Jordi Sierra: ‘Ciutat i Cultura’

Les immenses vessants que abasta el concepte CULTURA són una galàxia tan àmplia de possibilitats i interpretacions que, curiosament, -valgui l’aparent contradicció-, no són obstacle a l’hora de conceptualitzar un determinat col.lectiu o grup humà, fins al punt d’esdevenir factor indissoluble de la seva IDENTITAT SOCIAL. Lògicament, per extensió, cada localitat -des de la més bucòlica aldea fins la major metròpoli- haurà de generar la seva projecció interna (terme municipal) i externa basant-se en criteris propis i diferenciadors: condicionaments geogràfic, climàtic, econòmic, industrial, històric… que moldejaran un tarannà individual ÚNIC, encara que NO INDEFORMABLE, per molt dura que sigui la pedra de cada construcció antiga…

Dintre dels múltiples factors de composició, la HISTÒRIA de cada enclau determina en gran manera el propi format ciutadà: administratiu, empresarial, polític, econòmic, urbanístic… Imagino que amb la importància del nostre llegat i el reconeixement mundial de Patrimoni de la Humanitat, ningú discutirà que la Cultura hauria de tenir un paper primordial en el dia a dia tarragoní.

Però, malauradament, la realitat no és aquesta. En llenguatge futboler, podríem dir que tenim uns actius “de Primera”, i una realitat cultural “de Segona”, sent molt generosos. Tristament, això és així des de fa molt de temps, i no he apreciat canvis significatius des de la regeneració democràtica. Si de cas, algun moviment resultant de comptats i excepcionals impulsos individuals o minoritaris.

Arran de l’últim Pacte de Govern a l’Ajuntament, es va produir l’enèssim canvi de titular de la Conselleria, Regidoria, Àrea… o com diantre es vulgui anomenar una cartera que fa la sensació de ser un racó moribund, aparcament i gàbia de coloms malalts o senils… No vull ofendre ningú, més que res sintetitzar l’estat actual dels principals monuments i espais públics de Tarragona. Una selfie de la decadència…

Si fem una mirada panoràmica al context general, podem observar una cojuntura fràgil, delicada, però –alhora- APASSIONANT. El Tripartit apuntalat per la Dreta es troba amordaçat pel deute municipal i l’anunciada recuperació econòmica no acaba d’aflorar del tot, almenys per als ajuntaments… Encara més: el Procés i el Referèndum tenen lligada de mans i coll la política catalana del present. Un context que invita més a la prudència, a contenir amb lupa la despesa; que no pas al luxe i a l’anunci d’inversions faraòniques.

Girant el cap en direcció al balcó més pròxim, també es detecta una situació força interessant. Per primera vegada se sent el caliu i l’acció continuada de la gent del carrer, del veí que no es ressigna a la mediocritat i vol gaudir d’una vida social i cultural de qualitat. L’Associació de Músics, Cal Pobre, la Plataforma Oppida… han aconseguit dotar a la iniciativa popular d’un dinamisme històricament envejat respecte a poblacions de l’entorn més proper. I tenim en marxa una concentració el dia 10 que promet emocions intenses

Aquesta efervescència inaudita no acaba de ser ben entesa (ja no dic canalitzada) pels nostres representants al Palau número 1 de la plaça de la Font, que s’entesten en posar pals a les rodes a qualsevol iniciativa que escapi als seus controladíssims embrions… tan se val l’excusa: que si Concurs Públic, per a l’Espai Tabacalera; que si “Amplitud de Mires per fer un Gran Centre cultural”… Potser, aportacions més modestes, realitzables a curt o mig termini (Centre Cívic, Espai obert o multifuncional… de dimensions i manteniment assumible), projectarien els equipaments i aportarien major qualitat de vida de la zona; que no pas els malabars de distracció i brindis al sol de l’alcaldia.

