“Joana Biarnés, moda a peu de carrer” resumeix una faceta poc estudiada de la fotoperiodista, 15 anys de dedicació a la fotografia de moda captant l’evolució d’allò clàssic i formal del final del franquisme a la transgressió que s’estava gestant a ciutats com Paris i Londres.
Del 27 de setembre al 22 de desembre, l’espai expositiu Tinglado 2 del Centre d’Art de l’Ajuntament de Tarragona acollirà la mostra fotogràfica “Joana Biarnés, moda a peu de carrer”, una exposició amb 88 fotografies -la majoria inèdites- de la primera dona fotoperiodista espanyola, i primera, també, en fotografia de moda, Joana Biarnés (Terrassa, 1935-2018).
L’exposició “Joana Biarnés, moda a peu de carrer” fa un recorregut per la fotografia de moda durant els anys seixanta i principis dels setanta per Madrid, Barcelona i capitals mundials del prêt-à-porter com París o Londres. L’exposició inclou fotografies de la revista La Moda en España, on Biarnés va començar a col·laborar als seixanta cobrint cròniques de moda de l’alta costura barcelonina, la més important de l’Estat en aquell moment.
Després, i gràcies a seva feina al diari Pueblo, Biarnés es va convertir en la cronista de la moda de la capital espanyola i de la societat madrilenya. L’exposició resumeix una faceta poc estudiada de la fotoperiodista, 15 anys de dedicació a la fotografia de moda just quan va evolucionar d’allò formal i clàssic a la transgressió dels deixebles de Balenciaga, André Courrèges i Paco Rabanne, passant pel moviment hippy. Joana Biarnés va viure de primera mà aquests canvis.
A més, i gràcies a la seva formació de fotoperiodista, Biarnés va situar les models al carrer, deixant de banda la fantasia i sofisticació que imperava en la fotografia de moda d’aquells moments. “M’agradava que la gent del carrer digués què pensava amb la mirada”, explicava Biarnés.
Un parell de fotos de la recreació del film ‘Tuset Street’. Foto: Eloi Tost
“Joana Biarnés, moda a peu de carrer” inclou fotografies de reconeguts modistes barcelonins com Asunción Bastida, Pedro Rodríguez i Carmen Mir, i dels madrilenys Lino o Elio Berhanyer; de les joves promeses del moment a la capital espanyola com Marbel Jr., Miguel Rueda, Juanjo Rocafort i Antonio Nieto -dissenyador del seu vestit de casament i del de la Karina pel Festival de Eurovisión-, i instantànies de Courrèges, Paco Rabanne o Mary Quant a Paris i Londres. A més, l’exposició inclou fotografies de la Gauche Divine barcelonina, així com fotografies de Massiel, Karina, Tita Cervera o Marisol.
L’exposició, organitzada pel Centre d’Art de l’Ajuntament de Tarragona i la Fundació Photographic Social Vision, entitat compromesa a divulgar i potenciar el valor social de la fotografia documental, i representant de l’Arxiu Joana Biarnés, està comissariada per Josep Casamartina i Parassols, historiador i crític d’art, arquitectura i moda, escriptor, guionista i director de la Fundació Antoni de Montpalau, que reuneix una de les col·leccions de moda més destacades i representatives de l’Estat espanyol. L’exposició ha estat produïda per l´Ajuntament de Tarragona amb el suport de l´Ajuntament de Terrassa, que també acollirà la mostra el 2020, i d’Olympus.
L’origen de l’exposició
L’origen de l’exposició es remunta al 2009, a partir d’una fotografia de Joana Biarnés que el comissari Josep Casamartina i Parassols va veure publicada al catàleg Fotògrafes pioneres a Catalunya (Palau Robert, Generalitat de Catalunya, Barcelona 2005) a cura de Colita i Mary Nash.
Era la primera vegada en molts anys que tornaven a aparèixer imatges de la fotoperiodista terrassenca. Unes de molt impactants eren les de les riuades de Sabadell, Terrassa i Rubí de l’any 1962, en blanc i negre. Al costat n’hi havia una, igual d’impactant però gens dramàtica, d’una model vestida de manera estrafolària al peu d’un helicòpter, del 1967.
