Dídac Nadal: “Al PDeCAT no venim lligats de mans ni tenim cap motxilla”

🔊 Escoltar la notícia

Dídac Nadal és el nou portaveu del grup municipal del PDeCAT a Tarragona després d’un final d’any dramàtic, amb la mort d’Albert Abelló, les primàries que s’han deconvocar al partit per escollir el nou alcaldable durant el primer semestre d’enguany (en principi) i un horitzó incert que té pràcticamenta a tocar ja les eleccions municipals de l’any vinent. Amb voluntat de crear-se un nom propi tot i l’ombra del seu pare i de l’antiga Convergència, defensa el PDeCAT com un partit nou “i sense motxilles”.

Pregunta.- Vostè forma part de la Política 2.0?

Resposta.- Sí, i també de la 3.0 perquè és el context que ens ha tocat viure. Tampoc cal etiquetar les coses sobre manera perquè al capdavall estem parlant de conceptes. Per exemple, parlem de smart-city una vegada i una altra i al final aquí a Tarragona no n’hem tingut res de res d’això. M’agradaria parlar més de noves polítiques. És a dir, de facilitar al ciutadà la participació en política. Aquest ha de ser l’objectiu.

P.- I el PDeCAT és el partit indicat?

R.- Sí, perquè no? Si parlem de partits, ara mateix el PDeCAT està en una situació d’agilitat, de frescor. Som molt lleugers i ens adaptem molt ràpidament a totes les qüestions. No venim lligats de mans i això ens dona la possibilitat de treballar molt àmpliament, en molts segments, i d’una forma molt immediata. No tenim cap motxilla darrere. Som absolutament lliures.

P.- Però vostè porta la motxilla del seu pare.

R.- Aquesta motxilla està formada de molts elements. I des de la meva percepció personal, hi ha moltíssimes coses bones en aquesta motxilla. També hi ha factors negatius. El meu pare va ser un polític tan valent que va deixar gent molt satisfeta i també altre pel camí que no ho està tant. Això vol dir que en el teu tarannà has pres decisions. I jo sempre felicitaré als polítics que en prenguin, perquè es tracta d’això.

P.- I Ballesteros és d’aquests?

R.- No en pren de decisions. I portem així des de fa deu anys. Dels grans projectes no n’ha desbloquejat cap i de la petita política diària la gent no n’està satisfeta. Però és que no n’estan satisfets ni els seus, cosa que és especialment rellevant. Perquè, home, quan fas política a algú hauràs de deixar content!

P.- Creu que a Ballesteros el seu propi partit no l’ajuda gaire?

R.- Quan abans parlàvem de motxilles, la del PDeCAT és molt lleugera. La del PSC a Tarragona és molt gran. Començant per la seva pròpia càrrega i contradiccions com partit i els seus lideratges, o la manca d’ells i que es pot acabar convertint en lluites internes. Ara Ballesteros afirma que es vol tornar a presentar a les eleccions, amb el que complica encara més la gestió diària del seu partit. Tot això es projecta en la política que fas dia a dia.I complica també la possibilitat d’arribar a acords.

P.- Posi’m un exemple de pèssima gestió.

R.- Doncs els grans projectes que porten aturats deu anys i dels quals tots els tarragonins en som conscients. És aquí on dic que hi ha hagut una certa somnolència de tots de la que hem de despertar a través de l’autoestima i de la convicció que tenim una ciutat collonuda. Així és com podem revertir la situació. Vostè em dirà què puc fer jo des de l’oposició? Doncs exigir a partir de ja que les coses es facin. A Tarragona alguna cosa ha de passar!

P.- Li repeteixo: posi’m un exemple.

R.- La gestió dels Jocs Mediterranis. Si resulta que és la medalla d’or en el seu mandat, tots sabem que en l’àmbit privat tot ha estat col·lapses i rodaments de caps. I després s’ha oblidat d’aquells elements que, amb una mica de cohesió amb entitats i associacions, arreglarien el dia a dia de la ciutat. A tothom li dona la sensació que no se l’està escoltant i que no es genera il·lusió ni es té imaginació. I això que són dues coses que són gratis… És com una embarcació que va per inèrcia, sense fer res.

