El pressupostos de l’Estat del 2016 seran els últims que afectaran Catalunya. El 27 S tenim a tocar de dits la no dependència d’un estat que ens menysté. No volem que es repeteixin les rodes de premsa d’aquest agost sobre els pressupostos. La primera la del PP. No sé com classificar-la per no ofendre cap lector. Per ser suaus diguem que va ser una presa de pèl i un menyspreu per Tarragona.
Presa de pèl d’un fantàstic il·lusionista que presenta com a inversió 27 milions pels Jocs del Mediterrani que en realitat són beneficis fiscals sobre uns patrocinis privats de 30 milions. Uns patrocinadors que encara no existeixen. Francament, no s’entén, 27 milions sobre 30? No entenc com fan els números. I els 15 milions d’euros promesos d’inversió directa? No figuren enlloc. Fantàstic!
Menyspreu per Tarragona sense cap referència pressupostària pel Mercat Central, els 500 mil euros per arranjar problemes de climatització de l’edifici del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) -per mandat judicial, si no de què?- i una inversió per remodelar l’estació de ferrocarril dins d’un programa per millorar més de 30 estacions a Catalunya.
Jordi Fortuny és Conseller del grup municipal ERC-MES-MDC de l’Ajuntament de Tarragona.
Les decisions sobre Tarragona han estat preses sempre per agents forans. No sé si es tracta d’incapacitat, o de baixa autoestima per part dels polítics locals, però els fets ho evidencien. De fet és producte d’un dèficit democràtic de l’Estat, que ens afecta.
De vegades sentim i fins i tot diem: això qui ens ho arreglarà? Amb qui hem d’anar a parlar? A qui coneixem? Això no és altra cosa que el fruit d’un estat corrupte, no democràtic, que ens tracta com a súbdits. I seguint amb aquesta lògica ens surt el Sr. Fernández que diu que ho arreglarà, que sap amb qui ha de parlar i el Sr. Vilamayor es queda preocupat i decebut per la poca implicació de l’estat, és a dir, perquè ha anat a parlar i s’adona que no va parlar amb qui tocava. I per cert on és l’Alcalde?
No diré allò de que Tarragona no es mereix això, ja que alimentem encara més el concepte de súbdits decebuts. Diré que ens cal reconèixer-nos com a ciutadans de ple dret, que tenim davant oportunitats, necessitats i també il·lusions que no es poden estroncar per uns pressupostos paupèrrims.
Que mai més hàgim d’escoltar al motorista que porta la sentència dels pressupostos. Que mai més hàgim de viure amb un estat que ens va en contra. Ara toca fer realitat que aquests siguin els últims pressupostos en contra.
Equip de redacció
