.

Fotografia de la trobada organitzada el passat mes d'abril pel club de lectura de la biblioteca de l'Il·lustre Col·legi de l'Advocacia de Tarragona

Fotografia de la trobada organitzada el passat mes d’abril pel club de lectura de la biblioteca de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Tarragona

El passat mes d’abril i en el marc de la festivitat de Sant Jordi, una representació del club de lectura de l’ICAT es va desplaçar a Sant Just Desvernper participar d’una trobada amb el poeta i arquitecte Joan Margarit(Sanaüja, 1938), autor del llibre Per tenir casa cal guanyar la guerra, una de darreres propostes de lectura d’aquest club format per advocades i advocats tarragonins.Margarit ens repa la cafeteria de Can Ginestar, una masia modernista on es troba també la biblioteca municipal que porta el seu nom. Premi Nacional de Literatura el 2008, ens sorprèn saber que el seu llegat documental no es troba a Catalunya si no a Madrid. “Vaig cedir-lo a Madrid perquè m’ho van demanar”, diu. Inexplicablement cap institució catalana s’hi va interessar.

“Les dues institucions que em van contactar són la Boston University i la Biblioteca Nacional de Madrid. Em vaig decantar per la segona per proximitat”.Considerat el poeta viu més llegit de la literatura catalana, Margarit és també catedràtic jubilat de càlcul d’estructures per la Universitat de Barcelona. Aquesta doble vessant és ben present en els seus poemes. Pel que fa a l’idioma, la seva trajectòria passa del castellà al català, un conflicte que resol a favor de la seva llengua materna ja que segons diu “la poesia s’expressa des de dins, i t’adones que això només es pot fer amb la llengua que t’és pròpia”.

Amb vuitanta anys complerts destaca la lucidesa i la rotunditat amb què expressa les seves reflexions, que van sorgint de forma desordenada i espontània. Però res del que diu sobra. Amb ell parlem d’art, de poesia, de música, d’arquitectura, de la vida i de la mort, de política i també sobreels oficis, com el de l’advocacia. De l’ofici d’arquitecte recorda la dificultat per accedir-hi. “En aquella època, des de la república i fins als anys 60, estudiar una enginyeria era l’única manera de situar-se socialment i les proves d’ingrés eren duríssimes, pràcticament no hi entrava ningú”. Un fet anecdòtic, com van ser les inundacions del Vallès, el van fer adonar de la importància de la seguretat dels edificis. Aquest és el moment on, de sobte, arquitectura i poesia encaixen.

“La seguretat de la casa i de la persona, la poesia, el buscar refugi… és aleshores que decideixo especialitzar-me en el càlcul d’estructures i comença la meva vida de poeta i arquitecte”.Sobre la cultura diu que vivim en una societat anestesiada. “Tothom hauria de llegir, almenys, les 50 primeres planes del llibre Un món feliç per adonar-se de fins a quin punt els polítics no volen ciutadans cultes, volen ciutadans distrets, conformistes i que no actuïn per por a perdre aquesta felicitat irreal”.

Reivindica la importància de la bona cultura, aquella que requereix voluntat i esforç, sí, però que també és la que et permet defensar-te de la tristesa i de la intempèrie que implica el fet de viure. La Guerra Civil va marcar tràgicament la generació dels seus pares i per extensió també la seva. “La misèria i la por tenen altres coses a fer que recordar” escriu.

És per això que ara, ja a la senectut, decideix posar per escrit els records de la seva infantesa i joventut. Margarit és conscient que es troba en la seva darrera etapa de la que diu que no li fa cap por perquè, “dins del lioque és la vida la vellesa és l’única etapa, juntament amb la infantesa, que no serà jutjada per ningú, ni per un mateix”, sentencia.Jubilat de l’arquitectura, Margarit continua construint amb les paraules. Declara que no hi ha res més senzill que entendre un poema “perquè si un poema és bo, al lector se li remourà alguna cosa per dins perquè la poesia sorgeix inevitablement de la pròpia existència i de la recerca de la veritat, un estat que és universal en el ser humà”.

Finalitzem la trobada amb la signatura de llibres i l’entrega d’alguns obsequis entre els quals el llibre “Guia d’arquitectura de Tarragona del segle XX”, que rep agraït de mans dels diputats de la Junta de Govern Ramon M. Sans i Ramon Setó. Abans de marxar li proposem de tornar-nos a veure però aquest cop a Tarragona, un territori que li és proper ja que té casa a Forès i amistats a Solivella –ha escrit per als propietaris del restaurant Sans Travé alguns poemes que apareixen en les ampolles de vi i cava del seu celler.Ens acomiadem amb la sensació d’haver gaudit d’una estona amb una persona sàvia i compromesa, i amb el sentiment de que el coneixíem de tota la vida. Sens dubte a partir d’ara entendre’m una mica millor el poetai la seva poesia.