.

Una participació històrica de més del 77%, una atenció internacional – mediàtica i política – sense precedents per uns comicis suposadament autonòmics i uns resultats que atorguen una majoria amplia d’escons favorables a la independència de Catalunya són el desenllaç d’unes eleccions que han fet trontollar el mapa polític català i s’augura que també l’estatal.

Junts pel Sí ha guanyat les eleccions d’aquest 27 de setembre amb 62 escons, – a 6 de la majoria absoluta -. L’estratègia de la coalició conformada per Convergència, ERC i les entitats independentistes ha sortit bé i la lògica plebiscitària és la que s’ha imposat en aquests comicis. La conseqüent polarització del debat entre el Sí o el No a la independència i la poca rellevància de la qüestió social en la campanya han fet que Convergència pugui continuar tenint un rol central en el proper govern de la Generalitat.

L’altra força nítidament independentista, la CUP, triplica els seus resultats obtenint 10 escons i té la clau per engegar el full de ruta cap a la secessió i marcar el rumb del procés. Les dues forces polítiques, Junts pel Sí i la CUP, hauran de negociar com avançar en la qüestió nacional per fer realitat l’anhel de construir un nou país. En aquest sentit la CUP intentarà condicionar el procés al canvi social i la ruptura democràtica a través d’un procés constituent popular i des de baix.

Jesús Gellida Albiol és politòleg.

Jesús Gellida Albiol és politòleg.

En quant a Ciutadans els d’Albert Rivera i Inés Arrimadas passen a ser el primer partit de l’oposició amb 25 escons gairebé triplicant els resultats respecte al 2012. Ciutadans ha aconseguit ser el partit del vot útil del bloc del No amb una campanya d’enfrontament al sobiranisme amb un discurs clar que es resumeix en “somos catalanes, españoles y europeos” i amb un populisme sobre la qüestió social i una suposada tolerància zero front a la corrupció.

El PSC resisteix tot i perdre 4 escons. Escissions com a conseqüència del posicionament sobre la qüestió nacional i un llast per aplicar les mateixes polítiques neoliberals que el PP allí on governen auguraven uns pitjors resultats situant-los com a quarta o cinquena força. No obstant el lideratge d’Iceta, el posicionat clarament en el bloc del No a la independència utilitzant la retòrica sobre una hipotètica reforma federal de la constitució espanyola i la no existència d’una alternativa d’esquerres forta han fet que el PSC sobrevisqui a Catalunya.

El PP obté un resultat pèssim, perdent 8 escons i més de 125.000 vots. El discurs de la por i el seu candidat no han funcionat, més bé al contrari ja que han fet que es polaritzin encara més els comicis i han esperonat una major participació dels independentistes. Al PP hauran de plantejar-se si els convé o no continuar amb aquesta lògica frontista de cara a les eleccions estatals o si per altra banda es seuen a negociar, – aspecte molt improbable tenint a Ciutadans a sobre per aprofitar qualsevol “feblesa” respecte a la defensa de la unitat de l’Estat espanyol-. Al respecte recordar que a nivell estatal el pervers discurs anticatalanista sempre ha donat uns bons resultats. Veurem.

En quant a la candidatura de Catalunya Si Que Es Pot, 11 escons i poc més de 360 mil vots, ha estat un fracàs majúscul ja que ha quedat relegada com a quarta força del Parlament català per darrera del PSC, el qual argumentarà de cara a les generals que és la única alternativa creïble de govern davant del PP, fet que serà un handicap per a la candidatura de Podemos a les estatals. El com i amb qui es va articular la candidatura, el poc lideratge des de Catalunya de la campanya, el no comptar amb el suport del Procés Constituent i de Barcelona En Comú així com de molts sectors en lluita i de moviments socials i el posicionament i perfil baix respecte a la defensa a ultrança del dret a l’autodeterminació de Catalunya són elements que han fet que la candidatura s’estavelli. Caldrà analitzar-ho amb profunditat i veure com es reconfigura aquest espai d’esquerres de cara a les estatals de desembre tenint en compte que no es poden extrapolar els resultats d’unes eleccions a altres.

Finalment la històrica formació d’Unió Democràtica desapareix de l’arc parlamentari català tot i haver estat una de les formacions que més recursos econòmics s’ha gastat en la campanya. El trencament amb Convergència i l’escissió que va patir aquest l’estiu per la qüestió nacional i la conseqüent fuga de militants i simpatitzants cap als recentment fundats Demòcrates de Catalunya, – partit que ha participat de la coalició Junts pel Sí-, ha estat definitiu per acabar d’afonar el partit de Ramón Espadaler i Duran i Lleida.

A partir d’aquests resultats amb una majoria amplia de 72 escons del Parlament català favorables a la independència i una majoria d’escons (61’5%) i de vots (sumant els de Catalunya Si Que Es Pot i Unió) favorables a exercir el dret a l’autodeterminació de Catalunya caldrà que el govern de l’Estat espanyol (l’actual o més previsiblement el que surti elegit després de les eleccions estatals del desembre) es segui a negociar una resposta política al conflicte entre Catalunya i Espanya. Així mateix, els resultats legitimen la posada en marxa del full de ruta independentista però aquest no serà fàcil d’articular ja que cal veure com es configura el nou govern de concentració de Junts pel Sí i qui el presideix així com quines majories es poden articular respecte a les diferents qüestions legislatives que ha de dur a terme el nou Parlament. Amb la CUP el govern de Junts pel Sí sap que tindrà la mà estesa respecte al procés independentista i el puny tancat en quant a retallades i renuncies socials.

Caldrà veure com s’articula ara el procés independentista i quina és la resposta de l’Estat, però el que si queda clar és que s’obri una finestra d’oportunitat per la transformació social i la ruptura democràtica amb el règim del 78 que cal aprofitar per construir la República Catalana del 99%.