Un home i la seva filla criden a les vies del tren durant una manifestació pacífica a Idomeni. Foto: David González
Moltes són les imatges que hem vist a través dels mitjans del drama dels refugiats a Síria. La plaça vergader acull és un escenari més on es poden veure algunes d’aquestes imatges. ‘Siria: camí a l’exili’ és una exposició del fotoperiodista David González. Treballador social i autor de l’obra la defineix com un treball coral.
Com comença aquest projecte?
L’exposició és la segona part d’una mostra centrada en l’exili de les persones refugiades en els primers any del conflicte. En aquell moment vam escollir Jordània i vam fer un recull fotogràfic del Camp de Sataria. Aquesta exposició la vam fer fa un any i va tenir molt bona acollida, en part, per la presencia que havia tingut el tema en els mitjans. El Departament de Cooperació un dia es torna a posar en contacte amb mi i em proposa fer una segona part.
En què consisteix aquesta segona part?
Aqueta segona exposició segueix centrant la veu en testimoni però en concret en la recerca d’una nova vida i d’ un nou futur. Volíem explicar una mica el que ha estat aquest viatge pels refugiats a través de testimonis. L’important d’aquesta exposició no és només la imatge sinó que també ho són els textos.
Com es va fer el recull destinat a l’exposició?
Com es tractava de recollir l’experiència d’una vida millor ens vam plantejar dos propostes. La primera era fer un recorregut més geogràfic. Però a mesura que avançàvem amb el projecte vam creure més interessant reflectir paraules i sentiments que es repetien en les entrevistes: la gent utilitzava molt la paraula por, camí, espera i futur. Aquestes paraules ens han servit per articular l’exposició.
Quin va el vostre recorregut?
Mediàticament era molt atractiu el que es veia a l’arribada a l’illa de Lesbos però el que venia després era igual o més dur. Hi havia temperatures de 10 o 15 graus sota zero. També hi havia problemes amb traficants, gent que robava a grups de refugiats, informació que no era clara. Així que, vam començar a Macedònia, vam passar uns dies a Sèrbia i Persevo, fins baixar a Lesbos. Allí vam estar una setmana. Després vam anar a Croàcia, Eslovènia i Austria. Uns mesos després de de tornar a Tarragona vaig tornar al camp d’Idomeni.
Com treballàveu?
Seguíem un grup de refugiats i intentàvem fer el mateix camí. Durant el trajecte els hi fèiem les entrevistes. Els primers mesos les escenes eren caos, les imatges eren de persones caminant per tot arreu. Quan vam arribar com els camps estaven establerts, si un país tancava la frontera era una reacció en cadena i això afectava a la feina. De Macedònia a Sèrbia vam trobar molt problemes amb el transport.
I a Idomeni?
Fotogràficament no em plantejava el que volia, sinó que interactuava amb la gent. La fotografia que s’ha fet servir de cartell d’aquest home fent un petó a la seva filla a les vies del tren en el moment que els refugiats quan comencen a fer manifestacions per a defensar la situació és una imatge que il·lustra.
I a Lesbos, què os vau trobar?
Lesbos era un circ mediàtic, però la nostra responsabilitat era donar una imatge humana i propera. Hagués estat molt fàcil fer imatges mediàtiques de nens bruts però es tracta d’un treball en el que no s’ha de treure la dignitat de les persones. Per fer-ho cal pensar en com oferir als altres.
Hi haurà una tercera part?
Una tercera part seria fer un petit treball per saber com és la vida després. Quan vam arribar a Austria ens vam trobar a famílies que ja estaven esperant els papers i havent començat a aprendre l’idioma. Però en principi tanquem aquí el projecte.
B.U.
Consulta altres treballs d’aquest autor
Equip de redacció