P.- Parlàvem d’herència. La que va deixar l’antiga CiU porta al Jaume I…

R.- Fixi’s que m’està preguntant per allò que va deixar el darrer alcalde abans de l’actual ara fa deu anys. Si resulta que encara els ulls se’ns en van cap allà, és que algú en els últims deu anys no ha fet res al respecte. Llavors en el cas de l’aparcament Jaume I es poden donar dues situacions. Una, que d’una manera d’una mica tendenciosa interessa que no s’hi faci res, cosa absolutament contrària als interessos de la gent de la Part Alta i de la ciutat en general. O dues, que hi hagi una ineptitud definitiva i ara ja podríem dir-li permanent, per solucionar els problemes.

Perquè, podem arribar a creure que només ha passat a Tarragona que, fruit de la inexistència d’una viabilitat econòmica, hi hagi un concurs de creditors sobre una UTE? Salvat això, relativament habitual aquests anys de crisi i ara li parlo com advocat, no es pot fer res en aquell edifici? I ens quedem tan tranquils dient que no s’hi pot fer res? No és la nostra forma de gestionar, que depén de fer una anàlisi del resultat del concurs d’idees que es va fer el 2015. Hi va haver una resposta a la consulta, i després de tres anys ningú ha fet res. És un problema de la ciutat, que suma deu sense solucionar-se, no es va escoltar la consulta popular i finalment, això entra en allò que dèiem de manca d’imaginació i il·lusió. La consulta la van muntar ells i ni ells mateixos es fan cas.

P.- Creu que cal sacsejar el PDeCAT a Tarragona de cara a les municipals?

R.- És que el PDeCAT és un partit nou. Entenc que l’ombra allargada de Convergència ens pugui fer companyia. Però el que és extraordinari és que el PDeCAT el van fundar gent com jo, en un congrés fundacional ara fa dos anys, en el que hi va haver debat intern punt per punt dels estatuts. Llavors vam ser capaços de desmarcar-nos completament de l’antiga Convergència. Tot va ser net, sense condicionants. La gran majoria de gent que va participar en el naixement del partit eren, a més, gent de la meva generació. Sí que hi havia gent que hi va prendre part més lligada al passat però no pas per mantenir lligams amb l’antiga CDC, sinó lluitant per un instrument nou i més demòcrata per lluitar per Catalunya. Cert que tenim molta devoció a gent que va ser de Convergència i no reneguem d’ells perquè van viure el context que els tocava, però el que tenim molt clar és on volem anar i com. I posem la directa cap als nostres objectius sense que hi hagi cap Convergència que ho pugui pertorbar.

Jo em faig de CDC l’any 2013 a la mort de la mare perquè havia estat presidenta del comitè local. Jo vaig trobar-hi un espai on em trobava molt amb la meva mare i que me la recordava. Però jo he estat dos anys només a Convergència. La colla que ara estem al PDeCAT ja vénen de la fundació del nou partit i ni recorden CDC ni els ha acompanyat mai.

P.- Quina opinió té de l’actuació de l’alcalde el dia 1-O?

R.- Tot i que trobo la seva gestió política nefasta, sempre he defensat i respectat el tarannà com a persona del senyor Ballesteros. Però l’1-O la meitat de la població d’aquesta ciutat es va veure reprimida mitjançant la força. L’alcalde hauria d’haver estat al carrer, sigui qui sigui el reprimit. I sense entrar en consideracions sobre la ruta de l’alcalde, que forma part de l’imaginari col·lectiu perquè no sé com dir-ho d’una altra manera, jo no el vaig veure enlloc. I jo vaig estar a tots els col·legis. No passa res. Però el dia 1-O el ciutadà l’hauria d’haver vist pels carrers no per defensar els independentistes o els favorables al referèndum, sinó a tots aquells ciutadans de Tarragona que es veien afectats per una situació anormal i anòmala. En aquest punt vull insistir en una cosa: si s’arriba a donar la situació inversa, ell també hauria d’haver estat al carrer.

Jordi Siré