Imatges de l’acte d’aquest vespre. Fotos: Tots21
Una bandera pot ser considerada un drap, un motiu d’orgull, una excusa per una guerra o el desencadenant d’una revolta. Però sempre és un retall de l’esdevenir d’un país, una nació i una època. La que el PSUC ha cedit aquesta tarda al Centre de Lectura de Reus entra dins d’un concepte necessari, estrany, gairebé oblidat a l’Espanya actual i fins i tot incòmode: el de rememoració dels temps de la lluita antifranquista. Nascuda el 1937 per a informar de la convocatòria dels membres del ‘radi de Reus’ (el que vindria a ser una secció comarcal) de cara a l’elecció d’un nou comitè, amb el pas del temps ha adquirit la categoria d’objecte de memòria històrica. De fet, i a l’ombra d’aquest intent -ple d’esvorancs polítics- de fer justícia als caiguts a la cuneta i als enterrats per l’oblit, els hereus del PSUC van recuperar la bandera a l’aixopluc de la legislació generada arran de la polèmica dels ‘papers de Salamanca’. Ara, els responsables del partit han volgut cedir-la a la ciutat on es va forjar. I han escollit una entitat més que centenària en la seva voluntat de conservar la cultura com dipositària, amb el compromís que serà exhibida per poder ser considerada element patrimonial i conservada. També, és clar, perquè les noves generacions es facin preguntes i qüestionar-se l’aprés, el sabut i el que els han explicat.
La signatura de la cessió ha estat protagonitzada pel president del Centre de Lectura, Lluís Miquel Pérez, i el membre del secretariat col·legiat del PSUC, antic alcalde de Montblanc i actual professor d’Història Moderna, Andreu Mayayo. Tots dos, per cert, van estudiar junts la carrera, segons relatava minuts abans del lliurament formal a Tots21 l’exalcalde de la capital del Baix Camp. “El doctor Mayayo -explicava- em va trucar fa uns dies per dir-me que estan cedint a l’Arxiu Nacional de Catalunya tota la documentació del PSUC que va venir de Salamanca. Em va dir que hi havia una bandera d’un acte fet aquí, i que ells consideraven que havia d’estar per tant a Reus i no a l’Arxiu. Em va dir si nosaltres l’acceptaríem i la custodiaríem. Jo li vaig dir que sí i que entraria a formar part del nostre patrimoni”.
Ja en ple acte formal, Pérez admetia que l’única vegada que “em van tancar va ser precisament per culpa del PSUC”. L’anècdota el vinculava amb un company militant quan feien la mili a Saragossa, i el fet que l’enxampessin portant amagats els estatus de la formació de cara a fer-li un favor. Davant d’una trentena de persones, la majoria amb pèls blancs i que en alguns casos encara paguen el carnet del partit tot i estar formalment congelat des de la constitució d’Iniciativa (d’altres han tirat pel dret i l’han reviscolat cansats de tanta nevera), Pérez els mostrava el seu “respecte per haver estat la columna vertebral durant la clandestinitat i la Transició. Sense vosaltres, la Democràcia que tenim no hi seria. Aquí i avui, en aquesta sala hi ha memòria. Les noves generacions han de poder saber que la lluita i el compromís comporten ganivetades, cops a la ronyonada i altres coses pitjors”.
Per la seva banda, Mayayo precisava la importància que li confereix la direcció del PSUC a la recuperació de la documentació i del patrimoni vinculat tant al partit com a les seves derivades, fruit de les escissions habituals en les esquerres per culpa de la coma a l’article 23. Tanmateix, la vinculació de les sigles que van tenir currículum propi a la Internacional Comunista dins de la història de Catalunya és innegable, i la intenció és obrir el passat a tots aquells que en vulguin tenir interès en el present i en el futur. Tot plegat malgrat que, com ell mateix admetia, “no sempre ens sentim orgullosos” dels records l’acumulats.
L’esforç és obra d’orfebreria, perquè aquesta tasca de preservació gairebé monacal pròpia d’inicis d’edat mitjana contempla “un llistat individualitzat i, en molts casos, fins i tot una biografia, dels 36.000 militants del PSUC en temps de guerra”. Una afiliació motivada no només per la dinàmica del conflicte, sinó també “per l’acollida de refugiats de la resta d’Espanya. Entre ells hi havia una bona quantitat de militants del PCE que, fruit dels acords de l’època, passaven a ser membres del PSUC a Catalunya. Això explica coses com l’idioma de la bandera (escrita en castellà)”, deixava anar Mayayo, recordant de pas que “no és veritat que 500.000 catalans van passar la frontera cap a l’exili. Entre ells n’hi havia molts, és clar, però també una bona part de republicans espanyols. I això cal dir-ho”. Més enllà de procedències, la bandera cedida avui retorna milers d’històries a casa. Les hi dona veu. Les honora.
J.S.
Equip de redacció
