A principi del segle XX, l’ Estat Espanyol i el Francès signen un tractat, a partir del qual la Zona del Rif passava a ser “zona d’influència espanyola”. El 1907 la Compañía Española de Minas del Rif formada pel Comte de Romanones, que en aquell moment era Ministre de Instrucción Pública i un any abans Ministre de Foment, i pel Comte Güell, membre d’una de les famílies més conegudes de Barcelona (que havia fet la seva riquesa a partir de l’esclavisme), adquireix els drets d’explotació minera d’aquella zona.
Marc Ferré
Els berbers del Rif, que no reconeixien el govern del Marroc, van engegar diverses campanyes de defensa. Així, el juliol del 1909, 14 treballadors “espanyols” van ser assassinats. Aquesta atac de “marroquins deslleials a la generosa nació espanyola”, com els va anomenar el General Marina, fou l’excusa perquè s’engegués una campanya militar per defensar els interessos (econòmics) espanyols. I es decretà una mobilització de les lleves a Catalunya, on les classes populars, amb un fort sentiment antimilitarista, es revoltaren, fet que desencadenà la Setmana Tràgica (li devien dir tràgica pel posterior afusellament del pedagog Ferrer i Guàrdia).
A escassos quilòmetres de Melilla hi ha la muntanya del Gurugú, lloc que de juliol a setembre de 1909 fou escenari de la batalla del Gurugú. Les tropes espanyoles a la ciutat disparaven contra els rifatenys que estaven apostats a la falda de la muntanya.
Finalment, el 1921 els berbers assoliren la independència de la vall del Rif i crearen la República del Rif. Aquesta va durar fins el 1926 quan un fort contingent franco-espanyol va acabar militarment amb la jove república utilitzant ja armes químiques com el gas mostassa.
A Tarragona, la victòria espanyola del Gurugú fou commemorada tot batejant un dels turons del terme amb el nom de Gurugú. Aquest petit turó és on després s’instal·là el campament de maniobres militars de Mas Enric (suposo que en record de les lleves cridades el 1909).
Actualment, al Gurugú rifateny hi ha un campament de subsaharians que viuen apostats en condicions infrahumanes a la falda de la muntanya esperant (empresonats) una oportunitat per saltar dues tanques amb filferro de 7 metres. A més, aquells que ho proven són disparats amb pilotes de goma per la Guàrdia Civil. D’altres ho intenten pel mar sortint des de la platja de la Marchica on el rei Mohamed VI està impulsant un macro complex turístic amb diversos camps de golf, i com s’ha vist a Ceuta, molts no ho aconsegueixen. Les tanques amb fulles tallants i l’actuació de la Guàrdia Civil és defensada pel Ministre d’ Interior Jorge Fernández Díaz, fill de militar franquista.
A la muntanya tarragonina, ja no existeix el campament d’instrucció militar però no pas pel referèndum del 2003 en què més de 10.000 tarragonins van dir que no volien una ciutat militaritzada (i tot i així segueixen venint vaixells de guerra nord-americans al Port de Tarragona, curiosament també a escassos quilòmetres d’un futur macro complex turístic amb diversos casinos i prop de Constantí, on es volen destruir armes químiques provinents de Síria) sinó perquè al seu lloc hi ha la nova presó de Mas Enric. Les modernes instal·lacions estan enllestides però buides, en teoria per la crisi, però en realitat deu ser pel nombre d’indults realitzats a banquers i polítics corruptes.
Després de més de 100 anys, al Principat seguim amb les campanyes antimilitaristes i al Rif la població segueix sent tirotejada per unitats militaritzades que només defensen interessos econòmics d’uns pocs (abans era ferro i ara és petroli). La colonització segueix, tot i les diferències econòmiques, als Països Catalans i al Rif.
Marc Ferré
