TARRAGONA 21

Jordi Solé F. és regidor a lAjuntament de Torredembarra i membre de Federalistes d'Esquerres

Jordi Solé F. és regidor a l’Ajuntament de Torredembarra i membre de Federalistes d’Esquerres

Ferit de mort el procés (apunyalat pels mateixos que el van crear), amb un mapa polític que té totes les pintes de fer un gir en les properes eleccions del 28M, i una dreta capficada en allunyar-se de la democràcia i abraçar els impulsos extremistes de la ultradreta, camina la política actual a Catalunya i a la resta de l’Estat.

Ja ningú discuteix que el procés no tan sols ha paralitzat el país, també ha portat divisió , enfrontaments, ressorgir del nacionalisme radical i polítics davant d’un tribunal en un judici que no hagués tingut que existir mai..

El numero de les pancartes no pot, com voldrien, tapar la paràlisi institucionals. Les darreres dades de pobresa infantil, la llarga llista d’espera a hospitals, les inexistents polítiques socials contrasten amb la incipient activitat per “contentar” i mantenir ocupat als milers i milers de persones que van creure en una mentida orquestrada i mal interpretada per el President Puigdemont ( espantat per l’amenaça de les “155 monedes de plata” ). Dos anys ja sense pressupostos. Aquests que diuen son els més socials de la història. Ni se’ls veu ni se’ls espera.

Assassinat el procés i paralitzat el país, els agitadors es dediquen a omplir de paraules grandiloqüents i heroiques les xarxes i els articles. Excitats per gent com en Rufian, intenten donar les darreres esgarrapades a una història que durarà, però que té un futur gens optimista. Més aviat descolorit, borrós.

Paraules moltes, fets, concrecions del com, de quina manera i quan ni han existit ni existiran. No ho saben. Ara cal tenir un “fanàtic” com el President Torra caminat per aigües pantanoses, on fins i tot els seus escridassaren, i que ha proclamat ser “el poble” ( quan segurament volia dir “vull ser el poble, però no em voleu” ), jugant a l’ara trec ara poso. Llençol per aquí, llençols per allà. El seny el vam perdre el dia on en Mas va presentar-se com Jesucrist dirigint-se als seus deixebles.

El que es denota és un esgotament generalitzat, tant al carrer com entre la classe política catalana i espanyola, que està afectant en les estratègies dels partits nacionalistes catalans. El discurs va canviant en funció del moment i de la necessitat.

A cada proposta de diàleg o d’obrir la possibilitat d’una entesa amb l’Estat, té la seva contestació en sentit contrari com un escut protector. La por a ser assenyalat, pot més que necessitat d’avançar. I d’aquesta por, no en tingueu cap dubte, en té la culpa l’estrateg de Waterloo.

Si com tots els indicadors assenyalen, el PSOE surt guanyador d’aquestes eleccions, el panorama polític pot fer un gir importat. Naturalment sempre es pugui evitar la pinça entre una dreta radicalitzada i els secesionistes ( com ja vàrem fer en la votació dels pressupostos ).

Si es pot esquivar aquesta situació i l’anunciat bloqueig de l’Estat se’n va en orris, s’obrirà un espai de diàleg que pot desembocar en una frenada de la tensió i un avanç en matèria social , que esperem, compleixi amb les expectatives creades per en Pedro Sánchez.

Els socialistes catalans tenen ara l’oportunitat de ratificar el seu anunciat full de ruta i, amb l’empenta d’en Sánchez, tenen la possibilitat d’obtenir un bon resultat. Si així fos, l’espai de l’entesa s’obriria i conseqüentment la tensió i la divisió o bé es relaxaria o, amb fortuna, desapareixeria de l’escenari, o bé quedaria relegada a un segon terme.

Ara bé. Si pel contrari els socialistes opten per un acord amb la dreta nacional espanyola (opció bastant improbable), i abandona la política del diàleg, la crisi territorial augmentarà i s’expendrà, a la vegada que la fermesa en les polítiques socials, patiran un alentiment que l’Estat no podria superar ni resistir.

En quan a la dreta d’en Rivera i Casado, amb els seus acompanyants ultra dretans a l’orquestra, van perdent els papers, i rebaixen la política a tertúlies de bar sense horitzó allunyades dels problemes reals, entre invencions i propostes que ratllen l’absurd. No tenen idees, no tenen sentit d’Estat i el seu constitucionalisme cada cop està més en dubte.

La confrontació, en la que es troben tant a gust, i la seva obsessió amb Catalunya, acabarà passant factura entre els seus propis electors.

El problema real que tenen, és que han d’esbrinar, entre ells, si son tres partits amb una sola idea, o bé una sola idea amb tres partits.

 

 

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies