JM Palau: Quatre generacions transformant la fruita seca des del Morell

🔊 Escoltar la notícia

Hi ha una dita clàssica a Catalunya que afirma que la primera generació familiar crea l’empresa, la segona la situa a dalt de tot i la tercera se la ven. Ha passat molt cops, però sempre hi ha excepcions i una d’elles es troba al Morell, en una sortida discreta de la carretera que condueix a la veïna Vilallonga, on la darrera generació dels Palau no només mantenen en peu la firma -J.M. Palau, SA-, sinó que l’han feta créixer les darreres dècades. Tots21 ha entrevistat la família.

Tot havia començat l’any 1912, l’any de l’enfonsament del Titànic, dos anys abans de la Primera Guerra Mundial i cinc abans de la Revolució Russa. Perquè ens fem una idea del temps transcorregut, el Barça només tenia 13 anys de vida i encara no s’havia inventat la Lliga de futbol espanyola. Aleshores, en aquell any, Manuel Palau Español -avi de l’actual patriarca i besavi de la nova generació de joves directius- va fundar al Morell una petita empresa dedicada a comprar avellanes als pagesos.

Els inicis

El negoci no era molt gran, però després de vendre unes terres va adquirir una màquina de trencar i va començar a vendre l’avellana sense closca ensacada. ‘Trencava les avellanes de forma manual. El trencat, el posaven damunt d’unes planxes de fusta i un munt de dones separaven la closca del gra i de les impureses. Després es classificaven per tamanys amb uns purgadors que s’enganxaven a la paret, que sacsaven les avellanes per graus’, recorda el patriarca, Josep Mª Palau Martí, a qui li sorprèn explicar com les coses es feien de manera manual. Ara, la firma té màquines que elles mateixes separen les avellanes senceres de les partides sense intervenció humana, tot i que alguna acció encara es fa a mà, com la classificació d’avellanes. ‘Aquella era una època en què es preparaven manualment els sacs, es cosien també a mà i es carregaven els carros per al transport: es duien a Reus o a l’estació de tren del Morell per distribuir-les per Espanya. I així va començar el padrí’.

En els anys de la guerra civil, Manuel Palau va haver d’abandonar El Morell per a intentar sobreviure, les constants amenaces i atemptats contra l’empresa i la seva persona ho van obligar a refugiar-se a la ciutat de Barcelona. ‘Volia cobrar uns diners i marxar cap a França, però no va tenir temps. Es parla que algú de la família va denunciar que era a Barcelona, on va ser assassinat en circumstàncies desconegudes, desapareixent qualsevol rastre d’ell fins al dia d’avui’, relata Josep Maria Palau Martí, ‘No es va saber res. Al seu temps, la padrina va buscar i rebuscar, però no en va saber més. Va ser posat en una fossa comuna’.

L’empenta d’una dona

En aquells temps de Guerra Civil, ‘si a casa teníem mil sacs d’avellanes, ens els van prendre tots, com també els diners’. Malgrat el saqueig, el robatori dels pocs estalvis que tenien i la pèrdua de totes les mercaderies amb les quals guanyar-se el pa, la seva vídua va continuar endavant, ja que els fills eren petits. Francisca Llauradó va aconseguir salvar el negoci, cuidant dels seus quatre fills -dues filles i dos fills- al mateix temps que prenia les regnes de l’empresa. Va demostrar la valentia i la força d’una gran persona, refent-se d’un cop duríssim i va aconseguir donar un futur a la família i a la companyia, el futur que el seu desaparegut marit sempre havia somiat.

En aquells temps treballaven amb la seva mare els fills: Manuel Palau Llauradó i Josep Mª Palau Llauradó. Una de les filles es va fer monja de clausura als 16 anys. Quan els fills dels fundadors van ser grans l’empresa ja comptava amb tres magatzems, a Almeria, Reus -al carrer del Sol- i El Morell. Malauradament, el magatzem de Reus va ser requerit per a fer l’actual Facultat de Medicina de la Universitat Rovira i Virgili, i el magatzem d’Almeria va ser tancat per falta de proximitat a la central.

Neix la societat anònima

El 1958 els nous corrents industrials van empènyer a l’avi a donar a l’empresa la forma jurídica de societat anònima, prenent el nom de JM Palau, S. A, que neix a Reus.

L’any 1985 l’empresa s’enfronta a una desavinença entre germans, el negoci passa per moments complicats, la falta de conformitat de Josep Mª Palau Llauradó amb el treball del seu germà fa que es decideixi a continuar pel seu costat, havent de buscar una nova cartera de clients i nous proveïdors per a satisfer la demanda, però quedant-se amb el nom de J.M. Palau, SA i el seu saber fer. El germà i el seu fill crearen Palau Torres. Van partir la illa, com si fos el mur de Berlín. ‘Els dos germans no es van entendre’, subratlla Palau Martí, que ja prepara el seu retir, i afirma irònicament: ‘Em vull retirar a les Illes Palau, al Pacífic. Com que em dic Palau, em regalaran un xalet amb servei inclòs. Però hi he d’anar sol perquè la meva dona no es diu Palau’. Diu entre rialles que la broma se la creu molta gent.

A poc a poc en Josep Mª Palau Martí va començar a prendre relleu en les decisions de l’empresa, aplicant una política d’innovacions tecnològiques que han portat l’empresa a tenir diferents línies de producció per a fruits secs: la trencadora, el forn industrial per a torrar avellanes, la màquina de fer granet, envasadores de buit i una màquina per a fer pasta, en són exemples.