Pel que fa al Model, a la Gestió, a la “Política cultural” de la ciutat, tampoc escapem del reducte de la Necròpoli… Com he dit, els números manen, i sabem que no hi haurà

dotacions pressupostàries importants en molt de temps. Per tant, no és època d’abastar grans canvis, sino de consolidar i -si es pot-, millorar allò que es té i funciona. “Malos tiempos para la Lírica”!

Com és normal, la Cultura és terreny d’ús partidista (con tants d’altres camps…), i no sempre es coincideix en la visió del que ha de ser. Darrerament, certs vaivens de la programació local focalitzen l’atenció mediàtica, juntament amb l’estat de descomposició de la majoria de les infraestructures municipals. També són tema de debat els criteris d’actuació, més aviat l’absència dels mateixos…

Cada força política diu la seva. Personalment, noto com a més actiu i crític el regidor Pau Ricomà, d’ERC. Aquest senyor s’ha pronunciat sobre deficiències organitzatives del consistori, assenyalant que un cartipàs amb 3 conselleries separades (Patrimoni, Cultura, Turisme), és contraproduent: i que genera disfuncions i problemes de gestió que afecten l’administració de la ciutat concebuda com un TOT.

Deixant a banda les proclames ideològiques i possibles interpretacions interessades, ens toca rendir-nos a l’evidència del Pressupost: no hi ha diners per a fer gran cosa! I sembla ser que per a uns quants anys… El que sí que es pot fer –al meu parer-, és reconèixer la situació i afrontar-la des d’una vessant positiva, fins i tot experimental.

Vista l’actual ebullició de moviments proactius, que demostren un principi de maduresa de la societat civil tarragonina, em queda el dubte de si els representants de la mateixa seran capaços d’assimilar-ho, i d’estar a l’altura de les circumstàncies en un MOMENT CABDAL que pot determinar -segons com s’afronti-, una Transformació evolutiva (entenc que tan necessària com inevitable), o bé degenerar en un retorn al tradicional conformisme i passotisme (Involució). No sé si m’explico…

Sovint es parla de servir les persones, d’interessos generals davant de personalismes, de “Pacte de ciutat”. Ens trobem davant d’una oportunitat única. Si no disposem de Recursos, almenys podem sembrar visió de futur i alternatives… Proposo una mena d’Acord comú per a poder treure bon profit d’aquest espai de cruïlla entre l’immobilisme del Poder i l’activisme popular, que pugui derivar en un PUNT DE PARTIDA, una Pedra filosofal per a poder encarar el futur amb il.lusió i optimisme.

Proposo l’elaboració consensuada d’un DOCUMENT BASE, un Estat de la Qüestió cultural actual, amb pautes interpretatives sobre el passat recent, que ens permeti esbrinar on som ara mateix, i com hi hem arribat. Un Instrument obert, un estudi quantitatiu i qualitatiu sobre els aspectes generals i particulars de les Potències, els Dèficits i els punts morts o estancats del teixit cultural tarragoní.

Una EINA DE FUTUR, per a quan arribin vents millors per a poder aixecar veles i arribar als Ports que CIUTAT I CIUTADANS ens mereixem, per damunt dels governants de cada etapa. Crec IMPRESCINDIBLE arribar a una entesa general -superant els interessos i colors polítics-, per a poder marcar els fonaments (o, almenys, les directrius) de qualsevol Projecte venidor, el qual no correria el risc de néixer feble pel simple fet de partir de zero…

Una espècie d’AUDITORIA CULTURAL amb la participació de tots els agents implicats: les persones, entitats i empreses culturals, gestors, clubs esportius, centres educatius, institucions… que som els destinataris potencials i els millors coneixedors del que volem. Disposem de persones, professionals, recursos i mètodes més que sobrats per a poder realitzar-ho. La idea no és cara, ni requereix excessiva complexitat tècnica ni administrativa… És hora d’atrevir-nos, de superar complexos i servir una safata d’energia i il.lusió a les pròximes generacions. Passant-nos al rugbi: “Patada a seguir!”

Enviar un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *