TARRAGONA 21

“El 92 camuflarem Barcelona, Barna serà el paradís de moda. I amb l’olimpisme, l’excusa perfecta,només política, és el que compta.Per què l’esport, a ells què els importa?”

Ho cantaven Pixamandúrries el 1992 i definien, sense entrar-hi a fons però amb contundència alhora, el centre d’interès que portava a convertir Barcelona en ciutat olímpica. Ho expressaven preguntant què els importava l’esport a elles i ells, als organitzadors dels Jocs, als rics justificadors de la necessitat de remenar-ho tot si així es feien diners i alhora semblava que promocionaven l’esport. A Tarragona 2017, l’”excusa perfecta” per a tot també és l’olimpisme, una paraula que tot i tenir múltiples significats sempre acaba unida a altres com pau, fraternitat i respecte mutu.

Però què és l’olimpisme més enllà de paraules que sovint qui les usa els pren el sentit ? Qui n’ha definit les bases ideològiques? Qui n’ha construït els paràmetres que ens porten a associar gairebé sempre olimpisme amb paraules positives? Comprensió, solidaritat o esperit d’amistat són alguna cosa més que paraules quan s’associen a l’olimpisme? Doncs segurament i de forma bàsica, són “l’excusa perfecta”, que dirien Pixamandúrries, i no “una filosofia de la vida” que dirien els olimpistes.

Anem al gra. El 1990, en una de les redefinicions dels principis fonamentals del moviment (en castellà la cosa sona molt malament però no cal patir, que originalment la denominació era en anglès) l’olimpisme es va definir com “una filosofia de vida”. Tots els estudiosos sobre olimpisme, que no són pocs, oficials la majoria i crítics la minoria, atribueixen aquesta definició a Avery Brundage, que en aquell moment ja era mort.

Jordi Martí és regidor de la CUP a Tarragona.

Jordi Martí és regidor de la CUP a Tarragona.

Qui era Avery Brundage? Doncs un home de Detroit, fet a si mateix, que diria el guió d’una pel·lícula americana de les de dissabte a la tarda. De família molt humil, era esportista i el 1912 va participar en els Jocs d’Estocolm, va fundar la seva pròpia empresa i es va fer milionari, alhora que esdevenia col·leccionista d’art xinès i japonès. Ah, i a més era anticomunista convençut… ho feia saber sovint.

De 1928 a 1953, va ser president del Comitè Olímpic dels Estats Units, un càrrec des del qual va aconseguir evitar el boicot nord-americà a l’Olimpíada de Berlín el 1936 i enviar-hi una nombrosa delegació nord-americana malgrat que el racisme i l’exclusió, així com la dictadura de partit únic, ja es donaven a l’Alemanya de Hitler. Les males llengües diuen que com a pagament per aquest servei, el 30 de juliol de 1936, a Berlín, va ser elegit membre del COI. Els que van boicotejar l’Olimpíada de Berlín en van fer una altra, cal recordar-ho, a Barcelona. Popular es deia i es va veure interrompuda pel cop d’estat de Franco el 19 de juliol de 1936.

Així, des de 1936, Brundage formava part del Comitè Executiu del COI i la seva postura, el 1972, davant els assassinats d’onze atletes israelians perpetrat pel grup terrorista propalestí Setembre Negre, va ser continuar els Jocs com si res. De fet, fins als Jocs d’Atlanta de 1996 els familiars de les víctimes no van rebre algun tipus de record o consideració per part dels organitzadors dels Jocs. I fins alehsores l’anomenaren amb dos qualificatius que eren ben clars: antisemita i neonazi.

El 1952, Brundage havia passat a ser el cinquè president del COI, càrrec que va exercir fins al 1972, quan va ser substituït per l’irlandès Michael Morris Killanin, que abandonà el càrrec el 1980 després del fracàs econòmic dels Jocs de Mont-real de 1976 i el boicot als de Moscou de 1980. A Morris els substituí el protegit de Brundage de sempre, l’exfalangista i també anticomunista Joan Antoni Samaranch, qui aconseguí portar les propostes del seu amic a bon port i convertí els Jocs en una màquina de poder i de fer diners.

I quines eren aquestes propostes? Doncs bàsicament fer negocis amb l’esport fins al punt de convertir els Jocs en una empresa que generés grans beneficis a qui els toqués, començant per ells mateixos que des del COI els gestionaven, però alhora convertir-se, sota una aureola de bones intencions, en la justificació de qualsevol canvi estructural en la ciutat on tinguessin lloc.

“L’esport, a ells què els importa?” Res de res. Però tot i això si parlessin només de beneficis econòmics, els cauria la cara de vergonya. I per això no ho fan. Esport i pau mundial, a partir d’una operació que comporta bellugar milions d’euros per cobrir despeses que no serviran per a cap dels objectius enunciats. Brungade es deia… i deia que l’olimpisme era una “filosofia de la vida”. “L’excusa perfecta en deien Pixamandúrries. I tenien raó.

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies