TARRAGONA 21

El moviment republicà sempre ha mostrat un model inclusiu com a pilar de la seva societat. I si no sempre ho ha mostrat, sí que es pot reconèixer que la voluntat majoritària ha estat aquesta: fer un projecte de tothom per a tothom. Un país en què plegats decidim com fer-ho real i quina realitat volem.

Ferran Civit, diputat d’ERC al Parlament de Catalunya

Ara mateix tenim més de 2 milions de republicanes i republicans que assumeixen plenament aquest anhel. 2 milions plenament convençuts i mobilitzats i que no es faran enrere. Però si en lloc de 2, en som 3? O en som 4?

Gràcies a la dinàmica de les Consultes Populars, la darrera etapa s’ha articulat a través del símbol de les urnes, que remeten a una lluita democràtica i pacífica de manera més visible. Una reivindicació que també s’ha vehiculat a través de les mobilitzacions massives, populars, festives i imaginatives. Sempre amb un discurs en positiu, esperançador i obert. I malgrat això, a dia d’avui encara hi ha gent que no s’ho sent seu. Gent que ho mira des de lluny i que, fins i tot, es considera amenaçada pel que interpreta no com un adversari, sinó directament per un enemic que vol el seu extermini. I aquí no estem per a crear enemics o que ens considerin com a tals, sinó per a sumar partidaris.

Diagnòstic fàcil i solució complexa: entendre perquè l’altre ens veu com una amenaça. Exemple paradigmàtic: per què va guanyar a Sant Vicenç dels Horts C’s, quan al ser un municipi relativament petit tothom es coneix i, lògicament, coneixen l’home bo que és el seu exalcalde Oriol Junqueras? Què no senten empatia per al seu empresonament injust? I si no hi senten empatia, per què passa?

Que la normalització del català o la simple existència de TV3 ho interpretin com una agressió, que és qüestioni i critiqui amb ferotgia la construcció de la nostra normalitat; quan ells la tenen instal·lada amb tota la força del sistema, el que es coneix com a nacionalisme banal. I que darrerament gràcies a l’Estat de Repressió espanyol veiem que el nacionalisme banal s’ha exacerbat amb la policia, la judicatura, la monarquia i els mitjans de comunicació centrals.

És la mateixa reacció visceral que genera l’assumpció de més drets per uns, que es veu com una pèrdua de drets per a un altre col·lectiu. El mateix passa amb el feminisme o el moviment LGBTI. De la mateixa manera que el feminisme no és només cosa de dones o el moviment gai, lesbià, transsexual o intersexual no és només d’homosexuals, l’independentisme ha de seduir els de l’altre costat i que desapareguin els blocs granítics que alguns han volgut crear. Com més porosos siguin els sectors, millor, i recordem-ho sempre: no trenquem mai ponts perquè algun dia els haurem de creuar.

I davant d’això, la solució és complexa perquè no és ràpida i lineal. Però sí que es pot resumir en una paraula: compartir. Una expressió que he sentit en boca d’en Jordi Cuixart diverses vegades, tant quan Òmnium va dissenyar la campanya Lluites Compartides com també, per desgràcia, dins la pròpia presó.

Compartir significa fer coses plegats, no que tu véns a on estic jo. Seria com la interculturalitat, la generació d’una cosa nova per totes les parts. No el multiculturalisme que no genera l’intercanvi o la integració que sovint busca la dissolució. Compartir entre iguals. Abans de poder convèncer, hem d’aprendre a escoltar. Menys símbols i més parlar amb l’altre. Sinó, no salvarem el mur o el fossat que ens volen construir entre uns i altres.  Perquè no hi pot haver un uns i uns altres, sinó un nosaltres. Un nosaltres compartit.

I això és el que feia Mandela amb els seus carcellers: comprendre l’adversari. Si el carceller et coneix, després empatitza, després simpatitza i finalment t’allibera. Mandela va aprendre fins i tot la seva llengua, l’afrikaans, i va acabar tenint amistat sincera amb els que tenien la clau de la cel·la. Literalment i sense ràbia ni odi.

I compartir significa tant dins com a fora del moviment. Actuar amb generositat sempre i arreu. I això compet també a les xarxes socials, per exemple. Certes actituds agressives resten en lloc de sumar. Insultar no suma res, no ajuda en res al projecte col·lectiu. És més, no el fa un projecte engrescador, atractiu i inclusiu. Més aviat, tot el contrari. I quan ho fas amb companys de trinxera, només es genera mal rotllo innecessari.

Compartir entre partits polítics i entitats i ciutadans republicans i, sobretot, compartir amb qui encara ho assumeix la República. Compartint, dissenyarem una estratègia consensuada per encarar una nova etapa que ens permeti fer la República lliure feta de persones lliures.

La situació de repressió actual ens dóna més motius per continuar lluitant i més arguments per a continuar sumant. Sense frenar res, sense parar; toca compartir, compartir, compartir la República.

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies