TARRAGONA 21

Encara tinc a la retina la imatge d’un grup de 71 diputades i diputats a les escales del Congrés que cridaven ‘Si se puede’. Alguns com el Pablo Iglesias no podia contenir les llàgrimes de l’emoció i d’altres, com jo, rèiem de felicitat. A l’altre costat de la Carrera de San Jerónimo una munió de gent, molts d’ells curiosos, ens corresponien aplaudint, molts d’ells amb el puny en l’aire i també plorant. Va ser un moment màgic, inoblidable, d’uns anys que passaran a la historia d’Espanya i que un alcalde/diputat viuria en primera persona. Dues eleccions seguides guanyant i sempre per més percentatge ja escrivia un rengló d’un full que en poc temps s’ompliria d’alegries i tristors. Érem, som, l’esperança de molta gent anònima que mai havia tingut una veu tant potent a les institucions, una veu de rebel·lia que volia passar pàgina d’una dècada de patiments: retallades salarials, en drets, en serveis, desnonaments, humiliacions, gent sense treball ni subsidi…I sobretot farts de la corrupció.

Fèñix Alonso ha estat diputat al Congrés per En Comú Podem

Quan es van repetir les eleccions i el Partit Popular de la Gurtel tornava a governar, amb l’abstenció del PSOE i el vot a favor de Ciutadans, ningú, només nosaltres no vam llençar la tovallola. Desprès tindríem el 155 i les monedes de plata, la tristor d’un fracàs col·lectiu i la irresponsabilitat d’uns dirigents polítics que mai van estar a l’alçada i que ens van conduir al patiment, la fugida, la presó preventiva desproporcionada i a la divisió d’una societat que sempre havia lluitat per ser un sol poble. Alguns vivien de llançar benzina al foc, de l’enfrontament, mentre nosaltres pecàvem d’ingenus pensant en construir ponts.

Una sentència de l’Audiència Nacional, d’una Espanya que alguns comparen amb Turquia, condemnava al Partit Popular per corrupció. Era el moment! La llavor, que van sembrar mesos abans, podia germinar. Pedro Sánchez, el senyor del ‘No es No’ que desprès va ser el Sí de Susana, tenia l’oportunitat de fer fora al senyor M. Rajoy. Li va costar. No volia, però la nostra presència li va obligar a fer la moció de censura. Fins al darrer moment Sánchez va intentar que M. Rajoy deixés pas a un altre líder del PP però la batalla interna dels de Gènova, que corria el perill de abocar als Populars en una implosió tipus UCD, ho va impedir. Rajoy es va equivocar convocant ràpid, Sánchez al no voler ser president no va negociar amb ningú i aquest va ser el seu èxit, perquè sinó les posicions intransigents de Waterloo haguessin triomfat i avui encara tindríem M. Rajoy per a ‘rato’.

Teníem un Govern de ministres ‘moito bonito’ que com a mínim donava joc i que amb la nostra pressió tirava endavant mesures que mai un govern del PSOE hagués fet. A Catalunya volien desinflamar, s’obrien les portes a uns pressupostos que iniciaven la recuperació del perdut amb les retallades. Catalunya tenia, per fi, el que li corresponia als Pressupostos. Era un petit pas per a nosaltres però un gran salt en les polítiques i en les intencions d’arribar acords a l’Espanya del bloc de la moció de censura, l’Espanya plurinacional.

Quan tothom pensava: ara és la nostra, que iniciàvem un camí que beneficiava a la majoria de la població, i reafirmava la seva petjada feminista (davant de la regressió i l’avís que havien significat les eleccions d’Andalusia), un altre cop la por al que diran o, millor dit, a no dir la veritat de que tot anava de ‘farol’ ens va suposar un nou pas enrere. La responsabilitat en part la té el PSOE, per no ser suficientment valent, però sobretot la tenen aquells que amb els seus líders a la presó han demostrat, dia a dia, que són uns amateurs en política. No governen on els hi toca, Catalunya. Tenim un President per anar a fires i fer activisme, que molts cops ens fa avergonyir, i alguns diputats, més pensant en impressores, teatre i bufar fort, això sí d’amagatotis, que en pensar en atendre les necessitats de la gent. Torna a guanyar el català emprenyat i a perdre la ciutadania. La pregunta que ens pot fer la ciutadania de Tarragona és: hem avançat? I humilment, crec que sí i molt. Queda molt per fer, però a tall del que hem aconseguit en aquesta XII Legislatura, us faig un llistat de 5 propostes, que és molt més llarg si es té en compte el que s’ha aconseguit per a altres províncies d’Espanya com a portaveu d’un grup de 67 diputats a la comissió de Fomento:

1. Bonificacions del 100% a l’AP-7. L’únic territori espanyol on s’ha aconseguit i tota l’aportació a càrrec de l’Estat. Desviament dels camions obligatori de l’N-240 i l’N-340 a l’AP-7 i AP-2 fins a un 50% de bonificació (el més alt aportat per l’Estat en cap territori).
2. Derrotar al Partit Popular en el Decret Llei de l’Estiba on jo exercia com a cap de l’oposició. Primera derrota d’un Govern des de la Transició.
3. Liderar al Congrés el soterrament de les vies al seu pas per Sant Feliu de Llobregat, Montcada i Reixac i l’Hospitalet. Més de 30 anys de lluita i per primera vegada reconegut pels governs, primer del PP i desprès del PSOE.
4. Inversions en el tren convencional, inici d’un canvi d’estratègia que capgiri les inversions de l’Alta Velocitat cap al tren normal (Rodalies i Regionals). En concret a les línies R14 i R15 millorant les velocitats en invertir en trams que patien reducció de velocitat pel mal estat de les vies i la catenària. Aconseguir que l’Euromed s’aturi a l’estació de l’Aldea.
5. Desdoblament de l’N-340 al seu pas per Altafulla i convertir-la en A-7 des de la Mora fins a l’enllaç amb l’AP-7 a Torredembarra

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies