.

.

TOTS 21

Jordi de Bofarull Bertran. Secretari de la Comissió de Política Lingüística de la URV

Si aspirem a una llengua amb plenitud de funcions, la universitat i la recerca són àmbits estratègics. En aquest sentit, no hi ha dubte que el català es pot considerar una llengua acadèmica, present en una part important de la docència universitària i, encara que en menor proporció, també en la recerca i la transferència del coneixement.

Però tan cert com això és que la globalització i la mercantilització de l’espai universitari poden constituir una seriosa amenaça per a una llengua com el català, que pateix un marc legal asimètric i desfavorable, a més d’una política minoritzadora per part de l’Estat espanyol. Com a exemple, l’exclusió del català del Programa Erasmus+ d’intercanvi d’estudiants, que comporta que no puguem disposar de recursos formatius i acreditatius en català dins la plataforma europea OLS, a diferència d’altres llengües europees.

Cal assegurar per al català uns espais d’ús majoritari que la converteixin en una llengua necessària, especialment, en els usos institucionals no docents i en la docència de grau i de màsters habilitadors

Per això ens cal prendre decisions com a sistema universitari i de recerca. Decisions com, per exemple, donar garanties de seguretat al català en un context d’internacionalització creixent. És a dir, assegurar per al català uns espais d’ús majoritari que la converteixin en una llengua necessària i que en facilitin la prevalença global (especialment, en els usos institucionals no docents i en la docència de grau i de màsters habilitadors). Aquesta és, sens dubte, una estratègia del tot compatible amb l’objectiu d’internacionalització, amb el foment del poliglotisme i amb l’ús d’altres llengües en funcions concretes, com l’anglès a la recerca, d’acord amb el seu caràcter de llengua franca acadèmica.

No n’hi ha prou, doncs, d’apel·lar retòricament a la promoció del català i del multilingüisme. Ens cal adoptar, com a sistema, una estratègia clara de distribució funcional de llengües que aporti seguretat a la llengua minoritzada i que concreti objectius d’increment del català a la docència i a la recerca, on encara no ha assolit els percentatges que li corresponen com a llengua pròpia i d’ús normal. Una estratègia per a la qual és imprescindible disposar d’indicadors lingüístics fiables i complets, que malauradament ara per ara encara no tenim.

Destaquen tres ingredients perquè l’estratègia sigui efectiva: una política lingüística decidida, un augment de recursos i l’empoderament dels membres de la comunitat universitària

D’entre els ingredients imprescindibles perquè aquesta estratègia sigui efectiva, en vull destacar tres: una política lingüística decidida per part de la Generalitat de Catalunya i de les universitats (no en va volem millorar la societat que servim), un augment de recursos humans i econòmics per al català i l’empoderament dels membres de la comunitat universitària, que han de ser actius en l’exercici dels drets lingüístics.

Sens dubte, l’aprovació del Pla d’enfortiment de la llengua catalana en el sistema universitari i de recerca, aprovat recentment pel Consell Interuniversitari de Catalunya, és un molt bon pas en aquesta direcció. Ara, però, ens cal aplicar-lo eficaçment (i emmarcar-lo també en el Pacte Nacional per la Llengua, en un procés general de reacció davant la reculada de l’ús social del català).

El repte el va resumir perfectament Joan Solà el 2009 en una sola frase: “És imprescindible i urgent que tant les universitats com la Generalitat defineixin clarament una política lingüística que vagi més enllà de les simples declaracions de bones intencions i de les recomanacions, i que l’executin.” Potser hem trigat una miqueta, però més val tard que mai.