Els vaticinis del coronel resident a Reus que va supervisar el ‘desarmament’ de Rússia i Ucraïna

🔊 Escoltar la notícia

Fernando Mollá és coronel d’infanteria a la reserva i prové d’una nissaga familiar vinculada a l’exèrcit des de la batalla de Bailén (1808), en què tenen documentat un avantpassat amb la graduació de sergent. Nascut a Ceuta i resident a Reus per matrimoni (la passió per la història l’ha portat a escriure llibres sobre el general Prim i Fortuny), la seva professió l’ha fet viatjar per mig món. I en llocs clau. Com, per exemple, haver estat membre “de la unitat espanyola de verificació creada per a garantir la implementació dels tractats internacionals de desarmament que estava subscrivint Espanya dins del marc de l’OTAN”. És en aquesta condició que va visitar Rússia i Ucraïna ja independent durant els primers anys de la dècada dels noranta del segle passat. Mollà esdevé així, per currículum, un coneixedor del potencial en armament convencional de Moscou i de les seves tàctiques d’intel·ligència enmig d’un conflicte com l’actual entre les dues nacions veïnes que ha provocat un canvi climàtic en la diplomàcia mundial. Ja no és el retorn a la guerra freda, sinó a la glacial.

La història s’enceta l’any 1986, quan en qualitat d’un dels tres únics membres d’una promoció de 112 membres que sabia parlar anglès es trobava llavors a Fort Knox (USA) llicenciant-se en el comandament d’armes cuirassades. “Però arran del triomf en referèndum de l’entrada d’Espanya a l’OTAN, em vaig introduir gairebé completament en el món internacional”, assenyala en conversa a Tots21. “De retorn a Espanya ja es començava a demanar personal per integrar-se a les estructures de l’Aliança i, fruit de la meva experiència internacional i coneixement d’idiomes, van decidir comptar amb mi. I jo, encantat”.

Cal traslladar-nos ara a finals de 1990, amb el Mur de Berlín ja fos i l’URSS agonitzant. “L’OTAN i el Pacte de Varsòvia signen un tractat, que és conegut en les seves sigles en anglès com CFE (Conventional Forces in Europe). Fruit d’aquest acord -assenyala- l’Aliança crea una unitat destinada a verificar els compromisos pactats. És a dir, la reducció estipulada del nombre de carros de combat, vehicles cuirassats, peces d’artilleria, helicòpters d’atac i avions de combat, repartits finalment en funció de la situació geogràfica de cada país. Lògicament, Alemanya n’havia de tenir més perquè estava situada en aquells moments en la zona centre d’un hipotètic conflicte entre els dos mons, mentre que les nacions més allunyades els hi corresponien menys. Per entendre’ns, si Espanya podia tenir 900 tancs, Alemanya en podia tenir 3.000”.

La mateixa aritmètica es reproduïa a l’altre costat de l’encara, per poc temps, teló d’acer, si bé “s’ha de tenir en compte que el Pacte de Varsòvia estava fonamentalment integrat per tots els països satèl·lits de Moscou”, explica Mollá. L’abast d’aplicació del tractat era “des de l’Atlàntic, considerant com a límit la Gran Bretanya, fins als Urals. Posem un exemple. Si Rússia tenia estacionats dins d’aquesta zona concreta 50.000 vehicles cuirassats, i el tractat només li permetia tenir-ne 20.000, se n’havia de desfer de 30.000 sense que fos vàlid enviar-los a Sibèria”.

En aquest punt és clau per guanyar confiança entre les parts “garantir l’intercanvi d’informació fluid i ràpid. Dir què tenim, a on, i quan sobra. Al final esdevé en una mena de partit de futbol entre uns i altres amb un àrbitre, que era Viena. Ara bé, mentre nosaltres anàvem a reportar a Brussel·les (seu de l’OTAN), l’URSS es va acabar desintegrant. I el Pacte de Varsòvia es va quedar sense capità en el seu equip. Els diferents països semblaven un grup de pollastres sense cap, i a més enfadats entre ells”, afirma convençut. “En aquests moments es va demostrar la importància de la cohesió i l’OTAN va guanyar una autoritat enorme”. Una fermesa que explica ja no només l’entrada a l’Aliança dels països bàltics, sinó les reiterades peticions de Kiev per formar-ne part davant la insistència intervencionista de Moscou i del seu gran company de viatge, la dictadura de Minsk ancorada en el passat comunista.