El contrast era brutal i la qualitat de totes dues impressionava. Casamartina va contactar amb la fotògrafa, però ella estava instal·lada a Eivissa i en aquella època es dedicava al món de la gastronomia. Encara faltaven alguns anys perquè retornés la mirada al seu passat i comencés a obrir fundes de negatius. Ho va fer l’any 2014, amb el suport de la Fundació Photographic Social Vision, que representa la seva obra, i més tard ja amb l’ajuda de la també fotògrafa Imma Cortés, encarregada de la catalogació del seu fons.
Joana Biarnés, la cronista del glamur
Tot va començar l’any 1959 quan Pilar de Ávia, directora de la revista La Moda en España, editada a Madrid, va demanar a Biarnés que cobris les cròniques de moda, sobretot les que parlaven de l’alta costura barcelonina, les més rellevant de tot l’Estat en aquell moment.
En aquella època, Biarnés va entrar en contacte amb dos dels principals representants de l’alta costura, establerts a Barcelona, però també amb cases a Madrid: Pedro Rodríguez i Asunción Bastida, amb qui va treballar molt assíduament entre el 1959 i 1962.
L’any 1963, ja instal·lada a Madrid, Biarnés va començar a treballar pel diari Pueblo. A més dels seus habituals i celebrats reportatges d’actualitat, esports i societat, va poder continuar també la dedicació als reportatges de moda al suplement setmanal del diari madrileny.
D’aquesta forma es va convertir en la cronista del glamur de la capital espanyola i també de l’evolució radical que va tenir la indumentària entre els anys seixanta i els primers setanta, del món clàssic de l’alta costura a la informalitat del prêt-à-porter. A Madrid va treballar amb Lino, un dels modistes més reconeguts de la capital espanyola, Marbel, Vargas Ochagavía, Herrera y Ollero, Elio Berhanyer, joves creadors com Antonio Nieto o Miguel Rueda, i cases de pelleteria com Villagroy, Herrero y Rodero o José Luís, col·laborador de Cristóbal Balenciaga.
El canvi radical de la moda espanyola
A partir de l’any 1967 la moda va començar a canviar d’una forma bastant radical a l’Estat espanyol gràcies a la influència dels corrents francesos i anglesos. Va ser el moment de la consolidació del carrer Tuset, seguint l’estil de la londinenca Carnaby Street, de la discoteca Bocaccio a Barcelona, i dels drugstore -les galeries comercials que no tancaven a la nit- que també es van implantar a Madrid i representaven la modernitat a ultrança. Va ser l’època de la moda retro com a resposta a la rigidesa de la costura homologada, dels cabells llargs i els conjunts de rock, la psicodèlia i la Moda Adlib a Balears. El jove Juanjo Rocafort va ser un dels modistes madrilenys que va captar millor aquest moment, seguit per Antoni Nieto, representant de la generació situada entre l’alta costura i el prêt-à-porter.
L’esperit de París i Londres als carrers de Madrid
Joana Biarnés va ajudar a crear una de les icones espanyoles dels anys seixanta amb l’elecció del vestit d’André Courrèges amb què Massiel va interpretar la cançó La, la, la – composta per Joan Manuel Serrat–, i que va guanyar el Festival d’Eurovisió de 1968. Biarnés va viatjar amb la cantant a París per triar el vestit. Van visitar el Salon du Prêt-à-Porter i chez Courrèges, on el van comprar.
El mateix any la fotoperiodista va tornar a París per fer reportatges de Courrèges i Paco Rabanne, i va anar a Londres per fer-ne un sobre Mary Quant. Els dos parisencs, deixebles de Balenciaga, i la londinenca, amb qui es disputaven la creació de la minifaldilla, eren uns dels puntals bàsics de les noves tendències, que van influir fins i tot noms consolidats de l’alta costura, com la veterana Carmen Mir, entre molts d’altres.
La fotògrafa terrassenca va traslladar als carrers de Madrid aquests corrents innovadors que sacsejaven les capitals de la moda, amb l’agosarament de l’op art, i de la mini i la maxifaldilla que transgredien els estàndards establerts.
Equip de redacció
