Solé és regidor del PSC a Torredembarra
La veritat és què no he estat mai molt del PSOE ni he compartit moltes de les seves polítiques, i molts de cops m’he sentit defraudat i, massa sovint, molt preocupat pel que jo considero errors en les decisions preses i molt més encara quan parlem de les relatives a Catalunya. Però aquests son riscos que en política tots hem de córrer i que he criticat sempre amb la fidelitat que comporta el compromís polític i la coherència de militant d’un partit federat.
La convulsa situació del PSOE té noms i dates. Un 1 d’octubre del 2016 els anomenats barons socialistes, encoratjats o fins i tot enfollits per una campanya “salvatge” de desprestigi i plena d’interessos polítics, decideixen donar el pas més greu que ha viscut darrerament el socialisme espanyol: un “cop d’Estat” en tota regla, “assaltant” el Comitè Federal i destituint al Primer Secretari que havia estat escollit per la militància en unes primàries netes i concloents.
La caiguda de Pedro Sánchez va estar molt dolorosa per una militància que va creure possible un PSOE més escortat cap a l’esquerra, i més proper a una societat castigada per un Govern insensible cap a les classes mitges i populars. El “somni” se’n va anar definitivament quan, derrotat el cap i defensor del “No es NO”, els membres de la Gestora encapçalada per en Javier Fernández Fernández ( President d’Astúries ) amb un Comitè Federal a mida decideix dona l’Abstenció al Govern de Mariano Rajoy.
Resultat: Una militància decebuda però no rendida; un PSOE desorientat i sense projecta; un Govern xantatgista amb l’arma de les eleccions sempre alçada; uns moviments personals i personalistes per part de Susana Diaz (Presidenta d’Andalusia); una divisió entre els del NO i els abstencionistes; un maltracta i prepotència cap el seu aliat català (PSC) que no ha fet més que allunyar molt més a molts militants catalans de la política del PSOE i cada cop més partidaris de fugir-ne…i més
Com a resultat positiu, sens dubte, la mobilització de les bases del partit a favor d’un projecte amb el que van creure cegament i que no estan disposats a abandonar per tactismes ni per ordres periodístiques i molt menys per polítics que ja consideren passats en el temps i fins i tot com a “triadors” del Primer Secretari democràticament escollit. Per tant és pot dir que aquesta jugada a revifat a la militància i votants
D’aquesta indignació sorgeixen les primeres plataformes de recolzament i suport cap en Pedro Sánchez, plataformes que s’han anat ampliant i estenent com bassa d’oli per tot l’Estat i que han estat capaç de mobilitzar a milers de persones en cada una de les aparicions de l’ex candidat a presidir el Govern de l’Estat. Ja sigui des de les Xarxes Socials ( #YoConPedro ) o bé des de les mateixes Agrupacions Socialistes, i també mercès a la feina realitzada per reconeguts socialistes com Odón Odorza (ex Alcalde de San Sebastià) entre molts altres, el moviment va prenen força. Finalment el pla preconcebut per la Gestora (i segurament també per el PP) salta enlaire quan en Pedro Sánchez fa l’anunci, davant de més de mil cinc centes persones a Dos Hermanas, ni més ni menys en el “feudo de Susana” com deien alguns diaris, la seva voluntat a presentar-se en un procés de primàries, competint amb Patxi López, a qui alguns ja l’han batejat com “ el oficialista de Susana Díaz”.
I com no podia ser d’altre forma , el moviment arriba a Catalunya, i ara a Tarragona, on militants molt actius, fins i tot de la direcció actual i càrrecs reconeguts per la seva trajectòria, han tirat endavant la plataforma “Som Socialistes” que recolza obertament a Pedro Sánchez en el seu caminar cap el que, segons diuen moltes enquestes, serà el nou Primer Secretari del PSOE.
Aquest no és un senzill gest d’adhesió personal, o bé no hauria de ser-ho, és molt més complexa i té moltes més lectures força interessants i que no poden ni podran passar de llarg a qualsevol observador polític que conegui la situació del PSOE i el PSC.
Uns apunts. Per un cantó la necessitat de clarificar el panorama polític espanyol; per un altre buscar un nou “status” entre el PSC i el PSOE, on aquest últim tingui una major sensibilitat i coherència amb els plantejaments Federalistes del partit i el que això suposa per les comunitats històriques i el seu encaix en l’Espanya moderna; la seva relació amb partits més a l’esquerra per crear alternatives i debats profunds de la situació actual a Catalunya, Espanya i Europa. I per últim, reprendre la il·lusió per un projecta que no s’agenolli davant les embranzides de la dreta espanyola i, per què no, també de la catalana, davant d’un immobilisme calculat de posicions i reptes constants.
Benvinguda sigui las Plataforma a Catalunya i a Tarragona concretament. El meu compromís hi és.
Jordi Solé és regidor del PSC a Torredembarra
Equip de redacció
