.

Captura de pantalla 2013-10-11 a la(s) 14.11.20Catalunya és Espanya. Amb el marc legal que tenim al nostre abast ningú pot discutir aquesta afirmació. I ho és amb plena legitimitat, això ningú ho pot discutir tampoc. Recordem que el referèndum d’aprovació de la Constitució Espanyola fou recolzat pel 90’46% dels catalans que van acudir a les urnes l’any 1978. Un percentatge molt alt, tant pel que fa a la participació com als vots favorables a l’aprovació de la llei orgànica que regeix avui en dia el nostre sistema. El referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia també fou recolzat per una amplia majoria de catalans, tot i que amb una participació més baixa. En aquest cas el percentatge fou proper al 74%. Per tant, ningú pot discutir la legitimitat d’ambdós processos constituents, almenys sense faltar a la veritat.

El independentisme català ja fa mesos que dona mostres d’haver tocat sostre però el Govern català i les associacions secessionistes fa molt que van optar pel famós lema de “una mentida mil cops repetida es converteix en una veritat” i per això s’entesten en fer creure a tot el món (previ pagament de propaganda, serveis diplomàtics i la manipulació dels mitjans de comunicació) que el independentisme és majoritari a les quatre províncies catalanes, com si es tractés d’un clamor unànime. Però res més lluny de la realitat. La hipèrbole secessionista té molta pressa i això és així perquè s’estan donant compte que amb el pas del temps les seues opcions es van desinflant com un globus de fira. Les raons poden ser moltes i variades: la millora de l’economia, la fuga de capitals i empreses, les constants negatives de la comunitat internacionals, el cansament generalitzat, la pugna d’interessos o la visió d’un Govern de la Generalitat instal·lat en un futur incert mentre descuida el present dels ciutadans.

La por escènica que s’ha instal·lat en el Palau de la Generalitat i també en els sectors més radicals i excloents de les organitzacions independentistes els ha portat a voler muntar unes eleccions amb caràcter plebiscitari (sense ser-ho) i amb moltes presses no sigui cosa que el globus es quedi sense aire i acabi estavellant-se contra el terra (terra espanyol, clar). Tant volen córrer que ja no aspiren a una victòria aclaparadora, sinó que consideren que una victòria electoral superior al 50% (independentment de la participació), és suficient per vulnerar la legalitat i fer una declaració unilateral de independència, revestint-la de la legitimitat de la “majoria”.

Evidentment Catalunya no és Kosovo on el 99’98% dels votants van optar per la secessió, ni tampoc Sudan del Sud on el recolzament a la independència va ser del 98’83% (veuran que no cito el cas de Montenegro perquè Sèrbia i Montenegro era una unió estatal entre dos estats que podia dissoldre’s mitjançant els mecanismes legals que recollia la constitució de la esmentada federació). El que més empipa als sectors independentistes de Catalunya, és que saben que mai aconseguiran un suport similar al dels “estats fallits” anteriorment mencionats. És per això, que intenten vendre’ns que un suport superior al 50% en unes eleccions al Parlament de Catalunya (mai plebiscitàries com ens volen fer creure) és suficientment legitimador com per emprendre el petulant camí de rosses que ens portarà directes a la somiada independència.

Alguns ignorants s’escuden en que els governs obtenen majories absolutes sempre i quan obtinguin més del 50% del recolzament electoral. Però no podem mesclar conceptes. Tots som conscients que als quatre anys (o inclús abans si tenim en compte l’existència dels mecanismes de control previstos a la legislació), aquesta situació pot ser revocada. Volen dir amb això que la declaració unilateral de independència serà també revocable? Als quatre anys podrem tornar a votar la reinserció i encaix de Catalunya dintre d’Espanya? Jugar al Risk amb majories canviants que avui poden votar sí i demà no, és d’una falta de serietat i maduresa política que tan sols està a l’alçada de tota aquesta amalgama de personatges i organitzacions nascuts dintre de la caverna de Plató, presoners de les projeccions del seu propi món. Un món fet a la seua mesura on lo il·legal i lo il·legítim s’ajunten per satisfer la seua pròpia arrogància.