Jordi Martí Font
Eduardo Galeano, Günter Grass… Literatura gran, gran literatura que avui ha deixat de viure en el seu format més reconegut per la majoria dels humans, el de l’ésser viu que portava aquests noms, un i altre. Avui el format d’ésser viu ha deixat pas ja només al literari. Un i altre convertits només en llibres, paraules, frases… Un mal dia el 13 d’abril del 2015.
Günter Grass, un dels grans narradors alemanys del segle XX, tenia damunt seu la llosa d’haver participat en la seva joventut a les Waffen-SS, el cos de combat nazi. Ho va reconèixer el 2006 i per això una part de la intel·lectualitat europea deia que el seu lloc moral, la seva ètica, no tenia ja valor. És una opinió legítima però jo avui, quan llegeixo “El tambor de llauna” continuo veient-hi una forma de ser, escriure i proposar que són irreductiblement rebels. Grass va admetre el seu “error” de joventut i segons altres això sol ja el valida precisament per continuar exercint com a èticament irreprotxable. En tot cas, “El meu segle”, l’altre llibre seu que a mi m’ha arribat endins, és un bon exercici d’anatomia humana sense cos, a partir de les actituds i les formes de fer dels humans que vivim damunt aquesta bola.
De Galeano només en puc dir emocions positives. Paraules i frases en ell em feien i em fan sentir emocions més enllà de la raó, allà on habiten els sentiments més profunds, però quan pel que fos poso la marxa enraonada, aleshores encara és millor. Per tant, només puc resumir-ne i dir-ne frases positives. Sé també que el seu mestratge ha arribat molt més enllà del que hom podria arribar a pensar, s’ha pintat en places i parets, ha esdevingut lema de carpetes i pancartes, veu dels que no tenen veu o més veu encara dels que en tenen i no la fan anar. Amb ell moltes hem crescut i ens hem fet grans, i fent-nos grans hem conegut personatges i maneres que ens feien més humans. De “Las venas abiertas de América Latina” al “Libro de los abrazos”, Galeano era abans que res un periodista que pensava i no reproduïa les paraules del poder. Era, per això, llum il·luminadora però sobretot carícia que acarona i petons que besen, una abraçada de literatura.
Que la terra els sigui lleu. Nosaltres no renunciarem a ser complexos i a somiar bogeries.
Equip de redacció