El dol per la mort de Josep Mª Palau Llauradó els va privar en 2008 de celebrar els 50 anys de la societat. ‘Un comerciant de cap a peus, capaç de vendre sorra del desert a un nòmada, un home que va seguir sempre el seu ofici i va treballar fins a molt entrats els 80 anys’, comenta la generació jove.

La dificultat d’expansió en les velles instal·lacions i els impediments logístics van crear la necessitat d’una nova factoria. Amb una gran inversió per part de l’empresa, aconseguiren l’objectiu tan preuat a la fi de l’any 2010. Ara, la seguretat alimentària és molt més important que anys enrere i la qualitat del producte necessita una traçabilitat. ‘Abans, a la que podien, te la fotien’, afirmen el Miquel i el Francesc. ‘Al principi, en un sac d’avellanes et podies trobar altres productes, o que a la part superior -d’on s’extreuen les mostres- el producte era de bona qualitat i la part de sota, que no comprovaves, de mala qualitat’.

La nova fàbrica compta amb una superfície de 2.700m2, una maquinària que permet oferir el millor servei amb una qualitat òptima, ‘i la capacitat de fer-nos mirar més enllà de l’horitzó que els nostres avantpassats havien somiat, no obstant això, és gràcies a ells que podem fer-ho’.

En aquests moments tenen tota una generació jove dedicada a fer créixer l’empresa amb Miquel Palau, Francesc Palau i Jordi Palau. És fàcil treballar en família? Els germans reconeixen amb sinceritat que ‘és complicat’. El Jordi és el director d’operacions i s’encarrega de la producció i la qualitat; el Francesc és el director de matèries primeres i el Miquel és el director comercial.

El pare sosté que quan ell era petit i treballava amb el seu pare, ‘només carregava i descarregava productes. Si hagués passat alguna cosa a l’empresa, jo no en tenia ni idea de com anava tot. He tingut molt clar que no voldria que això es repetís en els meus fills. He volgut que coneguin tota l’empresa perquè l’empresa és per a ells. Jo hagués pogut retirar-me i tancar-la, però vaig invertir  tres milions d’euros en aquest negoci per a ells’.

La firma es troba en procés de professionalització. Ho explica el Jordi: ‘Volem crear un Consell d’Administració perquè prengui les decisions del grup i contractar gent externa. En primer lloc, nosaltres farem girar la roda i quan agafi velocitat, farem la contractació externa’. El negoci funciona -‘cada any estem creixent, però volem professionalitzar l’òrgan administratiu’, recorda-. La firma del Morell exporta a França, Alemanya, Itàlia, Portugal i Polònia.

Palau busca ‘donar valor als productes del territori: Fem nous, macadàmia, pistatxo nacional, nous pecanes,… i busquem nous mercats, no tot és l’avellana’, relata el Miquel. L’avellana ha viscut un abandonament notable al Camp de Tarragona: ‘La gent no busca un tros de terreny per plantar avellaners, sinó per passar-hi el cap de setmana. Ara hi ha joves agricultors que arrenden terres i les conreen. Gracies a això s’està salvant el fet que els pagesos es vagin retiran’ i no hi hagi recanvi generacional. Es tracta d’explorar els mercats mundials per tal de créixer amb altres productes. ‘No ens queda més que créixer’, diuen. Ja no es tracta de vendre avellana pelada, com abans, sinó trasformada en processats de fruits secs. Els temps han canviat molt: ‘Fa trenta anys, hi havia 50 empreses que compraven i trencaven avellanes, ara només en quedem tres’, recorda el Miquel.

Si els americans consumissin ‘Nocilla’ o ‘Nutella’ en comptes de crema de cacauet, o ho fessin els xinesos, ‘no hi hauria avellana suficient al món per servir la gran demanda’, afirma el Jordi. Mercats com els Estats Units o la Xina no es dediquen a l’avellana. Als Estats Units d’Amèrica, els diners els han fet amb el cacauet.

A l’empresa J.M. Palau, SA disposen d’unes instal·lacions modernes amb un equip de treball amb molta experiència que posen al servei dels clients. Molts dels clients utilitzen les seves instal·lacions i serveis per a solucionar problemes d’abastiment, producció i distribució sense perdre la traçabilitat i els balanços del seu producte, com succeeix al món del vermut, on hi ha marques històriques que no tenen plantes de producció i altres firmes que sí tenen plantes, on elaboren els seus productes.

109 anys després

Fa un any, van decidir entrar en el camp de les energies renovables amb una instal.lació fotovoltaica per generar electricitat -75 Kv- destinada a la planta de producció. Les seves necessitats energètiques principals són les càmers frigorífiques, per tal de refrigerar l’avellana i conservar unes bones qualitats. ‘A l’estiu, amb mes sol, aprofitem més l’energia i és quan tenim més necessitats frigorífíques. El tema fotovoltaic és clau per nosaltres’, subratlla el Jordi. Si hi ha un excedent d’electricitat, el venem, però ‘a un preu ínfim’.

Han passat 109 anys des que tot va començar en un llogaret del Morell. Molts han caigut, altres s’han venut el negoci i uns pocs, molt pocs, continuen i ho fan creixent. El l’era de la dieta mediterrània i dels productes de qualitat, hi ha qui segueix apostant pel producte del pagès. No en queden gaires, però no perden la fe, i no la perdran.

Mayo Lorda / Jaume Garcia