Mollá: ‘Durant tot el temps que vaig supervisar la destrucció de tancs, no en vaig veure que desmantellessin cap T-72 (el vehicle més avançat que tenien en aquells moments els soviètics). No me n’he carregat ni un. Tot el que anava a la ferralla eren T-55″

El més relevant pel que fa a la situació actual és que, com a observador privilegiat (i no sempre fàcil, perquè “a Rússia jo no vaig poder donar una passa sense tenir un goril·la darrere tot i disposar de passaport diplomàtic”), Mollá té molt clar el diferencial no només quantitatiu sinó qualitatiu de les dues forces ara a les portes del conflicte. Rússia va abandonar el tractat CFE el 2007. Putin ja era president i va donar el cop de porta davant l’anunci del desplegament d’un escut antimíssils estatunidenc a l’Europa oriental. A partir de llavors ja no hi havia límit a l’armament convencional, “que és al capdavall el més important perquè jo no t’entraré a casa amb un llançagranades, però sí amb una pistola. I en aquest sentit, a hores d’ara la proporció de forces està molt a prop d’un 6 a 1 a favor de Moscou. Estaríem parlant d’uns 13.500 carros de combat contra uns 2.500. I et dic una cosa: durant tot el temps que vaig supervisar la destrucció de tancs, no en vaig veure que desmantellessin cap T-72 (el vehicle més avançat i equiparable als occidentals que tenien en aquells moments els soviètics). No me n’he carregat ni un. Tot el que anava a la ferralla eren T-55. Havien inundat Europa” amb aquest model desfasat ja en aquells temps. “La veritat és que qualsevol que se’n vagi a l’infern està millor que dins del T-55. Podies apuntar i moure’t, però de comoditat ni una”, afegeix amb sorna. I cal tenir en compte que militarment parlant Ucraïna “és el millor espai per maniobrar amb tancs perquè és plana”.

Pel que fa a tropes “ja es diu que Rússia ha desplegat entre 100.000 i 200.000 tropes. Estem parlant, per tant, de 3 cops l’exèrcit espanyol sencer. Per això cobra sentint que EUA proporcioni armament nou (la darrera tramesa, 90 tones) a Ucraïna per complementar el seu vell arsenal” hereu de l’arsenal de la guerra freda. “També es parla del subministrament de les noves armes antitancs anglesa amb una munició gairebé màgica. L’apilament d’armes, doncs, ja és una realitat”, afirma un Mollà que veu l’origen del conflicte “en l’intent rus de mantenir la idea de la Comunitat d’Estats Independents. És a dir, aquella mena de Commonwealth creada després de la desaparició de la URSS”.

Quan Ucraïna va voler marcar un perfil propi, “els russos van fer el que fan sempre: Presentar-se com a pacificadors entre dues comunitats enfrontades per poder tenir una excusa per intervindre. Ja ho van fer a Moldàvia i Nagorno-Karabaj”

La intenció de Putin -la mateixa que han tingut tzars o dirigents comunistes, perquè al capdavall es tracta d’imperis més que d’ideologies- és seguint una línia estratègica de segles “garantir-se les fronteres segures pressionant els països sorgits” del col·lapse soviètic. I quan Ucraïna va voler marcar un perfil propi, “els russos van fer el que fan sempre: Presentar-se com a pacificadors entre dues comunitats enfrontades per poder tenir una excusa per intervindre. Ja ho van fer a Moldàvia i Nagorno-Karabaj”. Ara bé, el vaticini de Mollá és que “no hi haurà conflicte armat a gran escala. És un joc diplomàtic, dur si vols dir-ho així, destinat a deixar el tauler de joc d’una altra manera”, sense descartar que Kiev acabi entrant dins de l’esfera d’influència russa a canvi d’altres peces, com a l’escacs. “Jo he estat en una negociació entre ambaixadors d’EUA i de la URSS acompanyant un diplomàtic espanyol l’any 1996 o 1997, i he vist com es deien de tot a la cara, cridant i amenaçant-se mútuament, per després trobar una solució”.

El coronel no veu clar el paper d’Espanya dins de tot aquest desplegament per les fissures en el camp internacional  del govern socialista i de Podem, al qual considera “un aliat de Rússia” i de poca confiança per a la resta de països aliats. “Estem enviant avions a Bulgària i un vaixell, però, com deia Gila, no em recordis on el tinc. És el postureig”, etziba. “Jo vaig tenir accés a secrets de la OTAN. Per damunt d’aquests hi ha l’alt secret i el molt alt secret, dues categories a les quals no vaig accedir mai, i que només tenen com a destinataris a Espanya el cap de l’Estat Major i els membres de la junta de caps d’estats majors. I hem de tenir present que un dels antics caps és ara militant de Podem. No tinguis cap dubte que els països de l’OTAN tenen recança a compartir informació amb nosaltres”, assegura.

J.S.